Aquest vers forma part d'una de les cançons del treball discogràfic del cantautor Artur Àlvarez dedicat a LA MAR. En ell apareixen poemes de poetes contemporanis valencians com ara Aina Garcia-Carbó, Susanna Lliberós, Reis Lliberós, Vicent Penya, Francesc Mompó, Gràcia Jiménez, Rosabel Gumbau, Maria Carme Arnau, Berna Blanch, Manel Alonso i Català, Manel Pitarch, Josep Lluís Abad.
Per Josep Lozano
Entre
les diverses motivacions del fet d’escriure, hi ha la voluntat de deixar
constància del temps viscut, per a que perdure més enllà de la fràgil memòria
personal, abans que el pas inexorable dels dies el condemne a l’oblit. Desig
que aflora en un bon nombre d’autors en elegies, relats commemoratius, memòries
o dietaris. Els qual solem associara un referent indiscutible:com ara l’escriptor
francès Marcel Proust (1871-1922) i la seua heptologia narrativa titulada: A la recherche du temps perdu, en què
l’enyorança és l’eix subjacent de les
set novel·les.
Per
altra banda, i com fàcilment podem comprovar en alguns dels llibres de Manel
Alonso i Català, aqueixa voluntat de recuperar la memòria també n’és una
constant des de la perspectiva de l’escriptor de Puçol, un poble de l’Horta
Nord, convertit en habitatge dormitori de la gran ciutat i en un país que no
volen que siga. En aqueix sentit podem citar Les petjades de l’home invisible (2017) —Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians del 2018—, el Quadern per a Joan (2019) o
el Quadern de Ca Perla (2020). Escrits
a partir del medi o, millor dit, de l’activitat que a aquest obrer de les
lletres —com ell mateix s’autodenomina— li ha donat sempre sentit a la seua
vida: la creació literària. Una
trajectòria que començà en els anys 80 i que, pacientment, ha desenvolupat a través d’un bon ventall de
gèneres i tasques, com ara en el camp de l’edició o escrivint articles, poemaris,
novel·les, contes, llibres infantils i dietaris, amb els quals ha aconseguit
diversos premis.
El
llibre que hui comentem també participa d’aqueixa voluntat, però des d’un punt
de partida força punyent, dolorós. Ja que la mort d’un fill o d’una filla és,
sense cap de dubte, la tragèdia més colpidora que pot ocórrer en l’àmbit
familiar. El Quadern per al meu fill
Arnau, de Manel Alonso i Català, publicat per l’editorial Neopàtria; un poemari
que consta del preciós pròleg de Sonia
Giner Molins,sobre la relació amb Arnau, de la seducció mútua, de l’amor, de la
intensitat, de la fascinació, del desamor, i
ens el presenta com “Un paisatge conegut i alhora canviant. Desafiador i
salvatge, però pur.” I també d’un colofó final ben significatiu: “A manera d’epíleg.
Elegia a Arnau Llibertat”, de Marc Campos
Gallego. Pròleg i epíleg que emparen o acoten, en certa manera, els
trenta-set poemes que Manel escriu al seu fill. En què ens parla, amb gran amarguesa,
de l’arravatament, de la gran pèrdua en un dia infaust, de la sotragada d’aquell
terrabastall dolorós, que els cau a la família a sobre com un allau de pena tan
difícil d’assumir.
Són
poemes diàfans, pulcres, sense cap concessió a la hipèrbole o a l’enigma
difícil de destriar. Confegits des de la tristor per al rescat de sensacions, per
a la recreació d’instants, de moments, de les ocasions intenses viscudes,
compartides o a vegades desaprofitades,amb el fill estimat. Poemari que Manel va composant amb destresa, com qui tessel·la a
tessel·la conforma un bell mosaic, la petjada de l’absent, estimada però ja
irrecuperable.
Rememorarà
i resseguirà alguns moments de la seua infantesa i adolescència, com quan Manel
mateix —que havia aprés els rudiments de l’ofici de perruquer al servei militar—
li tallava de xiquet els cabells; l’amor filial als pares o el fraternal al seu
germà Bernat. Com també la descoberta paterna del primer enamorament del fill;
del seu esperit solidari;el de l’esportista;de la seua participació en curses o
en les partides de galotxa o de handbol. L’incipient poeta, a vegades escrivint
cançons de rap. La seua ànima de camperol a la comarca de l’Horta, en una terra
pervertida pel “progrés”, i l’anhel de tindre un maset. La dimensió humana
d’Arnau; el compromís polític;el seu activisme cultural, la participació en
programes radiofònics o publicacions, el lluitador per les llibertats, la
preocupació pel proïsme.
Elements que conformen un llibre ben
personal, un tot singular, un acte d’amor
envers el seu fill, entranyable, ben insòlit, commovedor, que emociona
profundament la persona lectora.
Moltes gràcies per la confiança dipositada, en demanar-me la opinió sobre
els teus llibres. T’he d’advertir, d’entrada, que els meus comentaris són
completament subjectius, ja que m’és impossible ser objectiu, parlant de tu i
de la teva obra, per raons òbvies d’amistat i de coneixença mútua. Tot i això,
provaré de ser el més rigorós possible.
*
Poesia:
Indubtablement, Quadern per al meu
fill Arnau és una fita. Tant a nivell emocional com intel·lectual.
Marca un abans i un després, en molts aspectes. És un volum de poesia amb una
càrrega energètica enorme, i molt ben escrit, i descrit, d’una fondària humana
excelsa i molt precisa. És, al meu parer, un volum que exposa, canta i sonda
l’Existència (la Vida i la Mort) amb totes les seves alegries i les seves
penes, on la Transformació (i el Dolor que aquesta comporta) hi són tothora
presents.
També tinc bons records de Amb els
plànols del record, de Com una òliba, i de Quadern per
a Joan. Però són impressions de la memòria (que cada dia que passa minva
una mica); sincerament, me’ls hauria de rellegir per dir-te alguna cosa més
concreta.
Novel·la:
Amb La maledicció del silenci vaig
descobrir el teu Pouet. En aquella època (a mitjans de la dècada de 1990) em va
engrescar força la lectura, perquè hi veia alguna similitud amb el meu Àiled
(La Sénia). Les arrels de l’imaginari propi, vinculat amb els costums, la
toponímia, i l’entorn en general de l’indret d’on un se sent fill, són sempre
molt potents i marquen, de manera profunda i significativa, per a tota la vida.
Són símbols i mites (de vegades individuals, de vegades col·lectius) que, de
vegades es transformen, es transfiguren, s’oculten durant temporades sota
terra, com els rius subterranis, però que perviuen, malgrat tot.
En el mar de les Antilles és la novel·la que, potser, sigui una de les més rigoroses,
documentades i més ben explicades que he llegit mai sobre tot el sarau de Cuba
de 1898 (n’he llegit poques, ja que no és un tema que m’interessi
especialment). Crec, sincerament, que els lectors en general la coneixen poc,
ja que és una gran obra que encara roman en l’oblit general.
Pel que fa a Entre les urpes del
gat, dir-te que em va agradar, ja que tracta de temes (aquesta vegada sí)
que m’interessen més, relacionats amb els misteris històrics medievals d’una
població i, alhora, amb les vicissituds quotidianes i amb les actituds de les
persones, la qual cosa permet fer una introspecció i conèixer una miqueta
millor els límits dels éssers humans. Fer una capbussada als budells interns,
als abismes propis, sempre és positiu.
Narrativa breu:
En aquest cas, i sense menysprear els altres reculls, m’inclino per l’antologia El carrer dels Bonsais. Hi ha reunits uns contes excel·lents, molt punyents i amb una versemblança colpidora; inoblidables, amb una personalitat pròpia (personalitat del conte en si mateix) identificativa i singular. Personalment em va evocar els Contes du chat perché (1934-1946), de Marcel Aymé, la qual cosa sempre és d’agrair, tot i que el teu estil és ben diferent, per descomptat. Em va alegrar molt que es traduïssin a l’italià. Són uns relats molt ben construïts, amb unes bases molt sòlides.
Assaig:
Precisament durant aquest darrer confitament
(desembre 2020) que encara patim em vaig llegir Les petjades de l’home
invisible. Cadascun dels escrits és una mostra ben explícita i real del món
salvatge en el qual sobrevivim (o sobremorim) com podem. Crec que és molt
interessant (i important) dir les coses pel seu nom; i en aquest sentit, cal
remarcar tot allò que expliques sobre el món de les lletres i de l’edició, així
com els problemes amb les «autoritats» i administracions que, en lloc de
facilitar-nos les coses, als ciutadans en general, fan més aviat el contrari:
ens poden pals a les rodes. D’altra part, els textos exposen, i plantegen,
dubtes i reflexions de tota mena que impliquen tothom, en el supòsit que
«vulguem millorar el món, i/o la societat». Trobo que és un volum molt complet.
*
En fi, ignoro si et servirà de res això que
he escrit, Manel. Agrair-te, com a creador, la feinada que has fet al llarg de
tota la vida; perquè, per a alguns «ciutadans invisibles», escriure és viure (o
malviure).
Emili Gil i Pedreño. Correu electrònic del 2 de Febrer de 2021 a les 17,21 hores.
Com que soc una persona curiosa i, a més, sempre he tingut la necessitat
de saber quina és la recepció del meu treball literari entre els lectors, conscient
així i tot dels índex molt baixos de lectura en llengua pròpia que hi ha al
País Valencià i de l’escassa incidència de la meua obra en altres territoris; i
com que soc pare de sociòleg i un cert interés se m’ha enganxat per la qüestió
per via filial; i com que a més qui no té faena el dimoni li’n dona, vaig
decidir durant la primera setmana de febrer fer una enquesta, un sondeig, amb
l’objectiu de saber quines són les quatre obres, una per gènere literari, que
més els han agradat als meus lectors. Aquest 2021 farà trenta-cinc anys de
l’edició del meu primer quadern de poesia, A
tu, del viatger estrany (autoedició, 1986).
El sondeig, he de confessar-ho, ha estat un tant irregular, ja que arribar
a cinquanta persones que hagen llegit almenys un huitanta per cent de la meua
obra ha estat una aventura difícil i complicada. A més, la representació per
edats i per sexes és inexistent. Hi ha pocs menors de trenta anys i poques
dones, la majoria dels participants són valencians, pocs catalans i cap de les
Illes Balears, l’Aragó o l’Alguer.
L’enquesta era de pregunta única: “Quin, des del teu punt de vista, és
el millor llibre per gènere literari, poesia, novel·la, narrativa breu i assaig
dels que he publicat fins ara?”, i tot seguit afegia una llista d’on havia tret
fora les tries personals de poesia, Les
hores rehabilitades (Brosquil edicions, 2002) i Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes (Editorial
Germania, 2012).
Dues persones van justificar amb un llarg escrit la seua decisió, una de
les quals vull publicar en aquest blog amb el seu permís; altres ho han fet amb
quatre ratlles i la majoria han anat directament al gra. Altres dos em van
assenyalar que m’havia oblidar de posar els llibres que havia escrit destinats
al públic infantil.
N’hi ha un que afirma amb contundència que els millors llibres són els
que he publicat els darrers anys. Altres que els és molt difícil elegir i de
vegades em donen dos títols.
Un altre s’excusa per no haver llegit tots els títols i no vota afegint
tot seguit: “La teua literatura ha rebut per part de crítics, lectors i autors
una molt bona opinió”. Una de les poques dones que ha participat m’assegura que “no en puc elegir un de cada”, i això que
és una de les persones que més a fons coneix la meua obra.
N’hi ha quatre que no han votat un dels gèneres, en un cas novel·la, en
un altre narrativa breu i en dos poesia. I n’hi ha un que ha votat un llibre
que no havia posat en la llista, Puçol en
la memòria (Publicacions de l’Ajuntament de Puçol, 2015).
He tingut la sorpresa que el darrer títol editat, Quadern per al meu fill Arnau, que acaba d’eixir i ha tingut una
distribució nefasta, ha sigut un dels més votats.
Un dels enquestats que ha publicat la pregunta amb la llista de títols en
el facebook ha obtingut només una resposta en el seu mur: “Jo em quede amb
l’últim pel significat que té”.
Hi ha hagut un seguit de llibres que no han obtingut cap vot, el dietari
A mala hora gos no lladra i les
col·leccions de poesia A tu, del viatger
estrany, Amb els plànols del record (Editorial
Germania, 1994) i Un gest de la memòria (Edicions
de la Vorera, 1999). Els quatre fa més de dues dècades que es van editar, no
van tindre una bona distribució i a hores d’ara no es troben ni en llibreries
de vell. Amb un únic vot s’han salvat en poesia Com una òliba (Editorial Aguaclara, 2002), la col·lecció de
microcontes Espècies en perill d’extinció (La impremta arts gràfiques,
1998), que personalment considere un antecedent d’El carrer dels Bonsais (Ajuntament de Catarroja, 2000) i els
dietaris Estiu de 1987 i El temps no vol quedar penjat, que junt amb
A mala hora gos no lladra conformen
una trilogia que va editar Llibres de l’Aljamia del 2005 al 2010.
On la diferència de vots ha sigut més notable i la predilecció dels lectors més clara és en el gènere de novel·la, on Entre les urpes del gat (Editorial 3i4, 2018) ha estat el més votat, seguit a distància per En el mar de les Antilles (Oikos-Tau, 1998). En assaig també ha gaudit de la predilecció del públic Les petjades de l’home invisible (Quorum llibres, 2017) i a una curta distància ha quedat Quadern de Ca Perla (Editorial Neopàtria, 2020). En narrativa breu, la pugna ha estat pel segon i tercer lloc, que s’han disputat L’ombra del bou (Editorial Neopàtria, 2016) i El carrer dels Bonsais, encara que la majoria dels vots els ha recollit Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011). En poesia el vot ha estat molt disputat entre els llibres Quadern per a Joan (Editorial Neopàtria, 2019) i Quadern per al meu fill Arnau (Editorial Neopàtria, 2020), potser perquè, com diu el professor Adolf Piquer en el llibre La identitat narrativa valenciana en el segle XX (Institució Alfons el Magnànim, Centre Valencià d’Estudis i Investigació, 2020), “principalment perquè la literatura és emoció per se”.
I aquest ha estat el resultat. Només agrair a tots els qui han
col·laborat en l’enquesta el seu temps i la seua estima.
Albert Calls i Xart*
Quadern
per al meu fill Arnau (Col·lecció Mare
Nostrum, número 51. Editorial Neopàtria. Alzria, 2020), de Manel Alonso i
Català, és un llibre colpidor. Tant de bo mai s’hagués hagut d’escriure ni de
llegir! Però la vida és més forta que nosaltres i els nostres desitjos i del
dolor profund de la pèrdua del fill surt aquesta carta escrita per necessitat,
des de les profunditats i l’amor paternofilial de Manel a Arnau, qui
malauradament ens va deixar aquest any passat.
Poemari
escrit a través dels records i el dolor, carta tan personal com intransferible
en la qual a cop de vers anem retrobant-nos l’Arnau, que amb 25 anys
d’existència ha deixat el llegat d’una trajectòria intensa, sembrada d’amics i
projectes, anhels de llibertat i somnis que un tràgic destí va estroncar.
Es
fa difícil escriure sobre aquest llibre punyent, colpidor, senzill i directe,
que no podem separar de la vida. La paraula s’alça com un darrer clam dolorós i
trenca totes les barreres de les febleses i grandeses que tenim com a humans.
A
vegades la realitat esmicola la literatura, quan la vida ens aplana i els
poemes esdevenen un crit davant de la impotència i un salvavides per aferrar-se
amb desesperació als records. Aquest llibre ens parla de grans persones. I de
la voluntat de salvaguardar la memòria contra la fragilitat del viure.
“El més petit de tots,
massa tendre per a la vida,
enlairava la bandera de la llibertat d’expressió”.
Quadern
de Ca Perla, de Manel Alonso i
Català, (Col·lecció Manuzio Narrativa. Editorial Neopàtria. Alzira, 2020) és
l’altre títol de l’autor valencià, previ a Quadern per al meu fill Arnau.
En
aquest cas es tracta de prosa directament al servei de la memòria, un pretext
però per reflexionar sobre un mateix i l’entorn, la globalitat i universalitat
d’allò més proper.
Recordo
aquell primer títol de Manel Alonso, de fa uns quants anys, La veu d’un poble, autor que des del
Puçol més local s’ha anat projectant al món global del segle XXI, amb una
trajectòria literària consolidada i sent un activista cultural de primer ordre.
A
través de la seva prosa vindicativa ha anat enregistrant figures i paisatges
del seu tarannà vital, la demostració que allà on vivim pot ser el centre del
món si tenim la capacitat d’observar amb els ulls interiors de la nostra ment.
L’autor
ens recorda en el llibre que és de poble, li agrada ser-ne, “encara que aquest
no és aquell que fou”, ens diu. A Quadern
de Ca Perla ens parla de la família i els veïns, el pas del temps i la
incidència dels uns amb els altres, la memòria compartida de tots aquells que
són els nostres companys de viatge.
I
és que a poc a poc, llibre a llibre, en Manel ha anat escrivint la seva
història i la del seu món, el miracle de la literatura de preservar el record
que malda sempre per desaparèixer.
En
aquest Quadern s’hi apleguen opinions, comentaris, apreciacions, emotius
moments i petits grans fils que ens lliguen a una memòria col·lectiva
compartida. Tot un itinerari vital de sensacions, vivències i emocions, trossos
d’eternitat, allò que de veritat importa i que encara que pugui semblar que
queda esborrat en ombres i cendres, persisteix.
“El
cervell és una calaixera on guardem, aparentment desordenats, plens de pols i
teranyines, els nostres records”.
*Poeta, narrador, agitador cultural i periodista nascut a Cabrera de Mar el 1966.
Àngel Martínez Moreno
Benvolgut Manel, finalment he pogut llegir el teu llibre Quadern
per al meu fill Arnau, i ho he pogut fer fluidament i gaudint-lo. No soc ni
tinc les qualitats d’un crític literari però sí que em considere un bon lector
i és des d’eixa perspectiva que voldria dir-te que el poemari m’ha
semblat excel·lent, tant en la forma com en el contingut. L’he
llegit entenent que pretenies elaborar un retrat biogràfic d’Arnau però també de
tu mateix i de la vostra relació. M’ha agradat especialment el llenguatge, que
permet al lector entrar al text, que l’incorpora, li fa un lloc entre vosaltres
i li atorga el dret a sentir-se còmplice i involucrat en una història
que pertany a altres (vosaltres dos) i experimenta que, malgrat això,
li és permès de compartir-la. El lector es pot reconèixer en els versos
fàcilment i sap tothora de què parles. Són versos que convidaran qui els llija
a fer-los seus i poder viure’ls com si foren propis. La identificació amb el
poeta és immediata i jo diria que inevitable. Així, en tant que lector vull
donar-te les gràcies per haver compartit una experiència tan terrible i
haver-la transmutat en versos i la millor poesia.
Per altra banda, i ja des d’una altra perspectiva, no menys
important, supose que haurà estat una bona ferramenta que ajuda a l’elaboració
del dol i la integració de la pèrdua tant per a tu com per a sa mare i els seu
germà, així com per a altra gent propera. També des d’aquesta consideració es
tracta d’un llibre excel·lent.
Malgrat les circumstàncies que t’han portat a l’escriptura de
poemari, enhorabona pel resultat. I tingues la certesa que també li serà de
força utilitat a altres persones que potser es trobaran en situacions
semblants.
Una abraçada.
*Àngel Martínez Moreno és poeta, psicòleg social i especialista en psicologia clínica.