Per Agustí Peiró
El carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català. Premi de Narrativa Benvingut Oliver, 1999. Publicacions de l'Ajuntament Catarroja, 2000.
La geografia humana que Manel Alonso ens traça en este llibre, perquè es tracta d’un autèntic plànol de personatges i de situacions que s’entrecreuen, ens situa en el cor mateix d’un nucli urbà que no es correspon amb la moderna zona residencial constituïda per bungalous i edificis adossats, sinó amb un barri típic i vell de poble mediterrani on els veïns encara es coneixen quasi tots entre ells i es parlen de tu a tu pel carrer, es conten les seues penes i les seues il·lusions,mentre conviuen sota els balcons plens de testos amb flors i no poden deixar de saludar-se i de mirar-se a la cara quan passen per les voreres i, obligadament, amb una cortesia que fa honor al nom d’urbanitat, se cedixen el pas. En esta obra de ficció, els personatges són reconeixibles, de carn i ossos, carregats de quimeres i de defectes, abrandats per les passions més mundanes, amb unes pors i unes fòbies malaltisses, abocats al fracàs i amb l’aigua al coll alguns d’ells, perseguits per insomnis i obsessions tan incessants com ara el sexe i la mort, amb una problemàtica que, a pesar del seu corrent o precisament per la seua freqüència en les nostres vides, ens el fa veure vulgars i mesquins i, això no obstant, entranyables i ben pròxims. Perquè nosaltres, en llegir les seues roïneses morals i peripècies gens heroiques, en assistir atònits a les seues preocupacions vitals, sentim que som també com ells, o que ells són també com nosaltres. Que l’autor els ha creat amb l’imaginació d’un escriptor que sens dubte s’ha fixat detingudament en situacions i persones reals per a basar-s’hi i inspirar-los. Que moltes de les històries que ens presenta són pouades de converses i successos que ell ha escoltat i de què ha sigut testimoni i cronista fidel, de tal manera que els ha pogut transcriure amb ple coneixement de causa; això sí, després d’una adaptació literària que ha ressaltat els aspectes que ell ha volgut per a imprimir les seues pròpies inquietuds.
El punt de trobada o de partida és sempre el carrer, el número d’una vivenda, la porta de casa on s’ix a l’estiu a prendre la fresca asseguts en cadires plegables, el bar de la cantonada on es reuneixen els de sempre a l’hora de fer una cervesseta i petar la xarrada... Es tracta en definitiva d’un xicotet univers on tots són membres de la mateixa comunitat. Una població on, per damunt de les rancúnies que alguns d’ells es tenen inevitablement, i des de les conseqüents murmuracions i maledicències, encara es guarden respecte justament perquè es coneixen tots i es miren els uns als altres amb una atenció que és el contrari exacte de la indiferència.
Manel Alonso ha creat així un fascinant microcosmos que és també una visió del món o cosmovisió. Ha parat el temps sobre un món que ell semblava conèixer molt bé i del qual volia parlar-nos, com si en sentira la necessitat abans que s’acabara. La intenció és oportuna, perquè el fi bàsic de qualsevol assaig literari és sempre la projecció d’una mirada sobre l’exterior i l’interior de les coses, sobre el món en el qual vivim convulsionats per les nostres tribulacions més quotidianes. I la seua tasca com a autor és alhora una visió que ens recompensa, just quan comencem a entreveure al nostre voltant els signes alarmants d’una mundialització que avança a tota vela. Una globalització de la cultura que pot fer fer-nos perdre de vista les històries contades pels seus propis protagonistes, que duen unes vides tan paregudes a les nostres que són com les nostres. Llegir-los, per tant, és una magnífica oportunitat per a conéixer-nos un poc millor.
(Article publicat al suplement Posdata del diari Levante-El mercantil valenciano, el divendres 6 d’octubre de 2000)
El punt de trobada o de partida és sempre el carrer, el número d’una vivenda, la porta de casa on s’ix a l’estiu a prendre la fresca asseguts en cadires plegables, el bar de la cantonada on es reuneixen els de sempre a l’hora de fer una cervesseta i petar la xarrada... Es tracta en definitiva d’un xicotet univers on tots són membres de la mateixa comunitat. Una població on, per damunt de les rancúnies que alguns d’ells es tenen inevitablement, i des de les conseqüents murmuracions i maledicències, encara es guarden respecte justament perquè es coneixen tots i es miren els uns als altres amb una atenció que és el contrari exacte de la indiferència.
Manel Alonso ha creat així un fascinant microcosmos que és també una visió del món o cosmovisió. Ha parat el temps sobre un món que ell semblava conèixer molt bé i del qual volia parlar-nos, com si en sentira la necessitat abans que s’acabara. La intenció és oportuna, perquè el fi bàsic de qualsevol assaig literari és sempre la projecció d’una mirada sobre l’exterior i l’interior de les coses, sobre el món en el qual vivim convulsionats per les nostres tribulacions més quotidianes. I la seua tasca com a autor és alhora una visió que ens recompensa, just quan comencem a entreveure al nostre voltant els signes alarmants d’una mundialització que avança a tota vela. Una globalització de la cultura que pot fer fer-nos perdre de vista les històries contades pels seus propis protagonistes, que duen unes vides tan paregudes a les nostres que són com les nostres. Llegir-los, per tant, és una magnífica oportunitat per a conéixer-nos un poc millor.
(Article publicat al suplement Posdata del diari Levante-El mercantil valenciano, el divendres 6 d’octubre de 2000)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada