Per Pasqual Mas i Usó
Manel
Alonso, Quadern dels Torsimays / Cuaderno
de los trujimanes, Germania, Alzira, 2012.
Per
presentar Manel Alonso cal dir que es tracta d’una persona polièdrica, i no
perquè amague una personalitat a cada cantó, almenys
jo no ho sé, sinó perquè reïx en moltes
facetes del panorama cultural. És poeta, narrador, editor i no para d’engegar
projectes. Fa vora 20 anys que ens coneixem i mai no l’he vist sense una idea
rondinant-li pel cap; d’altra banda, si avui és ací, no és només per contar-lo
entres els meus amics, sinó pel seu despert olfacte literari.
Encara que el vaig conèixer com
narrador, ja que vam coincidir en una editorial que ens va llançar al món de
les lletres allà cap a l’any 1993 amb sengles novel·les, és en la poesia, siga
el tema amb què s’enfronte, on més incisiu, combatent i expeditiu es manifesta.
En la seua vessant poètica, Manel Alonso va començar
amb A tu, del viatger estrany, en
1986; recorde especialment Amb els
plànols del record, que va publicar en 1994, i, sobretot, Com un òliba, de 2002. És aquesta
darrera obra, ja de maduresa, ben organitzada, amb referents simbòlics de gran
força, on el subjecte poètic vigila per tal de destil·lar la paraula poètica.
Vaig tindre l’honor de fer-li el pròleg a aquest llibre i mai no li ho agrairé
prou.
Fins a sis poemaris ens ha lliurat Manel Alonso, dels
quals n’ha fet dues antologies que corresponen a dues dècades de producció
poètica: Les hores rehabitades (2002)
i la que ara ens ocupa, Quadern dels
Torsimays / Cuaderno de los trujimanes (2012) que, a més, afig al poema de
l’autor la traducció d’un col·lega.
Diu el Diccionari
de la Llengua Catalana, que «faraut» o «torsimany» significa representant o
portaveu de l’autor encarregat de recitar el pròleg o la introducció de
l’obra». També diu el mateix Diccionari
que «torsimany» equival a intèrpret. La qual cosa vol dir que jo comparec
davant de vosaltres com un torsimany doble: en qualitat de presentador i en
qualitat de traductor, ja que Manel Alonso em va brindar la possibilitat de
traslladar al castellà un dels seus poemes més exquisits. A més, aquesta
paraula que es mastega tan agust, «torsimany», remet al món del teatre:
intèrpret també és el que desenvolupa un paper en escena i cal destacar com l’editorial
Germania ha tingut aquest concepte present a l’hora de dissenyar la portada, ja
que podreu veure com el personatge napolità de la Commedia dell’Arte «Politxinel·la»
n’ocupa el centre. Un personatge servidor que també esbronca si cal; amb
caràcter, vaja; com la veu poètica de Manel Alonso.
Estem, per tant, davant d’un llibre cuidat en diversos
aspectes, fins i tot en les tintes elegides, negra per la versió original i
roja per la traducció al castellà. Per què roja? Sense conèixer el motiu de
l’elecció del color, el roig, podem aventurar, esdevé homenatge a un altre
poeta, a Max Aub, gran fals traductor,
quan afirma que «las poesías, traducidas, pierden tanta sangre que no hay
transfusión que valga.»
La referència a Itàlia amb el politxinel·la de la
portada no és l’única: «Traduttore, traditore», ens recorda en la introducció
el propi Manel Alonso; o siga, qui tradueix, traeix; la traducció, potser per això,
sempre ha gaudit d’un desprestigi immerescut i possiblement ningú no l’ha
estudiada millor que George Stenier en After
Babel, llibre de lectura imprescindible per a qualsevol amant de la
literatura. D’altra banda, ens podríem fer la següent pregunta: És que quan
escrivim, en fer servir fórmules sintàctiques, seleccionar el lèxic, etc. no
estem traslladant allò que sentim al llenguatge? És per això que, una vegada
més, Max Aub recorda en la «Nota preliminar» de la seua Antología Traducida que «todo
poema es, está, ya, a su manera, traducido.» Aquesta afirmació iguala el creador que
tradueix la realitat, al torsimany, que
tradueix d’una llengua a l’altra. I també s’igualen si pensem
que la tasca del traductor és la de dir el mateix que el poeta ha sentit, però
en un altre idioma; no es tracta, per tant, de substituir paraules d’idiomes
diferents, sinó de traslladar el que poeta ha sentit. Així, encara que el
traductor viu un sentiment de préstec, la seua creació pot considerar-se, també,
com original. Veureu que és una manera de valorar la traducció, la
meua i la dels meus nombrosos col·legues, que hem partit dels versos
del poeta i amic de Puçol Manel Alonso. Aquesta vindicació, però, està de
sobra, ja que el propi autor, potser per agrair als traductors la seua tasca,
se’n refereix com que han «fent seu el que un dia va ser meu».
Aquest Quadern
dels torsimanys, veieu com el poeta fa en el
títol un homenatge als traductors del seus poemes en cedir-los protagonisme, és, a més, una antologia del quefer poètic de Manel Alonso. Trobem poemes de Correspondència de guerra (2009) i de Si em parles del desig (2010), però,
sobretot, el llibre contribueix a reunir poemes esparsos que han format part de
llibres col·lectius o de revistes; tota una estratègia que atorga al llibre un
valor més: qui coneixia l’obra de Manel Alonso, trobarà poemes desconeguts que
ací augmenten el seu valor entre altres veus del poeta.
Si fem un seguiment temàtic dels poemes, trobarem les
constants que caracteritzen el poeta. En Correspondència
de guerra (2009) trobem la reivindicació social i, fins i tot política, com
a bastiment del quefer poètic en “Un poeta no és cap corresponsal de guerra”,
“Darrere d’un genocidi” i “Europa”; la utopia en “Indaga en els engranatges”; i
problemes socials com l’emigració en “Cauen les persianes”, els xiquets soldats
en “Ha portat el nen”, la discriminació religiosa en “S’estén el temps sobre
les llambordes” o l’atur en “Diürn amb harmònica”.
Els poemes de Si
em parles del desig (2010) se centren en el record d’experiències amoroses,
sovint amb navegació sexual, i d’ací l’al·lusió a peces de vestir, parts de cos
femení i al coit, com en “Entrar”.
Els poemes restants són xicotetes col·laboracions que,
com he avançat, ha reunit l’autor. En l’inèdit Petjagollal continua amb el tema de l’amor, però més
consuetudinari, més de cada dia, amb menys embranzida.
La fulla
trèmula de l’ésser (2011) es torna més passional i lliga l’experiència amorosa i l’apropament
a l’estimada a la recerca de les paraules per la creació del poema.
Contrades reuneix poemes de 2005 i
2010 que fan menció de geografies que han copsat el poeta, des de la Marjal del
Moro, a muntanyes com el Garbí, l’Oronet de Nàquera i el Mirador dels
Rebalsadors de la Serra Calderona. Són poemes descriptius, de vers llarg i
poblat de Natura, una Natura que serena l’ànima del poeta.
A continuació Manel Alonso ens presenta una mena
d’evocació a partir d’una experiència musical: Tot escoltant Seven Romances on poems of Alexander Blok de Dimitri
Xostakóvitx. El matrimoni Rostropovitx-Vishnevskaya
va inspirar el poeta simbolista rus de San Petersburg, Alexander Blok, quan
aquest estava a punt de morir-se i quan Xostakóvitx va proposar una
col·laboració als Rostropovich i Vishnevskaya, aquestos li van
oferir el poemes que els havia enviat Blok, i Xostakóvitx va composar la Suite per a soprano i trio amb piano, op.
127, i d’ací directe a Manel Alonso que els ha llevat el títol que els
individualitzava en la seua primera versió i els ha numerat: per exemple: «I.
Pacte d’amor» ací és només I, i «III. El bes», ací és III. Manel només ens
selecciona dos poemes que ajuden a entendre l’amor de parella: home-dona,
intrument-músic, poeta-llenguatge: «segell d’amor / pacte de lliurança». Però
la cadena Rostropovitx-Vishnevskaya,
Alexander Blok, Dimitri Xostakóvitx, Manel Alonso encara no ha acabat,
ja que hem de considerar la traducció de Germán Vigo i la de l’amic Juan Luis
Bedins. El seguiment d’aquestos poemes és apassionant, i també el resultat.
I per tancar ens regala un nou inèdit, Poemes per a Joan, que data en 2011 i
on vull recolzar-me per tornar al principi de la meua introducció, quan m’he
referit a com el poeta tradueix la realitat en paraules, és
un torsimany, de la mateixa manera que el
traductor trasllada les paraules un altre torsimany d’una llengua a l’altra. Només cal seguir els versos que tanquen el llibre:
El poeta és el torsimany necessari,
el seu esguard és capaç de descobrir el detall
més petit, però no per això menys important.
el poeta posa un nom i un adjectiu a cada cosa,
fixa el paisatge i el temps
amb l’estructura artesana d’un vers.
****
Text llegit a la presentació del llibre. Sagunt, 27 de setembre de 2012. 20:00. Biblioteca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada