PRESENTACIÓ DE CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

Per: Enric Esteve i Ramon

Quan Manel em va dir que li agradaria que li presentara el poemari Correspondència de guerra, el primer que vaig pensar va ser: «Però, què puc dir jo d’un llibre de poemes escrit per un amic ?».
Després d’uns dies pegant-li voltes a eixe raonament vaig pensar que potser esta era l’ocasió de dir en públic el que pense de Manel i de la seua obra.
Començaré per Manel, a qui conec de tota la vida, perquè encara que no anàrem als mateixos mestres, perquè ell és més jove que jo, sí que hem anat a la mateixa escola i fins i tot quasi hem sigut veïns, perquè jo vaig nàixer i viure uns quants anys al carrer de Sant Miquel, ací a Puçol.
He de dir que Manel, des de ben menut, ja tenia personalitat pròpia, vull dir que era un nano que no passava desapercebut, o almenys per a mi era així. Era, diríem, peculiar. Moltes vegades coincidíem al mateix lloc per a jugar, el Caminàs. També em cridava l’atenció la professió de son pare, perquè a mi també m’agradava la pólvora, o més aviat la seua olor.

El temps anava passant i anàvem fent-nos fadrins i l’atzar va voler que coincidírem en el col·lectiu cultural Llavors, a mitjans dels anys 80 i a Manel ja se li veia traça en açò de les lletres. I un bon dia, corrien els anys 90, em vaig assabentar que Manel havia decidit dedicar-se professionalment a escriure.
Als pobles, ja sabeu, les notícies volen i les enveges també. El temps ha demostrat que lluny de desanimar-se, Manel ha volat cap amunt com una milotxa i s’ha convertit, això sí, amb moltíssima dedicació, amb algunes decepcions i també amb alguns entrebancs, i amb alguna alegria, més be poques, en un gran professional. Un professional de qui vull destacar el seu tarannà polifacètic, perquè Manel és escriptor i, sobretot, poeta, però també, i no ho podem perdre de vista, Manel és el que a mi m’agrada dir agitador cultural. Un agitador cultural vehement.
Com a persona, Manel sempre té els peus al terra, i això l’ha dut a superar-se en l’escriptura, en cada frase i en cada vers. Sempre lluitant per trobar la paraula exacta, Manel ens ofereix una obra que captiva per complet el lector.

I en aquesta cerca de la paraula justa, del to adient, Manel esdevé per a mi, per al seu veí, per al seu amic, un lluitador nat, un activista de la literatura en la nostra llengua.
Com a bon polifacètic, també ha sigut promotor de premis literaris arreu d’ajuntaments i institucions del nostre país, així com membre de nombrosos jurats literaris, editor en algunes empreses del país, fundador de la revista L’Aljamia i un llarg etcètera d’activitats que fan del nostre escriptor un home treballador i compromés amb el seu entorn més immediat. Com a polifacètic tastaolletes, Manel està al dia en tot allò referit a noves tecnologies, amb un bloc propi anomenat Els papers de can Perla que vos recomane visitar. I des de fa uns anys també fa de contacontes pels centres escolars i biblioteques on el lloguen.
Com diu Francesc Viadel, podem dir que Manel és «un manifasser il·lustre d’una passió anomenada literatura».
En el llibre que ha volgut que li presentara i que du per títol Correspondència de guerra, Manel és el corresponsal en primera línia de foc; el qui denuncia les injustícies de la vida quotidiana per tal d’ajudar a construir un món més just i solidari, un món que encara no existeix.
És el crític que erigeix la paraula com a arma per a resoldre els conflictes del nostre món. Per això, podem dir que este és un llibre combatiu pel tema i atrevit per la forma, directa i clara. Potser per això t’atrapa i et captiva.

Des que comences a llegir el primer poema fins a l’últim, vas disfrutant-los un per un, no debades, Manel va posant el dit en la nafra, enfrontant-se a cadascun dels problemes que patim en el nostre dia a dia.
Europa, la violència de gènere, la guerra, la degradació social que patim actualment els treballadors i treballadores; la manera d’actuar dels mercaders del poder; la demagògia manifesta dels mitjans de comunicació, la corrupció i l’especulació. Però també el fenomen de la immigració, que segons Manel Alonso ja començà amb l’expulsió dels moriscos i dels jueus.
Quantes vegades hem recorregut a la frase: quina poca memòria històrica tenim. Doncs sembla mentida, però és així: oblidem ràpid o no volem adornar-nos dels problemes i preferim passar de puntetes per damunt d’ells.
En Correspondència de guerra Manel Alonso ens fa, en cada vers, un toc d’atenció i ens recorda que cal continuar lluitant per un mon més just i millor.
Per tot això, entre altres coses, vos recomane Correspondència de guerra del nostre poeta Manel Alonso. I si em permeteu, abusant de la confiança, dues recomanacions: primera, paga molt la pena llegir el pròleg de Josep Antoni Fluixà. I per descomptat, el poemari de dalt a baix. I segona, és l’hora de començar a presumir del nostre amic, escriptor i poeta, Manel Alonso.
Manel, saps que sempre t’he apreciat i admirat, perquè una de les activitats més nobles i admirables que, al meu humil entendre, hi ha és l’escriptura. I tu, amic, et dediques a escriure com no ho podries fer d’una altra manera: amb honestedat i humilitat. I això fa encara més gran el fruit del teu treball. Per això sé que en un futur no molt llunyà seràs considerat un dels representants més destacats de les nostres lletres. Perquè és el que et mereixes, amic.

Moltes gràcies i bona vesprada.

(Text llegit durant la presentació dels llibres "Correspondència de guerra" i "Si em parles del desig" a la Casa de Cultura de Puçol, 3 de juny de 2010. Fotografies de Federic Aznar// Vicent Salvador. Foto 1. Enric Esteve. Foto 2: Manel Alonso, Juan Antonio Millón. Xavier Alcácer i Enric Esteve. Foto 3: Manel Alonso signant llibres. Foto 4. Anna Bayarri llegint el poema "Les veritats humanes". Foto 4: Vicent Puchol Mora llegint el poema "Vas passar per la petita pàtria". Foto 5. Eusebi Morales llegint el poema "Cauen les persianes del capvespre")