ELS MECANOSCRITS DE POUET

REINTERPRETANDO LA FISICALIDAD DE LOS CUERPOS

2012-01-15T12:53:00.000+01:00

Por Manuel García Pérez

Si em parles del desig, de Manel Alonso i Català

Premi de Poesia Antoni Matutano 2010.Vila d´Almassora

Onada Edicions, Benicarló, 2010.

La poesía de Manel Alonso se fragua en una constante reinterpretación dela fisicalidad de los cuerpos a travésde la mutabilidad de elementos del paisaje; una percepción sensorial del cuerpoque trasciende las palabras, buscando en la latencia de una sonoridad meditada,en la depuración formal y en el predominio del sustantivo una preeminencia delas sustancias frente a lo accidental, que es el mundo.

El poemario evoluciona desde una aprehensión del cuerpo como lugarindómito y virginal hasta la máxima exaltación del deseo cuando el clímax de suencuentro posibilita que el poeta transgreda lo incomunicable y las metáforasocupen el espacio de las palabras y la fijación de las lascivas miradas: “Elseu cos és el ferro ferm, voluptuós, incandescent,/ que imprimeix la ubérrimageografía de l´univers (…)”.

No importa el acontecimiento o laacción de las cosas en el mundo, sino la propia mismidad del cuerpo, suadherencia a un espacio intemporal, sin nombre, sin memoria: “Duia peces que noocultaven el seu cos/ sinó que li subratllaven la sensualitat madura,/ la seuasexualitat de pantera albina”. Los referentes románticos y decadentistas dealgunas imágenes nos retornan a una concepción neoplatónica de la otredad dondelas luminiscencias, la frondosa penumbra y el panteísmo transfiguran lacarnalidad de los cuerpos en una dichosa celebración de una naturalezaidealizada: “El vèrtex de dues pirámides turgents/ eclosuona en tulipes obertesi rosades/ i la llodriguera saborosa, oculta/ darrere d´una madeixa obscura,/esbossa un estany de sucre i mel”.

En el cuerpo se engendra todo lo viviente, toda vez que el poetaconfigura toda su cosmogonía para expresar aquello que es incomunicable através de otro lenguaje que no sea el poético: “El rou li flüia de de lessements vers la pell/ anunciant una deu mansa i tèbia (…) L´acaricies i s´obrícom una rosa/ buscant el raig solar”.

La sexualidad se comprende desde un flujo temporal que abarca elconocimiento sensitivo, expresado en aras de una tradición simbólicareconocible (no solo en el Medievo, sino también en poetas novecentistas),inherente a una contemplación quasi-mística donde, tras la cópula, queda elrescoldo de aquella experiencia sustituible, un recuerdo que se diluye en cadaverso como único testimonio, suficiente y total, que atesora la permanencia deldeseo: “Com un bodegó,/el teu cos fruita i cantir./ Sadolla'ns de llum!”.

(Publicat a la revista digital del Baix Segura MinutoCero el 13-1-2012)

CARAM, QUINA AVENTURA! AL COL·LEGI NUESTRA SENYORA DE FÀTIMA

2011-12-16T10:15:00.000+01:00

El dijous quinze de desembre de 2011 pel matí, vaig a estar fent una animació lectora per als alumnes de primer d'ESO del Col·legi Nuestra Senyora de Fátima de la ciutat de València.

Durant al primer trimestre del curs havien estat llegint i treballant el llibre Caram, quina aventura!, després es van preparar un complet qüestionari que va servir com a base de la trobada que vaig mantindre amb ells.

Durant prop d'una hora van parlar de diversos aspectes del llibre així com de la creació literària amb un clima distés i entretingut.

L'acte va estar molt animat i els alumnes van mostrar-se receptius.

TONET AGERMANAT

2011-12-09T16:03:00.001+01:00

Tonet agermanat. Text de Manel Alonso i il·lustracions d'Empar Piera. 27 pàgines. Col·lecció Món de paper. Editorial Germania, Alzira, 2011.

Per Xavier Aliaga

No és natural que els materials literaris infantils,a més de fomentar valors positius, servisquen per a introduir els més menuts enla nostra història, tot i que siga de manera epidèrmica. En aquest conte, elpoeta Manel Alonso, recolzant-s’hi en les simpàtiques il·lustracions d’EmparPiera, apropa a la xicalla la història dels agermanats. Cal ressaltar lautilització del llenguatge poètic, amb quartetes de rimes senzilles i fàcils deretenir que fan més agradós el text als joves lectors.

(Text publicat al suplement Quadern de l’edicióvalenciana del diari El País el 8 de desembre de 2011)

SAGUNT COM A ESCENARI D'UN NOU LLIBRE INFANTIL

2011-12-07T11:21:00.001+01:00

Partint d'una visita al casc antic i al castell deSagunt l'escriptor Manel Alonso i la dibuixant Empar Piera han creat una novaaventura de Tonet i la seua família. En aquesta ocasió l'entremaliat i fantasiósTonet, acompanyat del seu avi Pasqual, tindrà l'oportunitat de conèixer laciutat del Palància i les restes del seu passat. Els lectors més joves de lacasa descobriran, a través de la mirada de Tonet, uns racons i un paisatge degran bellesa i valor històric. Però l’escenari invita al nostre protagonista ala fantasia i prompte s’imaginarà que és un gran cavaller capaç de vèncer elsdracs més malèfics; però, per altra banda també, l’obligarà a fer-se algunespreguntes que només el seu avi sabrà respondre-li.

Toneti l'avi Pasqual visiten Saguntés un llibre destinat a xiquets i xiquetes que comencen a llegir, està escriten versos de quatre estrofes i de deu síl·labes cada un dels quals vaacompanyat per una il·lustració a color. Els autors pretenen descobrir d'unamanera senzilla, directa i imaginativa als infants valencians la capital delCamp de Morvedre i el gran tresor arquitectònic que conté.

El llibre a més a més està acompanyat per unretallable d'una de les diverses torres saguntines.

Les aventures de Tonet, de la seua germana Martina ila resta de la seua família formen part de la col·lecció “Mon paper” del'editorial valenciana Germania on ja s'han publicat títols com ara Tonet agermanat , El matí de Martina i Que menja Martina.

Aquesta no és la primera incursió de Manel Alonso enla literatura infantil recordem que amb anterioritat ha publicat diversosllibres entre els quals destaquen “Caram, quina aventura!” i “Conta’m un conte”tots dos guardonat amb el Premi Samaruc que atorga l’Associació deBibliotecaris Valencians al millor llibre infantil d’autor valencià. Per laseua banda Empar Piera s’ha encarregat de realitzar les il·lustracionsinteriors i de portada de llibres com ara “Rondalles de Beneixama” de FrancescGascó.

(Notícia publicada al diari digital Morvedre.info el dia 5 de desembre de 2011)

SI EM PARLES DEL DESIG

2011-10-28T12:03:00.000+02:00

Per Xulio Ricardo Trigo

L’obra de Manel Alonso es compon desis poemaris que li han servit per a evolucionar en la pràctica d’una escripturaque, com a primer assumpte a destacar, ens parla d’un sentit acurat delllenguatge i d’una recerca que ens acosta a aspectes no sempre tractats en unpanorama que sovint acaba esdevenint clàssic en excés.

Si em parles del desig és, tal com apunta Josep ManuelSanabdon al pròleg, un recull que ens parla del cos humà, i per tant, necessàriamentde sexe, de desig, de plaer: “Una lleubrisa alça la pols del goig/ i rabent recorre tèbies cartografies de saliva/ quejuganera has perfilat amb perícia/ sobre la meua mòrbida epidermis.”

Que l’exemple serveixi per a dir queManel Alonso troba sovint la paraula única per a descriure un estat d’ànim moltproper a l’ evanescència a què, a la fi, sembla condemnat tot acte amorós. Mesura,paraula justa, estructura i un llenguatge capaç de fregar-nos l’epidermis iprovocar que els versos ens acompanyin una llarga estona, tot això proporcionaal lector o lectora motius per a quedar-se i/o retornar al poema a la recercade noves sensacions.

Si em parles del desig va guanyar el Premi de Poesia AntoniMatutano i ha estat publicat per una jove i activa editorial de Benicarló, peròens hauríem d’esforçar per aconseguir-lo i llegir altres mostres de la poesiaque es fa als territoris de la nostra llengua.

(Publicat a la revista Serra d'Or)

LES IRONIES DE LA MEMÒRIA

2011-10-22T13:06:00.001+02:00

Per Agustí Peiró

Els somriures de la pena. ManelAlonso i Català.

OnadaEdicions. Benicarló, 2011. 159 pàgines.

Manel Alonso és un autor que ha creat un universliterari propi, sota el nom de Pouet (darrere del qual aguaita el topònim de Puçol,el seu poble). En Els somriures de lapena torna a tractar els temes de sempre, tant de la seua literatura com detota literatura: el pas del temps, la mort, el desig, l’oblit, l’amor, lafelicitat... Com tampoc no és nou el to que empra, una ironia potent com uncoet de traca, que esclata davant del lector a cada pas de línia i que li provocamés d’un un colp de riure sostingut. Per aconseguir un joc d’artifici tanespectacular, l’autor ha desplegat diguem-ne tota la seua pirotècnica verbal alservei d’uns relats que ens submergixen més que mai en la seua estèticaliterària.

Elssomriures de la pena està dividit en tres parts. Al meu parer, és la tituladaMemòries en cistell. Té les plantes alclatell, la més reeixida de totes, on Alonso descriu l’ambient de la seuafamília en una època que va des de la seua infància i adolescència fins l’edatja adulta. Ací apareixen els personatges més entranyables i sòlids de l’obra,una galeria conformada pels seus progenitors, els altres familiars més pròximsi –prenent un protagonisme especial– els nombrosíssims animals de companyia ode casa que també formaren part no sols de la llar, sinó del record sentimentalde les persones que l’habitaven i dels veïns del barri que vivien a tocar.L’autor ens dibuixa aquell món ja desaparegut amb unes pinzellades tanexpressives i carregades de nostàlgia que es pot dir que es tracta d’un món queha quedat immortalitzat pel seu afany d’escriptura. Però no es tracta de mersrecords o exercicis de memòria literaturitzats, sinó de contes ben genuïns.Alonso recrea alguns episodis assenyalats per la seua memòria selectiva, lamajoria notes sobre les amargues derrotes i desil·lusions que anava recollint mentredescobria en què consistia la vida. Ací cal tindre molt en compte el marc defons de l’escenari de l’obra, l’època dels anys encara durs i opressius definals dels seixanta i principis dels setanta del segle passat, tot adobat enun país regit pel dictador Generalísimoque mantenia tancat a pany i clau l’estat a qualsevol obertura social i elsumia en una economia depauperada.

La memòria ha estat sempre una de les preocupacionsd’Alonso a l’hora de concebre la seua obra, tant en prosa com en vers. Lamemòria no sols d’un temps viscut, sinó de totes aquelles persones amb quicompartim els actes quotidians, d’altra banda sempre movent-nos dins d’una espiralxucladora del temps que ens arrabassa els instants de felicitat a què aspiremcom a éssers humans. Es tracta d’una voràgine on correm el perill d’oblidar-ho tot,també les persones que ens acompanyen, perquè tot sembla desaparéixer darrerenostre i a la nostra vora com si només fórem, també nosaltres, ombresfugisseres. Es tracta d’un perill, així mateix, que correm no sols com apersones, perquè ens deshumanitza, sinó com a societat que viu amb unsinteressos comuns, uns interessos realso de perspectiva de vida, els quals, si els deixàvem de banda, com a mancança encaraens farien sentir-nos més sols dins del món, dins d’una societat on ningú no éspart de la vida dels altres i la nostra vida més personal, sense la consciènciaque és també una part de la vidacol·lectiva, no té cap sentit. A este respecte, Alonso, en el relat que tancael llibre, fa que el narrador es pregunte: «on van a parar els nostres records,les nostres coses quan ens morim?». I quan diu «coses» al·ludix no als objectesque també ens envolten –i que de vegades ens tapen– al llarg de la vida, sinó aaquella matèria tan fina i subtil de què estan fetes totes les vides autèntiques:els somnis, les il·lusions, els amors, les esperances… En resum, una vida perdins, una vida plena. Si tot això, amb els temps actuals tan veloços que vivim,es volatilitza en l’aire, com l’armari rober que el protagonista del relat Una cursa delictiva s’encarrega decremar, quina vida hem viscut que haja valgut la pena? Més endavant el mateixpersonatge reflexiona: «El foc acaba de consumir la fusta de l’armari, com eltemps em va consumir la infantesa».

Del que podem estar segurs és que amb Els somriures de la pena Manel Alonso nosols ha aconseguit rescatar del foc els seus records d’infància i adolescència,sinó que d’alguna manera ha dignificat tot aquell paisatge inscrit en la seuamemòria, i ens ha mostrat, a pesar de la foscor dels temps que visqueren, comd’estimables eren aquelles persones que van acompanyar els seus primers anys devida i que ara, gràcies a la literatura, mai no desapareixeran tampoc de lanostra memòria.

(Article publicat al número 56 de la revista de llibres Caràcters, Estiu-2011)

ELS SOMRIURES DE LA PENA

2011-09-02T11:25:00.003+02:00

(Vicent Sanz amb Jesús M. Tibau)

Per Vicent Sanz

He llegit Els somriures de la pena de Manel Alonso i Català, aquest mes d’agost, com una lectura d’estiu, és a dir, com una lectura destinada sobretot al plaer de llegir. Hi ha moltes maneres de llegir i aquesta deu ser la més fragmentària, caòtica i discontinua que hi ha. Per exemple, la lectura del llibre ha anat intercalada amb el seguiment d’altres tants volums. Això no obstant, alhora, es tracta de la lectura més distesa de totes, en què la imaginació, la sensibilitat i el gaudi estètic es deixen anar de manera més lliure. Penso que el resultat ha estat del tot satisfactori.

Amb l’autor, ens seguim prou a les xarxes socials des que vam conèixer-nos personalment a la trobada literària de Cornudella de Montsant de 2010, propiciada per Jesús Tibau. D’abans, només em sonava per la seua vinculació a la revista L’Aljamia, que vaig detectar en l’etapa de tossal. Resulta sorprenent el desconeixement que ha existit i que encara existeix entre els escriptors de les diferents àrees culturals catalanoparlants. És una cosa que he tingut ocasió de constatar en diferents àmbits i que potser les xarxes socials puguen millorar, si bé és veritat, al meu entendre, que les dinàmiques centralistes tendeixen a condemnar a l’ostracisme cultural les veus que o bé no aconsegueixen vèncer aquesta dinàmica o bé no hi grimpen sense més miraments. Potser algun dia la tasca de difusió cultural d’escriptors inquiets com Jesús Tibau meresca el reconeixement d’haver fet una contribució important en aquest sentit. Avui, al meu entendre, Manel Alonso és un autor amb una presència interessant i creixent, un escriptor d’una solidesa a prova contra les circumstàncies. El seu exemple reincideix en la duplicitat cultural de la societat catalanoparlant, sense accés normalitzat als mitjans de comunicació de masses però amb canals perfectament homologables i dinàmics per desenvolupar-ne la riquesa.

D’alguna manera, els continguts literaris d’Els somriures de la pena reprodueix aquest esquema. Si hi ha res que personalment m’haja atret sobremanera del llibre és la recreació mateixa de Pouet, el poble del Manel Alonso escriptor, narrador, esdevingut personatge dins la seua mateixa obra literària. Ell manté la distància creativa entre el seu Pouet imaginari i el seu Puçol (Horta Nord) real. Això no obstant, la captació i la recreació que fa de la vida del seu poble tal com l’ha coneguda al llarg del temps no deixa lloc al dubte sobre la correspondència entre el Puçol col·lectiu el Pouet artístic, personal. Les formes de vida en un poble valencià, a Els somriures de la pena, assoleixen entitat antropològica, ètnica. Es tracta d’un element que potser qui no s’hi ha criat percep igualment però de cap manera amb la proximitat i alhora amb la profunditat, amb l’emoció amb què l’autor les posa en joc, les recrea, les fa funcionar com si es tractessen de records i somnis propis. Hi ha, doncs, en aquest llibre, sobretot a les dues primeres parts, perfectament narrat, l’imaginari social dels valencians de poble. Que són la immensa majoria dels valencians que diuen «Bon dia». Potser aquesta circumstància canvie en un futur no gaire llunyà. Qui sap si no està canviant a hores d’ara. En el sentit que les formes de vida característicament urbanes, al País Valencià, hi han tingut una penetració popular molt recent. Més perillós és pensar que aquesta penetració va justament acompanyada de canvis sociolingüístics despersonalitzadors. En qualsevol cas, la reproducció literària d’aquestes formes de vida a partir de la memòria històrica, personalment em remet sobretot a la transmissió, a la continuïtat, a la revitalització.

D’aquesta manera, Els somriures de la pena és sobretot una reflexió sobre el pas del temps, una mirada sobre el passat, un passat en què la dimensió familiar ho comprenia tot, formava els paràmetres de la vida individual de les persones de manera natural. L’autor hi projecta una visió no pas nostàlgica, cosa del tot estranya al sentir popular que anima la seua obra, sinó agredolça, conformada, en què la tristesa pel pas del temps es veu sobradament compensada per un humor d’arrel característicament tradicional, perfectament descriptiu de la manera de ser col·lectiva dels valencians, que enllaça, després de tot, amb l’esperit heretat d’una pagesia històrica compartida arreu dels Països Catalans. D’aquí la profunditat antropològica dels relats que conté, 30 en total.

Es tracta de relats curts, de lectura ràpida, en què es reprodueixen situacions de la vida quotidiana gairebé sempre vinculades amb la mort, un tema car als clàssics valencians. La mort com un element omnipresent en l’existència de les persones, siga al final del periple vital, siga en l’àmbit immediat de la família, del veïnat, de les amistats, del carrer. Es percep en aquest sentit, el cantó ombrívol que els clàssics valencians sempre hi han dispensat. Això no obstant, com s’ha dit, Alonso contrapesa, tal com ja apunta el títol, aquests elements amb una alegria de viure que desemboca, a l’hora de la lectura, en la percepció de la tendresa com actitud davant de la vida i dels altres. Aquesta és, en síntesi, la visió que vol projectar. En alguna banda potser he llegit que els personatges que hi apareixen, en general, són uns perdedors. Que la seua vida ha estat, és una vida de perdedors. Contràriament, crec que es tracta de guanyadors de la seua pròpia existència. De resistents davant unes penalitats que, després de tot, poden amb ells molt relativament.

La darrera part dels relats, encapçalada pel refrany «Maleïda la dent que es menja la sement», aborda més la faceta d’activista cultural de l’autor, com a escriptor i editor, que és quan l’escriptor fa un personatge literari de si mateix. En aquests relats, el llibre tracta justament les disfuncions de la vida cultural viscuda de primera mà per Manel Alonso i, alhora, opera magistralment la continuïtat entre l’escriptor real i el personatge imaginari, de manera que el lector, malgrat la diversitat de veus narratives que apareixen al llarg dels 30 relats, estableix sense voler una identificació entre ambdues figures que reforça molt la versemblança del conjunt. Als dos darrers relats, «Una vida accidentada» i «Què passa amb els nostres records?», aquest darrer de títol ben significatiu, l’escriptor imaginari surt discretament d’escena per completar l’artifici.

Un llibre de relats per llegir en qualsevol moment i assaborir el plaer de viure.

ELS SOMRIURES DE LA PENA

2011-08-22T12:36:00.003+02:00

Per Alberto Díaz Rueda

De vez en cuando, la suerte o una recomendación certera e inesperada (más por lo de certera que por su carácter de recomendación), proporciona al lector "profesional" uno de esos libros que uno coloca, pleno de subrayados, cruces de atención en la cabecera de la página, recuadros torpes enmarcando una feliz descripción o un toque literario de altura, en uno de los estantes de los libros a conservar (y por tanto a recomendar viva voce a amigos y solicitantes literarios). Bueno, pues Els somriures de la pena de Manel Alonso i Català, editado por Onada edicions, al que conocí o mejor dicho saludé en la librería del amigo Octavi Serret de Valderrobres, es uno de esos libros.
No presté atención al rostro o la mirada de Manel al ser presentados –un acto de firma de libros en una librería maravillosamente ocupada a rebosar por los libros con escaso espacio libre y éste lleno de público, no da lugar para más de una sonrisa y un apretón de manos– cosa que lamento ahora que le «conozco» un poco, porque su narrativa me es particularmente familiar y gustosa, principalmente por la temática que trata en su libro y, también, por la forma y el estilo con que la trata. ¿Cuál es esa temática? La memoria, los recuerdos, esos fantasmas que surgen de las imágenes del pasado, de inesperados detalles vividos que surgen de pronto hiriendo algo en nuestra mente, evocando sombras, emociones y sentimientos, es decir, la materia prima del escritor de raza, el que filtra todo su mundo a través de su propia historia intima, de su pasado, de las gentes que constituyeron su existencia.
Como él mismo escribe en el último relato de su libro: «on van a parar els nostres records, las nostres coses quan ens morim?» y nos muestra el leith motiv de su narrativa, «eixos habitants que viuen en les nostres velles fotografies familiars van tindre un dia una vida, una vida i també una mort; eren individus que possiblement amaguen una historia secreta sota la seua mirada de paper». La muerte, omnipresente, la nostalgia de un pasado, de una tierra y un país encerrado en su historia, con sus dificultades y sus costumbres, sus personajes y sus circunstancias, dolosas unas, tristes otras, con un cierto humor (el que levanta esa sonrisa con amagos de pena del título), un aroma entrañable a cosa antigua, un mundo perdido de la infancia, apenas revivido por las migas de magdalena proustiana que Manel Alonso evoca tan gozosamente con una prosa certera, irónica y evocadora.
Dividido en tres partes, Qui no té tall rosega els ossos, donde la muerte va rondando en los sueños y las evocaciones de un pasado cercano pero no compartido seguramente por el escritor, Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell, quizá donde los relatos tengan una raiz en la niñez y un reclamo aparentemente más nostálgico y Maleïda la dent que es menja la sement, en el que el presente ronda y condiciona los recuerdos y las vivencias relatadas.
Al terminar de leer este libro –lamento no tener el catalán como lengua materna– uno forma en su mente la figura del narrador, con su sensibilidad literaria y poética, sus defectos y carencias, sus nostalgias y esa visión ligeramente escéptica y crítica, amansada por un fino sentido del humor y una sorna no agresiva. Todos los relatos que lo conforman van dibujando en la sensibilidad del lector una figura completa y compleja, con su pasado y su presente Y esa figura, como este libro que he leído con placer, tiene atractivo. Por eso pasa a mis estantes preferidos.

(Publicat el 18 d’agost de 2011 al blog nullediesinelinea)

ELS SOMRIURES DE LA PENA

2011-06-23T10:37:00.004+02:00

Per Àngel Cano

Tot llibre té una justificació: ja siga sentimental, comercial, personal, o etcètera. Però, per a descobrir quina pot ser la força motriu que ha mogut el mestre puçolenc a crear Els somriures de la pena, cal arribar al final, concretament, a l'últim conte: "Què passa amb els nostres records?". Amb el "jo" protagonista –en cada ocasió, adaptat a diferents personatges: l'avi, el pare, el fill i, fins i tot, el gat-, Alonso traça una trentena de relats personals rescatats de la memòria, d'aquell calaix que s'ho vol arxivar tot, i ens delecta amb unes històries escrites d'una manera exacta, sense res sobrant, i amb els ingredients necessaris per a un aliment que ens omplirà el cervell de reflexions.
Un bou al davant, el treball a la terra, una casa vella, una habitació sense portes, uns gats familiars, la gossa Lloba, una cabra amb necessitat de pares, escenes al bar, una àvia amb insomni, una mare amb els estalvis ben guardats i un fill amb ànsies de tenir una setmanada una mica més ampla, una escola feixista, els discursos de l'una, grande y libre, la mort personificada, uns poetes vanitosos que es compren els seus propis llibres, l'encàrrec de teixir la lletra de l'himne d'un poble a les portes de les eleccions... Al llarg de les tres parts en què s'estructura l'obra, encapçalades cadascuna amb un refrany ("Qui no té tall rosega els ossos", "Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell" i "Maleïda la dent que es menja la sement"), podem trobar una sèrie d'episodis extraordinaris que ens mostren la vida des d'abans de la República fins als nostres dies. Si n'haguera de destacar un –feina difícil– potser esmentaria "La solució". Amb gairebé quatre pàgines, Manel Alonso ens descriu la situació de l'escola franquista, i amb la tècnica de posar-ho com a rerefons, sense la necessitat d'emmarcar clarament de què parlarà. M'explique: són les diferents dèries d'un alumne les que ens presenten què s'ensenyava a l'assignatura d'Història nacional. "Qui era el cosí del senyor Ribera que sense anomenar-lo tot el món sabia del parent en concret de qui es parlava? (...) La solució, a la fi, li la va donar la seua iaia: li deien José Antonio, com el carrer que tot el món, fins i tot l'alcalde, anomena Barreres", són algunes de les cabòries que li ballaven pel cap a Toni. Una mirada ignorant, la de la infantesa, que és la que ens conta com es vivien aquells anys de la postguerra, sense saber massa bé què passava als carrers. A més de l'extrema violència d'un model educatiu opressor, dictatorial i nacional, que no pensava, que actuava a bastonades. D'ací, em quede amb l'últim paràgraf: "Adolorit, netejant-se la cara amb un mocador de tela, mirà els fantasmes dels seus morts i aleshores va arribar a saber la resposta a per què havien construït una escola sobre el vell cementeri. De tan senzilla que era, no se n'havia adonat: perquè els difunts protegiren els xiquets de la violència inexplicable dels adults".
I seguim amb la innocència de l'edat, arribem a "La llarga ombra del feixisme", on es recorda aquells avis i àvies que van lluitar en una guerra per allò que els diccionaris anomenen "llibertat", i que mai s'ha deixat entreveure. Nét de comunista? Quedaves marcat. Nét de socialista? Quedaves fixat. Nét d'anarquista? Quedaves fossilitzat. No hi ha dubte que, a més de l'excelsa qualitat literària de l'autor, amb un llenguatge adequat a cada situació, a cada acció, amb unes frases que bé podrien ser aforismes per ser com són tan lapidàries i expressives, podríem agafar aquest recull de contes i utilitzar-lo com un aprenentatge d'una època grisa, negra, com un pou sense fons, on els nostres majors van lluitar, van sofrir i -en veu alta podem exclamar-ho, malgrat que pensen el contrari i afegint-hi alguns matisos- van guanyar.
L'última part, ja en el present més o menys immediat, és la del somni d'esdevenir escriptor, com ja avança l'últim conte de la segona: "Sentia que el camp no era el meu lloc, que calia fugir-ne, trobar una drecera que em portara cap on jo volia anar. Això em fa pensar que potser no siga més que un impostor en el món on sóc ara, un trànsfuga, i que tots aquests anys potser han estat debades". Evidentment, aquells anys sí que van ser de gran utilitat, encara que fóra per a materialitzar ara uns records que no caben en fotografies, uns records que tenen vida pròpia, uns records que ens ensenyen més que un llibre d'història, uns records amb sentiment, uns records amb passió, uns records on la tendresa, la por, la mort, la fam, la guerra i la postguerra, la infantesa, la joventut, la vida, la família, l'alegria amarga i l'amargor més dolça ens permeten somriure-li a les penes humanes.

(Article publicat al blog El nét del tio Pipo el 22 de juny de 2011)

ELS SOMRIURES DE LA PENA

2011-06-17T11:01:00.009+02:00

Per Francesc Mompó

Manel Alonso i Català es despulla i ens fa una radiografia literària en Els somriures de la pena; d’ell mateix, des de la infantesa –i més enllà, des del record de familiars i personatges del seu entorn–, i del seu espai vital que és Puçol –Pouet és el Macondo particular d’Alonso i Català–. Però tot i bastir històries molt concretes i pròximes a l’autor –quan no autobiogràfiques–, tenen el grau d’aprofundiment literari adequat perquè facen volada i es convertesquen en arquetipus que tots podem reconéixer, i per tant validar-se universalment.
Manel Alonso ens fa una declaració d’intencions ja en el mateix títol del llibre sobre allò que anem a trobar-nos en encetar la lectura. Els somriures de la pena ens indica que el joc literari ens farà arrancar més d’un somriure; però serà un d’aquells gestos que naixen des de l’amargor viscuda. La mà de l’autor ens farà còmplices solidaris de la pena que provoquen personatges i situacions.
Estructura el llibre en tres parts. I de bell nou ens deixa tres títols molt ben trobats.
El primer bloc l’anomena: Qui no te tall rosega els ossos.
Si totes tres parts formen l’esquelet dels records autobiogràfics de l’autor, la primera part és la més allunyada en el temps. Experiències i personatges són rescatats de la voracitat de Chronos. És la part en què els records assoleixen el to líric més elevat i, també, els relats que estan més literaturitzats. És com si aquests records, per eixir dels llimbs de l’oblit, exigiren uns bolquers de brodats delicats i exquisits.
Passegem per la vida dels personatges –arquetipus d’exhomes, podríem definir-los, o d’homes fracassats– en una isotopia on la mort sempre és present. Personalment en destacaria un parell d’ells, La promesa i El compte per ser narracions altament colpidores amb un excel·lent tremp literari.
Són contes per a ser llegits d’un en un, sense presses, i assaborir l’estranya atracció que exerceix la misèria i la desgràcia. Són narracions amb el ritme líric de la poesia, que se’t posen al cor com una sageta de dolç verí.
El segon bloc és Memòries sense cistell? Té plantes al clatell.
En aquesta part, la tanda de contes són més propers en el temps –darrer quart del segle XX, si fa o no fa, on trobem històries també viscudes des d’una inacabable postguerra fins a les primeres passes de la democràcia. Com que les variables temporals estan més properes a l’autor, el desenvolupament perd una certa intensitat lírica per acostar-se més a la tècnica del dietarisme. El mateix autor ens diu en el conte La cabra pàg 97 “ la llengua se’m desferma i, tot loquaç, òbric la porta dels records i em deixe dur per les imatges del passat”. Més endavant, pàg 100, afig “De sobte he callat. [...] Mentre bevia, he sentit des de l’altre extrem de la taula algú que em demanava que els contara alguna cosa més i me n’he sentit incapaç”. I ací enllacem amb un tret que caracteritza tot el volum: l’oralitat. Tot i que estem llegint, ens fa la impressió que treballa més l’òrgan de l’oïda que el de la vista. Hem pres cadira i estem escoltant els contes que aparentment estem llegint.
En aquesta part apareixen amb molta força els animals domèstics com a elements inserits de ple dret dins de l’àlbum familiar, dins de la memòria vital de l’autor. Gossos, cabres, gats, però també estances fosques i tristes de casa pobra, personatges locals que a força de repetir-se i generalitzar accions que toquen el moll de l’os de l’home esdeven arquetipus: el fascista, el malfaener, el borratxo, el xulo... i també la religió fosca i castigadora, el futbol... tot plegat conformen la isotopia d’aquesta part del llibre.
En la tercera part: Maleïda la dent que es menja la sement. L’autor ens porta a una actualitat més o menys extensa i el dietarisme quasi que acaba sent una col·lecció de trets biogràfics de diverses persones quasi identificables; moltes d’elles del món de les lletres. La isotopia d’aquesta part es mou al País Valencià entre editors, autors, artistes, mercat, tertúlies...
En el penúltim relat acaba donant tot el protagonisme, com si d’una metonímia homenatge es tractara, al gat familiar. És l’animal qui ens retrata l’univers familiar de l’autor.
En l’últim conte, l’autor arreplega els sentiments que ha anat escampant al llarg del llibre i ens llança als que còmodament hem estat escoltant-lo la gran pregunta: On aniran els records quan no hi haja qui els sostinga?

Publicat al blog Uendos, greixets i maremortes.

ELS SOMRIURES DE LA PENA A CASTELLÓ I A SAGUNT

2011-06-13T10:50:00.008+02:00

Els passats 8 i 10 de juny dins de la mini-gira de presentacions que Manel Alonso està fent del llibre Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011), va passar per Castelló i Sagunt.
El dimecres 8 l’escriptor Joan Andrés Sorribes va ser l’encarregat de presentar a la llibreria Babel de la capital de La Plana Els somriures de la pena del qual va arribar a dir que era un recull de narracions breus extretes en gran part de la biografia de l’autor.
El divendres 10 de juny, a l’Espai BLOC de la capital del Camp de Morvedre, Federic Aznar va ser l’encarregat d’apadrinar la presentació del llibre, del que va fer una encesa defensa i fins i tot es va atrevir a llegir un dels relats que més l’havien copsat.
Per a tancar l’acte Juanen, del grup Infussió, va cantar el poema Entrar del poemari Si em parles del desig (Onada edicions, 2010) i Garri, del grup Tapineria, va cantar el poema Gemegant el teu nom del poemari A tu, del viatger estrany (Quaderns de Rafalell, 1991)

Joan Andrés Sorribes i Manel Alonso a la llibreria Babel

Federic Aznar i Manel Alonso a Sagunt

Juanen cantant Entrar

Garri cantant Gemegant el teu nom

UN ANALISI DEL POEMA DONA (II)

2011-06-01T16:14:00.006+02:00

(Manel Alonso i Carles Pastor autors de la lletra i la música de Dona)

Per Natalia Aragonés (1)

1.AUTOR
Manel Alonso és un escriptor, editor i periodista valencià reconegut pels premis que porta acumulats i la seua llarga obra poètica. Dona, és la seua aportació al disc Els ulls de Bob on Carles Pastor canta a onze poetes valencians i n'és una de les mostres de la poesia valenciana contemporània que per el seu afany de transcendència ha sigut traduït fins ara en dotze idiomes diferents. Dona, ha sigut extret del llibre Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, Alacant) de Manel Alonso i va rebre el XIII Premi de Poesia Paco Mollà (2008).
2.ESTRUCTURA
Dona té una estructura organitzada en quatre estrofes de 4 versos de rima i mètrica lliure, que fan un total de 16 versos. Amb una estructura interna en la qual s'esmena el terme "dona" i títol del poema, al principi de cada estrofa, com a introducció de quatre versos. Cadascun amb un significat diferent, pero tots tenen en comú i fan referència al mateix la "dona".
3.MOTIUS I TEMES
Cada estrofa parteix d'un motiu interiorment dramàtic en referència a la situació que viuen moltes dones de classe mitja i treballadora que a més de suportar una situació social i laboral injusta pateixen, sovint en silenci, la tragèdia de la violència domèstica.
1ª estrofa: en referència a la doble personalitat del maltractador galant i cavaller però a la vegada drac i monstre bicèfal tanmateix el seu caràcter pot ser pacífic que de cop i volta es pot tornat brusc i violent.
2ª estrofa: fa referència a la situació que la dona viu, la seua casa es converteix per a ella en una cova que es testimoni directe de la seua melancolia i amargura que va en augment, que li impedeix veure cap llum d'esperança i tirar cap endavant.
3ª estrofa les circumstàncies porten a la dona a tornar-se boja i encara pitjor el que quedava de l'amor s'enfosqueix encara més i ella s'omple de rancor.
4ª estrofa en referència al sentiment d’empresonament que la dona sent i ha de suportar, troba inabastable l’anar-se'n lluny per fugir del perill, ha de continuar abans d’aconseguir la gloria patint l'infern, el dolor causat sobre la seua pell, tant físic com moral i que perduraran encara un cop acabat l’infern.
És un text literari que busca a través d’una cadena d’imatges poètiques fer commoure la consciència del lector.
4.LES COORDENADES ESPACIOTEMPORALS
L'espai i el temps es fusionen en la percepció de la crueltat en que se sent submergida la dona, el seu habitacle és presentat com a espai en que els seus sentiments negatius floreixen a flor de pell i van en augment. Un altre espai descrit n’és el paradís (lloc abstracte), concretament en la quarta estrofa com a lloc on escapar, per acabar amb el sofriment que la dona sent, però tanmateix es representa com un espai gairebé inabastable.
Es recorre a l’ús del present amb valor atemporal del qual no por inferir-se un abans ni un després, es llegeixi quan es llegeixi cobrarà un valor actual, a més ja de per si la violència de gènere es un tema d'actualitat i sovint molta gent s'identifica amb els casos que surten a la llum.
En les quatre estrofes es mostra la successió en ordre cronològic de l’engany en el que acaba immersa la dona.
5.LA VEU DEL JO
El jo poètic s’anuncia en tercera persona que fa més patent el vincle admiratiu del jo cap al personatge al qual es dirigeixen les paraules del poeta, el lector/a es pot sentir més identificat amb la veu lírica de la dona a qui va dirigit directament com a (Tu) que amb personatge de l’home violent capaç de les carícies més tendres cosa que mostra una doble personalitat a que la dona ha de fer front o acabarà patint.
L'actitud lírica del poema és sempre dramàtica i melancòlica, ajustada d'un lèxic negatiu que reafirma la situació d'amargura de la dona: lligada a una cadena impossible de rompre; l'infern el blau sobre la teua epidermis...
6.TIPOLOGÍA TEXTUAL
Es un text descriptiu i utilitza la funció poètica que apareix per expressar l’atenció sobre la seua paraula i manifesta el llenguatge amb un objectiu impactant. El poema combina la descripció en gairebé tots els versos i la modalitat enunciativa, també.
7. LA LLENGUA: REGISTRE Y SINTAXI
El registre és propi del llenguatge poètic ja que el lèxic no és senzill, sinó que es busca la bellesa de la paraula, de cada vers i de cada estrofa.
La sintaxi no gaudeix d’estructures massa complexes, té estructures atributives com (vers 5) la teua llar és una caverna amb hipoteca i coordinades: copulatives com (vers 1) el galant i afable cavaller que estimes.
8.FIGURES POÈTIQUES
El terme dona és un clar exemple d’anàfora, repetició de la paraula al principi dels quatre versos del poema. Es podria considerar també una polisíndeton (vers 1.2) el galant i afable cavaller que estimes i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems.
Fa un paral·lelisme d’imatges en expressar la bipolaritat de l’home (vers 2.4) és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres, generador també d’una violència sobtada i cruel.
9.VALORACIÓ FINAL
En conjunt, Dona és un poema ben representatiu i amarg de la penúria que pateixen moltes dones a les seues pròpies carns, l’artífex Manel Alonso, descriu i transmet una imatge que s'acosta a moltes realitats.
Les dues veus que es fusionen en el disc per donar la suficient intensitat que requereix un poema com aquest son: Carles Pastor i Miquel Gil, el primer s’ha de dir que ho fa com bé sap de meravella, però el segon amb la seua entrada li dona una emoció al poema molt inesperada que gràcies al to de la seua veu desgarrada aconsegueix la intensitat esperada.
Gràcies al conjunt de la veu, la lletra i la música crec que el poema pot arribar a commoure sense que el receptor l’hagi entès de cap a peus i això no es gens fàcil d’aconseguir.
Crec que l’autor ha sabut plasmar un tema com la violència de gènere gairebé a la perfecció, i que ho diu d’una forma que els versos traspassen a la realitat sobretot amb l’acompanyament melòdic.
El més sorprenent de tot, però, és com el poeta, independentment de si la seva implicació és més o menys directa dins del poema, aconsegueix fixar amb paraules un retrat prou definit de la pròpia realitat i, alhora, gaudir de certa credibilitat. Sense més, puc dir que un cop llegit i analitzat Dona de Manel Alonso i Català he pogut apreciar la genialitat estilística de l’autor a l’hora d’escriure els seus poemes: en aquest cas, fent de la veu de la realitat la bellesa de la paraula.

(1) Alumna de Primer de Batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot.

UN ANALISI SOBRE EL POEMA DONA (I)

2011-05-31T18:41:00.008+02:00

(Manel Alonso i Carles Pastor autors de la lletra i de la música de Dona)

Per Sandra Garzón (1)

ESTRUCTURA
DONA no té una estructura regular com altres poemes. S’organitza en quatre estrofes de quatre versos cadascun. Els versos d’aquest poema no segueixen una mètrica regular. Hi ha versos de dotze, quinze, díhuit síl·labes. En quant a la mètrica sols podem dir que es irregular. Pel que fa a la rima tampoc podem dir molt ja que el poema no té. Els versos són blancs o lliures.

MOTIUS I TEMES
Cada estrofa desenvolupa el que sent una dona quan sofreix maltractament per part de la seua parella sentimental. Cada estrofa és més profunda. Encara que l’última estrofa és la més forta totes tenen la seua importància:
-1a estrofa: diu que l’home que la maltracta és un monstre de dos cares, que és capaç de donar-te amor per una banda i per l’altra abusar de tu. És un arma de doble tall.
-2a estrofa: diu que la dona se sent lligada com si en una presó estiguera. Està totalment dominada pel maltractador.
-3a estrofa: juga amb els sentiments de la dona. Pot sentir que l’estima però al mateix temps se li cau el món damunt cada vegada que és maltractada. Ella veu el món en obscuritat.
4a estrofa: la dona l’única cosa que pot fer per sentir-se llibre es fugir. Que està farta de sofrir i tem que puga arribar a matar-la. I l’infern per a ella es veure’s en la seua pell els signes de maltractament, els morats.

COORDENADES ESPACIOTEMPORALS
L’espai es redueix a la llar de qualsevol dona, apareixen racons d’habitacions i els expressa junt amb adjectius que fan crear por i així transmetre el que sent una dona dominada per un home. Hi es pot veure en aquests exemples: cau llòbreg i amarg, una caverna amb hipoteca. Després també fa al·lusió, encara que no siga un espai real, el significat que té la dona del paradís i de l’infern.
Pel que fa al temps, aquest és un present atemporal, del qual no pot inferir-se ni un abans ni un després. Pense que és un tema prou important com per a tindre en compte el temps, es a dir, que per a expressar una cosa tan profunda com és el que sent una dona maltractada no fa falta embolcar-se en el temps.

LA VEU DEL JO
En el poema es pot veure que hi ha un jo i un tu poètic. El jo poètic podríem dir que és algú que es dirigeix a la dona per a advertir-li que succeeix quant està sotmesa pel seu home. Per a descriure-li la situació que està patint per culpa d’un home, si és que es pot anomenar “home”. Però per altra banda puc estar confonent el jo líric amb l’autor real, perquè no és un personatge fictici dins del poema. Com que el tema és prou profund no he donat molta importància a això. En canvi, el tu líric en aquest poema és l’actitud lírica més important. Es correspon amb la dona, la que està sofrint la violència de gènere per part del seu home.
L’actitud lírica del poema és sempre trista i desagradable. Amb un lèxic negatiu, ple d’adjectius, substantius i verbs que expressen por i temor.

TIPOLOGIA TEXTUAL
El poema crec que és pot interpretar com una descripció per l’abundància d’adjectius que hi ha en tot el poema com per exemple: infligit, torturada, cruel, amarg, galant, afable. També podem deduir que és una descripció perquè o be l’autor real o be el jo líric, tan sols estan dient-li amb paraules el que ella està sentint. Té una modalitat enunciativa en tot moment.

LA LLENGUA: REGISTRE I SINTAXI
El registre no és altament poètic en la tria de lèxic. El vocabulari empleat no és massa difícil, el que fa que entendre el poema, que per a mi significa un treball complex, molt fàcilment. Encara que he de dir que algunes paraules no sabia el seu significat i vaig buscar-les i anotar-les en una fulla perquè eren paraules clau per a desxifrar el significat del poema. Algunes d’aquestes paraules són: baules, llòbrec, enfollides, bassals, rancúnia, occida entre altres.
La sintaxi, no obstant això, té unes estructures ni molt senzilles ni molt complexes. Hi ha oracions llargues quasi totes són coordinades o juxtaposades i abundància de oracions curtes copulatives.

FIGURES RETÒRIQUES
- Asíndeton: al llarg de tot el poema les oracions es separen mitjançant les comes o inclús el adjectius. Es fa una supressió del connectors per a donar rapidesa.
-Gradació: encara que no estic del tot segura crec que hi ha una gradació en: “difícil d’arrossegar, impossible de rompre perquè enumera dos conceptes amb un ordre ascendent amb la intenció de crear el clímax.
-Paral·lelisme: al començament de cada estrofa la paraula Dona apareix.
-Metàfora: el poema està ple de metàfores per no dir que hi ha una metàfora continuada, una al·legoria. Un exemple és quan diu que la seua llar és una caverna amb hipoteca, dient en realitat que no pot eixir de la seua casa. La hipoteca vol dir que com que quan tu tens hipoteca no pots desfer-te d’ella es que la casa és com un carreró sense eixida. Una altra metàfora seria l’última frase que posa “ el blau infligit sobre la teua epidermis” que significa els morats que té la dona en la seua pell.
-Encavalcament: en la tercera estrofa l’oració del primer vers continua en el segon. “L’estima i l’odi, la por i el desencant forniquen farcint-te el cap de enfollides papallones”.
-Antítesi: s’oposen dos conceptes: L’estima i l’odi, la por i el desencant.
-Aposició: en l’última estrofa apareix la juxtaposició de paraules o enunciats amb intenció explicativa o emfàtica. El paradís és la fugida somniada, inabastable, el purgatori, l’habitacle on mastegues la pena, els llimbs, el sols humit on és occida la joia, l’infern, el blau infligit sobre la teua epidermis.

VALORACIÓ PERSONAL
En conjunt, Dona és un poema molt bonic per a mi. No sols pel fet de que un poema sol ser bonic sinó per la capacitat i la imaginació de Manel per a expressar amb paraules el que sent una Dona davall d’aquesta situació. També em sorprèn que l’haja escrit un home i no una dona.
Crec que no sols és bonic sinó que també em pareix important perquè desgraciadament és un tema d’actualitat i amb això volem transmetre a les dones que sofreixen de maltractament que no ho consenten. I que els homes que fan això no tenen vergonya ni se’ls pot anomenar homes. Això no ho fa un humà, com diu el poema, és un monstre bicèfal.

(1) Alumna de Primer de Batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot.

VOS PRESENTE A TONET I LA SEUA FAMÍLIA

2011-05-12T16:30:00.000+02:00

Des de fa aproximadament un mes que estic treballant amb la dibuixant d'Alzira Empar Piera en un nou projecte, es tracta d'una col·lecció de llibres destinada als primers lectors i en el que a través de Tonet, un xiquet de cinc anys, i de la seua família, els més menuts aniran coneixent no tan sols el món més pròxim: el de la casa, el del col·legi o el del barri, sinó que a través de les aventures de Tonet aniran més enllà descobrint diversos aspectes de la societat i el país en el que viuen.
Tonet és un xiquet inquiet i amb una gran imaginació al qual li agrada jugar amb una espasa de fusta que li ha regalat un oncle fuster, però també li agrada escoltar les històries que li conta el seu avi Pasqual. La seua família és una mica especial ja que el seu pare, Babacar, va nàixer al Senegal i la seua mare, Roser, és valenciana. Té també una germaneta a la que li diuen Martina i amb ells viu un gat al que anomenen Torró.

Ja tenim el primer títol de la col·lecció enllestit i comencem a treballar en el segon, estic molt il·lusionat. D'ací uns dies vos contaré més coses.

CINC DIES D'ABRIL

2011-04-21T15:21:00.012+02:00

El dissabte 16 d’abril, convocat per Jesús M. Tibau, vaig participar en un encontre d’escriptors que es va celebrar al poble de Jesús, molt a prop de Tortosa. L’encontre formava part de les diverses activitats que al llarg d’una setmana es van realitzar al voltant de la Cinquena Fira Literària Joan Cid i Mulet.
Un grup de lletraferits i editors de les terres de l’Ebre van ser els encarregats d’organitzar la trobada i fer d’amfitrions als que havíem vingut d’altres contrades.
En arribar i amb l’esmorzar en les mans vam participar en una tertúlia que va començar sobre literatura i va acabar sobre sociolingüística, i en especial sobre la situació de la llengua al País Valencià.

Durant el dinar els assistents llegírem a la resta de comensals diversos textos de ficció i de no ficció, jo vaig llegir un poema de Francesc Mompó i ell tingué la deferència de llegir-ne un de meu.
Com sempre, el més interessant tingué lloc fora dels actes oficials; vaig poder intercanviar impressions amb Jordi Pijoan-López, Xulio Ricardo Trigo, Coia Valls...

El diumenge 17 d’abril, aquesta vegada convocat per Onada Edicions, vaig participar en la Fira del Llibre de Vinaròs. A la plaça de la Mera vaig llegir per al públic assistent un poema del llibre Si em parles del desig i un dels trenta relats que conformen el llibre Els somriures de la pena. També vaig tindre l’oportunitat de parlar amb alguns lectors i signar exemplars dels meus llibres.
A l’hora de dinar em vaig passar per la Fira de Benicarló, on vaig parlar i saludar a un bon grapat d’amics escriptors.

El dilluns 18 d’abril, convocat per l’Ajuntament d’Almassora, vaig participar en la Vesprada Literària, en la qual també participaren Javier Vellón, Garcia Pascual i Joan Andrés Sorribes, vaig parlar del poemari Si em parles del desig i després vaig respondre a les preguntes que el públic tingué a bé fer-me.

El dimarts i el dimecres 19 i 20 d’abril, junt amb Vicent Penya, vam fer quatre sessions al Col·legi Nostra Senyora de Fàtima de València del nostre petit espectacle Conta’m un conte-Canta’m una cançó. El nostre públic foren els alumnes de primer, segon, tercer i quart d’ESO.

Tota una marató al voltant del llibre que venia enllaçada amb la presentació que vaig fer el divendres 15 d’abril d’ Els somriures de la pena al Casal Jaume I de Catarroja.

PRESENTACIÓ DE L’OBRA ELS SOMRIURES DE LA PENA AL CASAL JAUME I DE CATARROJA

2011-04-18T10:06:00.009+02:00

Per Josep Antoni Fluixà

Bona nit, amigues i amics: Estic segur que és bastant encertada o aproximada la descripció que fa el nostre amic Manel Alonso, a la tercera part de l’obra que hui presentem ací, del nostre petit món cultural i literari i que, com ha dit Xavier Aliaga en ocasió d’una altra presentació d’aquest llibre, dibuixa «una activitat literària exempta de glamour, flors i violes». Com també és possible que, sovint, aquesta activitat es reduïsca només –per continuar amb paraules d’Aliga– «a un petit univers tancat, misèrrim, ridícul i precari, habitat per enveges, egos unflats, dèries i mediocritats diverses». El mateix Manel Alonso ens proporciona alguns exemples i tots vosaltres, i jo mateix, podríem donar-ne fe d’altres casos. I no obstant això, els qui ens relacionem d’alguna manera o d’altra amb el món literari i cultural valencià –perquè en som en part protagonistes i, alhora, espectadors–, és cert també que, molt sovint, ens trobem amb personatges que mereixen de seguida el nostre respecte i la nostra admiració. Potser, n’he trobem més que dels altres. Personatges que, com Manel Alonso, un bon dia coincideixen en el teu camí i que la vida, per sort, ja no et deixa mai més oblidats. Personatges amb què, a més de col·laborar i de participar en projectes comuns –en el meu cas alguns encàrrecs editorials, la coincidència d’una obra meua publicada en la mateixa col·lecció que una altra seua, un pròleg per a un llibre de poesia de Manel, aquesta mateixa presentació, etc.– et vas fent, a poc a poc, amic perquè descobreixes lectures compartides, punts de vista i estils literaris comuns, il·lusions i desitjos semblants, etc. De fet, si vos he de ser sincer, posats a criticar el cercle dels lletraferits nostrats jo també ho seria d’igual o de més sarcàstic, o, si més no, irònic i també negatiu en alguns aspectes. Però seria, alhora, també injust, perquè gràcies a la literatura jo, personalment, he fet molt bons amics i he conegut persones especialment interessants, com –repetisc– Manel Alonso, i que m’han fet sentir orgullós de formar part d’aquest poble nostre. Un poble que he recorregut de nord a sud i d’est a oest, i que he tingut l’oportunitat de conéixer gràcies a actes de caràcter cultural i literari com aquest de hui que em permet estar ací a Catarroja, al Casal Jaume I, compartint amb tots vosaltres una estona que espere que ens siga a tots ben agradable. Per això, vull agrair, especialment, a Manel Alonso el fet que haja pensat en mi a l’hora d’organitzar, en aquesta localitat, la cerimònia de presentació del seu darrer llibre de relats Els somriures de la pena, un llibre que, ja d’entrada, vos dic que m’he llegit amb molta satisfacció, tant per l’agilitat de l’estil amb què està escrit com per l’interés de les històries narrades.

I que, per altra banda, ha suposat per a mi també l’excusa per retrobar-me amb amics i amigues, presents entre el públic, que feia temps que no veia, i amb altres que, potser, esdevindran a partir d’ara amics i amigues igualment. Per tant, gràcies també a tots vosaltres per la vostra presència. De l’obra, per entrar ja en matèria, vos puc dir en primer lloc que es tracta d’un llibre –com ja he dit– de relats, concretament en té trenta, que tenen tots un cert aire de família: és a dir, una temàtica més o menys comuna i un estil semblant, a pesar d’algunes diferències que, en alguns casos, afecten a la perspectiva del narrador. Per això, el títol resulta ja d’entrada bastant significatiu i descriptiu del conjunt de tota l’obra i apunta, sobretot, a la nostàlgia que provoquen els records: la memòria d’un temps passat que és reviscut, generalment, amb satisfacció i, sobretot, estima –tret d’alguns casos relacionats, sobretot, amb el que hem dit de les experiències professionals i literàries de l’autor–, però que, pel seu pas, provoca alhora un sentiment de pena evident, fruit de l’enyorança per un món que ja no existeix. I és, sens dubte, aquest el sentiment, el de la nostàlgia, el que hi predomina en la lectura i el que duu al lector a establir connexions amb el seu passat i els seus records. A la primera part del llibre, per exemple, ens trobem amb una galeria de personatges curiosos que visqueren durant els anys de la infantesa del narrador i que habitaren el seu poble, el fictici de Pouet o el real de Puçol, tant se val, perquè són personatges humils fàcilment recognoscibles per tots i identificables amb altres que els lectors vam conéixer també als nostres pobles respectius. Llegint les huit històries que s’inclouen en la primera part de l’obra, titulada «Qui no té tall rosega els ossos», m’han vingut al cap algunes de les persones que d’infant i jove vaig conéixer en el meu entorn: Llorençet, un homenet nan i grosset que sempre parlava de bous i te’l trobaves pels bars de la Plaça Major d’Alzira i que, curiosament –coincidint amb una afició d’uns dels personatges de Manel Alonso–, van soterrar vestit de torero, o «España, Siglo XX», un personatge prim i enigmàtic que sempre veiem també passejar per la plaça, vestit sempre amb trage i barret, i amb gavardina en hivern, amb un bastó i unes ulleres de pasta redones amb un semblant d’antiguitat sorprenent que ens recordava les imatges d’aquells documentals històrics dels temps d’Alfonso XIII que emetia la televisió espanyola. Personatges tots ells que, tant en la vida real com en les narracions de Manel Alonso, cercaven –com ha dit molt bé Jesús Maria Tibau, referint-se també al llibre que presentem– els somnis, la sort o l’esperança, però que es trobaven sempre amb la fatalitat i la mort. De fet, la mort és present en tots els huit relats d’aquesta primera part i també la ironia i, fins i tot, el retrat cruel d’una derrota. Però l’autor sap molt bé amortir la tragèdia per fer-la més humana amb l’estima amb què tracta tots i cadascun dels personatges que hi retrata. A la segona part, la titulada «Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell», el llibre es fa més personal i, almenys aparentment, es fa menys fictici. Ens hi trobem amb dotze relats que descriuen episodis de la infantesa d’un narrador que el lector pot fàcilment identificar amb l’autor, encara que no té per què ser la mateixa persona en tots i cadascun dels fets que s’hi relaten. Hi trobem espais com l’escola, el camp de futbol, la casa –anomenada amb majúscula Can Perla–, amb les seues habitacions i la pallissa; els animals de companyia –destacable la presència continuada dels gats– la cabra, la gossa de nom la Lloba; les persones, sobretot la família, els avis, els pares, els germans, i els amics, entre altres. Es tracta d’una part, com hem dit, més intimista i poètica que la primera, en què la força del relat recau en l’evocació i no tant en la trama o el desenllaç, com ocorre en la primera part.

Per tant, els relats ja no busquen la fi sorprenent i per això, sovint, més que acabar, s’interrompen: abandonen el lector perquè es quede amb l’essència d’allò que volen transmetre. Són per a mi, en conseqüència, narracions molt suggerents i obertes que inciten al diàleg, de la mateixa manera que, en una conversa entre amics, el relat d’un record en fa nàixer un altre en qui l’escolta. Finalment, la tercera part, que porta per títol «Maleïda la dent que es menja la sement», formada per deu relats, descriu successos esdevinguts en un temps més proper al nostre: probablement els anys huitanta del segle passat, els anys que en Manel Alonso representen el període de la seua joventut, i també el de la meua, els anys dels seus inicis com a escriptor. Potser, per això, els relats d’aquesta tercera part són els més crítics i irònics, i fins i tot sarcàstics, sobretot, quan recrea passatges paraliteraris protagonitzats per poetes, editors i crítics submergits en la vanitat. Personatges aquests que per a mi, almenys, són fàcilment identificables amb noms i cognoms reals, i per això mateix vos puc donar fe de la veracitat de les paraules de Manel Alonso. Són aquests, a més, uns relats divertits dels quals Alonso sap extraure alguna cosa més que la simple anècdota i que jo vos invite a llegir, com també la resta de les narracions d’aquesta tercera part més emparentades amb les de temàtica familiar del segon bloc. En definitiva, Els somrius de la pena és un llibre que paga la pena de ser llegit i que és, sens dubte, el millor que ha escrit l’autor com a narrador, ja que, recordem-ho encara que siga de passada, Manel Alonso és també un excel·lent poeta. Un llibre que, a més, convé destacar-ho, està molt ben editat, amb una portada suggeridora i atractiva, amb un format digne, una maquetació atractiva i una textura de paper agradable. Fets aquests que s’han de ressaltar també perquè posen de manifest que, a més de bons autors –que els hi ha, i molts, en la literatura actual feta pels valencians i les valencianes–, comptem també amb unes editorials bones i molt professionals com Onada Edicions, o com també la que teniu ací, a Catarroja, Perifèric Edicions, que té una línia de publicacions molt interessant que l’ha convertida en pocs anys en tot un referent.

Esperem, en conseqüència –i sobretot desitgem–, que malgrat els entrebancs i la mediocre i trista realitat política que ens envolta, l’obra que hui presentem, Els somriures de la pena i el seu autor, Manel Alonso, tinguen molt bona acollida entre els lectors i que això l’anime a continuar escrivint-nos històries com les que formen part del llibre presentat. Pel seu bé i pel de tots. Els qui estimem el nostre país, ens mereixem també una literatura i una cultura ben vives. Moltes gràcies.

(Les fotografies recullen diversos moments de la presentació del llibre Els somriures de la pena al Casal Jaume I de Catarroja el dia 15 d'abril de 2011. En la tercera foto el poeta ramon Guillem llig el conte Com un gat de pallissa sota l'atenta mirada de Josep Antoni Fluixà i Manel Alonso. En la quarta foto Manel Alonso signa llibres als escriptors Eusebi Morales i Enric Monforte. L'autora de les fotografies és l'escriptora Mercè Climent)

ELS SOMRIURES DE LA PENA A MASSAMAGRELL

2011-04-09T11:14:00.019+02:00

La sala de conferències del Centre Cultural de Massamagrell va acollir el passat divendres 8 d'abril la presentació del llibre Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011).

Durant l'acte que va estar organitzat pel col·lectiu local del BLOC, van intervindre l'escriptor Agustí Peiró que ens va introduir en la biografia de Manel Alonso i en l'univers literari que aquest ens descriu al llarg dels trenta relats que conformen el llibre.

Després va prendre la paraula Manel Alonso el qual va relatar al públic d'una manera distesa i amena gran part del procés de creació d'aquest llibre que té en la memòria individual i col·lectiva la font d'inspiració.

Per a tancar l'acte el professor i regidor de l'Ajuntament de Massamagrell i el propi autor vam llegir alguns dels relats que el públic va seguir amb un somriure pintat als llavis.

Les fotografies són de Ximo Galarza.

PRESENTACIÓ A PUÇOL DEL LLIBRE ELS SOMRIURES DE LA PENA

2011-03-28T11:57:00.010+02:00

El Sindicat Agrícola i el carrer sant Pere van acollir el passat divendres 25 de març la presentació en societat del llibre de relats Els somriures de la pena, del qual és autor Manel Alonso.

L’acte, organitzat per l’associació L’Andana, amics del patrimoni i la cultura popular, va estar dividit en dues parts. En la primera, van intervindre Xavier Alcàsser, qui va fer de mantenidor; el periodista i escriptor xativí Xavier Aliaga, que va fer una dissertació amena i interessant sobre el llibre que al seu entendre està «ple d’històries poblades de vençuts i perdedors, de gent que lluita contra els efectes de les seues derrotes, que lluita contra l’oblit, que afronta la batalla quotidiana per la subsistència i la dignitat», així com de l’univers literari que recrea;

i Manel Alonso, que va prendre la paraula emocionat per a dedicar el llibre a tota la gent que havia compartit temps i memòria amb ell. Tancà aquesta primera part Aliaga, per a prendre de nou la paraula i llegir el que al seu entendre considera un dels relats més encertats.

La segona part es va iniciar al carrer Sant Pere, al mateix temps que diverses persones (el mateix autor, el seu fill, Arnau, i Ruben Durà)

llegien un dels trenta relats que conformen el llibre, sobre les fronteres de les cases es projectava un vídeo amb imatges fotogràfiques del segle passat a Puçol.

Per a tancar l’acte els cantaors Antonio Rojas i Fernando Ferrer «El Ratllat», acompanyats de tabal i dolçaina, van interpretar diverses albaes escrites per ells i Manel Alonso al peu de la torreta, l’edifici més antic de Puçol, un detall de la imatge del qual ha estat triat com a il·lustració per a la coberta del llibre.

Va ser un acte, com l’organització pretenia, participatiu, obert i en el qual es féu un passeig literal i literari per eixe poble imaginat anomenat Pouet, que no és més que el reflex literari de Puçol.

(Fotos del Gabinet de Comunicació de l'Ajuntament de Puçol i del col·lectiu L'Andana, amics del patrimoni i la cultura popular).

ELS SOMRIURES DE LA PENA

2011-03-26T13:41:00.011+01:00

(D'esquerra a dreta Xavier Alcàsser, Xavier Aliaga i Manel Alonso)

Per Xavier Aliaga

Molt bona vesprada, gràcies a tots i totes per la vostra assistència. I també vull agrair amb molta intensitat l’autor d’Els somriures de la pena, Manel Alonso, el haver volgut que li acompanye en aquesta presentació davant els seus amics, coneguts i conciutadans, en la seua ciutat, a Puçol. Ho dic amb tota sinceritat.

I és que, veritablement, encara no acabe d’esbrinar els motius pels quals Manel Alonso, un dels nostres escriptors més importants, de qui no vaig a glossar la trajectòria perquè ens menjaria el temps i l’espai per parlar del llibre, ha volgut que siga un servidor, un principiant en açò de la literatura, siga qui li presente el seu llibre. A més, el dia gran, quan el recull de relats juga a casa, amb el públic i, se suposa que també l’àrbitre, a favor. Manel, t’ho havia de dir: m’has posat en un compromís.

Compromís perquè imposa la trajectòria de l’autor i perquè el seu nou material literari és tota una declaració d’amor al seu poble, al seu entorn, a la seua gent, a la seua terreta. Històries i personatges de Pouet recognoscibles per a molts de vosaltres i que, per a mi, no deixen de ser artefactes literaris que, he d’imaginar, reflecteixen les vivències, coneixences directes i indirectes i les experiències de l’autor. Destriar que hi ha de realitat i ficció m’és impossible. Els puçolencs, partiu amb aquell avantatge. O, per ser més exactes, perquè a tots ens agrada tafanejar, amb l’al·licient extra de la proximitat als fets.

Vull dir que no puc aportar masses llums sobre algunes de les claus locals que més us interessen. I ja estaríem fent el pa com unes hòsties si no fóra perquè, en realitat, la lectura d’Els somriures de la pena ens funciona també aquells que no tenim els referents ni les coordenades, requisit imprescindible de la bona literatura. La literatura no és local o universal, un dels tòpics estúpids que hem de suportar els autors valencians. És literatura. I les històries funcionen o no funcionen. No li fem més voltes. I per ací va prenent sentit que siga un foraster qui vos introduïsca en unes històries que parlen de vosaltres i del vostre poble.

Anem a pams. La primera cosa que crida l’atenció és el disseny del llibre, d’una edició curosa i atractiva que no és tan fàcil de trobar a casa nostra. I com que no ho és, em veig en l’obligació de felicitar els editors. En una entrevista recent de televisió, a Manel li brillaven els ulls en parlar d’això. A algú li pot semblar commovedor. O excessiu. Però us puc assegurar que té els seus motius. I fins ací puc llegir. D’una altra banda, com a bon poeta, Manel sempre ha tingut art i talent per titular les seues obres. Aquest recull no és una excepció. Els somriures de la pena és un títol alhora bonic i evocatiu però també il·lustratiu.

Resumeix, amb una precisió extraordinària, el contingut i l’esperit del llibre, el sentit d’unes històries poblades de vençuts i perdedors, de gent que lluita contra els efectes de les seues derrotes, que lluita contra l’oblit, que afronta la batalla quotidiana per la subsistència i la dignitat. Manel Alonso conta tot això. I el resultat podria haver estat un drama colpidor i cruent, trist, un retrat descarnat i sense concessions a l’estil de Terra, de Francesc Viadel, o Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, de Toni Cucarella.

L’autor, tanmateix, opta, les més de les vegades, per amnistiar les seues criatures literàries a través d’un humor agredolç i amable. Una mirada irònica, amb un mig somriure dibuixat als llavis del lector, que fa el trànsit agradós i la digestió plaent. Fins i tot als seus personatges més destarifats o odiosos, Manel els contempla amb una certa permissivitat divertida. No hi ha rancúnia, ni enveja, ni odi en aquestes línies. Tan sols, i ho llance com a hipòtesi que Manel verificarà o no, una lleu nostàlgia sense insània per un món on les coses no van ser com haurien d’haver estat. En aquest punt faré una afirmació que sé, pel que he pogut parlar amb Manel, que no serà compartida per la gran majoria dels lectors: on el llibre té més densitat i volada és en la primera part, Qui no té tall rossega els ossos (de nou, un gran títol), quan l’humor és més amarg, la presència de la mort més intensa i viscosa i les derrotes i humiliacions dels personatges més rotundes. Històries de finals colpidors i sagnants sense caure en cap moment en la sanya o el sadisme.

Però ja vos dic que no teniu per què compartir aquesta afirmació. Al segon bloc, Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell, guanyen espai els records d’infantesa o de joventut, sense caure en els tòpics iniciàtics. Històries a voltes divertides, de vegades no tant, amb la pesada ombra dels perdedors encara present però matisada per un humor més acollidor. Un bloc agradós i molt llegidor, d’ací que siga possible no esteu d’acord amb mi, i que, malgrat tot, acaba amb la conclusió entre escèptica i agra d’El trànsfuga, un dels millors relats. El tercer bloc del llibre és Maleïda la dent que es menja la sement, un tercer recull temàtic presidit per les impagables experiències professionals i literàries de l’autor. De primeres, històries divertides i absurdes (en tant que reals) que dibuixen una activitat literària exempta de glamour, flors i violes. Més aviat, Manel ens parla d’un petit univers tancat misèrrim, ridícul i precari, habitat per enveges, egos unflats, dèries, incapacitats i mediocritats diverses. De nou, amb recança però sense rancúnia ni comptes pendents. Més aviat, Manel ho fa com qui convoca els fantasmes recents i, per divertir-se, els fa ballar a trets de revòlver en els peus, si em permeteu una imatge de western tan escassament puçolenca. Sense mala intenció i sense fer sang, ometent, i això és segur, els episodis més bruts i escabrosos. Perquè, en aquest punt, ho hem de dir: a més d’un gran escriptor, Manel és un bon tio. Hi ha això de la literatura, però també algun record addicional, com ara el capítol dedicat a Can Perla, amb informació rellevant que ens ajuda a desxifrar part de l’univers de l’autor. O el relat que tanca el llibre, Què passa amb els nostres records?, una història trista i alhora bonica que conté una pregunta inquietant que no vull desvelar. O sí: si l’autor em permet, m’agradaria llegir-lo en acabant. Curiosament, de tot allò esmentat sorgeix un llibre estranyament cohesionat, com una mena d’història unitària que, ben bé, podria ser una novel·la. Jo, com a novel·lista, la veig, però els poetes, quan aborden la prosa, tenen tendència a la fragmentació. Potser perquè un dia se n’adonen, amb cert horror vacui, que la vida no té forma de poema. Com diu un personatge de Manuel Rivas, invocat per Manel Alonso en la cita que obri el llibre, “La vida és així, company, té vocació de conte. I si no entens això és que no entens res”. Afegiré jo que la vida no té forma tampoc de novel·la. En fons i forma, Manel Alonso ha escollit el millor vehicle possible per a les seues històries. Les ha modelat i les ha contades de forma honesta i emotiva. Amb estima i ofici, amb el sabor casolà però inapel·lable dels plats cuinats per la iaia. I si acabe nomenant la iaia no és casualitat: gràcies, Manel, per aquest personatge. Gràcies per les històries. Res més.

(Text llegit per Xavier Aliaga durant la presentació d'ELS SOMRIURES DE LA PENA al Sindicat Agrícola de Puçol el 25 de març de 2011)

ELS SOMRIURES DE LA PENA

2011-03-22T10:45:00.004+01:00

Jesús M Tibau i Manel Alonso durant la gravació d'una entrevista per al programa de televisió Tens un racó dalt del món del Canal 21 de les Terres de l'Ebre

Per Jesús M. Tibau

Els somriures de pena és un excel·lent títol per a aquest recull de 30 relats de Manel Alonso i Català, molt idoni, així com la seva portada, amb aquesta imatge fugissera d'algú que transita de nit pel carrer de la vida.
El recull té tres parts ben definides, amb el seu subtítol i tot. La primera, Qui no té tall rosega els ossos, acull relats on humils personatges cerquen somnis, la sort, l'esperança, però la fatalitat i la mort es cruen al seu camí amb uns plans molt diferents. El destí inflingeix una severa derrota als nostres personatges, abocats a la dissort, i no podem evitar solidaritzar-nos-hi amb un somriure, de pena, això sí. Molts no poden ni escollir el lloc on morir, ni l'indret on passar l'eternitat.
A la segona part, Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell, intuïm que l'autor ens remet a la infantesa, en aquest poble que ell ha dissenyat de Pouet. Moments plens de tendresa, records que de ben segur compartim si hem viscut en un poble petit o, simplement, si hem viscut: l'escola, els partits de futbol, l'habitació, olors...
Maleïda la dent que es menja la sement és el nom de la tercera part, la més àcida, la més irònica, amb relats paraliteraris, on els protagonistes són poetes, editors, crítics..., un món ple de vanitats, egolatries, subvencions, complaences mútues, capelles... i on un editor té un exemplar del Príncep, de Maquiavel, a la tauleta.

Publicat al blog Tens un racó dalt del món el 20 de març de 2011

DONA: RECITAL POÈTIC-MUSICAL

2011-03-09T11:33:00.007+01:00

El dimarts dia 8 de març de 2011 a la Casa de Cultura de Puçol, durant l’acte d’inauguració de la Setmana de la Dona, diversos rapsodes van llegir d’una manera fragmentaria el poema Dona en quatre llengües diferents: italià, francés, romanés i castellà, després es va llegir la versió original en valencià i per a tancar l’acte Carles Pastor, acompanyat de la seua guitarra la va cantar.
Dona és un dels poemes que conformen el llibre Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, Alacant, 2010) de Manel Alonso. Està basat en el drama que viuen moltes dones de classe mitja i treballadora que a més de suportar una situació social i laboral injusta pateixen, sovint en silenci, la tragèdia de la violència domèstica. És un text literari que busca a través d’una cadena d’imatges poètiques colpejar la consciencia del lector.
Fa uns mesos la web municipal del poble de la província de Lleó Puente de Almuhey el va publicar traduït al castellà per tal d’iniciar un debat sobre la violència domèstica entre els seus veïns, era una molt mala traducció, i Manel la va refer i la va penjar al seu blog. Poc temps després i comptant amb l’ajuda de poetes i professors d’altres nacionalitats va anar traduint el poema i publicant-lo en diferents llengües per a després penjar-lo en internet. Actualment es pot trobar en anglés, francés, italià, portugués, romanés, basc, sard, gallec, occità i castellà, i es té prevista una pròxima traducció al croat, a l’alemany, etc.

Per altra banda el cantautor saforenc Carles Pastor es va fixar en el poema Dona en el moment que es va posar a treballar en la composició de les cançons del seu tercer disc Els ulls de Bob, que acaba d’eixir publicat, un disc que recull una mostra de la poesia valenciana contemporània, i no tan sols l’ha convertit en cançó sinó que l’interpreta a duet junt al veterà cantant de la veu esgarrada Miquel Gil.

EN EL MAR DE LES ANTILLES AL COL·LEGI JOAN XXIII DE BURJASSOT

2011-03-03T17:33:00.006+01:00

El matí del dijous tres de març de 2011 vaig estar a les instal·lacions del Col·legi Juan XXIII de Burjassot on vaig tindre una trobada amb els alumnes de Primer de Batxiller.
Tots ells havien llegit la meua novel·la En el mar de les Antilles i posteriorment havien fet un treball sobre ella, una mostra del qual vam editar en aquest mateix blog.

Al llarg de les quasi dues hores que he estat en la seua companyia he respost a un grapat de preguntes, algunes d’elles molt interessants, sobre el període històric i l’espai geogràfic on se situa la novel·la, però, també, d’altres al voltant de l’ofici d’escriptor i les vicissituds viscudes durant l’escriptura de la novel·la. Hem parlat dels personatges que més els havien agradat i de l’impacte que una guerra pot tindre en la vida d’una persona.

Durant la xarrada he tingut l’ajuda i complicitat de dues persones la primera la del seu professor, l’escriptor Francesc Mompó i la segona la d’un alumne d’origen cubà que ha reforçat amb alguna dada tot allò del que els estava parlant.

Ha estat un matí agradable on una vegada més he pogut conversar amb lectors intel·ligents i perspicaços sobre diversos aspectes de la meua obra, un luxe del que em sent incapaç de prescindir.

ELS SOMRIURES DE LA PENA

2011-02-25T17:38:00.004+01:00

Per Sílvia Tarragó

Els somriures de la pena. Manel Alonso i Català. Onada edicions. Benicarló, 2011

Sempre m’ha agradat recordar. Sóc una addicta a la nostalgia. Els fets quan es passen pel sedàs de la memòria acostumen a idealitzar-se i a retenir allò més agradable. Així, es converteixen en un lloc segur i desitjable on podem ser eternament joves i eternament feliços. Però, per sota del polsim daurat on suren les rialles i espurnegen les mirades, hi sol haver un fons de tristesa. Les llàgrimes s’han anat enfontsant, deixant aquell regust tan característic de la malenconia.
Aquesta sensació agredolça, és la que es percep en el llibre de Manel Alonso, Els somriures de la pena, un conjunt de relats que ens parlen del records propis i dels dels altres, aquells que no hem viscut però que ens han acompanyat des de la infantesa.
L’autor recrea en un mateix espai, l’imaginat Pouet, l’alter-ego del seu poble, les vides de diferents personatges amb vides i experiències molt diverses que es miren l’entorn, els fets i els seus congèneres des del seu particular prisma. Això permet fer un recorregut per històries de temps passats i també d’èpoques molt properes, algunes de les quals es complementen i fins insinuen les formes d’una novel·la.
Els somriures de la pena, m’ha semblat un escrit amb vocació oral. Una reivindicació de la memòria i de la seva transmissió, un homenatge al gran llegat que són els contes i les llegendes, descendents dels grans mites que van il·luminar la nit dels temps. Les veus dels diferents personatges ens acosten el llenguatge propi del seu món, del seu temps, contribuint a que el record sigui encara més vívid.

Article publicat el dia al blog La veu del roure.

SI EM PARLES DEL DESIG AL CLUB LECTOR DE L'ASSOCIACIÓ CULTURAL LA GARROFERA

2011-02-19T18:30:00.014+01:00

El divendres 18 de març de 2011 a les set de la vesprada em vaig reunir a la seu de l'Escola d'Adults de l'Alcúdia de Crespins (La Costera) amb els membres del Club Lector de l'Associació Cultural la Garrofera.

Aquest club lector cada mes selecciona una obra d'un escriptor valencià i després de llegir-la organitza una trobada amb l'autor. Fins ara tots els llibres triats han estat de narrativa però en aquesta ocasió van decidir llegir-ne un de poesia.

Durant les darreres setmanes cada membre del Club havia fet la seua personal lectura del llibre Si em parles del desig (Premi de Poesia Antoni Matutano- Vila d'Almassora. Onada edicions, 2010), apuntant amb deteniment les sensacions, el suggeriments i els interrogants que cada poema els havia provocat.

Josep Manel Vidal es va encarregar de presentar el llibre i a mi mateix en el grup. Després i al llarg de dues hores es van llegir poemes alhora que es va iniciar un enriquidor diàleg en el qual es va parlar de l'amor, del desig, de l'erotisme, de la poesia, de la literatura valenciana i també, com no, de la situació social de la nostra llengua.

Aquesta ha estat la meua segona experiència amb un club de lectors i la veritat és que m'ho he passat molt bé i m'ha servit també per a poder escoltar les diferents interpretacions que d'un mateix poema fan diversos lectors.

****
Les fotografies són de Pedro García León.

L'AUTENTICITAT NARRADA

2011-02-16T11:45:00.003+01:00

Per Vicent Penya

Els somriures de la pena. Manel Alonso i Català. Col·lecció Narratives, número 12. Onada edicions, Benicarló, 2011

Ja ho digué Fellini: “Tot art és autobiogràfic”. Aquesta sentència,exagerada o no, m’ha vingut al cap una volta acabat de llegir el nou llibre de narrativa de Manel Alonso i Català, Els somriures de la pena. I és que, en aquesta ocasió, el creador del mite de Pouet ens convida a gaudir d’uns retalls quotidians rescatats de la memòria que tenen lloc en aquest espai llegendari i que s’intueixen, en la major part dels casos, com un conjunt d’escenes de la seua pròpia biografia o la dels seus familiars més directes: pare, avi, besavi... Aquest recull de trenta relats dividit en tres parts podria interpretar-se, sense ser massa agosarats, com una novel·la fragmentada, una novel·la que travessa, en virtut dels seus personatges, gran part del segle XX. Està impregnada de somriures, de riures, en algun moment fins i tot de riallades, però també de nostàlgia, de tristesa i, al capdavall, d’una pena de clares ressonàncies lorquianes. De tan absurdes (”La cabra”, “País de porteres”...), hi ha narracions que són divertidíssimes. En la primera part, titulada “Qui no té tall rossega els ossos”, Alonso i Català parla en boca d’aquests parents directes que hem anomenat per a endinsar-nos en un tema universal i recurrent en la seua obra: la mort. I és que aquests personatges que ja són en el més enllà ens expliquen com han estat les seues vides i el seu final. A tall explicatiu, l’autor ens assenyala en un moment del llibre: “Eixos habitants que viuen en les nostres velles fotografies familiars van tindre un dia una vida, una vida i també una mort; eren individus que possiblement amaguen una història secreta sota la seua mirada de paper. Ells són, però, la història d’un segle que hem tancat”. En la segona part, “Memòries sense cistell, té les plantes al clatell”, és el mateix autor qui, a través dels records d’infantesa i joventut, ens fa partícips d’un món íntim i rural, entranyable i sentit, un univers perdut que només roman en la nostra memòria. Amb un to més irònic i humorístic, els relats estan plens d’anècdotes familiars, pinzellades de tendresa, instants eterns. Causa sorpresa, sobretot, el protagonisme que adquireixen els animals domèstics (gats, gossos i fins i tot una cabra) i la clara simbiosi que s’aconsegueix entre aquests animals i els personatges humans.En la tercera part, “Maleïda la dent que es menja la sement”, el protagonista, ja adult, ens relata les seues peripècies per sobreviure en un món com l’actual, despersonalitzat i individualista, amb la feina quotidiana que ell ha triat: el treball literari i editorial. Continuant amb el to desenfadat de la segona part, en aquests relats veiem retratada una societat més pròxima a l’actual, però no per això exempta de lirisme i comicitat. Amb un estil fluid i entretingut, senzill i alhora ric i amb tocs cultes. Els somriures de la pena és un compendi de fracassos i èxits, de mort i de vida. Autenticitat potser és l’adjectiu que més li avé a aquest recull narratiu de lectura necessària. No deixeu de llegir-lo.

Publicat el 15 de febrer de 2011 al magazine digital PICA'M

UN GRAPAT DE PREGUNTES AL VOLTANT D'EN EL MAR DE LES ANTILLES

2011-02-13T16:29:00.007+01:00

Als alumnes de primer de batxiller del Col·legi Joan XXIII de Burjassot, després d’haver llegit la novel·la En el mar de les Antilles, se’ls obria tot un seguit d’interrogants que m’han fet arribar a través d’un qüestionari al qual tot seguit contestaré.

P. ¿Quina va ser la teua inspiració per a centrar la novel·la En el mar de les Antilles al voltant de la guerra de Cuba?
R. Em vaig inspirar en una anècdota familiar, l’avi de la meua àvia va anar a Cuba per a participar com a soldat en una de les diverses guerres que va haver-hi, d’allà portà un sarnatxo ple de diners amb els quals va comprar algunes propietats, també va portar una ferida que el duria a la mort.
P. Per què la història està inspirada en la guerra de Cuba i no en cap altra?
R. S’ha escrit molt sobre i de totes les guerres, massa fins i tot, i quan es fa sovint els protagonistes són els líders polítics i socials, els herois reconeguts i els grans generals. A mi m’interessava l’individu que d’una manera o altra es veu arrossegat a viure la terrible experiència d’una guerra, com es mou dins d’un ambient de violència?, quins canvis, quins conflictes interns patix? Podia haver escrit sobre qualsevol guerra, però ho vaig fer sobre aquesta per una motivació personal, recuperar en la ficció la memòria del meu tresavi, i vaig descobrir que fou un conflicte bèl·lic que va marcar un abans i un després en les guerres de descolonització. Cuba fou l’excusa per a posar en marxa un seguit d’estratègies militars, politicosocials i fins i tot informatives. Per primera vegada els mitjans de comunicació intervenen directament en el conflicte, i ells marcarien el camí de les guerres que tindrien lloc durant el segle xx.
P. Per què anomenaven Josep Amigó (el protagonista) Pep el de Tos?

R. Pep perquè és l’apel·latiu de Josep. El de Tos perquè era el malnom de la família paterna; el seu pare, la personalitat del qual el va marcar tant, era Tos. El malnom també forma part de la llarga galeria de malnoms que he heretat de la meua família, però no en sé l’origen, ni si es tracta de tos com l’expulsió violenta i sorollosa de l’aire del pit produïda per la irritació de les vies respiratòries o tos com la part posterior del cap i superior del clatell. La meua àvia era de malnom Tossa, i em va fer gràcia utilitzar-lo com a malnom del personatge. ja que també portava el seu cognom. En la novel·la Pep el de Tos i Josep Amigó són dues personalitats del mateix individu: una correspon a la d’un jove llaurador analfabet que es veu reclutat i enviat a una guerra a milers de quilòmetres del seu país i l’altra és la resultant d’un procés vital intens que té en la cultura i la presa de consciència individual el seu eix.
P. En qui t'has inspirat per a fer els teus personatges?
R. Hi ha alguns personatges que tenen una base mínima real, com ara Josep Amigó, tresavi meu, o El Capirroig, del qual vaig tindre en les meues mans el seu expedient de guerra. N’hi ha altres que estan basats en amics o coneguts meus, com ara l’escriptor de Cabrera de Mar Albert Calls o l’editor alzireny Antoni Martínez. D’altres estan extrets del món del cinema, de la literatura o de la mateixa història.
P. Hi ha alguna experiència personal teua reflectida en el llibre?

R. Quan escric sempre entre línies es poden entreveure experiències vitals pròpies, però també somnis i fantasies, l’individu aquell que hem desitjat ser. L’experiència que no hem viscut però que hem anhelat també formen part de nosaltres.
P. Per a escriure el llibre has hagut d’informar-te de la vida que tenien els espanyols en aquesta guerra colonial?
R. Abans de posar-me a escriure em vaig haver de documentar sobre diversos aspectes, el primer sobre l’illa de Cuba i en especial sobre la ciutat de l’Havana de l’any 1898, després sobre tots els antecedents històrics que portaren a la guerra, sobre diversos aspectes de l’exèrcit espanyol i els insurrectes anomenats mambisos, és a dir una tasca llarga i un poc pesada que em va ajudar a situar-me en un temps i un espai sense que hi aparegueren anacronismes, encara que n’hi ha algun fet a posta, així com uns quants homenatges a escriptors i cineastes.

*** ****

En aquesta improvisada entrevista han participat els alumnes de Primer de Batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot Hector Escudero, Sandra Garzon, Rebeca Nieto, Àlex Escudero i Natalia Aragonés.

EN EL MAR DE LES ANTILLES: CINC OPINIONS DE JOVES LECTORS (i 5)

2011-02-11T17:33:00.005+01:00

En el mar de les Antilles. Manel Alonso i Català. Col·lecció Lletra Llarga, número 37. 156 pàgines. Brosquil edicions, València, 2005

Per Hector Escudero Lomas (1)

RESSENYA
Pep del Tos, també conegut com Amigó, era un home que vivia a Pouet, una població de València. Quan ja tenia dona i fills, hagué de trasdallar-se a l'Havana per fer la mili. Amigó deixava una dona sola amb dos fills molt menuts. Quan arribà a Cuba va conéixer a Bernat Escrivà i a Ramon Calls que l'ensenyà a llegir i escriure, també va conéixer al Capirroig conegut per la seua capacitat de prevenir coses. Els primers dies no deixava de pensar en els fills i la dona. Un dia va anar con els seus companys a una taverna de l'illa on va conéixer a una bagassa anomenada La Negra Lola. Com el seu cor no era de pedra va començar a freqüentar-la però mai no es va oblidar del que tenia a Pouet. Aquesta bagassa era com la seua nova dona. Quan ja estaven temps en aquesta illa Bernat Escrivà va demanar ajuda a Amigó perque fera un treballet que li havia manat un tal Roosvelt. El treball consistia en posar unes bombes de poca potència a la superfície d'un vaixell nord-americà anomenat Maine. Els dos pensaren que era l'oportunitat de guanyar diners fàcilment i la forma de reconpensar-los de tot el esforç fet en la mili. Era ja de nit quan arribaren al vaixell, d'ell penjava una escala, i van pujar. Van començar a posar els artefactes i, amb la companyia de Roosvelt anaren a la seua guarida per donar-li els diners. Al dia següent es donaren compte que els havien utilitzat per fer un atemptat. Amigó va deixar els diners a La Negra Lola, i començà a buscar a Roosvelt. Amigo en veure'l el va assessinar. Però els amics de Roosvelt no es quedaren parats i van intentar matar a Amigó, però la Negra el va defendre amb un gavinet a l'estomac. Quan acabà tot això Pep del Tos va acabar la mili i se n'anà al seu poble natal amb la seva dona i els fills.

OPINIÓ PERSONAL

Aquest llibre m'ha agradat perquè abanda de contar-te una història et dóna una visió global de la guerra col·lonial que va sofrir Espanya en aquella època. També m'ha agradat que al principi del llibre quan Amigó ja esta en l'Havana relaciona els records de la seua família, la seua gent, el seu poble, les arrels d'on provenia, amb gossos que arriben i l'acaricien. Una de les parts que més m'ha agradat ha sigut en la part final quan Amigó està sol en el carrer i apareixen els amics de Roosvelt per matar-lo, i de sobte apareix La Negra Lola per a defendre'l però un dels amics de Roosvelt li clava un ganivet a l'estomac, però apareixen el Capirroig i el Ramon Calls per ajudar-los. El que no m'ha paregut bé és quan La Negra Lola se'n va sense dir res ni acomiadar-se del seu amic i amant Amigó. Ha sigut la part més bonica quan Amigó arriba al seu poble natal i no reconeix a ningú i arriba un xiquet i li pregunta – Eres el meu pare?- i arriba la seua dona amb l'altre fill.

(1) Alumne de Primer de Batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot

EN EL MAR DE LES ANTILLES: CINC OPINIONS DE JOVES LECTORS (4)

2011-02-09T12:09:00.009+01:00

En el mar de les antilles. Manel Alonso i Català. Col·lecció Lletra Llarga, número 37. 156 pàgines. Brosquil edicions, València, 2005

Per Sandra Garzon (1)

RESUM
La novel·la En el mar de les Antilles està ambientada en la Cuba del 1898. Un jove que li deien Josep Amigó o també Pep el de Tos es extret del seu poble, el Pouet (en realitat Puçol)
per a dur-lo com soldat a la guerra de Cuba. Una vegada lluny del seu poble i de la seva família, comença a sentir enyorança per la seua muller Maria i pels seus dos fills. A mesura que passa el temps des que va ser traslladat a Cuba, la seua personalitat canviava. Un dels seus amics soldats, Ramon Calls, anomenat entre el grup d'amics El Mestre, li va donar lliçons de literatura i va aprendre a llegir i a escriure. Entre el seus companys cal destacar a banda de Ramon, a Bernat Escrivà, i El Capirroig. Una altra cosa que li canvià la vida a Amigó va ser que en el temps de passeig que tenien els soldats en la caserna, va començar a allitar-se amb una bagassa mulata, La Negra Lola. Per a ell no era una bagassa qualsevol, amb ella podia sentir-se bé i calmar el sentiment d'enyorança a la seua estimada Maria.
Després de quasi tres anys a Cuba, va rebre una notícia del seu amic Bernat. Li va contar que si feien una faena a un gringo anomenat Albert Roosevelt, cobrarien una gran quantitat de diners. Però aquesta faena era un tant perillosa. Havien d'aconseguir col·locar explosius a un vaixell nord-americà. Aquest atemptat va provocar més de dos-cents morts. Bernat i Amigó van rebre els seus diners però es van adonar que havien sigut enganyats. Una nit Amigó va assassinar a Roosevelt, fet que va fer que els seus ajudants cobraren venjança per la seua mort. Ningú sospitava ni d'Amigó ni de Bernat. Després d'uns mesos, amb els diners que va guanyar, Amigó va tornar al seu poble on es va reunir amb la seua família deixant darrere, com un record més, aquella etapa en Cuba.

VALORACIÓ PERSONAL
Aquest llibre de primeres no em va agradar molt. Em vaig llegir un sol capítol i com que no entenia res vaig deixar-lo. Però després d'una setmana vaig tornar a començar a llegir-lo i a mesura que avançava anava agafant-me a la història. M'ha resultat un tant complicat no sols perquè l'autor ultilitza un vocabulari més culte, sinó també perquè la història del llibre és complexa. He pogut disfrutar amb la lectura, perquè encara que no siga una novel·la que jo em llegiria per plaer, com que m'agrada molt llegir, no em resulta pesada . Una de les coses que més m'ha agradat del llibre ha sigut una frase que diu en la pàgina 95 Amigó a Ramon: “Com més aprenc, més conscient sóc que menys sé. I una de les coses que no m'ha agradat de la novel·la és que estiguera ambientada en Cuba, no per res en especial, sinó perquè jo no sé en quina situació es trobava, qui manava, i moltes de les coses que explica relacionat amb la guerra de Cuba jo no les entenia.

(1) Alumna de Primer de Batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot.

EN EL MAR DE LES ANTILLES: CINC OPINIONS DE JOVES LECTORS (3)

2011-02-08T09:41:00.006+01:00

En el mar de les antilles. Manel Alonso i Català. Col·lecció Lletra Llarga, número 37. 156 pàgines. Brosquil edicions, València, 2005

Per Rebeca Nieto Pastor (1)

RESSENYA
Josep Amigó és el cap d'una família ambientada en 1898, que ha d'anar-se'n a defendre a la pàtria com a soldat i no sap si tornarà a veure la gent que ama. Darrere d'un temps lluny de la seua llar, sent que ja no és el mateix home que era abans. Més nostàlgic i sobresaltat pel que ha hagut de veure, és traslladat junt amb els seus companys a Cuba, on alleuja les seues penes amb una mulata, la Negra Lola, sentint-se culpable per sentir felicitat en el seu cos, mentre els seus patixen a casa.
El seu amic Bernat, fart de la situació, és convençut i arrossega a Amigó per un ianqui anomenat Roosvelt per a explotar un vaixell americà a fi de tornar a casa i guanyar un diners. Però quan mor gent i amenaça d'esclatar una guerra amb els Estats Units, se senten traïts, per la qual cosa Amigó decidix acabar amb la vida del traïdor. Els seus dos seguidors, Manuel i Voypayà el perseguixen i li claven un ganivet a la mulata, fugint quan se sentien en perill. Al temps, fora de perill, els supervivents de l'exèrcit tornaven a casa. Lola se'n va anar sense acomiadar-se ocultant que estava embarassada i Amigó es va trobar amb la família i la calor de la llar que li esperaven.

OPINIÓ PERSONAL
La veritat és que al principi no entenia que era el que s'exposava, i el més important: quin era el seu argument. Per a poder entendre-ho vaig investigar en internet la història i vaig veure que realment havia passat, que era una història basada en la realitat encara que no exactament. Açò s'allunyava del tipus de llibre que jo havia llegit tota la meua vida. El llibre denúncia la guerra, és a dir, el tracte inhumà i la perduda de vides. També es relaten les passions, les ambicions i els sentiments d'un grup de soldats, sobretot de Josep Amigó, el protagonista, el qual passa pel tram de persona inculta al tram de persona que està culturitzant-se i que ha vist injustícies, mort i dolor, i que al seu torn patix per una família que està a quilòmetres d'ell.
Podria descriure's com un retrat social i polític d'un conflicte històric com és la guerra de Cuba i els Estats Units, però a la meua opinió és més que això, és una lluita constant per la supervivència, és la nostàlgia d'un poble com és Pouet, també i perquè no, és el sexe i la necessitat que comporta allunyar-se del dolor. En definitiva, m'ha agradat experimentar amb el llibre i la veritat que, en contrast amb el principi, m'ha sorprés i agradat fins al punt de ficar-me en la història i emocionar-me amb ella.

(1) Alumna de Primer de batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot

EN EL MAR DE LES ANTILLES: CINC OPINIONS DE JOVES LECTORS (2)

2011-02-07T12:37:00.006+01:00

En el mar de les antilles. Manel Alonso i Català. Col·lecció Lletra Llarga, número 37. 156 pàgines. Brosquil edicions, València, 2005

Per Àlex Escudero (1)

RESUM
La història et trasllada a l'any 1898 a la guerra de Cuba, en la qual el protagonista, un jove anomenat Josep Amigó es cridat per anar a lluitar i ha d'abandonar-la seva humil existència de jornaler d'un poble de València i a la seva dona Maria i els seus fills. Quan arriba entaula amistat amb uns personatges també valencians. A mesura que la història avança el protagonista es veu en alguns moments, cada vegada més atret per l'ambient de Cuba i per una prostituta. Aquesta atracció cap a la prostituta produeix dins del protagonista una guerra interior sobre amb qui quedar-se si amb ella o amb la seua dona Maria.
Més tard el seu amic Bernat li proposa un pla amb el qual podrien guanyar molts diners i oblidar-se de les seues preocupacions per la seua vida futura. Aquest pla es va proposar un home misteriós anomenat Roosvelt, el pla consistia fer un petit assalt al vaixell americà Maine. Després d'això Amigó mata a Roosvelt i es veu perseguit per la gent d'aquest però amb l'ajuda dels seus companys militars Amigó aconsegueix sortir ben parat. Al final ell torna al poble amb la seua família.

OPINIÓ PERSONAL
El llibre en general m'ha agradat, no és un llibre que per a mi siga el millor però m'he entretingut prou amb la seua lectura. Una de les coses que m'han agradat del llibre ha estat la personalitat i ideologia del personatge anomenat Ramon Calls que ha sigut a banda del protagonista el meu favorit pels seus ideals. Un altra de les coses que més m'han agradat ha estat com l'autor ha aconseguit l'efecte paral·lel de dues guerres que es viuen en aquesta novel·la, una guerra és la pròpia de Cuba i l'altra és la guerra interna que té el protagonista sobre l'elecció de la prostituta o de seguir amb la seua esposa Maria. Les coses que menys m'han agradat ha estat que en reiterades ocasions l'autor trau el tema de la melancolia que sent el protagonista per la seua terra i no m'ha agradat tanta repetició ni tampoc que per a descriure que Cuba estava arruïnada es tire una bona estona. També en alguns moments l'autor utilitza un vocabulari que m'ha semblat en algunes ocasions un poc complicat.
En resum: Ha estat un llibre bo amb el que m'he entretingut.

(1) Alumne de Primer de batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot

EN EL MAR DE LES ANTILLES: CINC OPINIONS DE JOVES LECTORS (I)

2011-02-06T12:28:00.008+01:00

En el mar de les antilles. Manel Alonso i Català. Brosquil edicions, València, 2005

Per Natalia Aragonés Sabuquillo (1)

RESSENYA

Un jove llaurador valencià anomenat Amigó perd la seva virginitat per obligació del seu pare, cosa que li va fer sentir bastant avergonyit. Més tard abandonà la seva terra per fer el servei militar i en el llibre es fa un paral·lelisme entre l'avanç de la guerra de Cuba i els seus records d'enyorança que fan que el lector capti i conegui que el protagonista va conèixer l'amor vertader i va tindre descendència abans de marxar.
En el mar de les Antilles avança amb ritme imparable en els successos de la guerra, transportant d'aquesta manera el lector fins als llegendaris canvis territorials que es produeixen, però, en el llibre, la història que es narra va molt més enllà del conflicte històric. I és que, al mateix temps, ens fa endinsar-nos i conèixer una veritable història d'amor, en la què el seu protagonista, tot i les ambicions, les passions, les temptacions (en que cau després de molt abstenir-se), en la seva ment es manté "fidel" a si mateix i l'únic que destija és retornar amb la seva estimada dona i recuperar el seu plaer més discret per a ell com és llaurar. En el mar de les antilles és una aventura apassionant en la qual la caserna i els prostíbuls són els principals escenaris, i les fosques missions dels serveis secrets es fonen amb la lleialtat que guarda el protagonista durant tota la història cap al poder irrefrenable de l'amor.

OPINIÓ PERSONAL

Tota la novel·la està redactada en una prosa esplèndida, en la qual sorgeixen diàlegs entre els protagonistes, alguns d'ells en castellà que van molt acord amb les situacions i no interrompen en cap moment el fil de la historia.
La història m'ha fet apreciar l'esperit d'aquells temps, pels que el treball militar era obligatori, i això n'és una cosa a què s'han enfrontat moltes persones en contra de la seva voluntat, amb tants propòsits deixats a terra ferma... i pensar en els que hauran tornat i en els que s'hauran quedat pel camí com succeeix en la novel·la, molt realista i veritablement subjecta a la vida mateixa. El valor de tanta gent llançats a una aventura gens fàcil, a l'amor i al desamor, a la guerra i a la pau, a un món d'espies, de fugitius, d'impostors, de cercadors de somnis que mai retornaran...
M'ha cridat molt l’atenció que el protagonista encara que no ha vist mai el cos de Maria en tot el seu esplendor, ell ha après a estimar el que no ha vist d’ella, fins al punt d’imaginar-la en el cos d'una altra dona. El final per mi ha estat el punt fort, el que més m'ha impactat i commogut al mateix temps. Posar-se en la pell de la Negra Lola és una cosa que contrasta amb moltes realitats, haver deixat tornar a Amigó a Pouet ocultant-li el seu embaràs és el gest més bonic que ha pogut fer, que corrobora el que ja sabem, per tot el que ha fet per ell al llarg de la novel·la, i és que, ella l’ha volgut com ningú. Encara que ell probablement mai la oblidarà ella el tindrà present sempre.

(1) Alumna de 1er de Bachiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot

VERSOS DES DE LA PERIFÈRIA

2011-01-31T11:21:00.005+01:00

Per Antoni Gómez

Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002). Manel Alonso i Català. Brosquil edicions, València, 2002

Sempre és arriscat per a un jove poeta publicar, amb l’obra en plena fase de construcció i expansió, una antologia poètica. Sobretot perquè la visió resultant pot ser poc significativa al bell mig del procés creador, amb poca substància poètica. Si de cas, l’antologia hauria de funcionar gairebé com un recull amb suficient entitat pròpia, més enllà del testimoni documental, que justificara la publicació. Aquesta circumstància es dóna, normalment, passats els anys, amb perspectiva crítica.
Tanmateix, el poeta, narrador i animador cultural Manel Alonso (Puçol, 1962) s’ha atrevit amb Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002), amb una introducció i una selecció a càrrec de Josep Vicent Frenchina. El resultat literari d’aquesta experiència oferirà llums i ombres, però, en qualsevol cas, és suficient per a destacar en aquest vocacional lletraferit algunes espurnes de refrescant sinceritat expressiva, més enllà dels falsos oripells estètics.
Amb quatre poemaris publicats, Amb els plànols del record, Oblits, mentides i homenatges, Un gest de la memòria i Com una òliba, no sé si la poesia de Manel Alonso, com l’introductor manifesta, s’adscriu al realisme intimista o a la poesia de l’experiència, però en els seus poemes hom troba una singular palpitació de vida. Segurament, la que naix d’un poeta que “renuncia al divisme, a l’elitisme, a la faramalla presumptuosa i buida”, com escriu Josep Vicent Frenchina. Des de l’autodidactisme, Alonso ha sabut construir un llenguatge personal, no exempt de sarcasme en ocasions, que ha fet de la sexualitat i de la mort dos dels seus arguments més sòlids:”Ara, còmplice de silencis,/t’has obert, pausadament, i esperes” o “fou tan trist aquell coit/com un taüt penetrant un nínxol/ferm, erect, però amb un alè/que ensorrà les dàrsenes de la joia”.
Aquesta directa i desinhibida expressió és, des del meu punt de vista, un dels trets més interessants de la seua obra. En temps d’afectació poètica, acostar-se als seus versos pot ser una experiència estimulant. Podrem captar l’alè d’una sensibilitat poblada per trens, “Amor, per què els trens sempre trauen imatges amargues de tu?”, paisatges del sud, “Com el muetzí he clamat una pregària/des de dalt del minaret/amb un sol mot: el teu nom i el desig que tornes” o instantànies desenfocades amb un “somriure ebri penjat dels llavis/ i el pardal, fent hores extres, tou en la mà”. Les hores rehabilitades és un punt de referència, si més no, per als lectors de poesia que desitgen aproximar-se a l’obra d’un lletraferit de Puçol que escriu versos des de la perifèria amb l’honest entusiasme del poeta.

Saó, número 269, gener/febrer 2003

SOMRIURE AGREDOLÇ

2011-01-27T13:16:00.004+01:00

Per Carles Lluch

Els somriures de la pena. Manel Alonso i Català. Col·lecció Narratives, número 12. Onada edicions, Benicarló, 2011

L'escriptor de Puçol Manel Alonso ha confeccionat, en Els somriures de la pena, un ventall de trenta històries molt breus amb un denominador comú: el protagonisme de la memòria, del record. Són contes ambientats al poble imaginari de Pouet, lloc recurrent en l'imaginari de l'autor (inspirat evidentment en Puçol), que hi situa bona part de les seues creacions, com si es tractés d'un Macondo particular. Tot i que Alonso, potser inconscientment, és més de la família de Proust que de la de García Márquez, salvant totes les distàncies. Deia això darrer pel paper rellevant del record. Tots els contes estan impregnats de la melangia que comporta als personatges, narradors gairebé sempre en primera persona, regirar el seu passat. De fet, no és gaire agosarat afirmar que Alonso ha pouat en la pròpia autobiografia per a extraure les anècdotes que narra. Això és encara poc evident en la primera part, que sembla nàixer de les anècdotes locals de Pouet, reelaborades literàriament. Hi ha una presència poderosa de la mort (fins i tot personificada en El constructor), i especialment la mort com a fenomen imprevist. Alonso sap recrear la fascinació popular per la mort imprevisible, que arriba quan vol i de la manera més sobtada. En la segona i tercera parts és quan els records personals de l'autor afloren amb claredat. De fet, conformen una mena d'autobiografia àgil, feta de pinzellades, de moments, detalls, anècdotes, dividida en dos parts: la infantesa i la joventut, d'una banda; i la maduresa, marcada pel treball literari i editorial, de l'altra. El to no és tan pessimista, i hi ha més presència de l'humor, però que no desperta un somriure obert i expansiu, sinó un somriure sovint trist, de postguerra tardofranquista. Són ben bé "somriures de la pena". Em semblen particularment encertats els contes de la segona part (que és, a més, la més extensa). Amb dotze contes Alonso fa un retrat excel·lent d'una família valenciana de poble dels anys setanta, sense mitificacions, en la qual tants valencians ens podem reconéixer. Hi ha l'elegia d'un món i un temps desapareguts, però amb les dosis justes de nostàlgia barrejada amb ironia que fan que no siga excessivament sentimental. Pares que discuteixen i malparlen, animals (n'hi ha molts) que transitaven per la llar, aspres conflictes familiars, collidors de taronja. No és un passat exemplar, però és el de l'autor, i això sol és prou. Al capdavall, Els somriures de la pena deixa un regust agredolç, de fracassos, de mort, però també de tendresa, de senzillesa. Un regust de vida autèntica, en definitiva. I això tan aparentment simple, és una qualitat que el distingeix i el fa altament recomanable.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 767 (21 de gener de 2011)

Al blog Exilis http://elsexilis.blogspot.com/2011/01/somriure-agredolc.html?spref=fb

i al Portal del Llibre Valencià http://www.llibresvalencians.com/Somriure-agredolc_va_19_113.html

SOVINT DE LA POESIA AL LLIT NO HI HA GAIRE DISTÀNCIA

2011-01-17T11:45:00.006+01:00

Per Sandra Domíngez Roig

Si em parles del desig. Manel Alonso i Català (X Premi de Poesia Antoni Matutano. Onada edicions, Bernicarló, 2010)

L'erotisme i la sensualitat són les característiques d'aquest poemari que reviu les sensacions esvanides i que realça la inducció de la paraula.
L'objecte del poema escrit des de la valentia de brollar de dins aquelles coses que la resta emulsiona i camufla per la temuda i potser absurda creença que el desvetllin i sigui qüestionat. No és una gran novetat dir la mancança que tenim pendent amb la nostra literatura d'erotisme com a gènere. Trobarem molts poemes eròtics inclosos en poemaris, però no trobarem tants en els que la sensualitat es desnua com una mussolina transparent cobrint la nuesa del cos. Aquesta metàfora es fa palesa a mida que ens endinsem en les entranyes de Si em parles del desig , i ens obliga simplement a sospirar, i a tancar la pàgina en uns instants de reflexió íntima.
L'autor empra la metàfora, sí, però amb una lividesa que s'estén evocant imatges bellíssimes, amb un to suau i elegant, ens declama cada passatge i cada anhel.
Si l'objecte del vers, -quan no es limita a pintar una imatge abstracta- és instigar a la imaginació amb la passió de les paraules. ho aconsegueix sobradament, perquè aquesta passió es constata per la delicadesa de la lírica que s'esmuny en la lectura, pinzellant la pell.
Un poemari cuit a foc lent, per anar esfullant com una carícia la lectura.
Induir a imaginar el sexe sense cap altra pretensió, d'una forma oberta i clara, eludint els ornaments i centrant-se en el cos.
L'anhel de les sensacions passades, i la lloança de l'avinent ve a explicar-nos una sensualitat exquisida.
I molt se'n ha parlat, d'alguns estils d'escriptura que fan els poemes inintel·ligibles, però com que al meu imaginari (que mano jo) el meu inductor domina el llenguatge i les paraules, aquest em serveix per fer un salt instantani i reflectir la bellesa que exposa dins dels meus ulls.
M'agrada l'erotisme sublim, des de l'elegància i la provocació de la paraula, la descoberta en definitiva de la comunicació.

Gemegava el teu nom
al bell mig de la fosca.

Et cridava nàufrag
en la immensitat de la mar.

Et cercava en els somnis
i no hi aparegueres.

Quedí eixut
per no trobar el teu oasi

Em vaig sentir morir
gemegant el teu nom.

Poema de Manel Alonso i Català del llibre A tu, del viatger estrany (1986)

(Publicat al blog Papallones en la llum el dia 16 de gener de 2010)

SI EM PARLES DEL DESIG

2011-01-12T10:33:00.003+01:00

Per Mercè Climent

Si em parles del desig, de Manel Alonso i Català ha estat guardonat amb el Premi de Poesia Antoni Matutano 2010 de la Vila d’Almassora i publicat per Onada edicions en 2010.
Allò primer que ens crida l’atenció d’aquest llibre és el títol: Si em parles del desig. Es tracta de la pròtasi d’una oració subordinada condicional introduïda per la conjunció “si”. Però l’autor ens deixa a l’espera de l’oració principal, d’allò que vindrà. I conscientment empra el verb en indicatiu la qual cosa denota la condició de real i possible; i la segona persona, un tu proper, objecte passiu dels anhels i desitjos del jo poètic.
La cita inicial que obri el poemari: «Sovint de la poesia al llit no hi ha gaire distància» de Josep Pla constitueix tota una declaració d’intencions. Quan ens aboquem a la lectura ben aviat ens sentim acaronats per totes les formes de l’erotisme: la contemplació, el desig, l’oferiment, la consumació, el clímax..., però també hi trobem l’erotisme en la paraula: al llarg de tot el llibre hi ha un tractament exquisit del llenguatge cosa que demostra el gran mestratge que del gènere poètic té Manel Alonso.
Flor carnosa del seu entrecuix, llavis carnosos de la copa, pètals de vellut, tulipes obertes i rosades, estany de sucre i mel, rosa vermella del desig, pubis de fils d’atzabeja, tellina inerme, la vall estreta i la gruta fruital... Manel Alonso no es cansa de buscar imatges suggeridores per esmentar l’òrgan sexual femení, sempre amb elegància. De bell nou, l’erotisme en la paraula.
No obstant això, hom no pot deixar de percebre un deix de fragilitat i d’amargura que emanen dels versos que constitueixen la primera part del llibre. Així en algun moment el poeta dirà: «un dolor amarg de mascle vell o aleshores el vaig llepar golut fins a sadollar tanta i tanta set com patisc i a la qual estic condemnat». El sexe és per al jo poètic una espècie de bàlsam que possibilita l’oblit –momentani– de la realitat. La delectació del cos femení, el plaer en profanar-lo, en ocasions només és un desig d’atrapar el temps; així, la bellesa es converteix en imatge recordada i aquesta, al mateix temps, en instant perdut.
L’erotisme és una fina làmina de cristall on s’acaren els dos subjectes del desig: a una banda hi ha l’amant, que en tot moment observa i actua; a l’altra, l’amada, sempre observada i passiva en actes.
L’amant, que correspon al jo poètic, es defineix ja des del primer vers com un animal fràgil («Em mire i veig un animal fràgil que em retorna la mirada / i amb les mans protegisc el meu nu d’ivori i nacre»). Aquest animal fràgil és capaç d’esdevenir vent, un trèmul bri de vent tot anhelant ser huracà per prendre el cos i els sentits a l’amada, i aigua de pluja que s’esllavissa per tota l’orografia femenina; i pintor que compon sobre el llenç les formes i els colors tangibles de la bellesa; i piròman sempre disposat a encendre la primera flama que ocasiona l’incendi; i autodidacta en l’afer d’arrancar-li melodies a l’instrument desitjat; i deixeble de Ganimedes que s’aboca als llavis carnosos de la copa malgrat estar condemnat a patir la set eterna; i explorador insaciable de noves i inexplorades geografies dels sentits... Però per damunt de tot el jo poètic és un observador enamorat de la bellesa, fetitxista del cos de la DONA. Així explica en el poema que tanca la primera part: «L’ull provoca el cor i aquest / enceta el galop gairebé fins a desbocar-se... / L’ull provoca el cor però, també, / la força sensual del paisatge».
L’amada, l’objecte desitjat, sempre vista pels ulls del poeta, és descrita com a DÒCIL. «Dòcil, aparentment derrotada, se sent ineluctablement recorreguda», dirà Manel Alonso. Aquesta és la qualitat que la defineix al llarg dels versos: es despulla davant l’amant, es deixa observar per ell, s’ofereix al seu desig... Però el seu cos no només és trona de plaer i de desig consumat, també en ell el poeta hi veu la petja del seu propi dolor. Un dels poemes més sublims del llibre és:
En eixe cos és tatuada la meua vida.
En cada solc traçat per l’inefable rella del temps
trobe la meua estima, el meu desig,
el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia
anhelant convertir-se en sement del goig perpetu.
Si em parles del desig té una segona part formada per 31 petits poemes eròtics, haikus la major part. Ara el plaer és descrit amb senzillesa aparent i gran dosi de subtilesa. No hi resta cap escletxa per al dolor o l’angoixa del després, precisament perquè no hi ha després en aquest instant fet de pur erotisme que ens evoca llibertat i eternitat.
Bella, suggerent
t’acostes a l’espelma,
encens la flama

(Text llegit durant la presentació de Si em parles del desig el passat 9 de gener de 2011 a l'auditori de l'Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell)

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

2011-01-11T09:50:00.003+01:00

Per Francesc Mompó

Correspondència de guerra. Manel Alonso. XIII Premi de Poesia Paco Mollà de 2008 de l’Ajuntament de Petrer (Editorial Aguaclara. Alacant, 2009)

Ja en el mateix títol –Correspondència de guerra–, l’autor ens dóna la clau per interpretar el llibre que tenim a les mans. Tot i que es fa palès immediatament aquest miracle metafòric on el poeta esdevé un corresponsal, el jo poètic ens explícita el seu joc des del primer poema: Un poeta no és cap corresponsal de guerra, diu, però, després d’observar i sentir tot el que està ocorrent,

Ferit, s’asseu en la trinxera
i vessa sobre un tros de paper
tots i cadascun dels udols dels gossos perduts.

I per si la cosa no haguera quedat encara suficientment clara per al lector, en el poema 6 s’alinea i pren partit obertament i taxativa:

DARRERE D’UN GENOCIDI
hi ha un poeta orb
................................
Darrere de l’alliberament
Hi ha un poeta lúcid.

Per tant, tot l’art de la paraula, tota la sensibilitat del poeta ha d’estar destinat a aquest menester. El poeta no pot ni tancar-se a la torre d’ivori i escriure només per a ell i per a uns quants elegits, ni restar orb davant totes les injustícies del món. Assentats aquests principis des de l’inici, el poeta es dedicarà a la denúncia permanent i constant, no del concepte d’injustícia en abstracte, ja que el concepte en si no enganxaria suficientment el lector, sinó la denúncia de la injustícia quotidiana, la de carrer, la que patim dia a dia perquè ens hi puguem veure retratats i ens moga a actuar. I és així com Manel Alonso i Català en Correspondència de guerra fa un repàs quasi que de vademecum a les injustícies més properes: contra el despotisme dels poderosos, la xenofobia, el poder centralista i anorreador d’Espanya, la ignorància, la delació, la mentida democràtica, la violència de gènere, els interessos i els incendis forestals...
I el poeta pren partit. I el poeta denuncia. I el poeta ho fa amb l’arma que té a l’abast: la paraula –allò que recorda el poema de Vicente Aleixandre: Espadas como labios; o com ell mateix també diu en un dels haikus de les miniatures, la que correspon a la X i dedicada a Raimon: una veu com un puny–. I perquè aquesta arma siga el més efectiva possible, Manel Alonso la descarrega d’artifici tant com li siga necessari perquè el lector entenga i veja amb claredat el missatge, perquè la denúncia siga efectiva. Així i tot, aquest estil directe, diríem que quasi de poesia de realisme social, en cap moment cau en un pur prosaisme. Manel Alonso, amb mestratge, sap com i quan inserir la figura literària, el joc retòric adient perquè el poema ultrapasse també la sensació i prenga volada estètica i valor universal.
Aquells de vosaltres que encara no tinga Correspondència de guerra, que l’adquiresca i assaboresca tots i cadascun dels poemes que el componen. Moltes gràcies.

(Text llegit durant la presentació de Correspondència de guerra a l'auditori de l'Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell, 9-1-2011)

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA I SI EM PARLES DEL DESIG A BONREPÒS I MIRAMBELL

2011-01-10T16:02:00.011+01:00

Organitzada per l’Associació Cultural La Macarella, el diumenge 9 de gener del 2011 va tindre lloc a l’auditori de l’Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell la presentació dels llibres de poesia Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, 2009) i Si em parles del desig (Onada edicions, 2010).

Els escriptors Francesc Mompó i Mercè Climent van ser els encarregats de fer una dissecció breu, intensa i acurada dels dos títols.

Tot seguit va haver-hi un recital de poesia a càrrec de diversos amics i veïns de Bonrepòs i Mirambell, condimentat amb l’actuació dels cantants Garri (del grup Tapineria),

Juanen Carreres (del grup In-fussió)

i Joan Lluís Llopis (del grup Ànima), els quals van interpretar

les cançons Gemegant el teu nom, Entrar i La pluja, respectivament, la lletra de les quals són poemes meus.
Els membres de La Macarella, a més, es van encarregar de fer una petita exposició plàstica amb els haikus dels dos llibres que els assistents a l’acte van poder llegir durant el vi d’honor que es va celebrar una vegada finalitzat el recital.

No vull tancar aquesta petita crònica sense anomenar cadascun dels rapsodes participants en el recital poètic i agrair-los la seua personal lectura dels poemes.

Gràcies a Conxa Ros, Paco Roger, Àlex Ros, Tere Hurtado, Pilar Avelino, Roser Santolaria, Maria Josep Amigó, Maria Jesús Alemany, Pau Marqués, Èrik Estela, Rosella Antolí, Santi Ros i Xesca Ros.

Fotos: Pilar Santos/ Mercè Climent

CARAM, QUINA AVENTURA! AL COL·LEGI NUESTRA SEÑORA DE FÁTIMA DE VALÈNCIA

2010-12-23T11:45:00.007+01:00

El matí del dimarts 21 de desembre de 2010 vaig mantindre un encontre literari amb els alumnes de Primer d’ESO del col·legi Nuestra Señora de Fátima de la ciutat de València.

Els estudiants després d’haver llegit i disseccionat la novel·la Caram, quina aventura! em van sotmetre a un interessant i intel·ligent interrogatori amb el qual van aconseguir que els aclarirà tots els dubtes que els havien quedat així com que els donara algunes claus ocultes del llibre.

Va ser una hora molt agradable, ja que els alumnes es van mostrar molt participatius, cosa que els agraisc personalment, un agraïment que faig extensiu a la seua professora María Ramón i al professor Ximo Galarza que és l’autor d’aquestes fotos.

UNIVERS MANEL ALONSO

2010-12-14T18:59:00.005+01:00

Per Albert Calls i Xart

Fa molts anys que sóc amic d’en Manel Alonso. Junts hem combatut en moltes batalles, en temps en els quals internet no existia, que són els millors. Hem viscut, també junts, el pas del fanzine i la fotocòpia a poder editar llibres amb major dignitat, més bé de preu i en la nostra llengua. I com els boxadors veterans, hem rebut tota mena de cops en el món editorial, de l’escriptura i el periodisme, però ens hem tornat a aixecar, continuant el combat, una lluita que ja saps que perdràs d’avançada, però del que es tracta és d’aguantar dret el màxim de temps possible. Aquesta apreciació em serveix per parlar de Manel, un valencià de Puçol que sempre ha cregut en la cultura, la literatura i en els Països Catalans, que ha practicat com ningú la passió per la paraula impressa i a qui moltes persones li devem obra publicada i aquella primera empenta que t’ajuda com cap altra, encara que sempre hi ha desagraïts que volen oblidar-la. Si el nostre país fos normal, en Manel Alonso hauria tingut un millor reconeixement per la seva tasca com a editor, dinamitzador cultural i escriptor tot terreny (poeta, contista, novel·lista, periodista…), vinculat molt especialmente al territori. Però no és així i ens hem de conformar amb el que hi ha. Així és la vida! En Manel ha escrit de tot. I com a explorador de tots els gèneres literaris que és, també ha provat el dietari. En porta tres de publicats: Estiu, 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat (2008) i el darrer, que és el que comento avui, A mala hora gos no lladra. Dietari de l’1 de Gener fins a l’1 d’agost del 2001. Totes tres obres publicades per Llibres de L’ALJAMIA. En aquest volum, Manel explora el cantó obscur del món editorial i ens ensenya amb tota sinceritat com les passions poden acabar arribant a ser també abismes. Qui els coneixem podem identificar moltes de les persones i situacions que s’expliquen en aquesta obra, però no és tampoc necessari per aproximar-se a les essències del que ens diu, que al cap i a la fi són les que marquen el difícil camí de la literatura, ple d’adversitats i obstacles que s'han de saltar per acabar surant. De la vida personal a la tasca editorial, del pensament literari als anhels i a la situació de la cultura, amunt i avall, a banda i banda, a cop de tros d’escrits, aquest nou llibre ens demostra que en Manel va avançant cap a la redacció d’un gran corpus en el qual el centre és ell i la literatura, la seva passió per la paraula i la cultura en un món que no el comprèn. Però és que aquest és un món que no el comprèn ni a ell ni a ningú que tingui interès per la cultura, és un món de descerebrats que idolatren Lady Gaga o que amb el fet que guanyi el seu equip ja en tenen prou. En aquest darrer dietari, a més, l’autor ens parla d’una part molt difícil de la seva vida, vinculada al món editorial especialment, però ho fa amb prou habilitat literària perquè tinguem ganes de continuar llegint fins al final. I aquí és on es veu l'ofici de qui el signa. El lector no hi descobrirà res que no hagi passat ja, però sí la veu literària d’aquest escriptor valencià que malda sempre per sobreviure i acostar-nos als lectors la seva obra, “com els elefants cap endavant”, recordant una frase que va dir-me una vegada. A l’espera que aquests dietaris carregats de sinceritat, d’anàlisi de la vida diària i de les persones, la condició humana i l’obra literària en definitiva, continuïn, tanco amb una de les entrades:

15 de juliol

Tornada a Puçol. Reencontre amb la solitud.

(Publicat al blog d'Albert Calls el 9 de desembre de 2010)

TERTÚLIA-COL·LOQUI SOBRE LA MALEDICCIÓ DEL SILENCI

2010-12-12T11:01:00.007+01:00

Organitzada pel Voluntariat pel Valencià el matí del dissabte 11 de desembre de 2010, a la seu de la Societat Coral El Micalet, tingué lloc una tertúlia-col·loqui sobre la novel·la La maledicció del silenci de Manel Alonso que va comptar amb la presència de l’autor.
L’acte va estar presentat per l’editor Ricard Perís, el qual en primer lloc va explicar els objectius del Club Lector de Voluntariat pel Valencià i en segon lloc introduí als present en l’obra i la bibliografia de l’autor.

A la tertúlia col·loqui participaren aprenents i voluntaris que prèviament havien llegit la novel·la i fins i tot abans havien assistit a un taller de lectura en veu alta. Tots ells s’interessaren sobre diversos aspectes de la creació literària com ara com s’estructura una novel·la, o d’on i com naixen els diversos personatges que apareixen. Va ser una trobada amena i directa que es va tancar amb una xarrada informal davant d’una picadeta al bar de la Societat Coral El Micalet.

SI EM PARLES DEL DESIG

2010-11-27T12:47:00.004+01:00

Per Josep Manel Vidal

En eixe cos és tatuada la meua vida.
En cada solc traçat per l’inefable rella del temps
trobe la meua estima, el meu desig,
el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia
anhelant a convertir-se en sement del goig perpetu.
(Poema 5)

Ja em vaig sentir fascinat amb el poemari Com una òliba (IV Premi de Poesia Gorgos, 2002. Vila de Gata de Gorgos. Editorial Aguaclara, 2002) llibre que he anat rellegint a estones, com si em calgués prendre’n petits bocinets per anar assaciant la fam pels detalls de la vida que no abaste i que l'escriptor i blogaire Manel Alonso i Català, amb una concisió envejable en el seu llenguatge, aconsegueix captar amb indiscutible mestratge (“Esbosso un mot i com un gresol/m’Il·lumina, m’acompanya”). No debades, després de la seua publicació, algú va tindre l’encert de batejar l’autor com “l’home que mira”.
I ara, amb Si em parles del desig (Premi de Poesia Antoni Matutano 2010. Vila d’Almassora. Onada edicions, 2010) em retrobe de nou amb l’observador, però aquesta vegada, de geografies més carnals, aquelles que gaudeixen sovint d’una força gravitatòria que ens apropa, que ens arrossega, que ens empeny per les dreceres més fosques amb la claror del desig.
Durant tota la lectura d’aquest poemari he tingut al cap aquell vers de Neruda que diu: “Desnuda eres tan simple como una de tus manos”, amb el que aconsegueix abastar l’extraordinari amb la senzillesa. I es què les mirades d’en Manel són precises, amerades d’una basta tendresa, sovintejades per referències sobre els ritmes de la natura (“Recorre com una onada lenta, la sorra de la seua pell”), com qui retroba, en el goig dels esforços amatoris, el plaer de les caminades pel terme, sota la llum entelada que ofereix el brancatge dels arbres o la lluentor de vidre del cel obert i en gaudeix de les descobertes.
Tot i que és un evident exercici de bona literatura, quasi podria passar per un llibre d’imatges. Un catàleg de detalls sobre els racons del cos que fitem perquè “ens arrabasse els sentits/i ens negue de gaubança”.
El llibre es tanca amb una trentena de Petits poemes eròtics (la majoria d’ells fantàstics haikus)que envolten, com perles, la valuosa anatomia d’aquest llibre (“El castell dels mots/t’alce lleu sobre la carn./Humil et reescric”). Amb Si em parles del desig puc ben assegurar que un poema ben acabat és una rodonesa que un pot llegir amb el gest semblant de qui acarona, plaent, el cos despullat de la persona estimada. Imprescindible.

LA AVENTURA DE LEER

2010-11-17T10:01:00.002+01:00

Por Joaquín Corencia.

¡Caray, qué aventura! Manel Alonso. Ilustraciones Cesa Perelló. Colección Saltamontes número 4. Brosquil edicions. Valencia, 2004

¡Caray, qué aventura! está ambientada en el barrio viejo de Pouet, pseudónimo literario de la localidad valenciana de Puçol. Allí cuatro amigos juegan con la bici, la videoconsola o la pelota. A cualquier cosa con tal de no leer un libro. ¿Te suena esta canción? Sin embargo, un hecho fortuito romperá su rutina y les retendrá como rehenes en la biblioteca de la Casa de la Cultura. En este inhóspito lugar les espera un duende y una lección inusitada: los libros esconden los viajes más extraordinarios de nuestra vida. En efecto, las historias y peripecias que nos narra un libro siempre son invitaciones a vivir nuevas experiencias, a conocer otras vidas y otros mundos, a desarrollar nuestra imaginación, a lanzarnos a un viaje iniciático a través de otros espacios, otras personas, otros tiempos.
El genio que se oculta en ¡Caray, qué aventura! enseña a los chavales de 9 a 11 años que la lectura es siempre una aventura, una diversión, una experiencia que nos marca, nos estimula y nos hace crecer. Y lo hace con personajes arquetípicos: el pirata, el detective, la bruja y el terror.
La palabra escrita parafrasea a aquellos que escribieron antes que nosotros, intenta insertarse, acomodarse en el continuum de la literatura. Y, simultáneamente a este diálogo diacrónico, tiene siempre una aspiración de futuro, desea ser perdurable, trascender sus límites espaciotemporales y proyectarse hacia otros lugares y tiempos. Así, los personajes de una narración nos emocionan y vinculan con sus vidas y adversidades. El cuento y el libro infantil tiene también esa magia que transporta al lector al mundo de lo imaginario en el que todo es posible y sorprendente, en el que, tras las pruebas iniciáticas que deben superar los cuatro chavales de ¡Caray, qué aventura!, estos personajes, como los lectores, conseguirán volver a sus vidas. Aunque éstas ya no serán las mismas, la lectura los/nos hace más inteligentes, nos ha llevado de viaje y nos ha transformado para siempre.

TALLER DE LECTURA EN VEU ALTA AMB "LA MALEDICCIÓ DEL SILENCI"

2010-11-15T15:57:00.006+01:00

Els membres del Club Lector de Voluntariat pel Valencià, durant aquest darrer trimestre de l'any (2010), estan llegint la meua primera novel·la, La maledicció del silenci. A més a més, per a reforçar la seua lectura i comprensió, estan realitzant diverses activitats com ara el Taller de Lectura en Veua Alta que el passat 8 de novembre van fer a la biblioteca del carrer Hospital de València.

En aquest taller vam participar vuit aprenents i quatre voluntaris, va estar organitzat pels tècnics de Voluntariat Dariana Groza i Carles Ramos i dinamitzada per Ricard Peris, treballador de la Coordinadora de la Ribera d'Escola Valenciana.

El resultat va ser molt positiu.

Voluntariat pel Valencià és un projecte que Escola Valenciana ha posat en marxa per tal de promoure la participació lingüística en que valencianoparlants, d'una manera desinteressada, destinen part del seu temps a conversar amb persones que volen llançar-se a parlar en valencià. Voluntariat pel Valencià, a més, ofereix tot un seguit d'activitats com ara passejades, cuina, teatre i cinema en valencià i fins i tot un Club Lector.

BOLET LITERARI

2010-11-08T17:20:00.007+01:00

El dia 6 de novembre vaig ser un dels diversos escriptors valencians que, atenent a la crida de Francesc Mompó, vam participar en la Segona Trobada Gastronomicoliterària que enguany s’ha dedicat al bolet. L’hotel-rural Ca Les Senyoretes d'Otos (La Vall d'Albaida), regentat per la família Olivares, va ser el lloc triat per assaborir un dinar en el qual diverses varietats de bolets foren les protagonistes.
Però abans de dinar l’escriptor otosí Joan Olivares ens va fer de guia per la localitat, tot seguint l’itinerari dels seus famosos rellotges solars.

A l’hora del café i envoltats per una exposició del pintor Jordi Albinyana, cadascun dels escriptors allí congregats anàrem llegint textos tant en prosa com en vers en el quals, com en el plat, el bolet era referència quan no protagonista.

(D'esquerra a dreta Berna Blanch, Manel Alonso, Lluís Alpera, Vicent Penya, Maria Carme Arnau, Albert Forment i Joan Olivares)

Per acabar Carles Pastor ens va oferir una mostra de les cançons que conformaran el seu nou disc, que grava actualment, sobre l’obra de deu poetes valencians vius.

Va ser una trobada d’amics al voltant de la gastronomia, la música, la pintura, la llengua i la literatura, on la passió per la vida es féu una vegada més ben palesa.

"CONTA'M UN CONTE" AL CEIP AUSIÀS MARCH D'ALDAIA

2010-11-04T19:08:00.009+01:00

Avui dijous quatre de novembre de 2010 he tingut un encontre literari amb els alumnes de quart i cinquè de primària del CEIP Ausiàs March d’Aldaia (l’Horta Sud) els quals, durant el passat estiu, van llegir Conta’m un conte, una petita novel·la fragmentada de la que sóc autor.

Els xiquets i les xiquetes han opinat i han valorat amb molt de rigor el llibre, després m’han preguntat diverses qüestions relacionades amb la seua redacció i l’ofici d’escriptor a les quals he respost amb molt de gust Ha estat un matí divertit on he tingut fins i tot l’oportunitat de sentir-los cantar i també de contar-los algun conte. Volia agrair a la mestra Ana-Eloina Alfonso i les companyes del CEIP Ausiàs March el magnífic treball que han fet amb el meu llibre en classe i el tracte exquisit que m'han dispensat.

Un dels punts de lectura que els alumnes han fet en la classe de plàstica basant-se en la Gata Perla, personatge protagonista d'un dels relats.

Fotos de Mercè Climent

EL TEMPS NO VOL QUEDAR PENJAT

2010-08-23T11:37:00.004+02:00

Per Vicent Sanz i Arnau.

Llegeixo gairebé d’una tirada El temps no vol quedar penjat, que l’autor, Manel Alonso, va donar-me en mà a la trobada de Cornudella de Montsant. El llibre, que a penes arriba a les 54 pàgines, duu per subtítol Dietari dels primers noranta. Aquest subtítol m’atreu pel fet que, al calaix, hi tinc desat justament un dietari que vaig escriure en aquella època, quan encara no existia internet però sí els ordinadors, que llavors eren autèntiques màquines d’escriure electròniques i, doncs, permetien guardar i corregir el que s’escrivia amb una comoditat incomparable amb les velles màquines mecàniques. La sort va ser haver-lo imprès, en paper continu. Perquè algunes coses escrites i no impreses van morir-se el dia que aquell primer ordinador va dir prou. Així doncs, es tracta d’un dietari coetani i això va cridar-me l’atenció. La curiositat de llegir un dietari publicat i establir paral·lelismes amb el meu inèdit ha estat un element poderós per llegir-lo. No menys que l’interès per conèixer una veu que a primer cop d’ull relacionava amb l’Aljamia i amb La Forest d’Arana, iniciatives que em sonaven i que mai no havia a arribat a conèixer directament.
Amb Manel Alonso ens portem quatre anys i la lectura del dietari em permet comparar l’estadi en què es trobava la seua trajectòria vital i literària amb el que jo tenia entre mans llavors. El que resulta més xocant és que sense la trobada d’escriptors de Cornudella, jo encara en seria desconeixedor, d’ell i de la seua literatura. Manel Alonso, a la llum de la breu coneixença directa que en vaig poder fer a Cornudella, del que diu en el dietari i del que li he pogut seguir fins ara a internet, pot qualificar-se com un home de cultura i escriptor convençut. Cosa que ubicada a Puçol i comarca explica molt de la seua trajectòria pel que fa a la difusió i el reconeixement de la seua obra d’escriptor i de dinamitzador cultural. Jo no sé què hauria estat d’aquest País Valencià nostre, desbaratat per la democràcia espanyola. Hi havia i hi ha una empenta cultural i literària com mai la hi havia haguda des del segle XV, i les estructures polítiques, culturals, mentals espanyoles l’han menada a un ostracisme insòlit, perquè almenys, en la versió original, qui anava a l’ostracisme era deportat als confins de la nació i avuí, al País Valencià, els confins de la nació comencen a la porta de casa, si no es giten a dormir al propi llit. En aquest sentit, l’afany que l’escriptor primerenc explicita en el seu dietari, la seua cabuderia dinamitzadora i escriptora, el fan aparèixer com una persona centrada a portar a terme una determinació personal que se sustenta en la mateixa base que qualsevol moviment cultural europeu digne de ser tingut en compte.
A diferència de la meua pròpia trajectòria, més endarrerida cronològicament respecte a la seua i també, com ho diríem? més despistada, Manel Alonso coneix els escriptors coetanis, organitza tertúlies, publica una revista, l'Aljamia, i algunes altres edicions, només per la seua inclinació literària, creativa i d’acció pública. Tot això, amb anècdotes d’allò més curioses de saber, apareix consignat en les seues notes breus, com destriades d’un flux narratiu bastant més extens. Juntament amb notes de caràcter més personal, en què apareix el seu cantó més reflexiu en relació a la creació literària, que tot just està començant a donar els seus primers fruits homologables a ulls de si mateix. Juntament amb algunes de les seues peripècies literàries arreu dels Països Catalans, on fins i tot hi apareix Albert Calls, que vaig conèixer com a llibreter el 1995, quan ell ja hi havia establert contacte.
Això que ja s’ha dit: en un país normal, la figura de Manel Alonso, autor i editor de llibres tan ben editats com aquest El temps no vol quedar penjat o com Si em parles del desig, poemari eròtic, serà considerat com un referent de bon gust. Ja sabem que entre l’academicisme principatí i el popularisme regnícola hi ha un debat que bé ens agradaria que fos de primera línia. I que la barroeria política i l’abeurall cultural en qualsevol de les seues formes comunitatícoles no foren l’excusa per a tapar una vitalitat creativa com la d’aquest polifacètic escriptor. Pel que diu, potser la seua aspriació com a dinamitzador cultural ja es donaria per satisfeta. Amb tota seguretat, el seu deler creatiu, no.
Un exemple a seguir.

(Publicat el 6 d'agost de 2010 al Blog Triticària)

LA POESIA, LA PASSIÓ, LA VIDA

2010-08-16T10:41:00.003+02:00

Per Vicent Puchol Mora

La poesia, la passió, la vida. Amb aquestes paraules i en aquest ordre, Manel em va deixar signat el poemari Oblits, mentides i homenatges a la Fira del Llibre de València el passat mes d’abril.
Vaig apropar-me als Jardins de Vivers aprofitant una vesprada esplèndida de divendres per a gaudir de l’ànima de les lletres, i els vaig trobar tots dos, poeta i poesia, a la Caseta de Libres de Sento. Per a no dir mentides i amb por de cremar en la foguera del desig –com poema en el llibre– , no els vaig trobar, vaig anar ex professo a buscar-los. M’havien parlat tant i tan bé del seu premiat poemari Correspondència de guerra que considerava una obligació de lector adquirir-lo; i quin millor lloc que aquell, on cada gram de pol·len que es respira és una muntanya de cultura, sota un cel límpid i un perfum de flors esclatades a la vorera d’un passeig primaveral, per a fer-ho. Però, de vegades, la literatura és capritxosa i vol fer-te un homenatge personal perquè no oblides d’on véns, i no digues a ningú més mentides d’on vas.
Damunt de l’expositor, entre un embolic de llibres que sotjaven per tot arreu i als quals de tant en tant feia una ullada mentre parlava amb el Manel, el vaig trobar. Li sobresortia el llom color crema tan obsessiu, discret i elegant que vesteixen per a la festa de les lletres les portades de la seua obra poètica. De sobte, l’agafí com un tresor i els meus records es remuntaren anys enrere, a la Biblioteca d’Aldaia, on va començar veritablement la meua història d’amor amb el poemari Oblits, mentides i homenatges.
Començava el nou segle quan un matí de dissabte buscava apunts per a un article d’opinió entre els volums de poesia valenciana que abarroten, com cap altres, les prestatgeries de la Gil Albert d’aquest poble de l’Horta Sud. A cavall entre Francesc Almela i Vives i Vicent Andrés Estellés –molt pocs poden enorgullir-se de tenir els seus llibres escudats per les obres d’aquests poetes a les biblioteques del País Valencià– va sortir pegat als meus dits un exemplar d’Oblits, mentides i homenatges, de sobte vaig agafar una cadira i els poemes anaren caient pels meus ulls com fruita madura. El segon d’ells em va arribar a l’ànima i no vaig dubtar que estava davant d’una obra sublim que havia de comprar com fóra per a la meua particular biblioteca.
En cloure el llibre amb el poema V de Marines: «La brisa del mar / és com el pas del temps / que se’ns menja la vida», vaig pensar que la seua obra en general –en aquells moments sols tenia publicats dos llibres de poesia– i aquest poemari en particular no se’ls menjaria mai aquesta brisa del mar d’esperit indomable, tot al contrari, perduraria en el temps com una roca ferma, com una illa indestructible al mig de l’oceà de la paraula, perquè molt ben parit deu estar un poemari o molt boig l’autor quan pensa i dedica bona part dels poemes a la gent que estima.
Fent un símil taurí –que tan poc agrada a Manel–, un torero surt a l’arena i brinda al públic una feina d’art quan coneix la saó del que està a punt d’oferir. Aquest és el cas d’Oblits, mentides i homenatges, una gran obra on el poeta es despulla i torna la vista enrere per a recordar el gran mestre i amic Josep Maria Ribelles, Mercedes Catalá, de memòria velada per l’Alzheimer, l’inseparable amic i poeta, quasi germà, Vicent Penya, el novel·lista i assagista Agustí Peiró, l’etern Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, estàndard de la poesia en el nostre País i, com no, amb un poema agredolç ple de ràbia i sentiment, el record del seu pare i del seu avi, que jauen junts somiant encara en festejar la sort.
Tot això és Oblits, mentides i homenatges, un llibre de poemes d’aquest viatger estrany en el qual esclaten les lletres. On l’autor es confessa a la manera d’Estellés i on «torna a l’inici / des de la maduresa / per a refugiar-se / de les desfetes del temps».

POESIA PER A LA DIGNITAT HUMANA

2010-08-09T11:35:00.003+02:00

(Dalt d'esquerra a dreta Sebastià Alzamora, Josep Ballester, Manel Alonso i Vicent Marçà a sota Josep Manuel Sanabdon)

Per Josep Manuel Sanabdon

Amb Correspondència de guerra Manel Alonso va guanyar el XIII premi de poesia “Paco Mollà” convocat per l'ajuntament de Petrer. La cita de Stig Dagerman que encapçala el llibre, és tota una declaració de principis: “¿Com és possible comportar-se, per una part, com si al món no hi hagués res més important que la literatura, quan, per l'altra, és impossible deixar de veure al teu voltant gent que lluita contra la fam?”, com tampoc no és casual la dedicatòria del primer poema “A Manel Garcia Grau, autor de La ciutat de la ira, poeta que va tenir com a objectiu primordial utilitzar la paraula poètica per defensar la dignitat de les persones humanes. Aquest primer poema comença amb un vers que diu “un poeta no és cap corresponsal de guerra”, però paradoxalment estableix un paral·lelisme entre el poeta i el corresponsal de guerra que explica totes les desgràcies que succeeixen al seu voltant: “Ferit, s'asseu en la trinxera/ i vessa sobre un tros de paper/ tots i cadascun dels udols dels gossos perduts,/ bastonejats per la crueltat i la ignomínia,”. El poeta no pot ser neutral, “Darrere d'un genocidi/ hi ha un poeta orb/ (...) /Darrere de l'alliberament/ hi ha un poeta lúcid” , diu el subjecte poètic.
Aquesta defensa de la dignitat comença en el propi país del poeta i la seua relació amb l'estat com a “síndrome d'Estocolm”, “Ella ens enganya i nosaltres la continuem servint”, però tampoc és excusa buscar l'enemic exterior: “allò que ens porta a l'adversitat,/ habita dins de cada membre de la tribu”. En altres poemes es parla de la manipulació del poder valencià que destrueix el país en nom de la democràcia, així com d'aquells que intenten anorrear la cultura del poble que els ha acollit, o de la destrucció de consciències a la que ens sotmeten els diferents poders.
Continua defensant la dignitat humana després en un àmbit més global, primer Europa, a la qui prega que mantinga les seues marques d'identitat: “tingues cura que la riuada/ no s'emporte les teues arrels mil·lenàries”, però també avisa els ciutadans europeus que estiguen amatents a no perdre allò que tant va costar conquerir: “La descurança apàtica/ ens està fent perdre els guanys/ que a un grapat de generacions/ tant d'esforç els va costar aconseguir.”
Finalment el subjecte poètic es posiciona contra una sèrie de xacres que converteixen el món en un lloc on una gran quantitat de gent sofreix per culpa d'altres persones, així son presents la violència contra les dones, la xenofòbia, l'imperialisme, el contrast entre l'opulència del Primer Món i la misèria del Tercer Món, la cobdícia i el poder dels mercats, la destrucció dels paisatges, els xiquets soldats o el record de l'expulsió dels moriscos i les semblances amb la societat valenciana actual.
Contra el que puga semblar no estem davant d'una poesia pamfletària, sinó que estem davant d'un llibre que assoleix moments de gran lirisme i bellesa. Un llibre necessari, per a combatre amb la paraula, els abusos intolerables contra la dignitat humana.

(Publicat a la pàgina web 3x4.info el dia 6 de juliol de 2010)

EL TEMPS NO VOL QUEDAR PENJAT

2010-07-27T11:32:00.004+02:00

Per Tomàs Camacho Molina

El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta. Llibres de L’Aljamia núm. 17. Rafelbunyol, 2008.

Quan un emprèn l’escriptura d’un dietari vol deixar constància d’una sèrie de fets que es volen recordar. Un dietari és una mescla de gèneres, una crònica dels fets viscuts, dels posicionaments, dels pensaments, dels plantejaments.
Resulten una manera molt peculiar d’acostar-se al món, però al mateix temps reflexió sobre la pròpia vida.
El dietari de Manel Alonso se situa en una edat, els 30 anys, en la que un no és un jove, però encara se sent jove, on la situació familiar i professional comença a estar força definida.
Resulten estes notes les d’un activista cultural al qual veiem recorrent tot el territori del domini lingüístic del català, amb diferents empreses editorials i un clar compromís amb la llengua.
És un retrat de relacions amb el jo íntim, amb el jo familiar i el jo de l’escriptura i el país.
La seua lectura és amena, és fàcil en una vida que ens és tan propera trobar espais de coincidència, però també podem trobar espais nous, enfocaments nous als problemes, nous pensaments, que podem contrastar amb els nostres.
Afortunadament la nostra literatura es va poblant d’este tipus de llibres més freqüents a la cultura anglosaxona. Des de Gaziel i Pla l’estela de diaris i dietaris és ampla, però el gènere penso jo és d’una vigència plena i ha trobat excel·lents conreadors en les noves generacions d’escriptors. Sense anar més lluny esmentaríem El rastre dels dies i Quaderns deltaics, de Josep Igual.
Este dietari, El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta, és d’agradable lectura i ens fa més pròxim l’autor, més estimat.

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

2010-07-17T16:27:00.002+02:00

Per Tomàs Camacho Molina

Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà 2008”, editorial Aguaclara, Alacant, 2009, 55 pàgs.

Correspondència de guerra és un autèntic mapa de temes i relacions, de la forta implicació cívica del poeta i del seu compromís amb la paraula, la gent i el país.
Comença dient-nos que el poeta no és un corresponsal de guerra, però recull i transporta al poema els efectes de les lluites, la ràbia, dels mites que arrosseguem generació rere generació,...
És un recull coherent, penso jo, que la coherència ve donada per la temàtica i pel tractament d’aspectes de la societat, del món actual, a mig camí entre el periodisme i la poesia, en tot cas, esdevé la crònica d’una reacció humana i poètica davant de les injustícies i els desequilibris, no obstant això, albira una esperança al país anomenat Arcàdia,/ allí podrem bastir una nova polis/ entre els fruits ara prohibits de l’esperança/ i el perfil inconfusible de la paraula.
El poeta assenyala les nafres i guia cap a l’alliberament, una Europa que ha de ser irremissiblement acollidora, estendard de la llibertat.
Fa temps que vivim el debat de si la poesia ha de ser pura o impura, penso jo, que la poesia és quan el poeta trasllada veritablement les seues inquietuds, quan és autèntic, però també quan és fals, el fingidor que deia Pessoa.
La poesia és un terreny de diversitat com la pròpia vida i és bo que noves veus canten de noves maneres els problemes i les solucions de sempre.
En aquest cas el poeta no és un mer contemplador, és un actor en els processos vitals i socials. A més a més amb les diverses dedicatòries va teixint un trellat de complicitats en la recerca d’un món millor. El compromís poètic i social de Manel Alonso, és clar, i este llibre ha estat justament reconegut pel jurat del XIII Premi de Poesia “Paco Mollá”, 2008. El pròleg de Josep Antoni Fluixà deixa ben clars els paràmetres que alimenten la poesia de Manel Alonso, i és un bon coneixedor de la seua trajectòria vital i poètica.

UN CAP DE SETMANA POÈTIC

2010-07-12T11:47:00.008+02:00

Del cinc al nou de juliol l’Aula de Poesia de la Universitat de València va organitzar la I Setmana de la Poesia. Una setmana en el que entre altres activitats es va fer un curs sobre transversavilitats poètiques, una taula redona sobre Poesia líquida: realitat dels cafés litearis i les tertúlies poètiques a laciutat de València i diversos recitals de poesia.

Atenent la crida de la poeta Begonya Pozo, responsable de l’activitat, vaig participar en el recital que el dia nou de juliol es va fer al Jardí Botànic del cap i casal i en el que entre altres van fer escoltar la seua veu i els seus versos poetes com ara Marc Granell, Alfons Navarret, Lluís Roda, Rúben Luzón, Francesc Boronat, Josep Lluís Roig, Maria Fullana, Eduard Marco...

El dia deu de juliol a Cornudella de Montsant vaig participar a les Terceres Jornades Literàries que van estar organitzades per l’escriptor Jesús M. Tibau i patrocinades per l’Ajuntament d’aquest municipi de la comarca del Priorat. Aquestes jornades tenen un doble objectiu per una banda que un seguit d'escriptors presenten la seua obra als veïns de Cornudella i per altra que aquest mateixos escriptors puguen conèixer el municipi de Cornudella que té en el seu terme paisatges de gran interés.

Al Teatre La Renaixença vaig poder presentar el meu darrer llibre de poesia Si em parles del desig, a la taula m’acompanyaven els escriptors Cinta Arasa, que va llegir un fragment de la seva obra Arran de l'Ebre, David Martí per parlar d'Oli en un llum, d'Ignasi Revés, que alhora va llegir un fragment de Les bruixes d'Arnes, obra de Martí, Joan Giné, que va llegir un fragment de la seua novel·la El genet nu, Jordi Pijoan-López, que va llegir un fragment de Sang culé, Pilar Garriga que va llegir un fragment d’Un estiu a Tacugama, i va tancar l’acte Vicent Sanz que va llegir un fragment de Partida.

Un cap de setmana estival en el que la literatura ha estat la protagonista.

SI EM PARLES DEL DESIG

2010-07-05T11:42:00.006+02:00

Per Tomàs Camacho

Si em parles del desig. Manel Alonso i Català, Onada Edicions, Poesia, 6, Benicarló 2010

Este llibre ve avalat pel Premi de Poesia Antoni Matutano 2010, Vila d’Almassora, i per l’exquisida edició d’Onada edicions.
El pròleg de l’inefable Josep Manuel San Abdon ja ens pot posar al cas de l’autor i l’obra, poca cosa caldria afegir sobre un autor que s’està convertint en una veu destacada les nostres lletres.
El lema de Pla utilitzat com a entrada del llibre situa molt bé el terreny en el qual ens endinsarem, entre poesia i llit no hi ha una gran distància. El desig és el impuls que ens porta a escriure i al llit, però també la memòria del plaer és propel·lent del desig, des del plaer passat cercar el plaer present.
Un vers, per a mi, destacable és En eixe cos és tatuada la meua vida cada cop que hi ha un lliurar-se hi ha la confluència d’un passat que es va enriquint amb un present divers que a la seua vegada dibuixa el desig futur. Potser l’amor és sement del goig perpetu. També la sorpresa perquè l’entrega no obeix a cap llei i s’obre un camp de possibilitats noves. L’amor és una breu i subtil desaparició, una dissolució.
El desig és una sensació especial a la gola que no s’apaivaga fins que es fa encontre.
La darrera secció del llibre que, sense en alguns casos, ser estrictament haikús si que beuen i emanen la seua essència: imatges, instants, sons,...
Arribem al He tatuat el meu desig sobre la pell del paisatge. En definitiva, des del cos arribem al món, som presència i continuïtat, repetició, el poema XII és coincident amb el XXIX: Bella, suggerent/ t’acostes a l’espelma, encens la flama.
Esta secció de rica sensualitat és potser la més difícil per al lector, potser hauria creat un altre orde, hauria prescindit d’algun poema, però entenc és clar, que ha de respondre als desitjos de l’autor, als seus objectius poètics.
En definitiva, un llibre amb grans valors plàstics, hi ha en ell una gran presència d’imatges i de música, de goig.

UN UNIVERS DE MICROCONTES

2010-06-28T10:14:00.003+02:00

Per Agustí Peiró

El carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català. Premi de Narrativa Benvingut Oliver, 1999. Publicacions de l'Ajuntament Catarroja, 2000.

La geografia humana que Manel Alonso ens traça en este llibre, perquè es tracta d’un autèntic plànol de personatges i de situacions que s’entrecreuen, ens situa en el cor mateix d’un nucli urbà que no es correspon amb la moderna zona residencial constituïda per bungalous i edificis adossats, sinó amb un barri típic i vell de poble mediterrani on els veïns encara es coneixen quasi tots entre ells i es parlen de tu a tu pel carrer, es conten les seues penes i les seues il·lusions,mentre conviuen sota els balcons plens de testos amb flors i no poden deixar de saludar-se i de mirar-se a la cara quan passen per les voreres i, obligadament, amb una cortesia que fa honor al nom d’urbanitat, se cedixen el pas. En esta obra de ficció, els personatges són reconeixibles, de carn i ossos, carregats de quimeres i de defectes, abrandats per les passions més mundanes, amb unes pors i unes fòbies malaltisses, abocats al fracàs i amb l’aigua al coll alguns d’ells, perseguits per insomnis i obsessions tan incessants com ara el sexe i la mort, amb una problemàtica que, a pesar del seu corrent o precisament per la seua freqüència en les nostres vides, ens el fa veure vulgars i mesquins i, això no obstant, entranyables i ben pròxims. Perquè nosaltres, en llegir les seues roïneses morals i peripècies gens heroiques, en assistir atònits a les seues preocupacions vitals, sentim que som també com ells, o que ells són també com nosaltres. Que l’autor els ha creat amb l’imaginació d’un escriptor que sens dubte s’ha fixat detingudament en situacions i persones reals per a basar-s’hi i inspirar-los. Que moltes de les històries que ens presenta són pouades de converses i successos que ell ha escoltat i de què ha sigut testimoni i cronista fidel, de tal manera que els ha pogut transcriure amb ple coneixement de causa; això sí, després d’una adaptació literària que ha ressaltat els aspectes que ell ha volgut per a imprimir les seues pròpies inquietuds.
El punt de trobada o de partida és sempre el carrer, el número d’una vivenda, la porta de casa on s’ix a l’estiu a prendre la fresca asseguts en cadires plegables, el bar de la cantonada on es reuneixen els de sempre a l’hora de fer una cervesseta i petar la xarrada... Es tracta en definitiva d’un xicotet univers on tots són membres de la mateixa comunitat. Una població on, per damunt de les rancúnies que alguns d’ells es tenen inevitablement, i des de les conseqüents murmuracions i maledicències, encara es guarden respecte justament perquè es coneixen tots i es miren els uns als altres amb una atenció que és el contrari exacte de la indiferència.
Manel Alonso ha creat així un fascinant microcosmos que és també una visió del món o cosmovisió. Ha parat el temps sobre un món que ell semblava conèixer molt bé i del qual volia parlar-nos, com si en sentira la necessitat abans que s’acabara. La intenció és oportuna, perquè el fi bàsic de qualsevol assaig literari és sempre la projecció d’una mirada sobre l’exterior i l’interior de les coses, sobre el món en el qual vivim convulsionats per les nostres tribulacions més quotidianes. I la seua tasca com a autor és alhora una visió que ens recompensa, just quan comencem a entreveure al nostre voltant els signes alarmants d’una mundialització que avança a tota vela. Una globalització de la cultura que pot fer fer-nos perdre de vista les històries contades pels seus propis protagonistes, que duen unes vides tan paregudes a les nostres que són com les nostres. Llegir-los, per tant, és una magnífica oportunitat per a conéixer-nos un poc millor.

(Article publicat al suplement Posdata del diari Levante-El mercantil valenciano, el divendres 6 d’octubre de 2000)

COMPROMESOS AMB LA TERRA

2010-06-21T09:17:00.006+02:00

Per J. RICART

For sale o 50 veus de la terra. Diversos autors. Edicions 96, Carcaixent, 2010

No és la primera antologia (i esperem que tampoc l’última). Després del seu debut com a editorial amb Poemes d’un segle, li van seguir 20 anys de poesia a la Universitat i una tercera Ai Valencia, una excel·lent tria que intentava mostrar al llarg de la història la visió poètica (i també, perquè no dir-ho antipoètica) de la nostra ciutat. Una mica en aquesta línia, hui presentem una curiosa i singular selecció. El motiu d’aquesta ens el resum de la millor forma la seua coordinadora Mª Josep Escrivà al pròleg: «Aquest llibre col·lectiu naix de la intenció de reflectir, a través d’un nombre ampli de poetes valencians, el compromís, ètic, estètic o vivencial envers qualsevol espai o motiu del nostre territori». A banda d’aquesta declaració d’intencions i de les notes bibliogràfiques finals, els
poemes s’articulen al voltant de tres parts. La primera Postals, —la més convencional— arreplegar les veus que canten el paisatge mediterrani (El garrofer centenari, Ametla mística o El pes de l’aigua), instantànies que reflecteixen a mode de fotogrames alguns trets característics de la nostra geografia amb un to marcadament líric, i per ser més exactes, quasi elegíacs. La segona, Pàtries, fa referència al compromís polític de la terra com a poble amb una tradició, una llengua i una història, (La gent del poble, País d’aigua, Marjal absent), una part que serveix de frontissa per enllaçar l’última secció, que a més dona títol al volum.

For sale és, en la nostra «modesta» opinió, la més interessant per la seua valentia i originalitat. En aquesta secció es denuncia la degradació del litoral i de l’horta, l’especulació immobiliària, i la corrupció urbanística que la nostra comunitat ha patit en aquestes últimes dues dècades. Una poesia marcada pel pessimisme, el to contestatari, i que pren la ironia com a senyal de la derrota. Una prova evident que el poeta no és aliè a la realitat que li toca viure, i que com a tal té el dret —i de vegades l’obligació— mitjançant la seua veu, de fer-la pública. Amb independència de les possibles lectures polítiques que es puguen donar (determinades per un color o un altre) és innegable la qualitat dels textos i la consolidada trajectòria dels autors que han participat en aquest projecte, i que ja formen part de la nostra història literària, com és el cas d’Alpera, Ballester, Granell, Guillem, Porcar, Piera o Roda, per posar alguns exemples (la resta en sabrà disculpar-nos). Aquest llibre constata un cop més aquesta difícil relació d’amor i odi, de vegades tensa, de vegades crítica, i que en el fons no és més que una declaració autèntica de la seua estima. Abans d’acomiadar-nos, hem de felicitar l’equip de disseny per l’ enginy i desimboltura de les cobertes, que es desmarquen de la competència tradicional. Tot un joc i giny d’imatges deliberadament intencionades, molt adients al tema, però que també a més d’un lector ingenu poden desconcertar. Esteu avisats.

(Article publicat al suplement Posdata del diari Levante-El Mercantil Valenciano el 11 de juny de 2010)

En aquest volum apareix publicat el meu poema Conquerim el Garbí.

LA VIDA AL CARRER

2010-06-16T09:55:00.003+02:00

(Josep Manuel Sanabdon intercanviant impressions amb Jaume Pérez Montaner durant els sopar dels Escriptors Valencians celebrat a Castelló el dia 4 de juny de 2010. Foto: Francesc Mompó/ Mercé Climent)

Per Josep Manuel Sanabdon

El carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català.
Premi de Narrativa Benvingut Oliver, 1999. Ajuntament Catarroja, 2000.

Amb El carrer dels Bonsais Manel Alonso va guanyar el premi Benvingut Oliver de l’Ajuntament de Catarroja de 1999. El llibre està compost de setanta dos contes curts, que ens traslladen a un espai, el carrer dels Bonsais, que està situat al ja mític espai narratiu d’aquest escriptor, Pouet, un carrer d’un poble valencià per on circulen una variada gamma d’individus que aniran manifestant els seus desitjos, els seus somnis, les seues frustracions, els seus amors i desamors, la seua solitud i en definitiva la seua visió de la vida i també de la mort.
Manel Alonso en aquest llibre mira al seu voltant i converteix en peces literàries, aquelles situacions que quotidianament ens envolten, i ens demostra que si mirem atentament el nostre entorn i sabem reflexionar, trobarem sens dubte els millors materials per a l’obra artística. Al món real en què s’inspira El carrer dels Bonsais apareixen elements surrealistes o esperpèntiques i personatges que viuen situacions paradoxals, juntament amb elements màgics o fantàstics, que proporcionen a molts dels relats una certa dosis d’humor sovint amb una forta càrrega d’ironia, i al costat d’açò trobem situacions d’una gran tendresa, però també de tristor, històries que ens indueixen a la reflexió filosòfica o que ens transmeten una certa inquietud.
Al llarg del llibre M. Alonso homenatja d’alguna manera escriptors com Josep Maria Lompart, Llorenç de Villalonga, Carles Riba, Jordi Mata, Ferran Torrent, Jaume Cabré o Enric Valor, però pensem que indirectament, per l’estil com està escrit el llibre, homenatja l’escriptor italià Massimo Bontempelli i sobretot Pere Calders, els contes més breus de l’escriptor de Puçol, i que per al meu gust són els més reeixits, ens recorden els contes curts del gran escriptor barceloní. Tanmateix el llibre té una personalitat pròpia i és sense dubte el millor dels que fins ara ha publicat Manel Alonso.

(Publicat a La Veu de Benicarló 17 de novembre de 2000)

UN CURS PASSAT ENTRE JURATS I TAULES REDONES

2010-06-14T10:11:00.008+02:00

Aquest curs que ara tanquem ha estat llarg i ple d’activitats, tot i trobar-me immers en eixe magma estrany que em pertorba i m’ompli d’inquietud anomenat atur.

Així, he tingut l’oportunitat de participat com a jurat en diversos premis literaris, com ara el X Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado, el Premi de Narrativa Benvingut Oliver, els Premis Vila de Puçol en les modalitats de poesia i de narrativa, el Premi de Contes Curts del Puig, el Premi de Narrativa Infantil Carmesina, els Premis Sambori de la comarca de l’Horta Nord i els Premis Samaruc de literatura infantil i juvenil.

Però el curs el vaig encetar com a participant, al restaurant Vaina del port de Catarroja, en L’anguila literària, un divertiment gastronòmic literari organitzat pels escriptors Ramon Guillem i Francesc Mompó.

El 30 d’octubre del 2009, junt amb el poeta Joan Navarro i el narrador Toni Cucarella, vaig participar al Centre Octubre en la taula redona L’experiència digital, moderada pel periodista i escriptor Xavier Aliaga, en la qual vam parlar sobre blogs, webs, xarxes socials, e-books, drets d’autor, literatura digital i literatura digitalitzada, entre altres. En novembre vaig ser invitat a fer una xarrada sobre la meua manera d’entendre el fet literari pel taller d’escriptura que el poeta i novel·lista Pasqual Mas i Usó impartix a la Universitat Jaume I de Castelló. Després he passat per les viles de Petrer i Almassora, en la primera per a presentar el meu llibre Correspondència de guerra, que el 2008 va obtindre el Premi de Poesia Paco Mollà, i en la segona per a recollir el guardó i presentar el llibre Si em parles del desig, que va obtindre el 2009 el Premi de Poesia Antoni Matutano. El 4 de febrer vaig estar a la Biblioteca Municipal de Sagunt per a presentar l’escriptor Manel Joan i Arinyó, que participava en el cicle de conferències Dies de literatura, i el 26 de febrer al Casal Jaume I d’Ontinyent, on Vicent Penya i jo presentàrem els nostres llibres de poesia Homèrides i Correspondència de guerra, cadascun el de l’altre. El 22 de febrer, al saló de plens de l’Ajuntament de Puçol, durant l’acte oficial de proclamació del professor Jordi Garcés com a fill predilecte de Puçol, vaig llegir una laudiato.

L’11 de maig vaig participar en el cicle Diàlegs a tres a la FNAC Bulevard d’Alacant, junt amb Lourdes Boïgues, on, sota la moderació del professor Dari Escandell, vam mantindre un interessant diàleg sobre literatura infantil i juvenil amb el públic assistent, entre el qual hi havia escriptors, professors i estudiants. Tot això és un breu resum del que ha estat un curs dens que en un país prim i llarg m’ha obligat a sentir-me un viatjant de les lletres.

UN CURS ENTRE CONTES I CANÇONS

2010-06-10T13:16:00.008+02:00

Aquest curs escolar que ara acaba Vicent Penya i Manel Alonso han portat l’espectacle obert i pensat per a diversos grups d’edat Conta’m un conte, canta’m una cançó a dos instituts de secundària i a una biblioteca.

La temporada la van iniciar el 2 d’octubre del 2009 a la biblioteca municipal de Sagunt, amb una llarga sessió que, a pesar d’alguns entrebancs (el més greu que l’organització havia convocat i barrejat en la mateixa sessió infants de quatre anys i de huit anys), va tindre una gran participació per part dels menuts, que fins i tot van arribar a contar en equip una narració apresa a l’escola.

El 3 de febrer del 2010 Penya i Alonso van aterrar a l’IES Les Alfàbegues de Bétera, on en dues sessions cantaren i contaren contes propis i rondalles tradicionals alhora que per primera vegada introduïen la poesia en el seu espectacle.

El 17 i 18 de maig passaren per les aules de l’IES d’Almenara, on van cantar i narrar històries a alumnes de primer, segon i quart d’ESO.

A més a més, Manel Alonso va mantindre diversos encontres literaris amb alumnes de primària, el primer dels quals el 30 de març al Col·legi Pare Jofre del Puig, on els alumnes de cinqué i sisé acabaven de llegir Els cinc enigmes del rei i La Calderona és nostra.

I el 27 de maig va visitar els alumnes de l’American School of Valencia, que també havien llegit Els cinc enigmes del rei.

Alonso, així mateix, va participar el 20 d’abril en una taula redona sobre literatura juvenil a l’IES La Creueta d’Onil, on va intercanviar idees amb els escriptors Vicent Bernabeu, Francesc Gisbert i Josep Lluís Rico (moderador de l’acte)

i va impartir una petita xarrada sobre Enric Valor a l’Escola Permanent d’Adults de Puçol el 18 de maig durant els actes que van organitzar per a celebrar els vint-i-cinc anys de la seua creació.

MICROCONTES

2010-06-09T12:57:00.003+02:00

Per Vicent Usó i Mezquita

A falta encara de la confirmació d’un títol d’èxit popular i de crítica que l’avale davant del gran públic, la pràctica dels microcontes va assentant-se en el treball diari d’alguns autors valencians. Una de les darreres propostes que aprofundeix en aquesta variant narrativa és El carrer dels Bonsais, de Manel Alonso i Català (Puçol, 1962), un escriptor de talant inconformista que ha sovintejat àmbits diversos: les narracions breus, la novel·la, la poesia, la literatura per a infants, però també la crítica i el treball editorial.
Els microcontes són ara mateix una proposta nova, potser adequada a temps escàs, de presses, de metro de bus i estacions, i per nova, un camp encara obert a l’experimentació, un àmbit encara en procés de definició de les regles que li han de ser pròpies. Com el seu nom indica, són narracions resoltes en a penes uns pocs traços, unes poques línies, sintètiques per tant i acurades en la forma. Si Jorge Luis Borges ja postulava que els contes no poden permetre’s el luxe d’incloure cap element que no aporte un cabal necessari a la narració, imagineu quin ha de ser el rigor d’aquests minúsculs relats.
En aquest sentit, els microcontes prenen de la poesia l’austeritat, dels contes la precisió en la definició dels trets i en les resolucions, en equilibri sempre entre la sorpresa i l’extravagància, de tots dos gèneres, la intensitat i la contundència. Per tant, un llibre de microcontes s’ha de llegir més aviat com es llegiria un llibre de poemes que no com una novel·la o, fins i tot, com un llibre de contes més a l’ús. Així i tot, a El carrer dels Bonsais, Manel Alonso situa l’acció de tots els (micro)relats en un dels carrers de Pouet, indret de la geografia literària pròpia d’altres obres de l’autor, i, aleshores fa aparèixer, sagaçment, ací i allà personatges entrellucats o directament observats en narracions anteriors, de manera que el lector –més enllà de la pròpia coherència de to que impregna totes les pàgines– prenga consciència certa que aquella és una atmosfera unitària, transitada per un ambient homogeni i, àdhuc, per uns personatges comuns. I, per si calia confirmar encara la voluntat unitària del conjunt, la primera i la darrera narracions obren i tanquen –aquesta última amb una originalitat certa– no sols físicament, sinó temàticament el llibre. Els motius d’aquesta radiografia urbana són, com els inquilins del carrer, diversos, però plana sempre, en el seu tractament, una ambició de sorpresa i fantasia barrejades, com el d’aquell veí a qui el cervell li funcionava amb tanta intensitat que les idees li supuraven per les orelles, o el d’aquell altre tan acostumat a la desgràcia que no va poder suportar ser feliç. Lògicament, és impensable que totes elles ens deixen un gust idèntic al paladar. D’això es tracta, que cadascú hi faça la seua tria i decidisca interpretar cada narració amb clau pròpia, de la mateixa manera que no tenim en igual consideració a tots els veïns del carrer on vivim.

(Article publicat al suplement Cuadernos del Periòdic Mediterraneo el diumenge 3 de desembre de 2000)

UNA POESIA PER A UNA MORALITAT CÍVICA

2010-06-07T09:44:00.007+02:00

Per: Juan Antonio Millón

La poesia que Manel Alonso ens proposa en el seu poemari Correspondència de guerra no és només l’expressió d’una realitat injusta, opressiva, sinó també una crítica dels discursos que emmascaren i menteixen sobre la realitat i la certificació poemàtica d’un malestar, d’una rebel·lia que anhela un altre món.
El poeta se sent estranyat davant d’aquest món, aquesta realitat, capturat en el fracàs i en el desastre de les utopies; en el cerciorament impàvid de les derrotes.
Però no és només u, parla des del plural, com a expressió de veus que no tenen so o el so dels quals queda apagat o anul·lat pel soroll immisericorde dels discursos oficials.
Com un corresponsal, açò és, com a testimoni, com a cronista llançat al fragor de la batalla, ens deixa la seua impressió immediata, no exempta de danys propis i ferides confessables. Ens mostra el seu teletipus de la sorpresa davant la grandària desmesurada de la barbàrie:

Han portat el nen a la festa del terror,
hi ha plats curulls de droga,
ampolles fins a vessar d’alcohol
i un bagul ple de joguines
d’on han tret un kalasnikov.

El carnisser no mata per ideologia,
ho fa per aplacar amb les despulles de les víctimes
l’avidesa inacabable del seu odi.

… he buscat l’omnipotent presència del maligne,
els espectres dels pecadors sofrint calvari etern,
i només he ensopegat amb la mà voraç,
depredadora i criminal de l’home.

Una barbàrie que es mostra no només en els fets sinó, i ací Manel és bastant explícit, en el discurs fal·laç, en l’engany, en la servitud de la paraula que oculta el crim i l’emmascara:

… les columnes de l’exèrcit imperial.
Els seguiran escribes sibil·lins
per a iniciar el recompte del botí
i escriure la crònica dels fets
amb la sang de la veritat immolada.

Mastega mots amb la boca plena de solvència democràtica
i els escup a través dels micròfons com si foren bales d’argent.

Caín sempre ha estat capaç d’inventar una nova fal·làcia.

Manel mostra en els seus poemes de Correspondència de guerra la necessitat de l’alerta. Cerca un lector còmplice que compartisca la seua ràbia, la seua meditació, la seua disconformitat. La poesia de Manel és cívica, no tant pel seu objecte com pel seu desig, per la seua virtut; no és només una denúncia o una queixa, sinó també la proposta d’un anhel utòpic:

Darrere d’un genocidi
hi ha un poeta orb
……………………
Darrere de l’alliberament
hi ha un poeta lúcid
disposat a alçar els estendards de la paraula.

... dreceres ocultes que ens conduiran
cap al país anomenat Arcàdia,
allí podrem bastir una nova polis
entre els fruits prohibits de l’esperança.

Són poemes compromesos, és a dir que comparteixen una promesa amb les víctimes, els ofesos, les servituds, les humiliacions. Una poesia, doncs, de caire humanístic i moral que ens convida a tindre una mirada crítica i exigent. Una poesia dirigida a la intel·ligència i al cor. Una poesia que treballa per la cultura, en el sentit que ressaltava Hans George Gadamer, quan recordava que la paraula cultura té arrels en el lèxic campesc llatí i indica la humilitat de qui sap inclinar-se per a recollir els fruits de la terra.
Enhorabona i bona collita, Manel.

(Text llegit durant la presentació dels llibres "Correspondència de guerra" i "Si em parles del desig" a la Casa de Cultura de Puçol, 3 de juny de 2010. Fotografies de Federic Aznar// Vicent Salvador. Foto 1: Manel Alonso i Juan Antonio Millón. Foto 2: Francesc Mompó llegint el poema "Com Virgili ho feu amb el Dant". Foto 3: Mercé Climent llegint el poema "Un poeta no és cap corresponsal de guerra". Foto 4: A la taula Manel Alonso, Juan Antonio Millón, Xavi Alcácer i Enric Esteve)

PRESENTACIÓ DE CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA I SI EM PARLES DEL DESIG

2010-06-05T21:06:00.012+02:00

Fotografies de Vicent Salvador, vídeos de Ximo Gimeno, la música de Carles Pastor i la veu de vint-i-dos rapsodes es van reunir el passat dijous dia 3 de juny durant la presentació a la Casa de Cultura de Puçol dels llibres de poesia de Manel Alonso Correspondència de guerra i Si em parles del desig.

Organitzada pel col·lectiu L’Andana, Amics del Patrimoni i la Cultura Popular, la presentació dels llibres va tindre com a objectiu que la poesia –i no el poeta– fóra la protagonista i que el públic hi participara d’una manera més o menys activa.

L’acte es va obrir amb la projecció d’un vídeo de la cançó Festejaren la sort, del cantautor Rafael Estrada, la lletra de la qual és un poema del llibre Oblits, mentides i homenatges, de Manel Alonso. Aquest vídeo el seguiren tres més en els quals Ximo Gimeno i Vicent Salvador han posat imatges a les paraules del poeta.

Enric Esteve i Juan Antonio Millon van fer una introducció a la biografia d’Alonso, alhora que donaven al nombrós públic assistent les claus de la poètica de l’escriptor de Puçol.

Tot seguit un grup notable d’amics i coneguts de l’autor, entre els quals destacaven poetes i escriptors com ara Francesc Mompó, Vicent Penya, Agustí Peiró, Mercé Climent, Eusebi Morales, Berna Blanch, Maria Carme Arnau i Vicent Puchol Mora, com també polítics com ara Salvador Claramunt i Francesc Pastor, alumnes de l’Escola Permanent d’Adults i simples aficionats a la poesia com Federic Aznar, Cloti Gómez, Pilar Santos, Anna Bayarri o Leonor López, entre altres, van fer una lectura d’una selecció de poemes dels dos llibres que es presentaven.
El colofó el va posar l’estrena, a càrrec del cantautor Carles Pastor, de la cançó Dona, la lletra de la qual és un poema del llibre Correspondència de guerra.

(Fotografies de Federic Aznar// Vicent Salvador. Foto 1: Carles Pastor canta "Dona" sota l'atenta mirada de Manel Alonso, Juan Antonio Millón, Xavi Alcácer i Enric Esteve. Foto 2: públic assistent. Foto 3: Pilar Santos llegint el poema "Un estrany". Foto 4: Xavi Alcácer llegint el poema "Entrar". Foto 5: Natahlie Torres llegint el poema "Rosa del desig". Foto 7: Salvador Claramunt llegint el poema "La casa a fosques". Foto 8: Ruben Durà llegint el poema "La pluja". Foto 9: Manel Alonso signa llibres a les alumnes de l'EPA que previament han participat en la lectura de poemes)

PRESENTACIÓ DE CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

2010-06-05T11:37:00.010+02:00

Per: Enric Esteve i Ramon

Quan Manel em va dir que li agradaria que li presentara el poemari Correspondència de guerra, el primer que vaig pensar va ser: «Però, què puc dir jo d’un llibre de poemes escrit per un amic ?».
Després d’uns dies pegant-li voltes a eixe raonament vaig pensar que potser esta era l’ocasió de dir en públic el que pense de Manel i de la seua obra.
Començaré per Manel, a qui conec de tota la vida, perquè encara que no anàrem als mateixos mestres, perquè ell és més jove que jo, sí que hem anat a la mateixa escola i fins i tot quasi hem sigut veïns, perquè jo vaig nàixer i viure uns quants anys al carrer de Sant Miquel, ací a Puçol.
He de dir que Manel, des de ben menut, ja tenia personalitat pròpia, vull dir que era un nano que no passava desapercebut, o almenys per a mi era així. Era, diríem, peculiar. Moltes vegades coincidíem al mateix lloc per a jugar, el Caminàs. També em cridava l’atenció la professió de son pare, perquè a mi també m’agradava la pólvora, o més aviat la seua olor.

El temps anava passant i anàvem fent-nos fadrins i l’atzar va voler que coincidírem en el col·lectiu cultural Llavors, a mitjans dels anys 80 i a Manel ja se li veia traça en açò de les lletres. I un bon dia, corrien els anys 90, em vaig assabentar que Manel havia decidit dedicar-se professionalment a escriure.
Als pobles, ja sabeu, les notícies volen i les enveges també. El temps ha demostrat que lluny de desanimar-se, Manel ha volat cap amunt com una milotxa i s’ha convertit, això sí, amb moltíssima dedicació, amb algunes decepcions i també amb alguns entrebancs, i amb alguna alegria, més be poques, en un gran professional. Un professional de qui vull destacar el seu tarannà polifacètic, perquè Manel és escriptor i, sobretot, poeta, però també, i no ho podem perdre de vista, Manel és el que a mi m’agrada dir agitador cultural. Un agitador cultural vehement.
Com a persona, Manel sempre té els peus al terra, i això l’ha dut a superar-se en l’escriptura, en cada frase i en cada vers. Sempre lluitant per trobar la paraula exacta, Manel ens ofereix una obra que captiva per complet el lector.

I en aquesta cerca de la paraula justa, del to adient, Manel esdevé per a mi, per al seu veí, per al seu amic, un lluitador nat, un activista de la literatura en la nostra llengua.
Com a bon polifacètic, també ha sigut promotor de premis literaris arreu d’ajuntaments i institucions del nostre país, així com membre de nombrosos jurats literaris, editor en algunes empreses del país, fundador de la revista L’Aljamia i un llarg etcètera d’activitats que fan del nostre escriptor un home treballador i compromés amb el seu entorn més immediat. Com a polifacètic tastaolletes, Manel està al dia en tot allò referit a noves tecnologies, amb un bloc propi anomenat Els papers de can Perla que vos recomane visitar. I des de fa uns anys també fa de contacontes pels centres escolars i biblioteques on el lloguen.
Com diu Francesc Viadel, podem dir que Manel és «un manifasser il·lustre d’una passió anomenada literatura».
En el llibre que ha volgut que li presentara i que du per títol Correspondència de guerra, Manel és el corresponsal en primera línia de foc; el qui denuncia les injustícies de la vida quotidiana per tal d’ajudar a construir un món més just i solidari, un món que encara no existeix.
És el crític que erigeix la paraula com a arma per a resoldre els conflictes del nostre món. Per això, podem dir que este és un llibre combatiu pel tema i atrevit per la forma, directa i clara. Potser per això t’atrapa i et captiva.

Des que comences a llegir el primer poema fins a l’últim, vas disfrutant-los un per un, no debades, Manel va posant el dit en la nafra, enfrontant-se a cadascun dels problemes que patim en el nostre dia a dia.
Europa, la violència de gènere, la guerra, la degradació social que patim actualment els treballadors i treballadores; la manera d’actuar dels mercaders del poder; la demagògia manifesta dels mitjans de comunicació, la corrupció i l’especulació. Però també el fenomen de la immigració, que segons Manel Alonso ja començà amb l’expulsió dels moriscos i dels jueus.
Quantes vegades hem recorregut a la frase: quina poca memòria històrica tenim. Doncs sembla mentida, però és així: oblidem ràpid o no volem adornar-nos dels problemes i preferim passar de puntetes per damunt d’ells.
En Correspondència de guerra Manel Alonso ens fa, en cada vers, un toc d’atenció i ens recorda que cal continuar lluitant per un mon més just i millor.
Per tot això, entre altres coses, vos recomane Correspondència de guerra del nostre poeta Manel Alonso. I si em permeteu, abusant de la confiança, dues recomanacions: primera, paga molt la pena llegir el pròleg de Josep Antoni Fluixà. I per descomptat, el poemari de dalt a baix. I segona, és l’hora de començar a presumir del nostre amic, escriptor i poeta, Manel Alonso.
Manel, saps que sempre t’he apreciat i admirat, perquè una de les activitats més nobles i admirables que, al meu humil entendre, hi ha és l’escriptura. I tu, amic, et dediques a escriure com no ho podries fer d’una altra manera: amb honestedat i humilitat. I això fa encara més gran el fruit del teu treball. Per això sé que en un futur no molt llunyà seràs considerat un dels representants més destacats de les nostres lletres. Perquè és el que et mereixes, amic.

Moltes gràcies i bona vesprada.

(Text llegit durant la presentació dels llibres "Correspondència de guerra" i "Si em parles del desig" a la Casa de Cultura de Puçol, 3 de juny de 2010. Fotografies de Federic Aznar// Vicent Salvador. Foto 1. Enric Esteve. Foto 2: Manel Alonso, Juan Antonio Millón. Xavier Alcácer i Enric Esteve. Foto 3: Manel Alonso signant llibres. Foto 4. Anna Bayarri llegint el poema "Les veritats humanes". Foto 4: Vicent Puchol Mora llegint el poema "Vas passar per la petita pàtria". Foto 5. Eusebi Morales llegint el poema "Cauen les persianes del capvespre")

SI EM PARLES DEL DESIG

2010-05-28T11:55:00.004+02:00

Per: Xavier Aliaga

Manel Alonso publica el seu segon poemari de l’any, X Premi de Poesia Antoni Matutano, Vila d’Almassora, però en aquesta ocasió amb el desig com a eix temàtic. Tot i endinsar-se en un terreny conreat amb profusió, abonat als tòpics i als llocs comuns, Alonso sorteja el camp de mines amb coneixement, de vegades per la via del vers directe i estellesià i, més sovint, amb un lirisme delicat i evocador ben eficaç. Però és en la manera de tancar els poemes, precisa i colpidora, on es fa més palés l’ofici de l’autor.

(Publicat al suplement del diari El País, Quadern, núm. 514, el 13 de maig de 2010)

SI EM PARLES DEL DESIG

2010-05-13T12:11:00.003+02:00

Per: Sílvia Tarragó

Si em parles del desig. Manel Alonso i Català. Pròleg Josep Manuel Sanabdon. X Premi de Poesia Antoni Matutano, Vila d'Almassora. Col·lecció Poesia núm. 6. Onada edicions, Benicarló, 2010

Llegint els versos d’aquest llibre m’he sentit com si fos l’espectadora d’una obra màgica, d’una representació feta d’esqueixos arrencats al temps i aturats en escenes plenes de textures: vaig ser acariciada amb pètals de vellut, eclosiona en tulipes obertes i rosades, Vessa la seua nuesa de llum i sorra. rabent recorre tèbies cartografies de saliva. Les paraules d’aquest poemari són com un pinzell que va dibuixant un escenari sensual, evocador, lànguid i, alhora, febril. Un quadre de llençols ardents que s’enardeixen amb l’acaronament de una ploma vellutada.un llenç confeccionat amb fils onírics de lava volcànica. Però també amb la seda, les flors, les espelmes i tots els matisos de la llum que serveixen a l’autor per perfilar els contorns del cos que tant desitja. El llenguatge s’impregna també d’aquest desig de bellesa i els versos acaben adornant el seu paradís de sensualitat que, en alguns moments, m’ha recordat al Càntic dels Càntics. Rosa Vermella del desig sóc, vaig ser acariciada amb pètals de vellut, abrusada per un ciri d’intensa flama,i abandonada en esclatar el clímax vegetal d’una novella primavera. Tots els sentits participen de la lectura del llibre: amb els ulls de la imaginació veiem la cartografia del cos on és tatuada la vida del poeta, olorem les flaires, palpem les randes, notem el gust de les bresquilles i escoltem com frisa la seda.
És un viatge al territori de la passió, a la geografia dels cossos que anhelen i esperen, que desitgen i somien, un sentiment tan poderós i tan fràgil com la propia poesia.

(Publicat al blog La veu del roure el 30 d’abril de 2010)

EL POETA “VIGILANT”

2010-04-26T10:26:00.002+02:00

Per Lluís Alpera

Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà 2008”, editorial Aguaclara, Alacant, 2009, 55 pàgs.

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) és un dels intel·lectuals més combatius que disposem al País Valencià en els diversos fronts de la creació literària i de l’acció editorial. Sobretot en aquest darrer camp, al llarg de diferents plataformes en què ha excercit una activitat intensa i immillorable, no sempre reconeguda pels sectors més intransigents de les empreses. A més, Alonso ha estat “un agitador cultural infatigable”, com l’ha conceptuat Josep Antoni Fluixà, autor d’un intel·ligent pròleg, car ha estat promotor d’autors en nombrosos actes, creador de revistes literàries i encoratjador d’importants premis literaris prop d’institucions i ajuntaments. En definitiva: Alonso s’ha deixat moltes vegades la pell pels altres a costa de posposar la seua ambició en la literatura: la poesia, la novel·la, la narrativa juvenil, la crítica literària...
Correspondència de guerra esdevé el seu sisè poemari, després d’haver publicat Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest en la memòria (1999), Com una òliba (2002) i Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002). En el seu darrer llibre, Manel Alonso presenta 34 poemes formant un nucli únic, a excepció d’un poema “Minitaures” compost per 24 haikus. Són poemes de la insatisfacció i de la crítica vers un món injust. El poeta troba en les idees i en l’ús de la raó la millor manera de construir “una nova polis/ entre els fruits ara prohibits de l’esperança/ i el perfil inconfusible de la paraula”.
El poeta prendrà una actitud clarament combativa a través de l’exercici poètic que el mena a l’alliberament i “a alçar els estendards de la paraula/contra l’ombra de la bèstia que projectem/a les cambres de tortura”. Actitud que segurament el duu a titular el seu poemari Correspondència de guerra, en què el poeta és el “vigilant” que alerta dels perills de la degradació social en què vivim i a rebel·lar-se de continu per les arbitrarietats que patim.
Potser M. Alonso podia haver acompanyat la seua dicció poètica d’una major càrrega estilística, però ha preferit la nuesa conceptual sense cap ornamentació que pogués distreure el lector del missatge colpidor d’aquest nou llibre de poemes.

(Publicat al suplement Posdata del diari Levante-El Mercantil Valenciano el dia 9 d’abril de 2009)

DES DE LES TRINXERES

2010-04-13T15:46:00.004+02:00

Per: Manel Rodríguez-Castelló

És aquest el cinquè poemari que publica Manel Alonso (Puçol, 1962), després dels llibres Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999) i Com una òliba (2002), arreplegats en part a l'antologia Les hores rehabilitades (2002). Animador infatigable d'empreses editorials, revistes, premis i altres projectes literaris, l'escriptura de Manel Alonso s'ha prodigat també pels camps de la novel·la i la narrativa per a xiquets i joves, en la prosa dietarística i en la crítica literària en diverses publicacions del país. Amb tot i la varietat de gèneres que l'autor ha anat conreant a través del temps per anar alçant a pes una professionalització plena de dificultats de tota mena (ai, els escriptors perifèrics de la perifèria!), em fa l'efecte que la poesia –extrem que avalaria l'eixida a la llum del llibre que avui comentem– continua sent el nucli candent de la seua literatura, la força motriu d'una manera d'entendre el món i de relacionar-se amb ell. I ho és, a més, perquè parteix de quatre veritats senzilles i irrenunciables que s'afermen cada vegada que el poeta comprova, no sense estupor, com aquesta innocència primordial és sovint sepultada sota munts de borumballa verbal i anorreada pels alambinats discursos del poder. Ja me'n perdonarà el lector la imatge simplificada, però veig aquest poeta a peu descalç treballant en un tros d'horta amb l'aixada dels mots. El seu cant, en efecte, té alguna cosa recòndita, tel·lúrica, d'immediata naturalitat, de visió primigènia i elemental, alguna cosa de la soferta llibertat del llaurador que treballa i que renega. De vegades, quan per l'efecte d'alguna borratxera literària (no solament inevitable sinó a més a més indispensable per forjar-se l'ofici d'escriptor), el poeta s'ha deixat emmirallar pel refilet mel·liflu d'alguns ocells escapats del paradís postís de la poesia, el seu treball se n'ha ressentit. És dur birbar, regar, fendir els solcs, adobar els camps per fer-hi brollar els fruits de la paraula! No crec enganyar-me si dic que aquesta Correspondència de guerra deixa arrere alguns esforços improductius i aconsegueix de lliurar al lector el bo i millor de la poesia de Manel Alonso. Però anem-hi a pams.
El poemari reprén i fon en un sol pla, en una síntesi difícil, algunes de les constants poètiques que donen sentit al treball de l'autor: la perspectiva íntima compresa en i compromesa amb l'amplitud de l'experiència humana, presidida ara i adés per la injustícia, el dolor i la tragèdia. L'excés d'explicitud produeix la majoria de les vegades baixures fangoses on la barca de la poesia sol encallar. Per sortejar aquest perill, Alonso parteix de l'experiència personal i de la solidesa de les senzilles veritats irrenunciables a què apuntàvem més amunt (la llibertat de l'individu contra totes les formes d'opressió, la solidaritat contra la desigualtat, el poble contra l'estat, la diferència contra l'igualitarisme, la memòria contra l'oblit dels mansos…) per eixamplar la seua mirada i oferir-nos un dibuix amb voluntat cartogràfica dels mals que assetgen el nostre temps. L'antídot de la concentració poètica contra la metzina paralitzant de les imatges televisives en aquest haikú de mostra: “Sol un nen juga / dins del punt de mira / d'un franctirador”. La tristesa dels camps abandonats per la desídia, les al·lusions a les darreres guerres balcàniques, la sòrdida aventura dels cayucos, el crit contra la patuleia dels urbanicides moderns, les tragèdies d'Afganistan i Iraq, la lluita de l'home per la seua emancipació, la memòria del destí atroç de jueus i moros com un bumerang que acara els valencians davant el propi espill, les eternes enganyifes de la Mare Espanya, el monstre del consumisme, entre d'altres, són els temes que omplin aquestes cròniques de guerra, plenes de dolor, sí, però també de dignitat i d'esperança. Si en el fons tot poeta és una mena de corresponsal de guerra, Manel Alonso ho és ací de manera explícita i deliberada, i surt airós de la seua perillosa estada a les trinxeres perquè ha sabut decantar el seu verb més cap a la part visionària i profètica, sentenciosa i amerada de saviesa de l'Espriu de poemes com “M'han demanat que parli de la meva Europa” o del raimonià “He mirat aquesta terra” que no pas de la grandiloqüència estèril de molt tematisme social. Aquesta correspondència pot arribar així, en la seua cruesa neta i despullada, amb la força del seu lirisme sincer i directe, al cor intel·ligent dels bons lectors.

(Publicat al número 346 de la revista Saó corresponent al mes de febrer de 2010)

DOS BREUS SOBRE CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

2010-04-02T10:39:00.006+02:00

(Els escriptors Xavier Aliaga i Francesc Mompó a la Fira del Llibre de València)

Per Xavier Aliaga

Correspondència de guerra. Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia Paco Mollà. Col·lecció L'Aiguader número 23. Editorial Agua Clara, Alacant 2009.

La poesia pot ser un vehicle d'expressió estètica i, alhora, un instrument ben potent de dissecció de la injusticia i els abussos de poder. Manel Alonso, escriptor de llarg recorregut, opta en aquest poemari per la via directa, per un discurs sincer i descarnat, amb el pit obert, on preval la comunicació amb el lector i el fet de remoure consciències. Tot, sense renunciar a combinar el vers colpidor i la paraula precisa i irada amb instants d'una bellesa poètica ben paradoxal.

(Publicat al suplement Quadern del diari El País en l'edició valenciana el dijous 25 de febrer de 201o)

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) és un dels escriptors valencians amb una producció més densa, diversificada i prolífica. En el seu vessant de poeta té publicats diversos llibres, el darrer, Correspondència de Guerra (Aguaclara, 2009), una mostra de poesia directa, combativa, comunicativa, direccionada cap a les vísceres del lector.
Una nitidesa temàtica que, amb tot, no invalida el recurs a la bellesa, a moments de gran volada lírica que contrasten amb la cruesa de la paraula irada i sense concessions. Us deixe amb un dels poemes d'aquella correspondència de guerra, títol descriptiu i adient.

DONA, EL GALANT I AFABLE CAVALLER QUE ESTIMES
i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems
és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres,
generador també d'una violència sobtada i cruel.

Dona, la teua llar és una caverna amb hipoteca,
un cau llòbrec i amarg de llunes eclipsades
on ets lligada a una cadena de baules invisibles,
difícil d'arrossegar, impossible de rompre.

Dona, l'estima i l'odi, la por i el desencant
forniquen farcint-te el cap d'enfollides papallones,
mentre les escorrialles enagrides de l'amor omplin
amb els bassals de la rancúnia el sòl per on camines.

Dona, el paradís és la fugida somniada, inabastable,
el purgatori, l'habitacle on mastegues la pena,
els llimbs, el solc humit on és occida la joia,
l'infern, en blau infligit sobre la teua epidermis.

(Publicat el 2 de març de 2010 al blog Sota la creueta)

EL QUOTIDIÀ, LA ÚTOPIA I LA HISTÒRIA

2010-03-31T13:04:00.006+02:00

Per Vicent Cardona i Puig

La maledicció del silenci. Manel Alonso i Català. Col·lecció La Tardor, Els Llibres de Camacuc. València, 1992. Tercera edició, revisada el 2006, amb il·lustracions d'Alberto Urcaray, glossari de l'autor i activitats didàctiques a càrrec de Mercé Claramunt. Col·lecció Can Perla. Brosquil edicions, València 2007.

“Pense que tot poble té el suficient material acumulat en la seua micro i intrahistòria per a convertir, amb un poc d’imaginació, un món d’allò més quotidià en una geografia d’una fantasia utòpica, horrible o meravellosa segons els fantasmes que persegueixen el mag que les basteix. Pouet era,i és encara, un desconegut per als propis habitants, que viuen en la superfície sense aprofundir en res, deixant-se arrossegar pel signe de l’estupidesa que marca aquest temps inefable. Cap d’ells sap el secret que guarda la vila en les seues entranyes. Passen els anys i es van deixant perdre tots els senyals que marquen el camí de tornada. El quotidià no ens deixa escoltar el so de les nostres pròpies petjades”.
Aquest paràgraf, que com un misteri més, cal trobar al mig de la narració, pense que és la clau interpretativa del llibre del nostre amic i col·laborador de la revista Manel Alonso.
Després de les seues incursions dins del món de la poesia –sempre serà la poesia l’inici de la prosa?– Manel Alonso s’estrena, en el món de la narrativa, dins de la col·lecció la tardor, dels llibres de Camacuc. La narració comença per dos camins convergents, el de la remembrança històrica (“tot poble té el suficient material acumulat en la seua micro i...”) i el de l’aventura actual farcida d’imaginació-reflexió sobre el present (“...per a convertir...un món d’allò més quotidià en una geografia d’una fantasia utòpica...”), que ben aviat s’entrecreuen en el món de les llegendes infantils, la història recent (“els succeïts”), els soterranis, els monuments, la gran història, la prehistòria, els carrers, camps i muntanyes de Pouet (Puçol), que es pot convertir en un escenari actual de la més fascinant història de poltergeist cinematogràfic.
Manel Alonso, en els referents de remembrança, no s’aparta de la novel·la més històrica i actual del moment, amb clares referències a J. Franco –pot fer-se novel·la sense els “topos” referent més concret i micro-històric del teu poble?–, però es distancia (potser pels nous referents culturals dels més moderns?) projectant el passat local a un present farcit d’imaginació, d’història de pel·lícula televisiva futurista, i ancorada en els referents culturals passats: allí on descobrim la raó del present inquiet, amarat d’estima per allò ben nostre (“Pouet era, i és encara, un desconegut per als propis habitants, que viuen en la superfície sense aprofundir en res...deixant–. Cap d’ells sap els secrets que guarda la vila en les seues entranyes. Passen els anys i es van deixant perdre tots els senyals que marquen el camí de tornada...”).
Aquest camí de tornada (el nou “romanticisme” de la postmodernitat?) ens fa arribar a les preguntes més fondes que pot fer-se qualsevol persona sobre el sentit de la vida i que ens posen, conscient o inconscientment, en relació amb el transcendent.
El llibre es fa llegidor –m’imagine a Manel Alonso fruint en la seua escriptura, més que patint de part!– i donada la seua desbordant imaginació, els seus referents històrics i anecdòtics, el seu realisme imaginari i la seua fluïdesa narrativa, serà fàcilment llegit per un públic jove, però més fruït per la gent madura.

(Publicat a la revista Saó, Març de 1993)

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

2010-03-30T09:27:00.002+02:00

Per Carles Cortés

Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català , XIII Premi de Poesia Paco Mollà Alacant, Aguaclara, 2008

Aquest volum de poesia de Manel Alonso, amb el qual va rebre el premi Paco Mollà de l’Ajuntament de Petrer en el 2008, esdevé una bona mostra per a entendre la poesia publicada de l’autor en anteriors volums que he llegit. Un llibre coherent amb alguna de les reflexions que podem llegir sovint en el seu bloc, Els papers de can Perla; així podem llegir en els poemes una visió crítica contra la mediocritat. Alonso es rebel·la davant de la força ingent dels mitjans de comunicació i la hipocresia dels polítics que furten la llibertat als individus. El poeta denuncia les injustícies, tant presents en els mitjans de comunicació, que situa dins del marc de les accions contra les dones o contra els immigrants. Amb tot, podem trobar un cert deix de resignació en versos com “però, també, som els destinataris de les mentides que, / com una cadena, arrossegarem generació darrere generació.” (pàg. 18).
Cal destacar també la voluntat de deixar constància dels poetes o els companys que són tinguts en compte a l’hora de la composició poètica. Així, el poemari s’inicia amb “Un poeta no és cap corresponsal de guerra”, dedicat al difunt Manuel Garcia i Grau, en referència al seu llibre La ciutat de la ira, o, més endavant, en “Europa, península que et multipliques en penínsules”, sobre El nou rapte d’Europa de Lluís Alpera. Paral·lelament, observem una voluntat per ressaltar la importància dels records, del temps anterior: “El passat sí que existeix” (pàg. 21). Podem destriar “Miniatures”, unes petites joies, a la manera dels haikús, que a mena de sentències o judicis, ofereixen la nuesa de la reflexió del poeta, adreçats en diversos moments a cantants com Víctor Jara o Raimon, o escriptors com Vassili Grossman.

(Publicat al Quadern virtual de lectures de Carles Cortés)

EN EL MAR DE LES ANTILLES

2010-03-27T10:07:00.002+01:00

Per Toni Cucarella.

En el mar de les Antilles. Manel Alonso i Català. Pròleg Albert Calls i Xart. Primera edició a Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1998. Segona edició revisada a Brosquil edicions, València, 2005.

Als espanyols, tan donats a posar en dansa a tothora la seua vocació d’imperi, no els agrada gens haver de traure’s el pus de les velles ferides que feren minvar l’extensió dels seus dominis colonials. L’any passat va fer un segle de l’acabament de la Guerra de Cuba. Una guerra en la qual vam participar els valencians com a carn de canó. De la mateixa manera que, uns anys més tard, participaríem en les mateixes condicions, de la desfeta del Marroc. De la guerra de Cuba els espanyols n’han parlat, però ho han fet per la boca menuda. I de refiló. La ferida els cou i els irrita el pus de la derrota imperial que encara supura.
Tanmateix, si ells hi van perdre poder de vanaglòria i terra colonial, nosaltres els valencians perdérem les vides d’aquells que foren forçats a lluitar per una causa que no oferia ni els donava res, excepte fam, malalties, soledat, nostàlgia, mort... Si els espanyols eviten enfrontar-se de viva veu amb la seua història perquè han parlat d’imperis que se n’anaven en orris, nosaltres els valencians tenim dret a referir, novel·lísticament sí més no, la part humana del conflicte. Una part que és, al cap i a la fi, l’única que sabem per experiència pròpia. Fem ficció d’antigues realitats per acostar-nos a un temps que només és possible de reconstruir a través d’eixa ficció, la qual, però, esdevé realitat quan les paraules invoquen i evoquen imatges, sensacions i sentiments en la ment del lector.
Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) ens ofereix un viatge aproximador a la tragèdia cubana de fa un segle a través de la seua novel·la En el mar de les Antilles. Escrita amb agilitat i tensió. Manel Alonso ens acosta a l’experiència de Josep Amigó, un valencià obligat a abandonar la seua terra per anar a apuntalar amb la seua vida un imperi que trontollava.
Aquella no era la guerra de Josep Amigó. Ni la de tants valencians que hi van deixar la pell. Allò primer i cabdal que ell comprendrà a Cuba és que la seua vida no val res. Cada dia viscut és una propina que cal agrair a l’atzar. Hi malviurà entre la nostàlgia del país llunyà, de la família que tot just acaba de formar, i la sensació que tot allò que a ell l li importa ja no ho tornarà a tenir mai més a l’abast. I quan, havent sobreviscut a totes les vicissituds , tornarà a tenir-ho a tocar de mans, s’adonarà que ja no sap on té les arrels i, el que és pitjor encara, on té els sentiments. Sense arrels ni escorça és un arbre mort, pastura de corcons. L’únic agafall on Josep Amigó trobarà una certa empara serà amb la Negra Lola, una cubana que li ofereix molt més que un cos amb què desfogar els sentits i enganyar la soledat.
En el Mar de les Antilles conté una lectura que depassa l’àmbit de la novel·la històrica, ja que Manel Alonso s’hi pretexta per crear un argument narratiu en què la textura humana, les passions, les ambicions i els sentiments conformen la trama i l’ordit més enllà del retrat social i polític d’un conflicte històric que encara amaga claus per desxifrar,i que li serveixen alhora per aventurar ficcions que potser no se’n vagen gaire lluny de la veritat oculta. En el Mar de les Antilles va quedar finalista del premi de novel·la Antoni Bru d’Elx l’any 1997, i l’ha publicada Oikos-Tau.

(Publicat a Noticias 7 Dias, 20 de març de 1999)

EL TEMPS NO VOL QUEDAR PENJAT

2010-03-17T10:59:00.002+01:00

Per Carles Cortés

El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta. Llibres de L’Aljamia núm. 17. Rafelbunyol, 2008.

Aquest és el segon dietari de Manel Alonso que he llegit. Amb una senzillesa manifesta, el poeta (i narrador i assagista) revisa els anys 1990-1994 a través dels seus propis ulls. Un text resultant, segons em contava el mateix autor, de la selecció del dietari que té d’aquells mateixos anys. Trobem la veu reflexiva de la condició de l’escriptor que a la seua trentena vol confirmar la seua trajectòria. Hi ha els dubtes, les vacil·lacions, els patiments de qui vol dedicar-se a escriure i que troba, a través del coneixement i de la conversa amb altres escriptors més grans, un conhort a la seua dedicació.
Tot i l’heterogeneïtat de l’estructura del dietari, hi ha temàtiques recurrents com és el patiment pel pas del temps i per la voluntat de recuperar el passat en el moment actual. El títol seleccionat per a aquest segon dietari és, doncs, un encert. Un altre element força expressat és: “tinc la sensació de viure en un estat de provisionalitat.” (pàg. 30). També trobem una reflexió sobre el gènere en el qual es mou aquest llibre: “És clar que gran part de la literatura i de l’art gira al voltant del jo. El que no es pot pretendre és que l’univers sencer gire en òrbita al voltant d’un únic jo.” (pàg. 20). D’una altra banda, interessa al lector el retrat del moviment literari —especialment poètic— dels noranta, tant a València com a Alacant, amb les referències a la creació de la revista L’Aljamia o a Tuacte. Així, com les referències necessàries als companys de dedicació, com Vicent Penya, Ramon Guillem, Mercé Claramunt, i tants altres citats en el dietari. Hi ha també, referències a la família, a l’entorn més immediat, a la llengua pròpia, als costums i les festes. En definitiva, el tractament literaturitzat de la vida de l’escriptor en uns anys claus en la seua formació.

(Publicat al Quadern virtual de lectures de Carles Cortés)

SENTIMENTS CUBANS

2010-03-10T10:26:00.004+01:00

Per Imma Banacloche Giner

En el mar de les Antilles. Manel Alonso i Català. Pròleg Albert Calls i Xart. Primera edició a Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1998. Segona edició revisada a Brosquil edicions, València, 2005.

El 1998 suposa un any de commemoracions: el cinquantenari de la mort de Pompeu Fabra, el set-cents aniversari de la fundació del Monestir de la Valldigna, el cinquantenari de la Declaració Universal dels Drets Humans, el centenari de la generació literària del 98 i, com no, el centenari de la pèrdua per part de l’Estat espanyol de les últimes colònies que li quedaven, les Antilles. L’escriptor valencià Manel Alonso i Català ens presenta la seua última novel·la En el mar de les Antilles amb la qual va quedar finalista en el premi de novel·la Antoni Bru de la ciutat d’Elx, 1997. Hi conta la història d’uns soldats valencians que es troben immersos en una guerra en terres cubanes.

Llegint les primeres pàgines de la novel·la ja ens adonem de les reflexions filosòfiques que comença a fer-se el protagonista. Aquestes reflexions i pensaments aniran evolucionant segons avancen els esdeveniments en el cos de la història. El protagonista es veu immers en un món estrany on la nostàlgia per la seua terra que ara esdevé llunyana, la confusió de sentiments en trobar un amor apassionat en “la negra Lola” i l’imminent estat de rebel·lia per trobar-se en una guerra en la qual ell no entén res, són, en línies generals, el que dóna sentit a aquesta primera part de la novel·la. En una segona part, en els fets històrics, on l’ambició portarà el nostre protagonista a la humiliació i la degradació com a persona. Ací, el protagonista es rebel·la, s’associa i lluita per un futur millor i per la seua llibertat individual, encara que es taque les mans de sang. Ens presenta la idea de la guerra, de les guerres en general, de l’opressió de les persones, i dels soldats espanyols que tornen derrotats a una exgran pàtria que els ha traumatizat.

(Publicat a la Revista Saó)

LA PUGNA PER SOBREVIURE EN UN MÓN QUE NO ÉS EL NOSTRE

2010-02-27T11:47:00.004+01:00

Lectura de poesia al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida el passat 26 de febrer de 2010, dins de les tertúlies El desert de la paraula. A la taula Vicent Penya i Manel Alonso.

Per Vicent Penya

Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà” 2008 de l'Ajuntament de Petrer. Pròleg de Josep Antoni Fluixà. Editorial Agua clara, Alacant, desembre de 2009.

Feia set anys que Manel Alonso no oferia al públic lector un llibre de poesia. El darrer títol va ser Com una òliba, publicat precisament en la mateixa col·lecció que el llibre que presentarem tot seguit, Correspondència de guerra. Si en Com una òliba Manel Alonso ens parlava del pas del temps, de l’oblit i la memòria, però sempre amb una actitud de mirar cap al present (no puc deixar de recordar amb goig el seu magnífic poema “Peatges”), en Correspondència de guerra canvia completament de registre (o potser no tan “completament”) i ens ofereix una obra crua, d’un realisme esquinçador, que parla d’un món que no és el seu (com en el Diguem no de Raimon, que afirma que “nosaltres no som d’eixe món”), i que, com el mateix cantant de Xàtiva, tracta d’esdevenir un crit metafísic en un espai aliè i alienador, però en el qual, al mateix temps, se’ns fan oferiments de millora, se’ns donen idees per a avançar i progressar, i fins i tot se’ns convida a l’esmena.
Correspondència de guerra està composta per trenta-quatre poemes en general de vers lliure, estructurats en un únic bloc homogeni, és a dir, no dividit en cap part. Possiblement aquesta disposició visual proporciona una gran coherència a tot el poemari. També la temàtica és un ingredient que, sense cap mena de dubte, compleix la mateixa funció. En el llibre que presentem, l’autor parla d’una caterva d’humiliacions i d’escarnis a què està i ha estat sotmès l’home actual, l’individu del segle XXI, i dels perills d’aquesta degradació en una Europa que ha estat la capdavantera de la modernitat i dels drets humans. La decadència del poder polític, la depredació del territori, la pèrdua de valors cívics i democràtics, el sotmetiment de les petites nacions com la nostra a les grans nacions, la realitat de la violència de gènere, la demagògia mediàtica i política, són alguns dels temes que l’autor, com un rosari d’ignomínies vergonyoses, tracta en la seua obra.
No puc deixar d’evocar, després de llegir Correspondència de guerra, el nom d’un altre poeta “bèl·lic” (o més aviat “antibel·licista”) al qual Manel Alonso dedica el poema que obri el recull: Manel Garcia i Grau. Desconec quines poden ser les seues possibles “interinfluències” i el grau d’afinitat entre l’obra dels dos poetes (tret que els dos s’han inclinat en més d’una ocasió pel discurs cívic i social i manifesten constantment en els respectius corpus poètics el seu compromís per l’ésser humà), però la poesia de Manel Alonso, com la de Manel Garcia i Grau, esdevé, sobretot en aquest llibre que estem presentant, tota una torrentada de paraules sentides, dolgudes i ben sovint ferides. Es tracta, en definitiva, de la visió crítica d’un observador de la realitat, exposada amb un estil explícit però molt ric de recursos i d’una gran intel·ligència. Un llibre que, per descomptat, val la pena llegir i al qual vos convide a la lectura.

TOTA LA METRALLA

2010-02-17T09:05:00.003+01:00

Per Vicent Nàcher

Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà” 2008 de l'Ajuntament de Petrer. Pròleg de Josep Antoni Fluixà. Editorial Aguaclara, Alacant, desembre de 2009.

He de confessar-vos que de Manel Alonso fins ara només havia llegit dues novel·les: La maledicció del silenci i En el mar de les Antilles. A la base de dades del meu cervell jo havia classificat inconscientment aquest autor com a narrador, sabia que havia fet algunes cosetes en el món de la poesia, però no m’havia decidit a llegir-lo. Ja sabeu, la llista de les obres que volem llegir és llarga i la vida, potser, massa curta. També coneixia, com no, la seua faceta d’agitador cultural a través de la revista literària L’Aljamia i també dels seus blocs a Internet.
Ara, després de llegir el seu recentment publicat llibre de poemes Correspondència de guerra, la poesia de Manel Alonso m’ha sorprés gratament, o millor dit, m’ha colpit immensament. Sobretot per la seua concepció poètica, la de fer una poesia cívica i social, on el poeta és un combatent que lluita colze a colze amb els companys al carrer contra les injustícies de la societat en la qual ens ha tocat sobreviure. I és que, jo pense que és ara i no després, el moment d’una necessària consciència col·lectiva i d’una rebel·lió constant davant del caos altament globalitzat en què s’ha convertit el nostre món. Jo mateix, ja fa temps que he deixat a banda les lletanies de la poesia més artificial, i he optat pel compromís més sincer i la pretensió de claredat en el discurs poètic.
D’aquesta manera, a Correspondència de guerra, el cinqué llibre de poemes en la trajectòria poètica de l’autor, trobem unes constants vitals que perfilen de forma diàfana aquesta tan necessària poesia. En primer lloc, trobem un combat vital entre el poeta i la societat amb una expressió directa i clara plena d’una sinceritat brutal. Així, el lletraferit intenta comunicar-se amb el lector a través d’un compromís en la paraula. L’escriptura esdevé doncs, una ferramenta de diàleg, de debat, de denúncia d’un escriptor políticament desencantat. Alonso, amb el crit de la insatisfacció davant la passivitat de la gent, demana un món més just i solidari. Per tant, el poeta ja no és un ésser privilegiat aïllat a la seua torre d’ivori, sinó que és un humil ciutadà que no renuncia a la seua il·lusió de canviar les coses.
Fent una ràpida ullada a la seua obra poètica podem trobar els següents llibres: Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002) i una antologia, Les hores rehabilitades (2002). També cal remarcar, que l’obra que ens ocupa, Correspondència de guerra, publicada el passat mes de desembre de 2009 a l’editorial Aguaclara, ha estat guardonada amb el XIII Premi de Poesia “Paco Mollá” 2008 de la ciutat de Petrer.
D’altra banda, Manel Alonso i Català (Puçol, 1962), té una ja extensa trajectòria narrativa, amb novel·les com La maledicció del silenci (1992), Escola d’estiu (1994) i En el mar de les Antilles (1998), i un llibre de contes, El carrer dels Bonsais (2000).
De la mateixa manera, és autor de llibres infantils com Bernat i els seus amics (1996), Els cinc enigmes del rei (2000), Caram, quina aventura! (2001), amb el qual va obtenir el X Premi Samaruc que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians, L’arracada de l’oncle de Joan (2003), La Calderona és nostra (2004), Conte contat torna a començar (2006) i Conta’m un conte (2008), amb el qual va obtenir el XVII Premi Samaruc.
Finalment, dir-vos que podeu visitar els seus dos blocs a Internet: Els papers de Can Perla i Els mecanoscrits de Pouet.

Febrer de 2010

Algemesí (Ribera Alta del Xúquer)

POESIA I COMPROMÍS CÍVIC: A PROPÒSIT DE CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA DE MANEL ALONSO.

2010-02-14T10:44:00.002+01:00

Per Joan Baptista Campos

Correspondència de guerra. Manel Alonso i Català. Pròleg Josep Antoni Fluixà. XIII Premi de Poesia Paco Molla. Col·lecció L’aiguader, número 23. Editorial Aguaclara. Alacant 2009.

Versos breus però no lacònics, lleugers i no pas superficials, fondos sense embafaments, apassionats sense patetismes, complexos sense ser exhaustius, de vegades incisius i penetrants, esmolats com el ganivet d’un saginer, dolços com carrossos de sucre, d’altres suaus i eteris com bambolles de sabó, irònics i irreverents, melancòlics sense llàgrimes i, al capdavall, sincers, sense cap pretensió de convèncer ningú, amb l'única voluntat de dir allò que es vol dir, allò que cal dir… Aquestes són algunes de les sensacions que m’ha causat la lectura de l’últim llibre de Manel Alonso, Correspondència de guerra (XIII Premi de Poesia “Paco Mollá”, 2008, de Petrer).
Manel és home de país, i ha elegit voluntàriament el compromís com a bandera de la seua nova proposta poètica. Ha elegit aquest camí i no cap altre. La seua decisió és una continuació natural del seu compromís cívic: activista cultural i polític, poeta, narrador, articulista, crític, editor... Ara que sembla que haguem assistit a la mort de les ideologies, ara que les ideologies se solapen unes damunt les altres, es difuminen i es dissolen, es pacten i es negocien en el mercat espuri global, el poeta aixeca la veu. La dignitat humana, la consciència que l’estructura de la societat és radicalment injusta, els viaranys foscos del poder i la necessària coresponsabilitat de l’ésser humà planen pels seus versos. I no és un joc purament retòric, perquè el poeta defuig deliberadament de les floritures i fa servir la poesia com a proclama, com a denúncia, com a matèria discursiva. Manel creu ferventment en la paraula com a eina de combat, creu en el poder vindicatiu de les síl·labes. I amb els seus dubtes, amb les seues incerteses i limitacions, ens presenta aquesta apostasia valent i arriscada dels temps que corren. Els temps de l’immobilisme crític, del pensament únic a què ens ha abocat l’Era postglobal.
Des de la trinxera lliure del vers, l’escriptura flueix àgil i nerviosa; la seua radiografia aguda de la realitat, −que probablement s’entronca en aquella poesia de caire social, en aquell realisme social, en aquell compromís cívic que semblava que s’havia esvaït− sense ser cruel, no mostra cap compassió amb els poderosos, com tampoc cap condescendència amb els pusil·lànimes. I ho diu sense contemplacions, perquè ho vulguem o no, tots som una mica culpables. El seu diagnòstic de vegades ens fa aterrir. Com un freelance de les barricades, Manel dispara amb bales carregades de ràbia, amb l’autoritat de la seua llibertat, i ens dóna una admirable lliçó de moral.
És un discurs nítid i precís que disseca la realitat i s’ancora en l’esperança dels mots, oferint-nos una proposta salvífica, ben enfornada al laboratori de la reflexió, a la caverna màgica on el poeta fabrica el motlle transgressor d’un ésser humà nou: reflexiu i reactiu alhora, inconformista, això és, lliure, que pensa i actua en conseqüència. Però al fons d’aquestes vies aparentment desertes batega un anhel de comunicar-se amb el món.
Formalment el llibre s’estructura com un tot, sense pauses. Al llarg del poemari, Manel barreja la crítica a la política i als polítics, al poder, els atemptats contra el medi ambient, els desgavells de la història, amb la passió per la literatura, o l’anhel de justícia. Des de la introspecció, des de la creença d’un futur millor, el poeta poua la seua set de fraternitat. És un dol al sol entre la magra realitat i la fe en l’esdevenidor. És un al·legat ferm contra els vicis de la societat als quals Manel oposa la necessitat d’aprofundir en una consciència moral de tall postconvencional, universalista.
Alguns poemes estan dedicats a poetes o escriptors (Manel Garcia Grau, Lluís Alpera, Toni Cucarella, Marc Granell, Vicent Penya, Salvador Jàfer) amb els qui dialoga discursivament com a interlocutors vàlids de la seua poemàtica, i ho fa no només pel testimoniatge de l’amistat, sinó com un homenatge als seus referents literaris.
La passió per les lletres pot il·luminar i fecundar la creació, però també la pot enfosquir i assecar. No és el cas d’aquest poemari. Manel no es limita a donar fe, a retre comptes de la nostra època: examina i desentranya la realitat amb el bisturí esmolat de la paraula. I la nafra que obri segueix supurant. Un discurs que sens dubte ens fa molta falta com a homes i dones d’un país, com a membres d’un col·lectiu que s’insereix en un món engavanyat de disfresses i enfarfegat de retòriques vàcues.

(Publicat al blog La garfa dels dies el cinc de febrer de 2010)

LA PASSIÓ PER LA LITERATURA

2010-02-08T11:42:00.004+01:00

Per Vicent Penya.

En el mar de les Antilles. Manel Alonso i Català. Pròleg Albert Calls i Xart. Primera edició a Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1998. Segona edició revisada a Brosquil edicions, València, 2005.

L’obra narrativa de Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) es va iniciar l’any olímpic de 1992 amb La maledicció del silenci, una novel·la que ens submergeix en una part important del món de la mitologia de l’Horta de València, i que pretén recuperar el bocí més entranyable de l’univers popular proper a l’autor. Es tracta d’una obra primerenca on l’escriptor puçolenc ja mostrava, malgrat la seua joventut, el bon ofici literari que havia assolit després d’uns quants anys exercint com a periodista, i on aconsegueix, segons paraules d’Albert Calls i Xart, “un calidoscopi de sensacions i pulsions i la redescoberta d’un univers mític i mitificador”.
Dos anys després, el 1994, va publicar el segon lliurament de narrativa, Escola d’estiu, en aquest cas una novel·la de gènere eròtic. Tot fent una cabriola de “transvestisme literari”, Manel Alonso es posa en el paper d’una dona per donar lloc a una història suggerent i suggeridora que ens relata, des del punt de vista femení, tot un seguit de sensacions i de sentiments de la història més íntima contada per ella mateixa. Alhora, en aquest any 1994, Manel Alonso inicia la seua trajectòria poètica amb el llibre Amb els plànols del record.
Continuant amb aquesta regularitat de publicació, l’any 1996 apareix el llibre Bernat i els seus amics, un volum de relats infantils, al qual, personalment, li tinc un gran afecte, i trobe que és un dels millors textos en l’obra editada per l’autor. S’hi narren les aventures de Bernat, en realitat el fill major de Manel Alonso, i acaba amb l’episodi del naixement d’Arnau, el seu segon fill. En aquests contes, que s’han anat publicant principalment en la revista infantil Camacuc, l’escriptor aconsegueix crear un univers de tendresa i poesia on les coses senzilles i quotidianes es transformen en esdeveniments importants i transcendentals.
Arribat l’any 1998, Manel Alonso publica la novel·la En el mar de les Antilles, tot i que uns mesos abans, i durant el mateix any, havia editat un volum de relats per a adults, Espècies en perill d’extinció, i el seu segon llibre de poesia, Oblits, mentides i homenatges. En Espècies en perill d’extinció, recull de contes breus, ens relata amb una gran precisió de detalls i amb una innegable destresa en l’anàlisi humana els distints passatges de la vida quotidiana d’uns quants personatges turmentats. Oblits, mentides i homenatges és un poemari on l’autor fa un recorregut apassionant per la vida, per la mort, per la veritat i per l’oblit, i en el qual presenta, com en anteriors obres líriques, una poètica despullada, original i que en tot moment fa bandera de l’autenticitat.
En el mar de les Antilles, el llibre de més extensió que l’autor ha publicat fins ara, és una novel·la en la qual se’ns ofereix la possibilitat de passejar-nos pels últims dies de la Cuba colonial. Els seus dos grans protagonistes són, d’una banda, l’Havana del 1898, “amb la seua música, la seua flaire, la seua arquitectura, la seua nit”; i de l’altra alguns dels grans temes humans de totes les èpoques: l’amor, el sexe, la nostàlgia, l’ambició. Llibre d’escriptura àgil i de lectura fluïda, Manel Alonso hi juga fort amb els diferents ingredients que en formen part: un argument interessant, uns passatges ben documentats, un estil personal que qualla en cada pàgina.
Per mitjà de la història d’una colla de soldats, en la qual destaquen les peripècies d’un llaurador de l’Horta de València, Josep Amigó, de malnom Pep el de Tos, ens submergim en els successos que desencadenaren la guerra amb els Estats Units i la pèrdua de les restes de l’imperi espanyol. Pep el de Tos es mou entre la nostàlgia que sent per la seua terra, on ell treballava com a llaurador i on ha deixat la dona i els fills, i la passió que ha descobert en el nou país que l’acull, on exerceix com a soldat i on l’atenalla el gran amor que sent per la Negra Lola.
Aquesta nostàlgia per la terra llunyana se circumscriu principalment al seu poble, Pouet, que és en realitat el nom inventat de Puçol, localitat on viu i va nàixer Manel Alonso, un nom que ja apareix en anteriors títols, La maledicció del silenci i Bernat i els seus amics, i que podia esdevenir, segons paraules d’Albert Calls, un “Macondo de l’Horta”. A l’illa de Cuba, en canvi, el sentiment que envaeix Josep Amigó no és la nostàlgia, sinó la gran passió amorosa que descobreix en una dona que és el prototip de la puresa brutal dels sentiments. Però és l’enyorança per la terra llunyana i per la família la que provoca que el protagonista determine finalment donar un pas decisiu i arriscar-se en una acció bèl·lica, per tal de guanyar els diners suficients per fugir de la misèria castrense i millorar les seues condicions de vida.
La major part dels companys de viatge del soldat Josep Amigó són catalanoparlants. Això és una dada que l’autor transmet en el paper més o menys conscientment, i que, a més de donar-li un aire més nostre a la novel·la, no deixa de ser un homenatge emotiu al nostre país. L’Horta, la Ribera, el Camp del Túria, i també el Maresme, Mesquinesa i Mallorca, són les comarques i les ciutats que, com a puntes de llança, s’alcen arreu de tot el llibre. També hi ha, però, qui no veu amb bons ulls aquesta diferència: “Esos últimos de la fila, que hagan el santíssimo favor de hablar en cristiano, o les meto un paquete que se cagan”, exclamava un brigada a aquells que parlaven en català.
Escrita a ritme d’havanera, amb interessants apunts psicològics i amb impagables passatges irònics —una ironia ben valenciana, per cert—, En el mar de les Antilles és al capdavall una novel·la d’una gran humanitat, una obra ben mesurada, on l’autor ha apostat fort i consolida la seua carrera literària, per donar pas, a partir d’ara, i segons pronostiquen molts dels seus lectors, a la consecució d’una veu pròpia dins de la literatura catalana.
Finalment, i pel fa que al resum de la seua obra en conjunt, he de dir que per a mi el més sorprenent en la trajectòria de Manel Alonso és, a més de la diversitat de temes i gèneres que ha tractat i ha escrit, la progressió en línia creixent que experimenta la major part de la seua obra i, per descomptat, la tenacitat que hi posa en tots els projectes que du a terme, tant de caire literari com editorial. Parlant amb ell, es nota que aquesta és una de les seues principals preocupacions i una premissa que sempre té present: que l’obra publicada avui, siga millor que la publicada ahir, i l’obra de demà, millor que la d’avui.
“Una passió anomenada literatura”, resumia Francesc Viadel en el pròleg que li dedicava en el poemari Oblits, mentides i homenatges.

Publicat a la revista L’Aiguadolç tardor de 1998

EL DELIRI DE LA CONFESSIÓ

2010-02-04T09:37:00.002+01:00

Per Xènia Dyakonova

Estiu, 1987. Dietari. Manel Alonso i Català. Llibres de l'Aljamia. Rafelbunyol, 2005

El dietari sempre ha estat un gènere perillós i ambigu. Sembla que estigui destinat a la introspecció, que jugui el paper d'un mirall, o de la mirada cap enrere, com la d'Orfeu. Sembla també que hagi de tenir la forma d'un soliloqui o una mena de diàleg amb la pròpia consciència (o amb el propi passat). Sembla que sigui un espectacle per a un sol actor, que al mateix temps és l'espectador i el crític. Però en realitat, com més avancem en la modernitat, en l'època gloriosa de l'estriptis i els talk show, el dietari, fent-los companyia, es converteix en un pretext per a l'exhibicionisme més desinhibit. Ha esdevingut una trampa transparent: una confessió íntima que l'autor mormola a cau d'orella del món sencer. Per tant, abans que res, es preocupa per quedar bé davant d'aquesta orella immensament encuriosida i xafardera. I l'orella li ho agraeix.
Manel Alonso i Català, poeta, periodista i editor valencià, es remunta fins a l'estiu de fa dinou anys, i ens ofereix una radiografia completa de la seva ànima de jove romàntic i una mica egòlatra, com tots els poetes. La seva ingenuïtat sincera a vegades és entendridora: confessa que es va inscriure a l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana perquè volia que la gent que l'envoltava el reconegués com a escriptor. En un altre moment dubta de si la seva obsessió per l'erotisme es deu a les seves hormones o a les lectures. Doncs sí que no queda clar, i és aquí on radica l'encant del protagonista: el narrador apareix realment com un camp de batalla entre la libido i l'amor pels llibres. Explica les seves experiències eròtiques i revela els seus somnis lírics amb una franquesa aclaparadora, i fent servir unes imatges i unes metàfores pròpies d'un romanticisme exagerat que avui dia no provoca gaire més que un somriure irònic o indulgent. Tanmateix, cal destacar la capacitat que té l'autor de recrear la figura d'un noi càndid i espontani, somniador fins a les últimes conseqüències, honest amb si mateix (ergo, amb el lector), social i addicte a la inspiració poètica. El que falla és que la descripció de la seva vida quotidiana al llarg d'aquell estiu llunyà és de vegades massa fotogràfica, massa documental, sense passar pel filtre d'aquesta màquina maliciosa que és el llenguatge. I el llenguatge, al meu parer, sempre és literari.

Diari Avui, 19 d’abril de 2006

DIETARI D'UN OBSERVADOR

2010-01-31T17:08:00.003+01:00

(D'esquerra a dreta Vicent Pallarés, Pasqual Mas, Teresa Alegre -regidora de Normalització Lingüística- i Vicent Usó, a la biblioteca de Sagunt durant una taula redona el 18 d'abril de 2002)

Per Pasqual Mas i Usó

El carrer dels bonsais. Manel Alonso i Català. Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999. Col·lecció literària Joan Escrivà. Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, 2000

Manel Alonso (Puçol, 1962) ens fa passejar en la seua última obra narrativa per una successió de xicotetes històries que escodrinyem cada racó de la quotidianitat d’un carrer dels bonsais viscut amb la proximitat del veïnatge i amb la distància de la ficció. El seguiment d’escenes busca fer sentir el lector com un caminant que, despreocupat i amb voluntat d’observació, dirigeix la mirada i troba el fil d’una situació que comença sobtadament davant dels seus ulls, es desenvolupa en quatre pinzellades i acaba fugaçment marcant el ritme d’un viatge d’impressions tan circumstancials com xocants. Cada relat d’El carrer dels bonsais és com una finestra per la qual hom guaita i comprèn amb mínimes instruccions l’argument concentrat de cada microconte. El lector sembla encetar una lectura com si fera zàpping i amb uns pocs indicis ben interpretats en té prou per encapdellar allò que tal vegada s’esdevindrà en cada troballa argumental.
En 1928 Max Aub va trencar el món de la narrativa amb un llibre, Prehistorias, ple de microcontes i avui assistim a un veritable allau que no sempre amb bon nord es llança per aquest camí dels relats breus. El cas de Manel Alonso cal situar–lo dins de l’observació memorialística i poètica de la millor branca literària –tal vegada amb una mirada d’abstracció oriental– amb una barreja d’humor i ironia al voltant dels habitants d’un carrer d’un poble que als seus lectors els ha de resultar ben conegut: Pouet; ja que és aquest poble on situava l’acció de la seua primera novel·la La maledicció del silenci. La petitesa dels contes fan referència –i així o pregona el títol– a l’últim vers del llibre de Xulio Ricardo Trigo La vida fosca. Ací el llibre de Manel Alonso avança com una camera que fera tràvelling recorrent casa per casa i enlairant l’aventura que s’amaga rera de cada porta; d’ací que l’estratègia narrativa siga tant palesa i enganxe els microcontes tot formant un únic món familiar alimentat pel caliu de les paraules. Però a més, El carrer dels bonsais és un bon exemple de com l’ajuntament de Catarroja, després d’un parèntesi fora de seny normatiu, es redreça i torna a premiar treballs bens escrits i de gran qualitat literària. Aquest llibre, presentat per Arantxa Bea, avança per la narració fins que un personatge pirandelià s’enfronta al narrador, com a Niebla d’Unamuno, proporcionant un bon motiu per reflexionar de quin pa es fan els personatges i quin és el veritable suport de la ficció. Sens dubte, amb El carrer dels bonsais llegit amb plaer es veu com la vida és fonamental per a la literatura. O serà a l’inrevés?

Publicat a la revista de creació Abalorio, número 28. Sagunt, 2000.