QUADERN PER AL MEU FILL ARNAU

 

Per Sílvia Tarragó i Castrillón*

Arnau era el fill de dos grans amics meus, Manel i Pilar, i com que l'amistat amb els seus pares ve de lluny, la seva existència sempre va ser present en la meva. El vaig conèixer de nadó, de nen i de jovenet, però no ha estat fins que aquesta existència seva es va escapçar, que m'he adonat de tot el que era Arnau.

El seu gran sentir, les seves ganes d'un món just i lliure, van condensar els seus dies en un impuls que es va manifestar en un munt d'iniciatives. Totes aquestes accions van arribar a moltíssimes persones en les que ha deixat una profunda empremta. Perquè hi ha esperits que són així, com l'Arnau, que arriben per canviar-nos la perspectiva del món i que ens retornen la confiança en les persones.

En Quadern per al meu fill Arnau (Col·lecció Mare Nostrum, número 51. Editorial Neopàtria S.L. Alzira, 2020) participem del diàleg que el seu pare, l'escriptor Manel Alonso, li fa arribar des del dolor de la seva absència, des del buit que ha deixat, però sense perdre de vista la dimensió de la seva ànima, sacsejada i sempre inquieta en l'ànsia de millorar el món.

Un poemari trencador, però descarnadament lúcid en què l'autor transita per la vida del seu fill. I en aquest recorregut no només l'eternitza, sinó que el redescobreix. Un magnífic exercici d'amor i literatura.

*Periodista i Escriptora

QUADERN DE CA PERLA

Per Berna Blanch

Quadern de Ca Perla és l’últim treball de l’autor valencià Manel Alonso i que ha publicat recentment en una acurada edició l’editorial d’Alzira Neopàtria. Escriptor, editor, conta contes, animador cultural i un llarg etcètera, Alonso no ha parat des de fa molts anys d’escriure i de treballar activament per la cultura d’aquest país. No anem a descobrir un home amb un llarg i reconegut currículum que ha dedicat la seua vida a la literatura des de molt variades vessants, ha conreat la novel·la, el conte, la poesia, el relat i els dietaris, pels que té una predilecció especial.

    Quadern de Ca Perla és una selecció dels articles que Manel ha anat publicant setmanalment en columnes al llarg dels tres darrers anys en l’edició digital del Diari La Veu. Un recull d’articles ben llaçats amb una prosa àgil, de lectura molt amena, potser fins i tot didàctica, amb un ús del llenguatge profundament treballat amb el que ha aconseguit donar al lector la sensació de la conversa; com narrant-nos a viva veu successos i anècdotes. Però no ens enganyem, sovint el text, que esvara en la seua lectura, passa de l’expressió col·loquial a una prosa carregada de bellesa i sentiment que ens trasbalsa a eixa poesia capaç de ferir-nos amb una sensibilitat exquisida. El llibre és tan humà, i tan nostre, que ens porta del somriure a la nostàlgia per la identificació instintiva amb unes històries, que en el fons, són semblants a les de la nostra pròpia memòria.

     Per la seua estructura de dietari, és fàcil de deixar i de reprendre, d’entrar en ell i transportar-te “ a un temps i un país”, no sols el de l’autor, també el dels que com ell hem tingut, i tenim, uns carrers, uns veïns, uns amics, uns companys de treball, un amor, una terra i unes circumstàncies, al mateix temps, comunes i pròpies. Un dietari escrit des de la vivència, la reflexió dels anys i la visió d’un observador viu i atent que ens reflexa la vida de la societat que el volta en els seus nombrosos angles i perspectives, l’entorn, les relacions personals i humanes, els fets que han anat marcant i condicionant el desenvolupament del nostre context social i geogràfic, prenent concretament al barri vell de Puçol, poble de naixement de l’autor, com a referència.

Històries on no falta tampoc l’humor, la reflexió, la crítica, l’autocrítica i la perspectiva raonada de les coses, les alegries, i els problemes de les diferents èpoques que Alonso va repassant en un conscient o inconscient resum vital que entrega a la maduresa.

Però si alguna cosa trobarem en abundància en aquest llibre és humanitat, la intimitat pròxima del carrer, del barri, la manera de ser i viure d’un poble que es palesa en el seu parlar i les seues expressions. Un llibre que ens parla de la vida, que tanca la vida en un excel·lent retrat d’un país que ha anat canviant a gran velocitat en les darreres dècades. És un recorregut des del llenguatge amb què cridaven les campanes, al llenguatge d’internet, des del llaurador i la vida de camp, a l’especulació urbanística del nostre territori i les nostres platges, dels taüts a l’entrada de casa, als moderns tanatoris i des dels darrers anys de la moral de la postguerra, al naixement i creixement de la democràcia als nostres pobles i ciutats, amb els seus reptes, decepció i esperança, l’evolució en definitiva d’una terra que ha canviat o oblidat costums i formes.

    No puc deixar de recomanar-vos el llibre, ho passareu bé llegint-lo, les seues pàgines us deixaran en el cantó de les vostres vivències.

LECTURES PER A UNA QUARENTENA

De l'article "Lectures per a una quarentena" de Gustau Muñoz publicat el 12 de març del 2020 a Diario.es

QUADERN DE CA PERLA

Per Alejandro Llabata

Quadern de Ca Perla, és aquella llibreta de tapes dures i pàgines en blanc que un es va comprar de menut a l'estanc de la plaça del poble un dia assolellat de primavera, amb els estalvis primerencs que ens anava donant la nostra iaia cada diumenge de matí, mentre ens deia «no te'ls gastes tots d'una». Aquella que vàrem guardar a un calaix perdut del nostre escriptori d'escolar i que va dormir en el record fins que, quaranta anys més tard, fent neteja de papers un dissabte qualsevol, se'ns apareix de sobte, i, de colp i volta, ens trobem al seu interior una col·lecció de paraules, un àlbum o un collage on vares apegar amb cura, amb pegamento Imedio, aquell cromo de la infantesa que tant et va costar aconseguir, la milotxa que vares volar aquell diumenge de Pasqua i que et va fer feliç almenys aquell dia, el timbal que vares tocar quan et vares apuntar a la banda de cornetes i tambors que s'acabava de crear al poble, aquelles pel·lícules de la Casa Social que visualitzaves en companyia dels amiguets, el dolor de queixals de l'adolescència que et va traumatitzar tant, la cançó que sonava a la gramola dels recreatius i que generosament havies patrocinat, les expedicions per a berenar els millors fruits dels horts de la contornada... 

Tots estos records dormen en Quadern de Ca Perla i veuen la llum de la mà de l'editorial Neopàtria. Qualsevol temps passat fou millor? Manel Alonso i Català, utilitzant de nou la fórmula innovadora del crowdfunding i l'estil literari del dietari, estil en el qual ja ens va demostrar la seua destresa a Les petjades de l'home invisible —llibre del qual ja vàrem parlar—, una altra volta, en primera persona ens mostra, des de la maduresa dels anys viscuts, des del record dels temps passats i, sobretot, des de la nostàlgia de les experiències macerades, aquells records d'aquell Puçol dels anys seixanta més casolà i més personal que, a conseqüència del progrés, va convertir la seua fisonomia en una ciutat dormitori, com ha passat a tants i tants pobles de l'àrea metropolitana de València, viscuts per ell i per la generació de què és part, molts d'ells anomenats al llarg de les pàgines d'este llibre. Persones com l'estanquer, Pere el Paco, Nardo el barber, Víctor, la Mitja Figa,el tio Pepe el ceguet, el tio Paco l'Asqueral, el Rullo, Juan Peris el Coeter, el Nano, Paco el basturro, Nelet el pintor, Quelo... són personatges que conformen la banda sonora original de l'autor, uns encara vius i els altres ja en l'hora de la veritat i que, des de l'atalaia del temps fan reflexionar a Manel Alonso al voltant de la vida i al voltant de la mort. 

Com tanca la sinopsi del llibre, «Quadern de Ca Perla és un híbrid de diari personal, àlbum de records, col·lecció de retrats i un seguit d'artefactes de reflexió i d'opinió, que Manel Alonso ha escrit durant els darrers tres anys. Un llibre que ens oferix una mirada sagaç i amb un punt de nostàlgia sobre la vida i la mort, la senectut, les relacions humanes, el pas del temps i l'empremta de la memòria. Un quadern on l'autor evoca de la mà de diversos personatges uns anys en què el món encara li era un espai per a descobrir». 

EL FIL DE LA MEMÒRIA

Per Joan Garí

Vaig estar en el jurat que va donar el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians al millor llibre d'Assaig a Manel Alonso, l'any 2018, pel dietari Les petjades de l'home invisible. Per això ara, en llegir una nova peça memorialística de l'autor —el recull d'articles Quadern de Ca Perla— m'he reafirmat en el que vaig dir i fer en aquell conciliàbul profitós: les proses d'Alonso tenen encant. L'escriptor de Puçol du a terme una recuperació de l'espai i el temps de la seua infantesa, de la vida veïnal, dels personatges singulars que poblen els seus records i els de la seua tribu.

 Dins aquesta vasta operació de recobrament d'allò esvaït Quadern de Ca Perla torna a ser una fita remarcable. El record dels seus pocs anys a la dècada dels 60, quan el món està fent ja un canvi irreversible a societats agràries com ho era la valenciana comença per la casa familiar. Enmig del pati, un pou compartit amb la casa del costat —com era costum a les cases llauradores— m'ha recordat un famós passatge de El quadern gris, de Josep Pla. La fascinació per aquesta mena de cisternes en un infant —atret pel perill, per l'insondable, per la profunditat sempre enigmàtica— només la pot entendre el qui ha viscut amb un pou a prop: és el meu cas (en una alqueria veïna a la dels meus pares) i és també el cas d'Alonso.

Per aquesta casa i pels carrers del poble passen tota mena de personatges fascinadors i la faena del memorialista és consignar-ho. Paco l'Asqueral, Amparo la Cotorra, Filomena la Matona, Paco el Basturro... Els malnoms fan —feien?— una funció popular i l'escriptor es deleix reproduint-los. Les vivències amb aquests i altres personatges permeten convocar morigerats oasis de gaudi. En les seues paraules: «Les diferents etapes de la vida les recordem pigallades, potser en excés, de petits instants de felicitat. Les penes les guardem en un bagul polsós, situat en un racó ocult del nostre inconscient, i algunes les transformem amb els anys en anècdotes risibles. Estem programats per a sobreviure i no ho podríem aconseguir amb els mals moments nítids i frescos en la nostra memòria».

  Un escriptor que es confessa «animal solitari i enyoradís» ha de confiar en la seua memòria, però. I els records poden ser positius o nefastos. D'aquest darrer signe són alguns dels episodis que recorda de la relació amb son pare, però en la part noble situa la dignitat de la seua àvia, «monolingüe i analfabeta», que el duia amb seguretat per tota València.

  La generació del pare de Manel Alonso va viure com una tragèdia en carn pròpia la mort de John Wayne, l'any 1979. «Informe semanal —rememora l'autor—, en la primera cadena de RTVE, va emetre un programa recordant la seua trajectòria. A punt d'acabar el documental amb la darrera seqüència de la pel·lícula Centaures del desert (1965), vaig sorprendre mon pare plorant. No fou mai un home de llàgrima fàcil, com ho soc jo. Fràgil, vulnerable, es quedà mirant-me durant una estona amb els ulls plens de vidres líquids i tot seguit, amb l'emoció continguda, em va dir: «S'ha mort mon pare». Vaig restar en silenci totalment desconcertat. De vegades mire de reüll els meus fills i em pregunte si els nostres desencontres en el futur ens allunyaran tant».

  Pares, fills, néts...: la cadena familiar és la cadena vital i tot ix encadenat quan s'estira el fil de la memòria. És la lliçó de l'assagista.

Article publicat al blog "Ofici de lector"  el 16 de març de 2020.

MANEL ALONSO I LES SEUES UNIVERSITATS

Per Enric Balaguer

«Fer inventari a una certa edat és perillós, ja que es visibilitzen les pèrdues, els fracassos, les oportunitats, els errors comesos i les absències, ai, les absències!», aquesta frase resum Quadern de ca Perla de Manel Alonso que acaba de publicar l’editorial Neopàtria. Arribat un punt de la vida, toca fer balanç: ponderar el que tenim i el que som, però sovint el que s’escau és mesurar la pèrdua —les pèrdues— i els guanys. Açò, fonamentalment, és el que fa Manel Alonso a través de les anotacions datades de manera esparsa durant els tres darrers anys. El llibre és una autobiografia encoberta —ço és no declarada— però al cap i a la fi, autobiografia. L’autor hi repassa gestos i fets del període infantil, de l’etapa escolar, de l’adolescència que coincideix amb la Transició política, del període militar…. El text de Manel ens presenta els familiars més directes i, sobretot, un conjunt de personatges: amics, veïns, coneguts… que l’han acompanyat en algun moment: des de l’ agutzil del poble fins els amics d’infantesa i, sobretot, els companys de la colla de collidors agrícoles on ha treballat durant molts anys.

La galeria de personatges és llarga; l’autor els presenta de manera directa i divertida. Alguna anècdota cridanera, alguns trets físics, fets significatius, alguna frase pròpia dona pas al retrat, parcial, però expressiu i, sovint, rotund. «Mai no em deixa de sorprendre l’ésser humà. Es mou entre el bé i el mal, entre la llum i la foscor, rebolcant-se en la fal·làcia i la hipocresia amb una naturalitat que fa feredat» escriu en cert moment Alonso. Les persones sempre singulars, contradictòries, de vegades amb aspectes foscos, són descrites amb la tendresa de qui està escarmentat per la pèrdua. «La mort és un lladre cruel que ompli les nostres vides d’absència i dolor» afirma el de Puçol.

Possiblement, l’escriptor signaria la frase de Màxim Gorki que només «estimant l’home amb tota la força [és] possible de pouar l’energia indispensable per a trobar i comprendre el sentit de la vida». Per cert, la cita és de Les meves universitats, i la lectura de l’obra d’Alonso me l’ha recordat a bastament. El conjunt  de personatges del valencià no és el dels rodamóns feliços del rus, però són éssers posseïts d’un vitalisme senzill en la seua lluita per la vida. La gran majoria és gent humil, sovint vençuda, que esdevé entranyable perquè mai no deixa de costat una filosofia alegre i un poc descervellada. No sols es mou per interessos, sinó per generositat, per passió (o per obsessió). L’obra mostra situacions i moments tan patètics, com poètics i commovedors.

Les anotacions de Quadern de Ca Perla ofereixen reflexions diverses, sobre la soledat de l’escriptor, sobre l’estat de corrupció de la política i el desencant, per exemple. Però, la vida en minúscules és la que assoleix un protagonisme decisiu. Les pàgines destinades a la gossa de la família són un grapat de carícies. L’autor mai no abandona un llenguatge directe i planer, sense adjectius altisonants. Quan comenta el seu goig vocacional per l’escriptura diu: «Soc pesador de paraules; travesse els carrers del poble i els camins del terme amb la romana al muscle i amb les orelles com un gos caçador».

La geografia de Puçol, amb el Picaio, la platja, els bancals de tarongers… té un protagonisme destacat. No debades, Manel Alonso, del seu entorn originari, n’ha fet un referent literari amb el nom de Pouet.

Quadern de Ca Perla depara molts moments embadalits, amb situacions dures o més divertides o amb topants reflexius. Un perfum íntim i delicat ho cobreix tot. Pensar la mort canvia la vida: la fa més intensa i substanciosa. Potser per això hi sura una voluptuositat —un compromís rabiós— amb la vida.

Publicat al blog A tall d’invocació el dia 2 de març de 2020.

Enric Balaguer és escriptor i professor de la Universitat d’Alacant.

UN ÀLBUM QUE MIRA MÉS ENLLÀ

Per Pasqual Mas

A redós de la memòria, el poeta Manel Alonso ha escrit un dietari que abraça els tres darrers anys —2017-2019— en el qual dóna compte d’allò més proper, d’allò que l’envolta, d’allò que li passa, però també de quins pensaments li generen totes aquestes percepcions, trasbals i emocions minúscules per a la Història i, tanmateix, essencials per tal d’assolir la veritat de tot plegat. Es tracta, per tant, d’un atalaiament des de casa, la casa dels Perla —malnom familiar i també de la seua gata— que, a través de l’evocació alimentada per la disciplina i la solitud, ens mostra un catàleg de personatges i de vivències fonamentals per a comprendre la insistència en l’escriptura de l’autor de Puçol i, com no, la condició de bona persona (es comprovarà en seguir el tractament folrat de bonhomia de les descripcions dels seus veïns) que sempre l’ha caracteritzat.

            La importància d’un dietari no rau a satisfer la tafaneria dels lectors més aficionats a la superfície dels fets que no a la molla de la veritat. L’interès d’un dietari creix en fer-lo nostre, en sentir-lo com una veu que en lloc de la pàgina ix de nosaltres mateix, com una mirada que compartim i que ens situa al bell mig de l’acció, com si allò que es narra ens haguera passat a nosaltres i ara, en la lectura, n’estarem traient conclusions. En aquest sentir, el cas d’Alonso camina per l’aprofundiment per tal de destil·lar la seua ideologia de compromís moral i polític, en la qual situa l’home al mig d’una societat que no sempre li ho posa tot a favor; ans al contrari, sovint, en trencar el cantó, guaita la cara més crua de la realitat, que no és cap altra cosa que la incomprensió davant l’intel·lectual; un intel·lectual, però, que sap el seu origen humil i en fa bandera.

       Aquest llibre és el fruit de tres anys escrivint i llegint una literatura testimonial rebutjada i bandejada per bona part d’un País que prefereix saber què passa al Canadà o a Oklahoma i ignora  el que té davant dels nassos. Es tracta d’un esforç, per tant, que haguera pogut desanimar qualsevol —a mi, per exemple, de tant en tant—. Tanmateix, en el cas d’Alonso, l’encoratja i l’empenta cap a un futur dolorós en què allò que ens conta està condemnat a desaparèixer.

            I és que en les pàgines d’aquest dietari tenim un món que s’esvaeix i que és evocat des de les seues arrels de la infància, un món passat, prostituït i venut, que foragita allò que l’hauria d’enfortir, de donar-li unitat —com la llengua—, i també es dirigeix de manera visionària cap a l’irremeiable oblit. I en aquest món surten a escena assumptes de família, objectes i andròmines de casa que formen el mapa de la seua existència, que és també la nostra. I per aquest motiu és important assistir a les descripcions d’Alonso, ja que ens retraten i ens fan pensar sobre el que som i el que pretenem ser, tan senzill com en Historia de una escalera, on Antonio Buero Vallejo, sense eixir del portal de casa, ens posa a l’abast la immensa soledat plantant-li cara als somnis.

            Manel Alonso li pren el pols al territori conscient que la realitat no és el que recordem sinó com la recordem i d’ací la necessitat de contar allò que ens ha acompanyat mentre creixem. Tal vegada per això cita Protàgores, el savi que mesurava el món amb la magnitud d’allò que l’home podia concebre. En el descobriment de la veritat però, cal un exercici que implica despullar-se amb l’escriptura, o, com escriu el poeta de Puçol, «trobar-se en soledat davant l’espill és un exercici interessant, quan dic espill vull dir el llenç o el paper en blanc» (32).

            El leitmotiv del dietari és la mort que ronda a la família, als amics, als coneguts i, per extensió, a una època focalitzada en el poble, en la comarca i en el País —val a dir: Puçol, l’Horta Nord i el País Valencià—  que li han donat vida i paraula. D’alguna manera, el seu apropament a l’ésser humà, em recorda el d’uns autors de postguerra del Vèneto: Luigi Meneghelo i Mario Rigoni Stern, que a més dels supervivents de la Segona Guerra Mundial es fixen també a la descripció de la natura; per exemple, si Menenghelo s’estaca en la neu, Alonso ho fa en el fang; si Rigoni escolta el gall fer, Alonso el rossinyol.

Les pèrdues i les absències comporten també la desaparició d’un món que es desdibuixa, que només viu en la boira dels records. Traure a la palestra el veïnatge és negar-se a que la història recent desaparega i siga substituïda per una altra en la qual allò que caracteritza un poble es diluïsca en la ferotge globalització, tot esdevenint, com afirma Alonso, «un altre espectre arrossegant la seua pena entre les parets i prestatgeries plenes de llibres i pols de ma casa» (91).

            Potser aquest àlbum sentimental i moral siga també un toc d’atenció, un avís, una invitació a no deixar perdre la identitat que alguns sotmeten erròniament en les tradicions. No és en elles on es troba la identitat d’un poble, sinó en la manera que han tingut de fer-se al món. La tradició, si no es renovella, és un fòssil com una condemna que ens obliga a retre veneració a estantisses activitats, potser tan obsoletes  com ser espectador de la barbàrie comesa contra els animals.

Aquest text és també una manera de donar gràcies als personatges que han acompanyat Manel Alonso en la seua educació cívica, aquells que l’han fet tal com és i que justifiquen el moment decisiu de la seua vida en que va atrevir-se «a saltar la línia que separa el lector de l’escriptor” (99) i es va posar mans a la feina; un treball que, com qui llança en una càpsula a l’estratosfera amb un recull de signes que mostren el tarannà de la humanitat, en aquesta ocasió assumeix “tocat per una certa enyorança» (99).

Article publicat al blog del Taller d’Escriptura Creativa de la Universitat Jaume I, Pliegos volantes, el 4 de març de 2020.

Pasqual Mas www.pasqualmas.es 

GEOGRAFIA ÍNTIMA

Per Carles Alós

Per Carles Alós

Manel Alonso (Puçol, 1962) autor polifacètic i agitador cultural ha publicat recentment Quadern de Can Perla un dietari que compila tres anys d’escriptura i es refereix especialment a la seua infantesa i joventut. És aquest un dietari d’home de poble i per al poble, pel qual transcorren personatges entranyables i fràgils i on sura la cruesa de la infantesa amb l’empatia de la maduresa i la saviesa que donen els anys.

Habiten les pàgines de Quadern de Ca Perla la casa familiar de l’autor, el pares, els avis, i els rebesavis; els fills i els amics i una tirallonga de personatges anònims que Manel Alonso fa brillar amb llum pròpia i ens donen una mena d’exemplum. Mèmories de la infantesa i joventut projectades cap el present i que albiren un futur que sembla sosegat. Des de la casa nadiva de Puçol, (Can Perla fa referència al malnom familiar) les primeres passes, l’escola, l’institut, la primera independència i les faenes precàries que li donaran coinexença de personatges que constitueixen el seu mapa vital. Un compendi sobre les relacions humanes, les persones a les quals se’ls trencà la vida i les que romanen al cor de l’escriptor.

El llibre ha sigut editat per l’editorial Neopàtria, una editorial engrescada en la creació literària tan per a autors novells en qualsevol gènere com per als més consolidats. Un llibre que suma aroma de poble i on l’autor mostra les peripècies vitals que l’han fet l’home que és (això sí, amb un xic de nostàlgia).

Article publicat a la revista digital Descriu el 4 de març de 2020.

EL PESADOR DE PARAULES

Per: Elvira Cambrils

El «nostre petit país», com l’anomena Manel Alonso  en el Quadern de ca Perla, batega ben viu en les històries que evoca el diari, en les reflexions que s’hi escolen al llarg de tres anys, en la galeria de retrats que engendra el paisatge valencià, en els anhels no complits i en les il·lusions que s’entesten a perdurar. Històries d’una geografia i un temps particulars, com ho són totes les geografies i temps viscuts, però que en transmutar-se en matèria literària esdevenen universals per la seua naturalesa de testimonis del sentir i el pensar humà.

Ens reconeixem en l’enyorança pel que ha quedat enrere tot i perdurar en nosaltres –el temps, aqueix gran escultor de Marguerite Yourcenar–, en la tristesa davant de l’inapel·lable canvi que s’endu els paisatges estimats –no d’una manera innocent com li és propi a la lentitud dels dies sinó per la devastadora especulació culpable–, en les ànsies juvenils de llibertat –les primeres cançons i cigarrets compartits amb la colla, el despertar polític, l’alliberament sexual, l’oposició a un déu castrador i patriarcal–, en l’amor per la llengua marginada. En la frustració pel país que no hem pogut fer, que sentim esvair-se pel cel de la modernitat –tan connectada, tan cibernètica, tan globalitzada, tan consumista, tan enredada en les xarxes de la manipulació–, com el fum de la foguera, malgrat els tions encesos i la caliu que ens arriba amb llibres com Quadern de ca Perla. Ens reconeixem també en el tribut a les persones del nostre entorn, personatges anònims que no passaran a la història en majúscules tot i merèixer-ho pel seu exemple de vida o personatges que van avivar el realisme màgic de la infantesa.

La memòria i la llengua són l’ànima de l’escriptor. El «pesador de paraules» que és Manel Alonso col·loca sobre la romana les nits d’estiu al carrer davant del televisor en blanc i negre amb la colla de veïns, grans i menuts, que s’apleguen al seu voltant, els telèfons que sonen per a algú del veïnat, els jornalers que van a llogar-se a la plaça. Els fèretres a l’entrada de casa, els éssers estimats sense vida agombolats per les paraules i les mans familiars que sonen a pregària, que els abillen per a l’últim comiat. La memòria col·lectiva dels valencians lligada a un món rural on s’alfarrassa la taronja, es va a destall o a jornal, es lliga amb corda de pita o s’aclareix l’hort. Un món ben present entre nosaltres fills i filles de llauradors que no llegien cap llibre però que ens van permetre, gràcies al seu esforç, estudiar i enlairar-nos per uns mons vedats.

La «literatura de proximitat en una llengua minoritzada» de Quadern de ca Perla, tal com la defineix el propi autor, ens ha seduït. Han sigut tantes les convergències que en alguns textos ens pareixia que parlava no de l’Horta sinó de la Marina –«Quan el Montgó du capell...» o quan diu que a la façana li diuen «frontera», com diem a Pego– i per què no de la Ribera o de la Plana? Les fronteres seculars entre els mateixos valencians han donat el seu fruit enverinat: distanciar-nos i evitar que ens reconeguem en la nostra singularitat cultural. Manel Alonso ens recorda que l’Horta està ací, al costat de casa, que tots formem part d’una manera de ser en el temps. I nosaltres que no estimen les essències, i menys encara les essències identitàries, celebrem amb joia el retrobament amb un amic que canta i lloa l’orgull de qui no vol ser engolit pel vent de la uniformitat.

Elvira Cambrils (Pego, Marina Alta 1955), és novel·lista i llicenciada en Filosofia per la Universitat de València. Article publicat al seu mur de facebook el 21 de febrer de 2020.

UNA PUBLICACIÓ CURULLA DE QUALITAT I CALIDESA

Per Artur Àlvarez

Acabe de rebre Quadern de Ca Perla (Editorial Neopàtria, 2020) de l’escriptor i amic Manel Alonso i Català. Una publicació que va en la línia d'altres com ara el recull de contes  Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011), el recull d’articles Cròniques des de l’infern (Onada edicions, 2013) o el dietari Les petjades de l’home invisible (Quorum llibres, 2017). I dic en la línia, mentre les vivències personals, les descripcions de l’espai vivencial, el retrat de situacions quotidianes, opinions, reflexions i altre equipatge personal, resten perfectament identificades i descrites amb una excel·lent qualitat literària.

Ja siga creant un univers paral·lel a la seua pròpia persona o escorcollant les profunditats del personal bagatge existencial, Manel Alonso té l'habilitat de produir literatura que atrapa al lector amb tendresa i contundència.

Concretament, en Quadern de Ca Perla ens presenta un extens diari de prop de 90 articles en els quals l'autor despulla la seua humanitat i pensament. Un quadern íntim per la nuesa. Escrit des de la profunditat de l’experiència vital. Des del més intrínsec de la personalitat, entrellaçant records, vivències, opinions... en un tot que et deixa amarat amb el perfum de la complicitat. Una lectura que ens transporta a uns retalls de vida i un espai des d'on  Manel Alonso observa el món amb diferents dimensions. On reflexiona sobre temes tan entranyables i propers que obliguen el lector a moure també els engranatges de la introspecció. Temes i diagnòstics amb els quals t'identifiques plenament i que en cap cas et deixen indiferent.

Almenys jo ho veig així. Al cap i a la fi, Puçol i Castelló de la Plana no són tan diferents.

Quadern de Ca Perla té tots els ingredients per a gaudir de la seua lectura. Una publicació curulla de qualitat i calidesa.

Artur Àlvarez, poeta i cantautor de Castelló de la Plana.

CATORZE CITES DE "QUADERN DE CA PERLA"

1 «Res no és per a sempre, ni tan sols el que funden o estimen els poetes».

2 «Hi ha loteries nefastes a les quals u no juga ni vol jugar i que, per no sé quin mal fat, t’acaben tocant».

3 «Hi ha dins de cada un de nosaltres una part fosca i cruel capaç d’abusar dels més febles de la societat per simple diversió».

4 «No puc evitar pensar que cada record és com el gra d’una magrana, en ajuntar-los conformen el relat de la nostra vida».

5 «Mai no em deixa de sorprendre l’ésser humà. Es mou entre el bé i el mal, entre la llum i la foscor, rebolcant-se en la fal·làcia i la hipocresia amb una naturalitat que fa feredat».

6 «De vegades la part més fosca de l’ésser humà ix com una ventositat que ho empastifa tot amb una olor nauseabunda. Una olor que no pot ser assumida i ratificada per aquells que redacten la llei, per molt que tinguen el beneplàcit d’una gran part del veïnat».

7 «Tots tenim un passat. Un passat quan no obscur o frustrant, ridícul, però del qual per poc intel·ligents que siguem hauríem d’haver extret alguna lliçó».

8 «Tot record acaba sent una creació literària més o menys reeixida».

9 «La humanitat és un club en el qual accepten a qualsevol individu, per poc recomanable que siga la seua companyia».

10 «La mort és un lladre cruel que ompli les nostres vides d’absències i de dolor».

11 «M’haguera agradat estalviar-me un bon grapat de coneixences. La toxicitat de certs individus ha aconseguit enverinar alguns anys de la meua vida».

12 «Evocar és una forma de literatura. En l’evocació la memòria passa pel filtre del jo i acaba recreant una veritat subjectiva».

13 «Una novel·la és un bon lloc per a viure, almenys fins a que d’ací uns mesos la done per acabada. Els personatges em fan companyia i més lleugera la solitud».

14 «Hi ha biografies que oculten el dolor, la frustració, la tristesa, el desencant i la pena de tot un país».

A L'HOME, A L'AMIC, AL POETA

Per BERNA BLANCH

     Ja fa algun temps que vaig llegir Quadern per a Joan, el poemari que Manel Alonso va dedicar a Joan-Baptista Campos i que fou publicat per l’editorial Neopàtria en la col·lecció Mare Nostrum.

    Encapçala el llibre una dedicatòria que diu: A l’home, a l’amic, al poeta. He de dir que la lectura per dura i tendra em va ferir, és un conjunt de trenta-quatre poemes que Manel dedica al seu amic en resposta a alguns dels textos que aquest penjava en el seu blog, La garfa dels dies, i a altres converses que van mantenir al llarg d’aquells mesos. Malauradament, el poeta del Grau de Castelló, acabà per deixar-nos després d’una llarga lluita contra el cranc.

    En el llibre, les frases de Campos, a principi de full, són contestades per Alonso amb versos subtils, plens de delicadesa, amb els quals pretén animar o acompanyar, alleugerar, si això és possible, la soledat, la desesperança i la tristesa que devia d’estar patint Joan. Manel fa un exercici artesà, intuïsc dificilíssim, d’anar escollint raons, motius i paraules, per a que els poemes foren ungüent i bàlsam que poder entregar al seu amic. Són versos que traspuen, que transmeten afecte i serenor des del previsible neguit que el propi Alonso devia estar sentint en escriure’ls. Versos amb ànima de foc, que il·luminen, que escalfen, que allunyen l’obscuritat, versos als que apropar-se i que volen ser un regal, una ajuda, un dir no estàs sol, estem ací, llig i pren d’ells la vibració de l’amistat i la bellesa.

Cal aquesta íntima literatura de la humanitat, la literatura on trobar-nos, aquella que ens recorda els valors que ens fan capaços d’engrandir la nostra manera d’entendre la vida, de vore el món, de sentir el batec que ens fa pròxims. Aquella on són preeminents el missatge, la força i el calor de la paraula, la que és capaç de ser pont i camí, com a transmissora d’emoció.

Que sensible, que important aquest llibre on els sentiments bateguen sembrats i crescuts en les pàgines, que important si ens fa sentir-nos persones i llegim en ell solidaritat i empatia.

    Quadern per a Joan és un poemari sensible, reflexiu i sincer, i com diu Manel en la justificació que ens introdueix al text, sense poema de comiat. Ha fet bé de no posar-lo.