Per Josep Manuel Sanabdon
Un gest de la memòria. Manel Alonso Català. VI Premi "Octubre" de Sant Vicent del Raspeig. Col·lecció Fulla de paper. Edicions de la Vorera, Premià de Mar 1999.
Manel Alonso i Català és animador de mil i una activitats literàries a la comarca de l’Horta, i no per això deixa de banda la seua producció pròpia. Amb el seu tercer llibre de poemes Un gest de la memòria, va guanyar el Premi “Octubre” de sant Vicent del Raspeig”. Amb aquest llibre tal i com explica el poema “Prefaci” pretén fer un passeig poètic “per l’album dels records”. Un poemari on manifesta la nostàlgia de la infantesa, d’un temps ja desaparegut: “Un temps, suara, de la memòria/ i en la memòria pren forma/ i esbossa una pàtria/ llunyana, irrecuperable”.
Com ja ha mostrat en altres obres, Manel Alonso fa una literatura apegada a les arrels del seu poble, això es present en tot el llibre, però d’una manera ben explicita en els poemes “Identitats”: “Sóc qui sóc. Sóc d’on sóc” i “Geografia d’una infantesa”. El poeta ens presenta també la infantesa com una època d’il·lusions, frustrades amb el pas del temps, això sí, la manifestació de la frustració ve acompanyada amb una gran tendresa.
Manel Alonso manifesta amb aquest llibre una poesia unida al temps, va desgranant a poc a poc, els mesos de l’any i les festes que es repeteixen cíclicament, expressant tot un seguit de sensacions que li evoquen, amb una veu que moltes vegades ens recorda la de Vicent Andrés Estellés.
El llibre es tanca amb uns poemes en què el poeta recorda l’infant que va descobrir la mort, i on així mateix manifesta que amb les paraules transforma “el paradís perdut/ que fou la infantesa” en un gest no de memòria que “aboca vers la literatura”.
Com ja ha mostrat en altres obres, Manel Alonso fa una literatura apegada a les arrels del seu poble, això es present en tot el llibre, però d’una manera ben explicita en els poemes “Identitats”: “Sóc qui sóc. Sóc d’on sóc” i “Geografia d’una infantesa”. El poeta ens presenta també la infantesa com una època d’il·lusions, frustrades amb el pas del temps, això sí, la manifestació de la frustració ve acompanyada amb una gran tendresa.
Manel Alonso manifesta amb aquest llibre una poesia unida al temps, va desgranant a poc a poc, els mesos de l’any i les festes que es repeteixen cíclicament, expressant tot un seguit de sensacions que li evoquen, amb una veu que moltes vegades ens recorda la de Vicent Andrés Estellés.
El llibre es tanca amb uns poemes en què el poeta recorda l’infant que va descobrir la mort, i on així mateix manifesta que amb les paraules transforma “el paradís perdut/ que fou la infantesa” en un gest no de memòria que “aboca vers la literatura”.
La veu de Benicarló, 10 de setembre de 1999
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada