CRÒNIQUES DES DE L'INFERN

Per Facund Puig

El Diccionari Normatiu Valencià arreplega fins a set accepcions diferents de la paraula “infern”. Algunes d’eixes entrades són:

a.- Lloc on els condemnats patixen castic etern.

b.- Lloc on hi ha desordre o moltes discòrdies.

c.-  Conjunt de circumstàncies que provoquen malestar o infelicitat.

d.- Lloc retret on es guarden coses que no convé que estiguen a l’abast de tot el món.

e.- Butxaca en la part inferior d’una jaqueta o una americana.

Per una raó o per una altra, totes contemplen algun aspecte que servix per a il·lustrar la situació infernal que vivim els valencians en la nostra terra: condemna, patiment, castic, desordre, malestar, infelicitat, assumptes tèrbols amagats i que no es troben a l’abast de tot el món i, fins i tot, butxaques en la part inferior d’una jaqueta on molts dels nostres dirigents han amagat els sobres farcits de bitllets que han cobrat de manera immoral, il·legal i fraudulenta.

De tot això parla el llibre de Manel Alonso que tinc a les mans i que hui presentem. De la situació d’anomalia democràtica que vivim les valencianes i els valencians per culpa dels dirigents que governen el país on residim.

Fins al dia de hui, no tenia el plaer de conéixer Manel Alonso personalment. Posseïa referències d’alguns dels seus treballs per diverses ressenyes que havia llegit ací i allà, però no havíem tingut l’oportunitat de coincidir mai cara a cara.

Ha sigut l’amic Carles Pastor el que ens ha posat en contacte i qui ha propiciat esta trobada per parlar d’una manera tranquil·la de l’últim llibre d’este senyor de Puçol que tinc al meu costat i que ara passe a presentar-vos.

Manel Alonso és un agitador que ens ve de l’Horta. Un d’eixos agitadors que tant necessitem al País Valencià i dels quals anem tan escassos.

Alonso coneix perfectament el món del llibre valencià. Ha sigut editor, ha escrit poesia, té diverses narracions publicades i ha mantingut una magnífica tasca d’articulista en diversos mitjans de comunicació en paper o digitals.

El que he llegit d’ell em permet afirmar que és un home sensible, educat, compromés, crític, valencianista i esquerrós. Una persona que posseïx tot allò que, d’acord amb el punt de vista de qui els parla, ens fa falta per transformar de manera radical un país com el nostre en un moment crític com l’actual.

Ara i ací ens interessa, més enllà de les aportacions de l’autor a diversos gèneres de la nostra literatura, el  Manel Alonso articulista.

Per què?

Per dues raons, bàsicament.

La primera és molt òbvia. Hem vingut a presentar Cròniques des de l’infern, que és un recull d’articles.

I la segona, perquè en este país vivim una situació d’emergència i hem de traure-li el màxim partit a l’obra de persones que com Alonso analitzen d’una manera molt crítica la societat i el territori en què li ha tocat viure.

Cròniques des de l’infern no és un llibre amable, precisament. A través de 52 articles, ens situem en una època i en un territori ben determinats, que són analitzats de manera implacable pels ulls i per la ploma d’un valencià que estima amb bogeria la seua terra, però que no pot suportar que els qui la governen l’estiguen destruint tal com ho estan fent.

És cert que al llarg dels 52 articles hi ha una gran diversitat de qüestions en què se centra la mirada de l’autor: l’atur, la fragilitat humana, els atacs feixistes, la sort i els diners, Europa i el que ens arriba, la parcialitat de l’extelevisió valenciana, la violència masclista, el nou treball de Carles Pastor, la primavera valenciana, la figura de Paco Muñoz...

No obstant això, Alonso dedica gran part de les seues col·laboracions a temes calents dins del moment actual. Viu preocupat per la realitat del seu país: la llengua, la cultura, la corrupció, la crisi, la desvergonya dels actuals governants, la necessitat d’una regeneració democràtica profunda i urgent.

Quatre són eixes grans preocupacions.

Primer problema. La qüestió política.

Per a l’articulista és evident la impossibilitat que tenim els humans de mantenir-nos al marge de la política  (“l’apoliticisme no és més que una disfressa de l’autoritarisme” o “la gent passarà de la política, però la política no passa de la gent”, afirma).

El desprestigi dels polítics, la corrupció dels nostres governants, l’estructuració provinciana de l’Estat espanyol, l’incompliment dels programes electorals li preocupen enormement (“no es poden guanyar unes eleccions amb un programa electoral i al cap de sis mesos haver fet tot el contrari del que es prometia a l’elector”, diu molt encertadament).

Alonso critica durament el bipartidisme que, fins ara, ha dominat la vida política espanyola i valenciana. L’autor es referix al fracàs d’un règim “que s’ha sustentat sobre dos grans partits tacats per la corrupció i per la ineficàcia”. Per a ell es tracta de “dues cares d’una mateixa moneda que no val ni el metall en què està encunyada”.

L’autor demana una refundació de l’estat. On ja no tinguen cabuda els lladres que han convertit el robatori en el seua manera de viure.

Alonso no demana el vot per a ningú, però queda ben clar, des del primer full del recull, a qui no donarà suport mai. La seua crítica implacable contra el Partit Popular i contra el sistema del bipartidisme no deixa espai per al dubte.

Segon problema. La democràcia tan fràgil en què vivim.

“Tenim una democràcia vigilada, d‘una baixa qualitat”, comenta literalment. Considera que darrere de la democràcia aparent en què vivim, s’amaga el nacionalisme franquista.

Afirma que el sistema democràtic espanyol és profundament immadur i que està farcit de corruptes que caldria anar llevant-se de damunt.

Alonso parla ben clar: “davant del mal govern, del govern dels mediocres, dels pocavergonyes, dels il·luminats populistes, dels lladres, dels prevaricadors i dels corruptes”, hem de reaccionar, no podem romandre quiets.

Tercera preocupació. La crisi econòmica

Considera que els grans grups d’inversió, que realment són els que controlen el poder polític, són els responsables de la greu crisi econòmica que patim. I és més, creu que dins del sistema hi ha qui, per interessos egoistes, fa tots els esforços que pot perquè la crisi perdure molt més de temps.

El quart dels seus nuclis d’interés és la llengua dels valencians

Alonso voldria que el PP canviara radicalment l’actitud contrària a la normalització del valencià que manté. Denuncia que els encarregats legalment de defensar la nostra llengua són, per desgràcia, aquells que no creuen en el dret dels valencians i de les valencianes a poder viure en valencià al seu país .

La conclusió a què arriba és tan crua com real: “Allò que els molesta en realitat és la nostra simple existència, la nostra tossudesa a mantindre una llengua i una cultura que ells volgueren extingir”.

En alguns dels articles, l’autor demana als valencians que reaccionen (“hauríem de ser capaços de reaccionar i exigir responsabilitats, canvis en les actituds i una millor i més transparent gestió”).

Perquè sempre hi ha espai per a l’optimisme: “Els ciutadans suportaran el setge fins que arribe una nova primavera, que esperem que siga la definitiva”.

 Els articles arreplegats al recull s’ajusten, quant a l’estructura, a l’esquema típic dels textos argumentatius. Una breu introducció, que situa ràpidament el lector en la qüestió abordada; una segona part, que conté l’aparell expositiu i argumentatiu de l’article; i una tercera part, normalment breu, que serveix per sintetitzar el posicionament de l’autor sobre el tema abordat.

Els textos de les Cròniques estan escrits en una llengua plenament normativa, que pressuposa un coneixement acurat del codi per part de l’autor. Alonso utilitza un valencià digníssim, una matèria primera precisa, correcta i entenedora. Sap a qui s’adreça i aconseguix comunicar-se amb el lector sense cap tipus d’entrebanc.

Alonso domina perfectament la llengua que empra la gent del seu país i la dignifica. No utilitza una llengua ni rígida, ni postissa. El seu valencià normatiu ens arriba farcit de girs i de modismes propis de la llengua parlada a l’Horta. No li fa por utilitzar expressions col·loquials : “De moliner fugiràs, però de lladre no t’escaparàs” o “Sóc d’aquells que tenen com a lema menja fort i caga fort i no li tingues por a la mort”.

Els seus recursos són les comparacions planeres (“la política és com la humitat en el meu poble, amb sigil entra en les cases i va pujant per les parets fins a envair-ho tot”); les metàfores (“mai una sabata ha estat tan culpable del terreny que xafaven les nostres sabates”, referint-se a les excuses del Partit Popular sobre la responsabilitat en la crisi econòmica); les frases fetes (“Que Déu ens agafe confessats”); i algun intent de creació lèxica de gran efectivitat: la “berlusconització imperant”.

La selecció dels textos de la “Crònica” l’ha realitzada Antoni Rovira, que planteja al lector un exercici ben interessant: agafar esta selecció d’articles i complementar-ne la lectura amb alguns passatges de la “Divina Comèdia” de Dant, obra amb la qual es pot establir una connexió temàtica, salvant les distàncies temporals. Rovira oferix quin són eixos fragments per a facilitar la faena al lector. L’objectiu d’este “maridatge espectacular” com el qualifica el compilador, “és la creació textual; que el lector, després d’haver llegit l’article, cerque el pensament en la “Divina Comèdia” i que siga capaç de bastir un nou text d’opinió que haja begut de les dues fonts”.

No vull allargar-me més.

Acabaré la meua presentació llegint un fragment del final del darrer article que conforma el recull. Es va publicar el 19 de maig de 2011, tres dies abans de les eleccions municipals i autonòmiques passades. Parla d’un conjunt d’activistes que treballen al voltant de la Colla de Dimonis de Massalfassar. Es reunien per a celebrar “El Cant al Ras”, una nit on la gent menja i escolta música en valencià, que eixe any coincidia amb el dia de reflexió de les eleccions municipals i autonòmiques últimes,

Diu Manel Alonso:

“Enguany em fa la sensació que les converses que s’escoltaran durant el sopar i les actuacions seran sobre el futur pròxim. Estic segur que a molts d’ells encara els brillarà en el fons de les ninetes una espurna d’esperança a pesar que tenim molts indicadors en contra, no podem fer ni un pas enrere. El fet de triar una opció compromesa i difícil, com és el món de la cultura en valencià, comença a tindre un públic cada vegada més nombrós. Entre tots plegats hem de continuar lluitant perquè això que ara sembla un miratge per a molts dels nostres, s’esdevinga la llavor d’una bona collita. Una escletxa en aquest túnel sense fi que ens permeta reveure el cel i les estrelles”.

En aquella ocasió no va ser possible, esperem que en la pròxima oportunitat, d’ací a uns escassos catorze mesos, sí que puga esdevindre realitat. Això almenys espere i desitge jo. Per mi i pel meu país.

***

Text llegit durant la presentació de Cròniques des de l'infern al casal Jaume I La Safor-Valldigna. Les fotografies corresponen a diferents moments d'eixa mateixa presentació.