DIETARI D'UN OBSERVADOR

(D'esquerra a dreta Vicent Pallarés, Pasqual Mas, Teresa Alegre -regidora de Normalització Lingüística- i Vicent Usó, a la biblioteca de Sagunt durant una taula redona el 18 d'abril de 2002)

Per Pasqual Mas i Usó

El carrer dels bonsais. Manel Alonso i Català. Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999. Col·lecció literària Joan Escrivà. Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, 2000

Manel Alonso (Puçol, 1962) ens fa passejar en la seua última obra narrativa per una successió de xicotetes històries que escodrinyem cada racó de la quotidianitat d’un carrer dels bonsais viscut amb la proximitat del veïnatge i amb la distància de la ficció. El seguiment d’escenes busca fer sentir el lector com un caminant que, despreocupat i amb voluntat d’observació, dirigeix la mirada i troba el fil d’una situació que comença sobtadament davant dels seus ulls, es desenvolupa en quatre pinzellades i acaba fugaçment marcant el ritme d’un viatge d’impressions tan circumstancials com xocants. Cada relat d’El carrer dels bonsais és com una finestra per la qual hom guaita i comprèn amb mínimes instruccions l’argument concentrat de cada microconte. El lector sembla encetar una lectura com si fera zàpping i amb uns pocs indicis ben interpretats en té prou per encapdellar allò que tal vegada s’esdevindrà en cada troballa argumental.
En 1928 Max Aub va trencar el món de la narrativa amb un llibre, Prehistorias, ple de microcontes i avui assistim a un veritable allau que no sempre amb bon nord es llança per aquest camí dels relats breus. El cas de Manel Alonso cal situar–lo dins de l’observació memorialística i poètica de la millor branca literària –tal vegada amb una mirada d’abstracció oriental– amb una barreja d’humor i ironia al voltant dels habitants d’un carrer d’un poble que als seus lectors els ha de resultar ben conegut: Pouet; ja que és aquest poble on situava l’acció de la seua primera novel·la La maledicció del silenci. La petitesa dels contes fan referència –i així o pregona el títol– a l’últim vers del llibre de Xulio Ricardo Trigo La vida fosca. Ací el llibre de Manel Alonso avança com una camera que fera tràvelling recorrent casa per casa i enlairant l’aventura que s’amaga rera de cada porta; d’ací que l’estratègia narrativa siga tant palesa i enganxe els microcontes tot formant un únic món familiar alimentat pel caliu de les paraules. Però a més, El carrer dels bonsais és un bon exemple de com l’ajuntament de Catarroja, després d’un parèntesi fora de seny normatiu, es redreça i torna a premiar treballs bens escrits i de gran qualitat literària. Aquest llibre, presentat per Arantxa Bea, avança per la narració fins que un personatge pirandelià s’enfronta al narrador, com a Niebla d’Unamuno, proporcionant un bon motiu per reflexionar de quin pa es fan els personatges i quin és el veritable suport de la ficció. Sens dubte, amb El carrer dels bonsais llegit amb plaer es veu com la vida és fonamental per a la literatura. O serà a l’inrevés?

Publicat a la revista de creació Abalorio, número 28. Sagunt, 2000.

NOTES SOBRE UNA NOVEL·LA

Per Hermini Pérez i Edo

La maledicció del silenci. Manel Alonso i Català. Col·lecció La Tardor, Els Llibres de Camacuc. València, 1992. Tercera edició, revisada el 2006, amb il·lustracions d'Alberto Urcaray, glossari de l'autor i activitats didàctiques a càrrec de Mercé Claramunt. Col·lecció Can Perla. Brosquil edicions, València 2007.

En primer lloc, bona vesprada a tots. Avui tinc l’honor, i així mateix el plaure, de fer la presentació d’un llibre de Manel Alonso i Català, La maledicció del silenci. He de confessar que l’acte que ens ocupa aquesta vesprada és tot un repte per a mi, ja que és la primera vegada que ho faig públicament, i la meua experiència no és massa dilatada en manifestacions d’aquesta mena. No obstant això, quan l’amic Manel, amb eixa veu curullant de sinceritat i espontaneïtat, m’ho va proposar, no m’hi vaig poder negar. No m’hi vaig poder negar com a amic, i per què no dir-ho també‚ per la pura vanitat –del tot comprensible, en la meua defensa– de fer d’«amfitrió» literari d’una de les veus més interessants i joves del cada vegada més ampli i fecund panorama literari valencià.
L’espai físic triat per a l’ocasió és, sense cap mena de dubte, el més adient i càlid dels que es podien triar: la biblioteca del poble. Això, si fa no fa, també em va a facilitar la tasca. Trobar-se entre la calidesa i la tolerància dels llibres, amb prestatgeries untades sàviament de paraules i d’idees, una activitat que al capdavall ens fa més humans i més lliures, és un dels plaers més reconfortants i saludables als quals pot aspirar qualsevol ciutadà.
Però abans de passar a comentar el llibre m’agradaria deixar una cosa ben clara i matisada: la presentació del llibre del Manel Alonso no la vull fer com a amic. Ni tan sols com un conegut. Em sembla, altrament, que si així era, seria injust i desagraït amb l’autor, i el meu comentari s’ofegaria en un localisme que tan sovint colpeja d’una manera cruel i desconsiderada l’ànima més sensible de la nostra cultura. No vull caure en els fanguissars de la «cultureta».
La presentació del llibre la vull fer com això que és Manel amb lletres majúscules: com la d’un escriptor del nostre temps i de la nostra comarca. Dues circumstàncies, certament, molt difícils per als temps que avui en dia deambulen: del nostre temps, perquè sembla que no són massa susceptibles i salubres a l’aventura de la literatura i del pensament en general. Un bon llibre no equival ni desvetlla els mateixos interessos que un mal programa de televisió. I de la nostra comarca, doncs, perquè viu sacsejada i fiblada endins de totes les seues fibres culturals pel deambular anodí i ensopit del nostre temps. Si a tota aquesta barreja social i cultural li afegim que, tot d’una, l’escriptor empra com a vehicle de comunicació i relació amb el seu lector el valencià, ja podeu entendre que el repte esdevé solitari i arriscadíssim per a un «ciutadà del país del les idees» com és Manel Alonso.
Però Manel Alonso no s’amoïna fàcilment davant de totes aquestes circumstàncies. Això us ho assegure, i fins i tot fa d’elles una cosa personal, absoluta i tridimensional. I redundant encara més el tema: com una persona que allò que veu, respira, sent i pensa ho fa com un escriptor, eixa mena de mags que des de les paraules li posen el nom a les coses i als dies de la nostra existència.
Manel Alonso i Català, per a qui no el conega, va nàixer un dia a Puçol, l’any de la gràcia de 1962. El seu signe zodiacal és l’equilibrat i majestuós Lleó. Però no us vaig a contar ara la seua carta astral, ja que no sóc astròleg, i conseqüentment no la sé, ni m’importa massa. Ara, això sí que us ho dic: si la seua carta astral no fa una clara i encoratjada referència a la seua voluntat, i allò que encara és més important, a les seues aptituds com a escriptor, des d’ací us confesse que d’ara endavant vaig a ser molt escèptic i maliciós amb tota eixa mena de ciències dels astres i les radiacions còsmiques.
Manel, malgrat la seua joventut, és un escriptor molt prolífic en el terreny de les publicacions: en el camp fascinant de la poesia ja ha publicat llibres com A tu, del viatger estrany i Tres paisatges. Ha estat antologat, a més, en Envit, nous escriptor valencians. En el camp de l’assaig va guanyar un accèssit en el VIII Premi Literari de la Vila de Puçol amb el llibre La veu d’un poble, publicat també. Està a l’espera que li publiquen algunes coses més. I entre llibre i llibre, fa l’ofici de periodista col·laborant en el diari Levante, la revista Saó, és el redactor en cap de l’àrea de cultura d’El Periòdic de l’Horta i del Notícies de Puçol. És, ja en el poc que li resta, l’ànima de les tertúlies literàries de Les Nits Màgiques del Django’s. I sobretot és un activista cultural de primera magnitud.
El llibre que ens ocupa avui, La maledicció del silenci, es tracta d’un llibre que és fàcil, i alhora, però, difícil de glossar, de situar-lo en la prestatgeria adient de la biblioteca. I m’explique.
És fàcil perquè assenyalant que es tracta d’una molt bona novel·la d’acció i d’aventures assenyalaríem a dreta llei allò que veritablement és.
I en canvi el comentari abans ressenyat seria fer-li una crítica del tot llastimosa i lluny de tota profunditat; encara que amb tot no hi mancaríem a la veritat final. Però la literatura no és el resultat final, sinó com s’arriba al resultat final. La novel·la de Manel Alonso va més enllà d’un llibre d’acció i d’aventures. Amb ella conflueixen, s’harmonitzen i virtualitzen diversos gèneres narratius i descriptius, tot d’una manera molt solvent i reeixida.
Vés a saber.
És una novel·la d’acció, d’aventures i d’intrigues en el sentit més clàssic i universal de la paraula. La seua lectura, com que pertany a les coordenades d’aquest gènere, és fàcil i àvida. Quan et poses a llegir les seues 125 pàgines, us assegure que fins que no les haureu finalitzat no les deixareu en cap moment.
És també una novel·la d’història. Però no d’aquella història que s’ensenya a l’escola, sempre definida i redefinida d’acord amb els grans esdeveniments dels temps. La història que ens fa arribar la novel·la de Manel Alonso és la història que sovint va passar de boca en boca, amb la seua càrrega de veritat, la seua càrrega de por, de superxeria, de llegenda, de misteri, de màgia, on l’autor ens mostra sense cap pudor la fascinació que sent i li arranca al seu poble. Com assenyalava encertadament l’escriptor i crític Vicent Penya sobre la novel·la en el suplement cultural del periòdic Levante, deia que «sembla que l’autor ens faça una invitació indefugible a l’oblit quotidià».

És també una novel·la de costums d’un poble de l’Horta, sense caure en els tòpics més obsolets i miserables que sovint l’assolen. Tòpics sempre allunyats de qualsevol realitat social i cultural de la comarca. Amb un llenguatge senzill i ric alhora, fora de qualsevol barroquisme que no va enlloc, curull d’un entranyable lirisme, l’autor recorregué els carrers i paisatges d’un poble imaginari (el seu?) que ben podria ser el nostre.
És, així mateix, un homenatge respectuós i explícit a la figura de l’escriptor Joan Perucho, al qual el nostre autor li professa una sincera i respectuosa admiració. Entre les seues pàgines hi ha una metàfora d’allò més inquietant i punxeguda: la d’un insecte que s’alimenta únicament de les lletres que habiten dins dels llibres, molt a la manera peruchiana. Aquesta metàfora es mereix tota una reflexió i un comentari a part que, per qüestions de temps, no anem a lliurar.
La seua narració-descripció està perfectament encadenada a un lirisme amb un to romàntic, actual i viu. No obstant això, en cap moment de la trama no li lleva l’acció i la tensió que qualsevol novel·la d’aventures cal que tinga. De vegades et precipita i t’engoleix fins l’esgarrifança, i tot seguit, com si fóra els acords d’un riu d’alta muntanya, et du a un meandre on l’aigua sembla que roman més tranquil·la i plàcida, fins que sense adonar-te’n t’aboca una altra vegada al corrent més intrigant i màgic de les seues aigües. En cada mot que configura una pàgina, i en cada pàgina que configura la novel·la, una vegada t’has deixat arrossegar per l’encanteri que vessa i l’hàlit de misteri que deambula entre una realitat lògica i cartesiana, i l’altra realitat, subordinada a l’inconscient d’un poble viu, van desfilant tota una sèrie de personatges i accions entranyables i desconegudes alhora.
La trama de la novel·la té com a fil conductor la maledicció que un estrany i escabrós personatge lligat a l’orde dels Templers fa abatre sobre un poble anomenat Pouet. En realitat Puçol. La raó per la qual aquest cavaller de l’orde dels Templers maleeix el poble és perquè la gent d’aquest poble li ha donat mort a un caiman, símbol del silenci, tot pensant que es tractava d’un drac, símbol del mal. La maledicció consisteix en el fet que totes les llegendes, rondalles i especulacions sobre el destí dels desapareguts prendran vida en un altre món paral·lel al real. Potser l’inconscient d’un poble?
Segles més tard, un grup d’amics, entusiastes per la història i l’arqueologia, s’engresquen en una aventura, la qual els porta... a uns túnels que romanen en la realitat inconscient de les persones d’un poble, arribant a tenir en les seues mans la possibilitat de trencar la maledicció del silenci.
La novel·la, escrita a la manera d’un diari iniciàtic en un pla, i en un flashback en un altre, com ja he assenyalat abans, està perfectament ordenada i entrelligada arreu de les seues 125 pàgines. Sense gairebé adonar-te’n, ens transporta a les llegendes i rondalles d’un poble; a la intriga i l’acció més trepidants; als records d’una infantesa i una adolescència ja passades; a trossos de la història grapats a uns papers grocs i oblidats; a parapsicologia amb fenòmens d’ultratomba; a les olors d’uns carrers i persones; a escenes d’amor rabioses de joventut. Com deia el crític Vicent Nàcher del llibre: «Tot ben conjuntat que fa de la novel·la un producte ben elaborat d’idees i d’estructura».
La novel·la està contada per un «personatge-narrador» en primera persona central, que adopta sovint una posició imaginativa i afectiva, on l’autor es va despullant dels seus records i de les seues joies i pors, donant-li al text una credibilitat molt elevada, malgrat la fantasia i el colorit que es lliura en moltes de les seues pàgines.
Els amics que s’engresquen tot d’una en l’aventura –amics de tota la vida–, tan diferents en les seues emocions i cultura, els cargola i els espenta un anhel de debò: l’aventura del coneixement de la història del seu poble, que sobreviu amagada, i fins i tot ignorada, en els túnels de la memòria d’una col·lectivitat.
Per a lliurar-se a aquesta aventura, i enfonsar-se de ple en els seus túnels, han de creuar un forat de temps a la manera d’Alícia al País de les Meravelles. Això té molta força i sentit: el passar a l’altra banda espolsarà de les seues ments els esquemes i dogmes que sovint recull i alliçona una història que rebutja de ple la imaginació i la fantasia. És clar que la història és un instrument molt valuós per a aquells qui manen, i si es trobara en mans d’uns utòpics que volen arribar més enllà del que els seus ulls veuen, això resultaria molt perillós per al sistema, siga quin siga. Com deia l’ermità de la novel·la, símbol de l’amor per la soledat plena: «Déu ha creat l’home lliure [...] sí, però naix amb els braços oberts per a rebre totes les cadenes».

En definitiva, i ja per acabar, es tracta, com he assenyalat abans, d’una molt bona novel·la que cal recomanar per a llegir. I, fins i tot, des dels primers fulls del llibre et fa la impressió que l’autor deu haver gaudit i patit molt escrivint-la, cosa que et tramet de ple. I et queda una pregunta, fonda i preocupant, si tot això que conta l’autor és real i se’ns escapoleix dels nostres ulls. Jo li l’he feta a Manel i ell, esguardant-me als ulls amb una mirada misteriosa i tendra alhora, mai no m’ha donat la resposta. Senzillament, sempre esbossa un somrís, i no arribe a saber mai allò que de debò em vol dir.

(Text de la presentació del llibre La maledicció del silenci efectuada el 27 de maig de 1994 a la biblioteca del Puig de Santa Maria, L'Horta Nord)

DE L’AMOR I LA POESIA

(Josep Manuel San Abdon a sota, i dalt d'esquerra a dreta Sebastià Alzamora, Josep Ballester, Manel Alonso i Vicent Marçà)

Per Josep Manuel San Abdon.

Com una òliba. Manel Alonso i Català. IV Premi Gorgo de Poesia de Gata de Gorgos.
Editorial Agua Clara. Alacant, 2002.

Amb aquest llibre Manel Alonso va obtindre el IV Premi Gorgo de Poesia de Gata de Gorgos. El poemari es troba dividit en diversos apartats, el primer porta per títol Llençols bruts, i s’obri amb un poema No n’hi ha dos iguals on d’una manera irònica l’autor estableix un paral·lelisme entre ell i Sant Vicent Ferrer pel seu origen nacional i pel seu amor a la paraula exaltada i vehement, però amb notables diferències, el sant va ser “àngel de l’apocalipsi i martell d’heretges” i el poeta “un clau capçot, descregut i una mica hedonista”. En altres dos poemes d’aquesta primera part De l’amic a l’amat i Justificació del sàtir, parla d’allò que serà una constant en el llibre, el concepte de literatura com a acte de seducció, i en el segon expressa que la luxúria que apareix en els seus poemes és només un divertiment literari, i demana a l’estimada que no li amague la bellesa.
El següent apartat Rambla dels bonsais és un seguit d’haikus que assoleixen una gran bellesa, mitjançant contrastos agosarats i imatges un punt surrealistes. De les mateixes característiques és l’apartat titulat Esbossos, on tracta sobre la poesia, la memòria i el pas del temps.
En l’apartat que porta per títol Apunts per a un homenatge és on el poeta expressa de manera més concreta el seu concepte de poesia. Poètica expressa el paral·lelisme entre la llum i la poesia, de la llum va sorgir la paraula, i de la paraula el vers i el vers va ser la llum en les tenebres i en el poema; Una passió íntima manifesta que la poesia és producte d’un desig carnal per la bellesa.
Llençols esgarrats és un altre apartat d’aquest poemari on el poeta mostra les seues preocupacions pel buit de la vida: “A l’estació buida una veu retalla silencis destinats al silenci” o pel pas del temps “El temps m’ha anat convertint en un addicte a la tristesa” i també la inseguretat davant de la mort, per la por de perdre l’amor: “He viscut atrapat pensant en la seguretat de la mort/ la inseguretat de l’amor,/ la fragilitat del poema.”
Tanca el llibre l’apartat titulat Llençols usats; en el primer poema Notes per a una biografia, novament explica perquè escriu, “per una necessitat d’alçar acta del temps”, per recuperar i l’esguard del pas del temps “un paisatge que es perd” i esbossar els “batecs de l’amor i el desig, les ombres del dolor, de la tristesa i la malenconia”. Completen aquesta part del llibre un seguit de poemes amorosos, ja que com expressa a Entre enormes parèntesis, l’amor dona sentit a la vida, és el goig de “saber-me estimat... malgrat els parracs amb els quals em vestia el destí”. Finalment clou el llibre amb el poema Conte de l’Iberia Oriental una faula sobre les desgràcies que assolen el nostre país, però que ell acaba amb uns versos esperançats: “Les raons del meu Estat/ són la creu de la meua nació./ Així i tot mai no cal perdre/ l’esperança.
Amb aquest llibre Manel Alonso expressa d’allò més bé el que diu en la seu poètica, alça testimoni del que passa en el nostre temps i sap manifestar els sentiments universals de solitud, tristesa o amor. Com un òliba ve a confirmar el bon nivell de la seua literatura, que ja vam poder comprovar en llibres anteriors com Oblits, mentides i homenatges i sobretot El carrer dels Bonsais.

(Publicat a La veu de Benicarló)

EL JOC DE L’ESPILL

Per Salvador Pérez

La maledicció del silenci. Manel Alonso i Català. Col·lecció La Tardor, Els Llibres de Camacuc. València, 1992. Tercera edició, revisada el 2006, amb il·lustracions d'Alberto Urcaray, glossari de l'autor i activitats didàctiques a càrrec de Mercé Claramunt. Col·lecció Can Perla. Brosquil edicions, València 2007.

(Presentació l'any 1993 al café-bar Django's de Puçol de la novel·la La maledicció del silenci, a la taula l'autor Manel Alonso i el polític, escriptor i editor Jesús Huguet. Foto de Llopis-Ortuño)

Sembla com si a La maledicció del silenci Manel Alonso hagués intentat la construcció d’una ficció mitjançant el joc de l’espill, una inversió del procés: donant-li la volta al vell concepte aristotèlic de Mimesi –l’art com a còpia de la realitat–, el nostre autor vol bastir una realitat, dins de la novel·la, com a reflex d’un món paral·lel, el constituït per les llegendes de Pouet de l’espai físic habitat pels protagonistes –ací un altre joc: eixe espai és una representació de l’espai de l’autor–, també per altre tipus d’històries llegendàries –Alonso inclou, cínic, Templers, manuscrits, i tota la tramoia de la novel·la actual per aquestes contrades– i per les aventures dels protagonistes, que duen a terme un viatge iniciàtic cap al seu propi coneixement. En aquest sentit, la novel·la esdevé una mirada retrospectiva, de l’autor. No és difícil veure com, per a construir l’obra, Alonso s’ha servit de les vivències de la seua comunitat geogràfica i cultural, i de les seues pròpies vivències.
Tot açò fa que tots dos mons, realitat i ficció –quin és el real?– es mixturen, es confonguen. I és que Manel Alonso és, abans de tot, poeta, i ha omplert la seua novel·la –Primera novel·la– de poesia, de l’esguard líric. I, segons el nostre parer, és aquest aspecte el que domina tot el llibre: els personatges, els ambients, però, sobretot, la ficció en sí. Queda, però, un detall, que converteix el llibre en una obra oberta: el dubte de saber què és primigeni, en aquest joc de l’espill, l’objecte o el seu reflex.

Publicat al Butlletí d’Informació Municipal de Silla l’agost de 1993.

ESCENARI OBERT I PATI DE BUTAQUES

(Vicent Penya i Manel Alonso al Puig)

Per Vicent Penya

El carrer dels bonsais. Manel Alonso i Català. Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999. Col·lecció literària Joan Escrivà. Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, 2000

En el món mediterrani, el carrer té, com tots sabem, una importància vital. Gran part dels moments lúdics, de les relacions socials, de la vida professional de molts dels qui coexistim sota aquesta llum i aquesta mar comuna (aquesta mar nostra) es fan al carrer i des del carrer. I encara diria més: eixir al carrer a prendre la fresca, passejar el dia corresponent de la setmana pel mercat del poble, enraonar a la cantonada amb els veïns i els coneguts, els xiquets que juguen a bous o a la tella o a les trompes, comprar a la botiga d’enfront algun ingredient que falta per al dinar, és, sobretot, una forma de vida i una manera particular, o no tan particular, d’entendre l’existència.
Així ho ha comprès i així ho escriu Manel Alonso i Català en el seu últim llibre de narrativa El carrer dels bonsais. El carrer com a casa comuna de tots, com a escenari obert i, també, com a pati de butaques. Però no un carrer on la circulació atrafegada dels vehicles s’alça com una barrera contra la proximitat de les persones, no un carrer on et pots perdre entre una infinitat de veïns anònims que duen una vida impersonal i avorrida, no un carrer com un arbre immens amb infinites ramificacions desconegudes i inexplorades, sinó un carrer menut, íntim, acollidor, com un senzill bonsai. En aquest sentit, El carrer dels bonsais d’Alonso, a diferència de La colmena de Cela, té lloc en un àmbit rural, en un univers infinitament menys aclaparador que una gran ciutat, un lloc on el tracte entre els conciutadans, entre els veïns del carrer, és estret, afable, fraternal.
La gent es coneix, coneix fins a un cert punt la història familiar, les desavinences conjugals, una mica de la vida íntima dels seus semblants. Però aquesta coneixença no és nociva. No es tracta d’una tafaneria maliciosa. Tots saben on acaba el límit de la seua curiositat i on comença l’espai governat pel dret a la intimitat dels qui els envolten. I tots participen, d’una manera o altra, d’aquesta saviesa popular. Hi ha el veí del número dos, que tothom troba lleig i ell, en canvi, es mira a l’espill i es veu d’allò més normal; el veí del número tres, que no té cap problema en la vida i se suïcida perquè no suporta una existència tan lineal; el veí del número nou, al qual el cervell li funciona a tot rendiment durant les vint-i-quatre hores del dia; el vell mariner del trenta-nou, que va morir exercitant la memòria i la seua dona, tres anys més tard, encara va trobar bocins dels seus records; el veí del número quatre, home equivocat, que es nega a madurar i a envellir i, en realitat, sap que menteix...
Aquest carrer dels Bonsais, dit siga de passada, es troba en una petita vila que ja pertany a la mitologia alonsiana: Pouet. Pouet apareix, com un indret màgic, en diversos llibres de prosa de l’escriptor puçolenc i, per descomptat, evoca el seu Puçol natal. Un llibre dens, on abunden alguns dels temes que obsedeixen el seu autor (el sexe, l’amistat, la literatura), com un gran mosaic de personatges senzills i vius (a vegades no tan senzills i vius), amb les seues dèries corresponents, amb les seues frustracions i esperances, on sorprèn la utilització d’un estil d’el·lipsi particular i breu, extremadament intens, que de segur que arribarà a tocar-nos el cor, a omplir-nos d’evocacions i a sorprendre’ns a cada pàgina.

(Publicat a l'edició valenciana del diari El Punt el 5 de novembre de 2000)

COMIAT DEL 98

(Pasqual Mas durant un sopar a la ciutat de Sagunt en companyia de Josep Vicent Frechina, Manel Alonso i Rafael Català)

Per Pasqual Mas

En el mar de les Antilles. Manel Alonso i Català. Pròleg Albert Calls i Xart. Primera edició a Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1998. Segona edició revisada a Brosquil edicions, València, 2005.

Vaig deixar de fer ressenyes signades amb el meu nom des que un conegut al qual volia agrair la seua atenció va entendre la crítica al revés i en lloc de guanyar un amic, vaig guanyar una incondicional vèrtola. Ara, si no m’ho puc aguantar, signe amb pseudònim. Avui, però, fóra una excepció, perquè el llibre de Manel Alonso em ve a pèl per lluitar en contra de com la memòria crea compartiments aïllats, com els quadres de Mondrian, i d’un dia a l’altre esborra d’una pinzellada allò que ha estat present durant un bon grapat de dies. Sembla que parlar del 98 ja no estiga de moda i ara fóra millor d’avançar futuribles sobre el segle XXI, però la novel·la de Manel Alonso, En el mar de les Antilles ens situa en la Cuba que envolta la voladura del Maine i allò que tal vegada s’esdevingué –i ací s’evidencia el valuós quefer ficcional de l’escriptor–: el fet que un valencià haguera pogut estar involucrat en aquella desfeta que, a la fi, va estar l’excusa que encetà la guerra.
Amb aquesta novel·la a les mans, he sentit com gràcies a la ficció es barra el pas a l’oblit dels esdeveniments del 98. I és que tal vegada literaturitzar un fet és la millor manera d’entendre’l i de fer que el succés es renovelle en cada lector. Açò és el que ha fet gran part del cinema de Hol·lywood; vendre una visió cinematogràfica de la història, amb unes poques dades certes i un edifici de personatges i accions que engeguen escenes colossals. Però a la llarga, no falta qui explica els fets històrics a partir de les pel·lícules o de les novel·les, que és una manera tan irreal d’explicar–los com a partir dels documents. La recreació de Manel Alonso, no es pot negar, exhala també el perfum malencònic de les havaneres i dels retrucs carnals.

Publicat a l'edició valenciana del diari EL PUNT, 27 de desembre de 1998 i posteriorment recollit al llibre A la deriva (7 i mig editorial. Alzira 2002) on Pasqual Mas va reunir les columnes publicades mensualment a El Periòdic (1996-1998) i setmanalment a El Punt (1998-2002)

ENTRAR A L'IMAGINARI COL·LECTIU

Per Josep Manuel Sanabdon

La maledicció del silenci. Manel Alonso i Català. Col·lecció La Tardor, Els Llibres de Camacuc. València, 1992. Tercera edició, revisada el 2006, amb il·lustracions d'Alberto Urcaray, glossari de l'autor i activitats didàctiques a càrrec de Mercé Claramunt. Col·lecció Can Perla. Brosquil edicions, València 2007.

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962), havia publicat diversos poemaris fins ara, però sobretot caldria destacar la seua tasca com a activista cultural a la seva comarca (L’Horta Nord), on és l’animador de la tertúlia literària Les Nits Màgiques del Django’s i de la revista L’Aljamia. La Maledicció del silenci és la seva primera novel·la.
La història és narrada des del punt de vista de Màxim Arnau, un filòleg que al cap de molts anys torna al seu poble Pouet, i troba que allí on hi havia un antic palau ara s’alça l’Ajuntament, a partir d’ací inicia, amb un llarg flash-back, el record d’una aventura juvenil, amb tres amics més, pels túnels que comunicaven el palau amb altre indrets històrics del poble, i que constitueix el nucli de la novel·la.
La curiositat per iniciar l’aventura els va partir de les històries que conten els més vells del poble, per persones que semblen ancorades en una altra època, i que rememoren el passat, tot filtrant-lo per la seva fantasia. Ells són els únics testimonis d’un món que es va enderrocant, i que amb la caiguda s’emporta la història i la llegenda dels pobles.
L’entrada als túnels que hi ha a sota del poble suposarà per a Màxim Arnau i els seus amics descobrir una altra dimensió del temps, i entrar de ple al món de les llegendes i l’imaginari col·lectiu del seu poble, des d’un oncle desaparegut misteriosament uns anys abans, a un frare franciscà del segle XVII o un templer del segle XVI.
La maledicció del silenci constitueix un homenatge al món de la fantasia i de les rondalles, una cultura que tots els pobles posseïen en un temps no gaire llunyà i que ara pràcticament ha desaparegut, emportat per l’evolució ràpida dels temps que a tots iguala i ens fa perdre la identitat; en aquest aspecte és ben significatiu que quan el protagonista ha tornat al poble al cap dels anys, es troba que han desaparegut, víctimes de la destrucció urbanística, gran part dels edificis històrics del poble. Però no és aquest l’únic homenatge, també podem trobar un homenatge als clàssics del cinema del terror en l’episodi del comte templer Josep de Torrefosca, el seu misteriós criat i la seva estranya mansió.
En definitiva, podem dir que ens trobem davant un nou novel·lista, amb una imaginació desbordant i amb una novel·la molt densa, ja que tot i tractar-se d’una novel·la breu, hi trobem un gran nombre d’episodis i personatges sense que res resulti sobrer.

Publicat al suplement de Cultura del diari Avui 4 –IV – 1993.

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

Per Sílvia Tarragó

Correspondència de guerra. Manel Alonso i Català. Pròleg Josep Antoni Fluixà. XIII Premi de Poesia Paco Molla. Col·lecció L’aiguader, número 23. Editorial Aguaclara. Alacant 2009.

Sempre he pensat que la poesia serveix per a interrogar-se mentre es contempla el món. És la veu que reivindica o que enalteix, segons els casos, però d'una manera molt més punyent que qualsevol altra forma literària. El poemari Correspondència de guerra, de l'escriptor de Puçol Manel Alonso Català, guardonat amb el XIII Premi de Poesia Paco Mollà, n'és un bon exemple.
El títol ja ens avança que ens trobem davant la crònica d'un conflicte i, efectivament, les paraules s'esmolen en defensa de totes les víctimes i fan un homenatge als sacrificis que des de sempre s'han esdevingut a tot el món. El poeta ja adverteix amb la cita que enceta el recull, que no és immune a la desgràcia que l'envolta, per aquest motiu els seus versos es converteixen en un plany que abraça les pitjors mancances i defectes de l'ésser humà.

Ferit, s'asseu en la trinxera

i vessa sobre un tros de paper

tots i cadascun dels udols dels gossos perduts,

bastonejats per la crueltat i la ignomínia,

bastint mot a mot el pentagrama d'un cant

que en la nit que el devora llançarà al vent

com una ampolla en el mar de la desesperança.

El poeta ressegueix el mapa dels vicis humans i ens presenta tot el ventall de despropòsits que han fet del món un lloc injust. Ens porta també la veu dels desfavorits, ens fa veure que l'horror també pot ser molt a prop, la violència, de vegades, dorm a casa.
Correspondència de guerra és un mirall de l'ànima més negra dels homes, però també una mirada a la seva part més pura, la que pateix i es sotmet, la que lluita amb silenci perquè el seu àmbit és la pau. Aquesta puresa pren la seva forma més subtil en els haikús que formen part del poemari, unes espurnes que ens porten imatges colpidores amb un llenguatge senzill, despullat de qualsevol artifici.

L'obscenitat crua,

reflectida en l'ullal

de la moneda.

Manel Alonso ha aconseguit un bellíssim poemari ple de sensibilitat i de llum, malgrat la foscor que assola el cor de certes persones. Crec que és un punt d'inflexió en la seva trajectòria, un canvi d'enfocament que s'ha materialitzat en un cant descarnat, en uns versos valents que mostren el seu domini de la paraula.

Com un ocell espantadís torna el silenci

i surt solitari el passat a escalfar de bell nou

els seus secrets damunt les llambordes.

(Article publicat el dia 4 de gener de 2010 al bloc La veu del roure)

CONTA’M UN CONTE

(Eusebi Morales i Ramon Guillem al Casal Jaume I de Catarroja durant un acte cultural el passat 20-11-2009)

Per Eusebi Morales

Conta'm un conte. Manel Alonso i Català. Il·lustracions d'Albert Urcaray. Edicions Brosquil. Col·lecció Saltamartí, número 24. Primera edició: setembre 2008, XVII Premi Samaruc que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians al millor llibre de narrativa infantil d’autor valencià

Diu un dels personatges en l'inici del llibre “De vegades em sorprèn la capacitat que alguna gent té per a inventar-se una història…”, a mi no em sorprèn en absolut la capacitat de Manel Alonso per a escriure una història, en aquesta ocasió, contes, perquè és un bon escriptor, digne de figurar entre els caps de brot de la nostra literatura.
Ja les primeres frases prometen al lector unes bones històries, i són frases molt construïdes, descripcions encertades dels personatges, amb una riquesa exquisida – molt treballada– “ cal repassar i repassar les vegades que faça falta…” de vocabulari, possiblement perquè, com ja sabem, és un magnífic poeta i vullga o no, deixa la seua empremta en la narració.
En la introducció, ens fa gaudir amb la descripció de què és una nevada, i les circumstàncies, clàssiques com els de Canterbury, ens avancen el magnífic esdevenidor que ens queda per llegir en un “valencià preciós” d'aquests cinc contes familiars. En l'última pàgina ens defineix de manera magistral el que per a ell és un conte.

“El temps, com el vent en la mar, si el sabem dominar pot ser el nostre millor aliat a l'hora d'escriure…”i, efectivament Manel aconsegueix en la seua narració el domini ple del temps.
Vull destacar la musicalitat que tenen els contes, independentment de les cançons que aporta l'autor en eixe meravellós cànon creat en El Secret.
Manel, entre conte i conte, en cursiva, manifesta el seu interès per aquest tipus de narració, per la llengua, per recuperar la tradició, per la música, pel bon fer de l'escriptor, descobrint-nos el seu amor pel paisatge, per l'escriptura, la seua extensa cultura literària, i com no, eixa tendresa innata que el recobreix i s'escampa en els seus contes i poemes.
Les il·lustracions d'Alberto Urcaray, pròximes al “Naïf”, en blanc i negre, ens ajuden a tancar el cercle d'aquest preciós llibre.

NOTES SOBRE UN AUTOR I UN LLIBRE DE POESIA

Per Hermini Pérez i Edo

Amb els plànols del record. Manel Alonso i Català. (Poesia. Germania Serveis gràfics, Alzira, 1994)

De Manel Alonso (Puçol, 1962) es podria parlar de molts oficis: des de periodista fins animador cultural, tot passant per novel·lista, assagista, articulista d’opinió, crític literari, etc. Això ho descriu amb més veracitat i fermesa el seu curriculum vitae: codirigeix la revista literària L’Aljamia; forma part del Consell de Redacció d’El Periòdic de l’Horta, on és el cap de cultura; ha publicat articles en el Levante-El Mercantil Valenciano, la revista Saó, El Temps, etc, etc, etc. Té, entre ofici i ofici, publicada una novel·la: La maledicció del silenci, de força èxit; i un llibre d’assaig, La veu d’un poble. És, a més, l’animador de les tertúlies literàries Les Nits Màgiques del Django’s, que cada nit de dimecres recullen en la seua càlida sina tots els alquimistes de la paraula de l’Horta Nord.
I de tots el oficis de Manel Alonso n’hi ha un, sobretot, que és el que més m’agrada: el de poeta. No obstant, aquest ofici el vull posar a banda. L’ofici de poeta, més enllà de ser un ofici d’oficiar –sacerdot de la paraula–, esdevé‚ també‚ una professió –professió de professar, és clar. És, si més no, tota una altra història. I fins i tot llevaria, amb tots el respectes que m’hi mereix, el nom de poeta i li deixaria solament el nom de l’autor, en aquest cas Manel Alonso. Potser això de llevar el nom de poeta siga per una fòbia que tinc des d’infant: de sempre m’han fet fàstic els rètols dels carrers amb els noms de Carrer del Poeta X. És, tot d’una, una manca de respecte i sensibilitat, una massificació del tot imperdonable. Els «poetes», com a «poetes», són una espècie humana massa particular i única com per definir-la i encerclar-la amb un sol mot. Crec que cada «poeta» se’l podria definir i redefinir amb molts mots I, altrament, encara tindria la certesa que sempre ens deixem alguns en el bagul de la nostra coneixença.
I Manel Alonso, ja ho he dit, és això: aquell qui professa la poesia i tot el compromís amb ella, la Nació sense terra allotjada en el País de la sensibilitat, que t’obliga com a ciutadà de tan digne Estat.
De poesia Manel Alonso ha publicat ja algunes coses en paper com ara en Dentro di me, Revista Postal, L’Horabaixa, L’Aiguadolç, etc. Ha estat antologat, a més, en Envit, antologia de nous escriptors valencians. I a hores d’ara ens arriba el seu primer llibre de poesia, Amb els plànols del record.
El llibre, a bell ull, m’ha produït emoció. He de confessar-ho. I això que l’he intentat assaborir amb tot l’escepticisme que m’ha estat possible. I quan dic assaborir-lo i escepticisme, ho faig amb totes les seues conseqüències. Els llibres de poesia, i tota la literatura en general, tenen un cert símil amb els vins de criança; és a dir, és el temps la virtut que els ha de donar el seu vist-i-plau o el seu oblit en forma de cendra. I em sembla, doncs, que a aquest llibre el temps li serà propici, oferint-li les seues bones ventures, n’estic segur.
El llibre m’ha produït emoció per diverses circumstàncies: es tracta d’un llibre de poesia en el sentit més pur i ampli de la paraula; és a dir, una poesia madura i plena, lluny de provatures, que brolla, com un afluent d’aigües clares, des de la sinceritat del poeta, des del compromís poètic més intimista i personal de l’autor. M’ha emocionat per la trajectòria «creixent» de Manel Alonso, ja que el llibre esdevé la confirmació d’una veu amb llum pròpia dins del cada vegada més ampli panorama poètic «valencià». I m’ha emocionat, més que més, perquè els llibres que s’anomenen senzillament de poesia –amb tota la seua càrrega de complexitat– encara tenen la força i el coratge per produir-me una mena de sentiment de plenitud arreplegat dins del ventre de la sensibilitat, en clara oposició al món de la indiferència en què avui deambula per ací fora.
El llibre Amb els plànols del record es configura des de l’oposició dual que implica un estat tan etern, complex i volàtil com és l’estat de l’amor: l’oposició de la realitat carnal i desitjosa contra la de la imaginació espiritual i sentida. El «poeta», des del solatge d’una experiència –potser temps sense temps–, ens convida a navegar amb ell, amb la seua nuesa, pel mig d’aquesta dualitat tan cenyida a l’amor. El vaixell màgic per solcar-hi és la paraula en forma d’imatges de delicat lirisme; i les sensacions que vessen les imatges són ventades d’escuma blanca i dolguda en què Manel ens esguita per saber-nos plens i vius. A l’escenari de la seua poesia sovint plasma figures geomètriques, o Vents i Mars, o Nits i Albades que s’entrelliguen entre ells en uns plànols dibuixats en la part sensitiva de la memòria, on les interseccions de la carn i l’esperit, realitat/imaginació, fan grifollar-hi els records.
El llibre esta dividit en tres parts. La primera part, Reflex d’un absència, on el «poeta» ens traça les línies i figures geomètriques que configuren totes les sendes del record. Uns records carnals, eròtics, que alhora esdevenen imaginàriament, immaterialment, bellament poètics.
En la segona part, Alguns vents transiten per la mar calma, el vent es manifesta com «en sublim akelarre» (pàg. 25) deixant que «passege pels records com un captaire d’imatges» (pàg. 29), imatges que el vent/imaginació voldria «empényer (com la realitat i l’esperit) l’una vers l’altra i consumir aquesta neu que el cor m’embrava» (pàg. 25).
I en la tercera part, i última, Enamorat de l’Alba jeia amb la Nit, la nit esdevé la realitat carnal, urbana, tancada, que «es perd entre llums de neó / remugant una absència (la imaginació)» (pàg. 38), alhora que crida amb les xarxes del desig a l’Alba/imaginació, la vol «invitar (...) a ser dintre d’ella», potser per volar o sotsobrar amb ella.
Aquestes interseccions, d’imatges i figures geomètriques, curullant de lirisme i desencís dolorós i ple, sentits dins de la paraula del «poeta», és, tanmateix, el camí que, d’ara endavant, li cal exigir amb tota la força a Manel Alonso. Com a «poeta», eixa forma particular i única de ser, d’ara endavant, cal exigir-li-ho tot.

Publicat al quadern de lletres Passadís número 11 i 12. Tardor-Hivern de 1994.

ELS FRUITS DE LA MEMÒRIA

(La poeta saguntina Begonya Mezquita durant la presentació del poemari Llibre dels adéus d'Isabel Robles el passat 19 de maig de 2009 a la Casa del Llibre de València. Fotografia de Francesc Mompó)

Per Begonya Mezquita

Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002). Manel Alonso i Català. Introducció i selecció de Josep Vicent Frechina. Poesia. Brosquil edicions, València, 2002

Amb aquesta antologia Les hores rehabilitades de Manel Alonso el lector té ara l’oportunitat de recórrer a través d’un itinerari ordenat i seleccionat, el paisatge poètic dibuixat per un autor en diàleg fecund amb els laberints de la pròpia memòria.
La col·lecció de poesia de Brosquil ha tingut l’encert d’incloure entre les seues publicacions una sèrie d’antologies i tries personals de poetes que ens permeten un acostament, si no exhaustiu, bastant complet a autors que, comptant amb una obra ja relativament extensa, han hagut de patir en la majoria dels casos les inclemències d’edicions poc acurades i/o introbables a hores d’ara. L’avinentesa d’aquesta saludable iniciativa té un benefici doble: per al mateix autor, que es veu així acarat a la responsabilitat del balanç (sempre provisional) de la seua trajectòria poètica, amb el que això pot suposar d’estímul creatiu, i per al lector, que veu continguda en unes quantes pàgines el bo i millor d’una producció que reclama la seua atenció. Tant més en el cas que ara ens ocupa, aquestes hores rehabilitades del poeta de Puçol Manel Alonso i Català (1962), que inclouen molt de material inèdit i dispers en revistes i edicions menors. L’antologia, presentada i seleccionada per Josep Vicent Frechina, ha estat el fruit d’una autèntica labor de reconstrucció (o rehabilitació, com suggereix el títol) poètica si considerem que l’antologia presenta textos corresponents a tretze poemaris dels quals només quatre han estat editats com a llibres independents. Així entre els poemes més antics, corresponents a l’any 1984, i els més recents, del 2001, el lector té l’oportunitat d’assistir a la consolidació d’una veu que expressa amb força i profunditat l’itinerari vital de l’autor, els fulls trèmuls i enamorats que el poeta ha preservat contra l’oblit. El poeta és, efectivament, l’artífex de la memòria que dóna sentit a la pròpia vida amb les paraules en un camí de fonamental autoaprenentatge. La memòria esdevé en el treball de Manel Alonso motiu implícit i explícit del quefer poètic, eix central de l’activitat del poeta, de l’home que escriu com a enyorança (Els carrers absents revelen les plaques de l’enyorança), com a record (Amb els plànols del record), impossibilitat (Camí sense retorn), com el seu revers (Oblits, mentides i homenatges) i fins i tot com a moviment corporal (Un gest de la memòria). A través d’aquesta memòria que naix de l’observació íntima i externa, hi ha la voluntat de construcció d’un paisatge personal i col·lectiu. Del viatger estrany del primer llibre a l’òliba del darrer, i en el transcurs de disset anys, Manel Alonso construeix amb passió i delicadesa la imatge de l’home-poeta. Del qui busca i camina a qui veu i comprén enmig del silenci de la nit en un itinerari de perfeccionament vital i poètic on el poema és tothora manifest biogràfic, rehabilitació d’allò viscut, resistència (per la força d’Eros) al Tànatos ineludible. És aquesta tensió constant entre l’amor i la mort la productora essencial del sentit en la poesia de Manel Alonso, que confirma amb la present antologia la maduresa d’una veu allunyada de l’artífex per donar un pas important en la seua consolidació com a escriptor de poesia que mereix l’acompliment atent del lector.
2/2/2003

PRESENTACIÓ A L'INFERN

Per Pasqual Mas i Usó

Estiu 1987. Dietari. Manel Alonso i Català. Els llibres de L’Aljamia número 10, Rafelbunyol, 2005.

Bona nit.
No tots els dies es gaudeix l’experiència d’entrar en l’infern i tornar sa i estalvi; llevat del Dante, és clar. Per això, quan el Manel em va convidar a estar ací i parlar cinc cèntims del seu dietari no m’ho vaig pensar dues vegades. I també vaig acceptar perquè sabia de la tasca cultural que ací és duu a terme; més encara quan alguns dels que estan vinculats a tan singulars dimonis han col·laborat en una revista sobre teatre i tradicions culturals que tinc el plaer de dirigir. Així que content d’estar ací, anem per feina.
Al principi del Dietari coincideixen tres factors com si es tractara de fer convenir un secret triple: d’una banda ve l’estiu, de l’altra s’obri el dietari i, finalment, s’aventura a la celebració corporal de la persona estimada. Totes tres iniciatives, universals i individuals respectivament, formen un vòrtex que atreu el lector, l’enganxa al paper i, al menys en el meu cas, li fa sentir una bona dosi de vergonya, la d’estar escodrinyant una intimitat reservada i aliena que, a més, no costa d’identificar, d’encarnar, en la realitat personal i familiar. I més endavant, es pot comprovar com aquest tractament gairebé eròtic, si no del tot, no amaina i oneja entre línies amb la serenitat de la confessió.
Comença el Dietari amb la descripció de la companya. No és una descripció a l’ús (detallista i prou): és una contemplació que ens regala a través de les paraules. És té la sensació, com he avançat, de penetrar en un món íntim al qual no tenim dret a entrar-hi. Com si, de sobte, ens caigueren a la mà les cartes d’amor d’aquells que ens han engendrat i descobrirem l’amor que ha il·luminat el seu camí de parella. El poeta, el dietarista, per tant, no camina sol -fins i tot fa servir el “nostres” en alguna ocasió-, ni tampoc no inicia el trajecte com una ostentació de força o de saviesa desafiant. Camina amb humilitat, pas a pas, tot cercant; cercant-se. Manel Alonso ens diu: compte, no camine sol, jo; l’amor és el bàcul i així va a enfrontar-se amb la vida, amb l’escriptura.
La sinceritat amb que està escrit és manifesta. Els fracassos del dia a dia, les mentides piadoses per tirar endavant i la plena consciència d’un autoengany tan necessari per fer camí com perillós si no es pren com una màscara elaborada des de la plena consciència. “Durant unes hores -diu Manel Alonso- m’he trobat pletòric, ebri, després m’he sentit estúpid”. Val a dir: sap de la mesura de la farsa, la fa servir i finalment la rebutja per buscar un camí franc.
Al llarg del dietari els temes es poden agrupar en sis o set tipus de mirades.· En primer lloc, la quotidianitat: amb referències a l’economia familiar, al fet de trobar feina, a veure córrer els bous, a olorar els tarongers, a gaudir de la festa de sant Joan, a fruir de la cuina i dels menjars (les creïlles, el peix) on discuteix els gustos de Josep Pla -referent de dietaristes-, no en qüestió de gustos, si no de colors...
· En segon lloc abasta les pors infantils i la manera innocent de conjurar-les, la qual cosa és aprofitada per evocar passatges de quan era menut. Una riquesa més.
· També, qüestions socials com l’especulació, la regeneració del litoral de Puçol, la urbanització que devora els espais de la infantesa. Espais del joc ara convertits en panys d’adossats.
· Les primeres lectures, des d’El Coyote de José Mallorquí a Veinte poemas de amor y una canción desesperada de Pablo Neruda en castellà, als primers llibres en valencià: D’on gran desig s’engendra de Ramon Guillem, Balanç de mar de Vicent Andrés Estellés (poeta al que persegueix i mai no troba i del que al mateix temps fuig per trobar “una veu el més pròpia possible”), Ritual de cendra de Vicent Salvador, Els fruits saborosos de Josep Carner, Lo somni de Teodor Llorente, Han donat solta als assassins de Manel Joan Arinyó...
· També es troben reflexions sobre què és un dietari i la seua voluntat d’escriure, d’omplir buits, de veure córrer la tinta, el joc de ser u..., ja seguint algunes lectures, ja defugint-les per no presentar una veu massa “contaminada”, massa “mimètica”.
· Manel tampoc no oblida el primer món narratiu que va conformar: el dels collidors i del tio Canari..., la qual cosa provoca la inserció de textos que corresponen a les seues primeres provatures com escriptor, com comptador d’històries -incloses dins del Dietari.
· I en darrer lloc, els viatges: de noces, familiars, d’aniversaris i també un altre que va fer a Santiago, a la vora dels 14 anys, i que, segons assegura, “marca la frontera exacta entre la meua infantesa i la meua adolescència”; és a dir, la “seua”.

De tots aquestos temes i dels maldecaps que se li esdevenen en tractar-los, es dedueix que enfrontar-se amb el futur, amb els reptes, és dur; i també ser algú en el panorama literari (avui pot descansar en aquest sentit); com també suposa un esforç considerable tirar pel nord d’aconseguir premis literaris. És clar que els premis no fan més bo un llibre, però sí creen lectors, com va afirmar Ana-María Matute ahir mateix a Castelló. Fins i tot ho és, de dur, fugir de la idea bohèmia de l’escriptor, de l’estereotip que no es correspon amb la realitat; per això se sent una “veu sense cordes vocals”. Ací s’escolta el Manel que sap el que vol ser i no troba el camí, i si l’albira tot són entrebancs que li barren el pas. “El que passa -diu al Dietari- és que tinc pressa, massa pressa”. Avui haurà pogut sentir aquesta fam de l’altre costat, del de l’editor que té la possibilitat d’obrir camins a gent que es troba ara com ell fa vora divuit anys.
També és bo veure com Manel és conscient del procés d’escriptura, dels intents poètics i narratius, de com arxivar-los, de fer-ne tria, del plaer de trobar els primers lectors, entre els quals hi ha la nòvia, és clar. Però també li toca escoltar punts de vista censors, com els d’alguns del seu voltant que no entenen la seua “vocació” d’escriptor i li diuen que està “perdent el temps”. Llavors, veurem com s’enfronta l’escriptor que escriu i no té lectors. Evidentment, després d’un comentari tan superficial i profund a l’hora com “estàs perdent el temps”, rau tocat. I és que uns certs èxits sempre són necessaris per tal d’alimentar la tinta.
Aquest és un Dietari que mira molt endins, cap el somnis, les pors, els fracassos, els desigs. No és pot oblidar que el poeta i narrador Manel Alonso l’escriu quan està en període de formació -i d’ací el gran interès d’aquest llibre-, quan cerca una veu per parlar des d’ella i serà llavors quan assumirà el repte d’interpretar la realitat o de fabular-la. Ara i avui Manel Alonso ja no és el “millor escriptor del seu carrer” si em permeteu parafrasejar-lo, és molt més i també un editor de prestigi. Quan comença aquest dietari -estic tornant una vegada més a l’inici- ja havia publicat l’opuscle A tu, del viatger estrany, i se sentia amb molts dubtes per culpa d’eixa fam de lletra impresa de què en parla i de les mancances que s’esdevenen d’un autodidactisme amb terra pel davant. Pense que va fer bé en publicar-lo: res no estira com un llibre publicat i com saber que hom -fins i tot un mateix- espera la continuació en la qual potser fruirà una obra millor.
De tota manera, i no ho dic per bastir una disculpa, la interpretació dels crítics, dels lectors -meua en aquest cas- pot derivar molt allunyada del que en realitat vol dir l’escriptor. Per això és necessari que vostès llisquen aquest llibre. Ell mateix conta una anècdota referida a quan un crític comenta un poema seu dedicat a la gosseta morta a partir del qual l’intèrpret entén que el poeta ha perdut l’estimada. Sincerament, espere no haver badat tant en les meues paraules. Gràcies.

Presentació llegida al Café L'Infern de Massalfassar el 15 de desembre de 2005, dins del cicle Les Nits de mil dimonis.

ELOGI DEL MINÚSCUL

Per Víctor Cotlliure

El carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català. Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999. Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, 2000.

Aquest recull de contes amb que Manel Alonso va rebre el premi Benvingut Oliver de narrativa en la convocatòria de 1999, aprofundeix en la dimensió del relat breu, tot oferint-nos setanta tres micronarracions que tenen en comú un espai ben especial: El carrer dels Bonsais.
Manel Alonso és un personatge a reivindicar. En un món com el literari on molts es creuen, amb motius o –més sovint– sense, generals o capitans generals, ell és un obrer de la literatura, un autodidacte estricte que ha fet i fa, des del rengle dels peons, tots els papers de l’auca: com a responsable editorial i en la seua tenaç i destacada activitat creativa.
Ara ens convoca a la lectura d’un dels gèneres que han atret des de sempre la seua febril imaginació: el relat breu. No és un motlle fàcil. Sols citar-s’hi –i amb raó– la vella peça mestra d’Augusto Monterrosso que comença i acaba així: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”. Per a conquistar un laconisme tal, per a ser capaços de dir tant amb tan poca despesa verbal, cal un esforç de depuració mental i estilística de considerables dimensions.
El carrer dels Bonsais és una Mequinensa en miniatura, un territori afonat més avall del somni però amb una paret mitgera amb la realitat, certa realitat. Els individus que el poblen són gent extreta per un moment del ritual de cada dia, simplement per a descobrir que els esdeveniments més extraordinaris poden créixer, com un bonsai, a poc que domestiquem la nostra capacitat de sorpresa i hi posem la cura necessària.
Si sap vèncer la tendència a la verborrea, si profunditza en la lliçó de Monterrosso, Manel Alonso continuarà sorprenent-nos amb les seues històries. Ens calen més com ell.

El temps, 17-23 d’octubre 2000

ELS TREBALLS I ELS SOLATGES

Per Manuel Garcia i Grau

Solatges (Antologia, 1980-2000). Antoni Prats, Introducció de Tomàs Llopis. Editorial 7 i mig. Alzira, 2002. Les hores rehabilitades (Antologia, 1986-2002)Manel Alonso i Català, . Introducció i selecció de J.V. Frechina. Brosquil Edicions. València, 2002.

Quan un poeta decideix publicar la seua poesia reunida –o quan algú en fa la selecció– és perquè, d’alguna manera, vol respondre, tal com esmenta el professor i poeta Tomàs Llopis al pròleg de Solatges, a una mena de necessitat personal “de fer balanç, d’acotar el temps transcorregut entre el primer i el darrer textos reportats”. És aquesta, sincerament, una tasca, que ben sovint el lector –l’estudiant, l’estudiós o el crític– agraeix perquè permet fer una mirada retrospectiva d’una obra que a vegades és difícil de trobar a les llibreries. Una dificultat que rau, sobretot, en les conegudes mancances de distribució de la poesia, des dels anys vuitanta fins fa relativament ben poc, per tot el domini de llengua catalana. Totes dues antologies fantot un balanç que, en el cas, d’Antoni Prats (Sueca, 1946), reuneix una producció bastida durant vint anys i sis llibres; i, en el cas de Manel Alonso (Puçol, 1962), de quinze anys i catorze llibres. Dos autors de dues generacions i dues maneres ben diferents de concebre i confegir l’ofici poètic.

En el cas de Prats, professor ara a Dénia i doctor en filologia amb una tesi recent sobre Salvador Espriu, veiem una trajectòria que s’inicià amb Epigrammata, el 1981, amb una adscripció total, tal com explicava el poeta alacantí Joan Valls al proemi de la seua primera edició, a la poesia de tall formalista plena de jocs imatgístics agosarats i durs, fins a Quadern de Benimàquia (2000), en què es recull en un registre molt més calm, de tall més simbolista i introspectiu. Entremig, llibres com Cadells de la desfeta (1981) i un llarg silenci (motivat sobretot per haver fundat i posat en marxa la magnífica revista de literatura L’Aiguadolç durant aquells anys, fins avui) trencat amb l’aparició de poemaris com ara Dic el teu nom (1994), El barranc i els còdols (1995) i Vora el silenci (1999). Una producció poètica que no hauria de ser passada per alt, tant pel que representa no oblidar bons poetes que no han pogut assolir, pels motius que siguen, una edició en una gran editorial, com pel que fa a la seua qualitat. Massa sovint tot aquest gruix d’estudiosos –o antologadors– que han sorgit a casa nostra en els darrers anys han oblidat bons poetes mal, o poc, coneguts, com és el seu cas –i el de Bernat Capó, Tomàs Llopis, Carles Mulet i Josep Lluís Abad, per exemple– per una manca de difusió amb garanties. Així doncs, Prats, per edat, per una banda, no ha entrat dins el còmput de joves i, de l’altra, per pur desconeixement dels antòlegs, per viure en una comarca distant dels tres grans nuclis decisoris, no ha entrat en els seus treballs. Dues causes que han causat que Prats no haja tingut la consideració que el poeta es mereix i que són el resultat, si més no, d’aquesta voràgine editorial a què ens sotmet la ingent –i ben sovint impossible de pair– producció llibretera actual.La poètica de Manel Alonso, director també d’una revista de literatura, l’Aljamia, parteix, en canvi, d’uns orígens ben diferents, d’uns pressupòsits i unes dificultats semblants i d’uns resultats poètics molt ben assolits i treballats. El seu nom apareix en nombroses antologies, reculls, seleccions... Però ben sovint sols el seu nom, i una petita referència biogràfica: no ha estat fins ara, com ben bé diu i esqueixa Frechina a la introducció,que l’escriptor de Puçol no ha assolit una projecció editorial digna i rigorosa, fruit sobretot de, per una banda, la seua tasca de narrador; per l’altra, de la seua impagable tasca com a editor i, en darrer lloc, per l’aconseguiment de guardons com ara els de Catarroja, el de Gorgos, l’Empar de Lanuza i el Samaruc, de l’associació de bibliotecaris, entre molts d’altres. La seua poesia, rehabilitada ara de la seua dispersió, respon sobre tota dues constants: primera, la d’un simbolisme de tall intimista, en llibres com ara Amb els plànols del record (1994) i Un gest de la memòria (1999), i, segona, de poemes de caràcter reivindicatiu i compromès envers la seua terra i la seua –nostra– llengua comuna, a llibres com ara Oblits, mentides i homenatges (1998) Com una òliba (2001).

Una producció que s’ha de tenir, de totes totes, també ben en compte. Dos autors que han bastit, durant una trajectòria que encara resta sortosament oberta, una obra amb força, recerca i qualitat. Dues veus que, a més, destaquen com a incansables promotors culturals i homes d’acció en la difusió de la poesia en català al País Valencià. Unes mancances –de distribució, difusió, projecció...–que ara tots dos poetes intenten pal·liar amb la publicació d’una selecció –no són, doncs, unes Obres Completes, sinó d’una tria personal, com les que en el seu dia feren poetes tan importants com ara Lluís Alpera, Joan Navarro, Marc Granell i Ramon Guillem, posem per cas– de tots els seus llibres bastits durant els anys de treballs, paraules i solatges. Dues antologies, per tant,de dues veus que posen damunt la taula una producció ben digna de ser tinguda en consideració. I dues poètiques a seguir també d’ara endavant.

(Article publicat a l’Avui el dijous 23 de gener de 2003 a la pàgina XIV del suplement cultura)

EN EL MAR DE LES ANTILLES

Per Antoni Albalat

En el mar de les Antilles. Manel Alonso i Català. Pròleg Albert Calls i Xart. Primera edició a Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1998. Segona edició revisada a Brosquil edicions, València, 2005.

Cuba està de moda. Una ullada a qualsevol periòdic, ens permet comprovar com, durant el passat any 1998 i aquest, els ecos centenaris de la penúltima desfeta colonial espanyola donen per a molt: caparruts i encaparradors assaigs, novel·les que ho expliquen tot més que no pas ho conten, pel·lícules, visites papals... ningú no es resisteix a l’encís caribeny ni que siga per afartar-se d’olleta exòtica pel preu d’una paga extra... Fins i tot Jaume Sisa ha compost una cançoneta deliciosa que diu: Com es pot fer, amb tanta calor, la guerra de Cuuuuuuu baaaaaaaaaa!
Jo no he anat mai (de moment a Cuba), però també trobe coses interessants per les quals m’agradaria anar-hi: hi ha un gènere de caragols arborícoles, anomenats en llatí Polymita, bellíssims. Aquests caragols tenen uns colors vivíssims i un disseny de closca d’allò més reeixits i psiquedèlic. Un al·lucine malacològic, vaja. La meua germana, que va anar un estiu, em va dur un llibre sobre aquests caragols i són una delícia estètica i faunística. També tinc un cunyat que per circumstàncies de la vida hi va prou sovint i m’ha dut una guia parapsicologia d’aquell terreny per a aprendre a tirar els caragols: la caragolomància (el meu cunyat també duu unes ampolles de rom que curen tots els mals: tenen tant d’alcohol de canya de sucre que cremen les penes en un tres i no res).
Allí a Cuba són molt aficionats a l’espiritisme, a les arts endevinatòries i a totes aquestes religions tipus macedònia ritual o panteons de tutti-frutti. A mi m’agraden aquests pobles per als quals tots els déus són bons (jo no crec que hi haja déus bons o roïns, una altra cosa són els seus ministres i sicaris). De moment, però, encara no he après a tirar els caragols. Ho faré més endavant, quan haja d’assegurar-me la vellea. Aquestes cosetes i quatre tòpics més són tot el que jo sé de Cuba: els tòpics del Carib, de Hemingway, de Fidel, l’arròs a la cubana, certes pràctiques toràcico-sexuals... Res que tu, benvolgut lector o espavilada lectora, ignores.
Cuba i la desfeta del 98 ha donat per als espanyols a mirar-se al melic (són molt aficionats a aquest ritual). Que si la generació del 8, que si España como dolor, que si...ganes de marejar la perdiu i bufes de pato. Ací al Mediterrani ens ha pegat pel ritme encomanadís i la cançoneta estiuenca a la vora de la platja i les sardines torrades: el marc incomparable de l’havanera: I com a lletra d’havanera més brillant i nostrada, l’amic, poeta, escriptor, novel·lista i tanmateix amic i editor, Manel Alonso i Català, va i trau una novel·leta encisadora sobre la guerra de Cuba que se’n diu En el mar de les Antilles. L’ha editada Oikos-tau i jo me l’he llegida en un tres i no res. Impagable, és la connexió valenciana amb el background bèl·lic del Heroe de Cascorro (ahí es nada) Manel Alonso ha retratat aquelles esdeveniments sense haver-se de mirar el melic, sense haver d’enyorar una grandeur perduda, sense escarafalls i ànima de poeta. Els herois que estimen, dormen, fan l’amor i la guerra, viuen i moren dins les pàgines d’aquesta novel·la són persones corrents, herois anònims i quotidians, gent d’a peu pla per als quals la guerra, la Guerra de Cuba i qualsevol altra guerra són un terrabastall tràgic, un huracà sense sentit capaç de segar vides d’homes i dones honrats, sense odis i sense imperi.
Els personatges de Manel Alonso: Bernat Escrivà, Josep Amigó, Ramon Calls, la Negra Lola. Roosevelt, Maria,... no coneixen esplendors imperials, ni saben que és l’èpica. Són fills d’un temps i d’un país, d’aquest país, són carn de mestissatge, d’un transculturalisme imposat per la necessitat i el desig de sobreviure en les necessitats més adverses, enmig d’una guerra, enmig de la borratxera de foc, sang, fum, suor i sexe. I no m’agradaria descórrer més vels sobre aquesta novel·la. La millor glossa que puc fer als lectors i a les lectores d’aquesta: llegiu En el mar de les Antilles, és una aposta, l’aposta valenciana més lúcida per commemorar el centenari de la Guerra de Cuba. És la via valenciana, la veritable intrahistòria d’aquells fets contada amb una ploma que suca en sang calenta, en tendresa i en esperança.
És una gran obra i l’obra d’un gran amic. Jo no podria demanar més coses a un llibre.

(Publicat el diumenge 24 de gener de 1999 al Levante-El mercantil valenciano, en l’edició de Castelló)

LA MEMÒRIA FETA LITERATURA

Per Josep Manuel Sanabdon

Un gest de la memòria. Manel Alonso Català. VI Premi "Octubre" de Sant Vicent del Raspeig. Col·lecció Fulla de paper. Edicions de la Vorera, Premià de Mar 1999.

Manel Alonso i Català és animador de mil i una activitats literàries a la comarca de l’Horta, i no per això deixa de banda la seua producció pròpia. Amb el seu tercer llibre de poemes Un gest de la memòria, va guanyar el Premi “Octubre” de sant Vicent del Raspeig”. Amb aquest llibre tal i com explica el poema “Prefaci” pretén fer un passeig poètic “per l’album dels records”. Un poemari on manifesta la nostàlgia de la infantesa, d’un temps ja desaparegut: “Un temps, suara, de la memòria/ i en la memòria pren forma/ i esbossa una pàtria/ llunyana, irrecuperable”.
Com ja ha mostrat en altres obres, Manel Alonso fa una literatura apegada a les arrels del seu poble, això es present en tot el llibre, però d’una manera ben explicita en els poemes “Identitats”: “Sóc qui sóc. Sóc d’on sóc” i “Geografia d’una infantesa”. El poeta ens presenta també la infantesa com una època d’il·lusions, frustrades amb el pas del temps, això sí, la manifestació de la frustració ve acompanyada amb una gran tendresa.
Manel Alonso manifesta amb aquest llibre una poesia unida al temps, va desgranant a poc a poc, els mesos de l’any i les festes que es repeteixen cíclicament, expressant tot un seguit de sensacions que li evoquen, amb una veu que moltes vegades ens recorda la de Vicent Andrés Estellés.
El llibre es tanca amb uns poemes en què el poeta recorda l’infant que va descobrir la mort, i on així mateix manifesta que amb les paraules transforma “el paradís perdut/ que fou la infantesa” en un gest no de memòria que “aboca vers la literatura”.

La veu de Benicarló, 10 de setembre de 1999

UN DRAC A POUET?

Per Beatriz López

Conte contat torna a començar. Manel Alonso i Català. Il·lustració Alberto Urcaray. Col·lecció Saltamartí, número 20. Brosquil edicions, València, 2006. Cuento contado, cuento empezado. Traducción Juan Gázquez. Colección Saltamontes, número 6. Brosquil edicions, Valencia, 2007.

Bernat i Arnau viuen a València amb els seus pares, però passen molts caps de setmana a Pouet, un poble a uns 20 quilòmetres de la capital. Allí encara hi viuen els seus avis en una casa molt gran, i allí Bernat i Arnau també hi tenen molts amics amb els quals passen el temps lliure fent tot tipus d’activitats. El temps a Pouet passa de pressa, i els dos germans juguen, van d’excursió i observen tot tipus d’animals, ja que els agraden molt. Però aquell dissabte, quan s’alçaren, veren que el cel estava ennuvolat i tot fosc. De sobte començà a pedregar molt fort i se’n anà la llum. Tenien tot el dia lliure i demanaren al seu avi que els contara una rondalla per passar el temps. L’avi començà a contar-los una antiga història de Pouet quan el lloc sols era un petit llogaret i on va aparèixer per les marjals i pel barranc, un drac. Però no tots estan d’acord amb la història i començaran a proposar unes altres solucions.

Publicat a la revista Lletres Valencianes, número 18

QUATRE CONTES

Per Arantxa Bea

L'idil·li de les fúries i altres relats. Jordi Mata, Manel Alonso, Remei Romanos i Eva Esquer. I Premi de Narrativa «Camp de Morvedre». 7 i mig, Benicull de Xúquer (València), 1999

De vegades coincideixen en un mateix concurs diverses obres que, per la seua qualitat literària, mereixen eixir del silenci i donar-se a conéixer mitjançant la publicació. És el cas del I Premi de Narrativa «Camp de Morvedre», que guanyà merescudament Jordi Mata amb L'idil·li de les fúries i on també destacaren els relats Perquè l'amor és un somni, de Manel Alonso, Memòries íntimes d'una gata siamesa, de Remei Romanos i Una metamorfosi molt menuda, d'Eva Esquer, quatre contes d'estils i temàtiques molt diferents, que formen un llibre heterogeni, però on es poden conéixer algunes noves —i joves— veus narratives valencianes.
Jordi Mata desenvolupa la història de la Nica i la Bela, dues germanes que habiten la mateixa casa en un poble diminut, aïllat de la resta del món. L'odi creix entre aquestes dones en un relat on la intriga, mesurada amb precisió de cirurgià, es barreja amb elements fantàstics que tenen el seu origen en llegendes rurals. Manel Alonso tracta la solitud i el descobriment de l'amor d'un jove orfe de pare i mare en un conte amb un final tan insòlit, que dóna un nou sentit a tota la narració i que remet a la tolerància davant les contradiccions i els fets inexorables de la vida. Remei Romanos ha triat el punt de vista d'una gata per a contar una i perfilar la segona de les set vides felines. I, finalment, Eva Esquer, en un text més descriptiu que narratiu, reflecteix pensaments, sensacions i actituds d'una jove durant el seu embaràs.

(Ressenya publicada el 12 de novembre de 1999 al suplement cultural «Posdata»)

L'AVENTURA PER DINS

Per Agustí Peiró

Caram, quina aventura! Manel Alonso i Català. Il·ustracions de Cesa Perelló. X Premi de Narrativa Infantil Empar de Lanuza i X Premi Samaruc al millor llibre infantil. Primera edició Institut Municipal de Cultura, Meliana, 2001. Segona edició, col·lecció Saltamartí, núm. 21. Brosquil edicions, València 2006. ¡Caray, que aventura!, traducció de Juan Gazquez. Col·lecció Saltamontes núm. 4. Brosquil edicions. València 2004. Arraida hau da hau abentura. Traducció Mari Eli Ituarte. Editorial Mensajero. Bilbao, 2004.

Imagineu-vos una colla d’amics que en eixir d’escola s’han d’entaforar a la biblioteca per tal de buscar informació per a completar els seus deures. I que no hi van a gust, sinó per obligació, perquè el que van a fer allí és precisament un deure. Ells, clar està, preferirien anar-se’n a jugar al carrer, o a casa amb les seues consoles o altres fòtils visuals. Però els xiquets d’esta colla, hui, no tenen més remei que adreçar-se a la biblioteca del poble a clavar-se entre llibres i, una vegada allí, què els espera? Segur que un avorriment mortal.

Amb una història una mica tòpica (perquè ja s’ha utilitzat a sovint), però molt ben estructurada, Manel Alonso torna a plantejar en Caram, quina aventura! el tema de la lectura per a infants com a iniciació o salt al món de la fantasia, amb el propòsit de llevar-li la llegenda negra que és un avorriment i l’estudi una imposició dels majors per a torturar els xiquets. Això ja ho havia tractat, des de prismes diferents, en altres dos llibres per a infants: Bernat i els seus amics (que molt prompte veurà una nova edició, ampliada) i Els cinc enigmes del rei. Es tracta doncs de tota una temàtica en la seua obra, d’una tradició argumental en la literatura per a menuts de l’autor de Puçol.
Amb Caram, quina aventura!, Manel Alonso va guanyar el X Certamen de Narrativa Infantil Empar de Lanuza de Meliana, un concurs que s’ha convertit en tot un referent literari de l’Horta Nord, impulsat pel seu ajuntament. És la mateixa institució municipal la que s’encarrega de l’edició del premi i de l’organització d’una jornada lúdica i de promoció de les lletres amb motiu del seu lliurament, que té una àmplia acceptació i seguiment entre els veïns i veïnes de la localitat. Amb iniciatives d’este tipus també s’actua en la mateixa direcció assenyalada per l’autor de l’obra que ens ocupa, és a dir fer comprendre als xiquets (i també, com no, als adults, que al cap i a la fi són xiquets un poc més entradets en anys i en carns) que la lectura no és un territori hostil, sinó un espai d’oci on es creix per dins: l’autèntic i permanent desenvolupament de la persona.

(Publicat a la revista La roda del temps)

LA MEMÒRIA DELS NOSTRES ORÍGENS

Per Josep Antoni Fluixà

Els cinc enigmes del rei. Manel Alonso i Català. Il·lustracions Robert Amoraga. Col·lecció a Colp de pedal núm. 11. Editorial Prodidacta- Abril edicions. València, 2000.

Literaturitzar la geografia d’un país, encara que semble una de les tasques inherents a l’ofici de qualsevol escriptor, no ha estat entre nosaltres és a dir, entre els escriptors valencians de les últimes generacions un objectiu primordial. De fet, ha estat menystingut a la majoria de les obres que han publicat els nous narradors, potser per allunyar-se dels perills de l’anomenat “costumisme literari”, però, sens dubte també, n’ha estat excessiva la reacció. El paisatge de les nostres terres s’ha vist d’aquesta manera privat de la mitificació i simbologia que produeixen les paraules bellament escrites.
Per sort, Abril Edicions ha encetat, des de fa un parell d’anys, una nova col·lecció de narrativa infantil que pretén d’alguna manera superar aquesta deficiència. Es tracta de la col·lecció A Colp de Pedal, una col·lecció amb unes característiques inhabituals que la fan única en el nostre mercat editorial. Totes les obres publicades, per exemple, tenen, en principi, uns mateixos protagonistes: una colla formada per un grup de xiquets i de xiquetes de la ciutat de València als quals els acompanya sempre una bibliotecària anomenada Blanca March. Però, a més a més, totes les aventures de cada un dels diferents llibres s’han de desenvolupar en l’espai físic d’una comarca distinta. Per això, per tal de reflectir-ne millor els aspectes culturals i geogràfics, el director del projecte, Alfred Ramos, ha encarregat la redacció de les diverses obres a un escriptor nascut o resident a cada una de les comarques corresponents. D’aquesta manera, la nòmina dels col·laboradors resulta representativa, des d’un punt de vista geogràfic, de la totalitat dels escriptors valencians actuals.
Però, aquesta territorialitat no n’és l’única característica dels autors seleccionats. D’alguna manera, hi trobem també alguns dels noms més significatius del panorama valencià de la literatura infantil i juvenil: Vicent Marçà, Joan Pla, Pepa Guardiola, Mercè Viana, Toni Cucarella i Joaquim G. Caturla, entre altres. Una selecció davant la qual no desentona en absolut el nom de Manel Alonso, autor de l’obra Els cinc enigmes del rei, on els protagonistes de la col·lecció viuen una aventura que s’esdevé a la comarca de l’Horta Nord de València. No debades, aquest autor, nascut a Puçol l’any 1962, s’ha convertit a partir de la dècada dels noranta en un escriptor polifacètic i constant, com també en un agitador cultural infatigable.
Com a narrador, Manel Alonso ja s’havia donat a conèixer amb la publicació de tres novel·les La maledicció del silenci (1992), Escola d’estiu (1994) i En el mar de les Antilles (1998) i amb el recull de contes titulat Espècies en perill d’extinció (1998). Com a poeta ha publicat tres poemaris força interessants Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998) i Un gest de la memòria (1999). I, fins i tot, abans de la publicació de la novel·la infantil Els cinc enigmes del rei, ja n’havia publicada una altra destinada al públic lector més menut: Bernat i els seus amics l’any 1996. Sens dubte, per tota aquesta trajectòria, la seua ha estat una elecció encertada i la col·lecció A Colp de Pedal s’ha vist enriquida amb la seua aportació: una aportació que fa viure els protagonistes de la colla una aventura no sols apassionant, sinó també instructiva.
De fet, i això és d’agrair, tota la literatura de Manel Alonso té una intencionalitat i un missatge implícit, i, en aquest cas, no podia ser-ne una excepció. A Els cinc enigmes del rei, l’autor parteix d’una anècdota que sap desenvolupar adequadament: l’observació d’un llibre antic a la biblioteca de Blanca per part dels membres de la colla i la proposta, com a conseqüència, de visitar el monestir del Puig per tal de retornar el llibre que havia estat prestat a la bibliotecària. Això fa que els diversos protagonistes de la col·lecció inicien un recorregut per la comarca de l’Horta que té com a punt de partida el conegut monestir valencià. Un monestir en el qual visiten el museu de la impremta i on són també acompanyats pel prior a la biblioteca per tal de contemplar, entre altres, el llibre vell on es parla de la fundació del Regne de València. Dissortadament, aquest llibre sofreix un procés de deterioració que fa que a poc a poc li desapareguen les paraules.
En aquest context, uns quants membres de la colla, mentre la resta dinen a la muntanya de la Patà, tenen un encontre al·lucinant amb l’espectre del rei Jaume I que els ofereix la possibilitat de salvar la memòria dels valencians si són capaços de resoldre els cinc enigmes que els planteja. Aquest fet és l’agent provocador de tota la trama novel·lesca de l’obra: una trama narrada en primera persona per una de les protagonistes, Berta, i que s’adapta i es reforça perfectament amb la finalitat temàtica de l’autor: la necessitat de no perdre la memòria dels nostres orígens. Una finalitat que, una vegada més, demostra que la literatura infantil no té per què estar renyida amb les grans preocupacions conceptuals i artístiques dels seus creadors. Per a Manel Alonso, almenys, no ho està i això es nota. Probablement per això també, Els cinc enigmes del rei és una obra recomanable per a qualsevol edat.

(Publicat a la revista La Roda del temps, número 10)