Per Toni Cucarella.En el mar de les Antilles. Manel Alonso i Català. Pròleg Albert Calls i Xart. Primera edició a Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1998. Segona edició revisada a Brosquil edicions, València, 2005.
Als espanyols, tan donats a posar en dansa a tothora la seua vocació d’imperi, no els agrada gens haver de traure’s el pus de les velles ferides que feren minvar l’extensió dels seus dominis colonials. L’any passat va fer un segle de l’acabament de la Guerra de Cuba. Una guerra en la qual vam participar els valencians com a carn de canó. De la mateixa manera que, uns anys més tard, participaríem en les mateixes condicions, de la desfeta del Marroc. De la guerra de Cuba els espanyols n’han parlat, però ho han fet per la boca menuda. I de refiló. La ferida els cou i els irrita el pus de la derrota imperial que encara supura.
Tanmateix, si ells hi van perdre poder de vanaglòria i terra colonial, nosaltres els valencians perdérem les vides d’aquells que foren forçats a lluitar per una causa que no oferia ni els donava res, excepte fam, malalties, soledat, nostàlgia, mort... Si els espanyols eviten enfrontar-se de viva veu amb la seua història perquè han parlat d’imperis que se n’anaven en orris, nosaltres els valencians tenim dret a referir, novel·lísticament sí més no, la part humana del conflicte. Una part que és, al cap i a la fi, l’única que sabem per experiència pròpia. Fem ficció d’antigues realitats per acostar-nos a un temps que només és possible de reconstruir a través d’eixa ficció, la qual, però, esdevé realitat quan les paraules invoquen i evoquen imatges, sensacions i sentiments en la ment del lector.
Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) ens ofereix un viatge aproximador a la tragèdia cubana de fa un segle a través de la seua novel·la En el mar de les Antilles. Escrita amb agilitat i tensió. Manel Alonso ens acosta a l’experiència de Josep Amigó, un valencià obligat a abandonar la seua terra per anar a apuntalar amb la seua vida un imperi que trontollava.
Aquella no era la guerra de Josep Amigó. Ni la de tants valencians que hi van deixar la pell. Allò primer i cabdal que ell comprendrà a Cuba és que la seua vida no val res. Cada dia viscut és una propina que cal agrair a l’atzar. Hi malviurà entre la nostàlgia del país llunyà, de la família que tot just acaba de formar, i la sensació que tot allò que a ell l li importa ja no ho tornarà a tenir mai més a l’abast. I quan, havent sobreviscut a totes les vicissituds , tornarà a tenir-ho a tocar de mans, s’adonarà que ja no sap on té les arrels i, el que és pitjor encara, on té els sentiments. Sense arrels ni escorça és un arbre mort, pastura de corcons. L’únic agafall on Josep Amigó trobarà una certa empara serà amb la Negra Lola, una cubana que li ofereix molt més que un cos amb què desfogar els sentits i enganyar la soledat.
En el Mar de les Antilles conté una lectura que depassa l’àmbit de la novel·la històrica, ja que Manel Alonso s’hi pretexta per crear un argument narratiu en què la textura humana, les passions, les ambicions i els sentiments conformen la trama i l’ordit més enllà del retrat social i polític d’un conflicte històric que encara amaga claus per desxifrar,i que li serveixen alhora per aventurar ficcions que potser no se’n vagen gaire lluny de la veritat oculta. En el Mar de les Antilles va quedar finalista del premi de novel·la Antoni Bru d’Elx l’any 1997, i l’ha publicada Oikos-Tau.
Tanmateix, si ells hi van perdre poder de vanaglòria i terra colonial, nosaltres els valencians perdérem les vides d’aquells que foren forçats a lluitar per una causa que no oferia ni els donava res, excepte fam, malalties, soledat, nostàlgia, mort... Si els espanyols eviten enfrontar-se de viva veu amb la seua història perquè han parlat d’imperis que se n’anaven en orris, nosaltres els valencians tenim dret a referir, novel·lísticament sí més no, la part humana del conflicte. Una part que és, al cap i a la fi, l’única que sabem per experiència pròpia. Fem ficció d’antigues realitats per acostar-nos a un temps que només és possible de reconstruir a través d’eixa ficció, la qual, però, esdevé realitat quan les paraules invoquen i evoquen imatges, sensacions i sentiments en la ment del lector.
Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) ens ofereix un viatge aproximador a la tragèdia cubana de fa un segle a través de la seua novel·la En el mar de les Antilles. Escrita amb agilitat i tensió. Manel Alonso ens acosta a l’experiència de Josep Amigó, un valencià obligat a abandonar la seua terra per anar a apuntalar amb la seua vida un imperi que trontollava.
Aquella no era la guerra de Josep Amigó. Ni la de tants valencians que hi van deixar la pell. Allò primer i cabdal que ell comprendrà a Cuba és que la seua vida no val res. Cada dia viscut és una propina que cal agrair a l’atzar. Hi malviurà entre la nostàlgia del país llunyà, de la família que tot just acaba de formar, i la sensació que tot allò que a ell l li importa ja no ho tornarà a tenir mai més a l’abast. I quan, havent sobreviscut a totes les vicissituds , tornarà a tenir-ho a tocar de mans, s’adonarà que ja no sap on té les arrels i, el que és pitjor encara, on té els sentiments. Sense arrels ni escorça és un arbre mort, pastura de corcons. L’únic agafall on Josep Amigó trobarà una certa empara serà amb la Negra Lola, una cubana que li ofereix molt més que un cos amb què desfogar els sentits i enganyar la soledat.
En el Mar de les Antilles conté una lectura que depassa l’àmbit de la novel·la històrica, ja que Manel Alonso s’hi pretexta per crear un argument narratiu en què la textura humana, les passions, les ambicions i els sentiments conformen la trama i l’ordit més enllà del retrat social i polític d’un conflicte històric que encara amaga claus per desxifrar,i que li serveixen alhora per aventurar ficcions que potser no se’n vagen gaire lluny de la veritat oculta. En el Mar de les Antilles va quedar finalista del premi de novel·la Antoni Bru d’Elx l’any 1997, i l’ha publicada Oikos-Tau.
(Publicat a Noticias 7 Dias, 20 de març de 1999)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada