Per: Juan Antonio Millón
La poesia que Manel Alonso ens proposa en el seu poemari Correspondència de guerra no és només l’expressió d’una realitat injusta, opressiva, sinó també una crítica dels discursos que emmascaren i menteixen sobre la realitat i la certificació poemàtica d’un malestar, d’una rebel·lia que anhela un altre món.
El poeta se sent estranyat davant d’aquest món, aquesta realitat, capturat en el fracàs i en el desastre de les utopies; en el cerciorament impàvid de les derrotes.
Però no és només u, parla des del plural, com a expressió de veus que no tenen so o el so dels quals queda apagat o anul·lat pel soroll immisericorde dels discursos oficials.
Com un corresponsal, açò és, com a testimoni, com a cronista llançat al fragor de la batalla, ens deixa la seua impressió immediata, no exempta de danys propis i ferides confessables. Ens mostra el seu teletipus de la sorpresa davant la grandària desmesurada de la barbàrie:
Han portat el nen a la festa del terror,
hi ha plats curulls de droga,
ampolles fins a vessar d’alcohol
i un bagul ple de joguines
d’on han tret un kalasnikov.
El carnisser no mata per ideologia,
ho fa per aplacar amb les despulles de les víctimes
l’avidesa inacabable del seu odi.
… he buscat l’omnipotent presència del maligne,
els espectres dels pecadors sofrint calvari etern,
i només he ensopegat amb la mà voraç,
depredadora i criminal de l’home.
Una barbàrie que es mostra no només en els fets sinó, i ací Manel és bastant explícit, en el discurs fal·laç, en l’engany, en la servitud de la paraula que oculta el crim i l’emmascara:
… les columnes de l’exèrcit imperial.
Els seguiran escribes sibil·lins
per a iniciar el recompte del botí
i escriure la crònica dels fets
amb la sang de la veritat immolada.
Mastega mots amb la boca plena de solvència democràtica
i els escup a través dels micròfons com si foren bales d’argent.
Caín sempre ha estat capaç d’inventar una nova fal·làcia.
Manel mostra en els seus poemes de Correspondència de guerra la necessitat de l’alerta. Cerca un lector còmplice que compartisca la seua ràbia, la seua meditació, la seua disconformitat. La poesia de Manel és cívica, no tant pel seu objecte com pel seu desig, per la seua virtut; no és només una denúncia o una queixa, sinó també la proposta d’un anhel utòpic:
Darrere d’un genocidi
hi ha un poeta orb
……………………
Darrere de l’alliberament
hi ha un poeta lúcid
disposat a alçar els estendards de la paraula.
... dreceres ocultes que ens conduiran
cap al país anomenat Arcàdia,
allí podrem bastir una nova polis
entre els fruits prohibits de l’esperança.
Són poemes compromesos, és a dir que comparteixen una promesa amb les víctimes, els ofesos, les servituds, les humiliacions. Una poesia, doncs, de caire humanístic i moral que ens convida a tindre una mirada crítica i exigent. Una poesia dirigida a la intel·ligència i al cor. Una poesia que treballa per la cultura, en el sentit que ressaltava Hans George Gadamer, quan recordava que la paraula cultura té arrels en el lèxic campesc llatí i indica la humilitat de qui sap inclinar-se per a recollir els fruits de la terra.
Enhorabona i bona collita, Manel.
La poesia que Manel Alonso ens proposa en el seu poemari Correspondència de guerra no és només l’expressió d’una realitat injusta, opressiva, sinó també una crítica dels discursos que emmascaren i menteixen sobre la realitat i la certificació poemàtica d’un malestar, d’una rebel·lia que anhela un altre món.
El poeta se sent estranyat davant d’aquest món, aquesta realitat, capturat en el fracàs i en el desastre de les utopies; en el cerciorament impàvid de les derrotes.
Però no és només u, parla des del plural, com a expressió de veus que no tenen so o el so dels quals queda apagat o anul·lat pel soroll immisericorde dels discursos oficials.
Com un corresponsal, açò és, com a testimoni, com a cronista llançat al fragor de la batalla, ens deixa la seua impressió immediata, no exempta de danys propis i ferides confessables. Ens mostra el seu teletipus de la sorpresa davant la grandària desmesurada de la barbàrie:
Han portat el nen a la festa del terror,
hi ha plats curulls de droga,
ampolles fins a vessar d’alcohol
i un bagul ple de joguines
d’on han tret un kalasnikov.
El carnisser no mata per ideologia,
ho fa per aplacar amb les despulles de les víctimes
l’avidesa inacabable del seu odi.
… he buscat l’omnipotent presència del maligne,
els espectres dels pecadors sofrint calvari etern,
i només he ensopegat amb la mà voraç,
depredadora i criminal de l’home.
Una barbàrie que es mostra no només en els fets sinó, i ací Manel és bastant explícit, en el discurs fal·laç, en l’engany, en la servitud de la paraula que oculta el crim i l’emmascara:
… les columnes de l’exèrcit imperial.
Els seguiran escribes sibil·lins
per a iniciar el recompte del botí
i escriure la crònica dels fets
amb la sang de la veritat immolada.
Mastega mots amb la boca plena de solvència democràtica
i els escup a través dels micròfons com si foren bales d’argent.
Caín sempre ha estat capaç d’inventar una nova fal·làcia.
Manel mostra en els seus poemes de Correspondència de guerra la necessitat de l’alerta. Cerca un lector còmplice que compartisca la seua ràbia, la seua meditació, la seua disconformitat. La poesia de Manel és cívica, no tant pel seu objecte com pel seu desig, per la seua virtut; no és només una denúncia o una queixa, sinó també la proposta d’un anhel utòpic:
Darrere d’un genocidihi ha un poeta orb
……………………
Darrere de l’alliberament
hi ha un poeta lúcid
disposat a alçar els estendards de la paraula.
... dreceres ocultes que ens conduiran
cap al país anomenat Arcàdia,
allí podrem bastir una nova polis
entre els fruits prohibits de l’esperança.
Són poemes compromesos, és a dir que comparteixen una promesa amb les víctimes, els ofesos, les servituds, les humiliacions. Una poesia, doncs, de caire humanístic i moral que ens convida a tindre una mirada crítica i exigent. Una poesia dirigida a la intel·ligència i al cor. Una poesia que treballa per la cultura, en el sentit que ressaltava Hans George Gadamer, quan recordava que la paraula cultura té arrels en el lèxic campesc llatí i indica la humilitat de qui sap inclinar-se per a recollir els fruits de la terra.
Enhorabona i bona collita, Manel.
(Text llegit durant la presentació dels llibres "Correspondència de guerra" i "Si em parles del desig" a la Casa de Cultura de Puçol, 3 de juny de 2010. Fotografies de Federic Aznar// Vicent Salvador. Foto 1: Manel Alonso i Juan Antonio Millón. Foto 2: Francesc Mompó llegint el poema "Com Virgili ho feu amb el Dant". Foto 3: Mercé Climent llegint el poema "Un poeta no és cap corresponsal de guerra". Foto 4: A la taula Manel Alonso, Juan Antonio Millón, Xavi Alcácer i Enric Esteve)
Fou un d'aquells dies que van emplenant-te l'àlbum de la vida. Gràcies, Manel.
ResponEliminaSalut i Terra