CONSOLATRIX AFLICTORUM

Per Carme Pinyana

Joan-Baptista Campos Cruañes (Castelló, 1961-2013), viatger, metge d’emergències, escriptor, mort de càncer prematurament, és el Joan a qui va dedicat aquest poemari.

Com explica l’autor al pròleg, els 34 poemes que recull l’obra els va escriure cap al 2010 com una mena d’acompanyament al poeta malalt, en saber-se “Desterrat, […] forçat a iniciar un viatge que no has elegit.” (p. 17), com ho van fer altres amistats: M. Josep Escrivà, Vicent Usó, Joan Andrés Sorribes, Artur Àlvarez i Francesc Mompó, al blog que Joan-Baptista Campos publicava: La garfa dels dies, i que encara és consultable en xarxa. Al llibre, cada poema (estranyament emmaquetat amb tots els versos centrats a la pàgina) ve introduït per una citació del propi Campos que, intertextualitzada per Alonso, és l’origen del poema.

Manel Alonso havia seguit la carrera literària de Campos, fent-li d’editor a Istanbul (Editorial 7 i mig, 2001), Quadern de l’Índia (Brosquil edicions, 2001) i Aquesta estranya quietud (Brosquil edicions, 2005). Es coneixien, i s’apreciaven. El moment no era bo per a ningú, la situació personal de Manel Alonso aquella època era de “greu crisi personal” i si més no, la poesia, aquest diàleg establert, que ara rememora el llibre, tenia una de les funcions més importants de l’art: ajudar-nos a sobreviure, consolar els afligits.

I ara ha aparegut el llibre, homenatge just, per commemorar el sisé aniversari de la mort de Joan-Baptista Campos i, fent de rosa mística, pels voltants de sant Jordi.

Article publicat al periòdic digital Descriu el dia 23 d’abril de 2019

QUADERN PER A JOAN

Per Alejandro llabata lleonart

Feia temps que no rebia cap carta per correu postal. Per correu electrònic, solc rebre una desena llarga cada dia. Però cap per correu postal. Bé, per no dir mentida, alguna del banc, de propaganda i sobretot, paperassa immensa en forma de publicitat. Però com a correu postal, he de reconèixer que feia, sense exagerar, mesos, per no dir anys, que no en rebia cap. L'altre dia, en obrir la bústia de casa, em vaig trobar amb l'agradable sorpresa d'un paquet format DIN-A 5. En obrir-lo, al seu interior hi havia l'últim poemari de Manel Alonso, el poeta de Puçol, anomenat Quadern per a Joan (Col·lecció Mare Nostrum. Editorial Neopàtria. Alzira, 2019). 

Sempre que un poemari s'anomena el mateix títol ens mostra ja un gran afecte per part de l'autor, cap a la persona homenatjada. I en el cas del llibre que ara mateix tinc a les mans, n'és el paradigma. Darrere d'una sentida dedicatòria, s'amaga la gran amistat i la gran estima que Manel tenia per Joan Baptista Campos, tal com ens detalla el poeta de Puçol a la introducció del poemari, que encapçala amb el títol de Justificació. 

Joan Baptista Campos, nascut al Grau de Castelló, metge d'emergències i poeta, va començar a escriure poesia durant la seua època d'estudiant universitari, a València, col·laborant en la revista Cicatriu on va publicar els seus primer poemes. Són obres seues, Encenalls de memòria que va obtenir el premi Miquel Peris i Segarra, Illes, La sang, amb el que va guanyar el Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó Istambul, amb el que va guanyar el Premi de Poesia Ciutat de Vila-Real, Quadern de l'Índia,  amb el que va guanyar el Premi Jordi de Sant Jordi de la Vall d'Uixó, Pavelló d'Orient, amb el que va guanyar el Premi de Poesia Màrius Torres de Tarragona, Ciutat remor, amb el que va guanyar el premi de Poesia Ibn Hazn de Xàtiva, Aquesta estranya quietud, amb el que va guanyar el Premi de Poesia Antoni Matutano d'Almassora i Jardí clos, amb el que va guanyar el premi de poesia Manuel Garcia i Grau de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. Com a obra pòstuma, hi ha Matèria d’aigua i Temps de clepsidra. També té publicada narrativa, entre la qual s'ha de destacar Contes d'estiu, El món en dotze postals i El regal de la mirada. Obra extensa i de qualitat, com es pot comprovar per la quantitat i la qualitat de guardons obtinguts. 

Este poemari és la collita personal de l'amistat franca i sincera entre Manel i Joan. Es tracta d'un braçat de versos, que porta dintre seu dolor. Molt de dolor. Per una banda, un dolor objectiu, davant la realitat: l'any 2009 o 2010, a Joan Baptista Campos se li va diagnosticar una greu malaltia, que el va dur, irremeiablement, cap a un trist final. Campos alimentava un bloc anomenat La Garfa dels dies amb poemes, reflexions i articles diversos. Per a acompanyar-lo en la soledat de la malaltia, el poeta puçolenc, li contestava amb una resposta al bloc en forma de poema. Per una altra banda, hi ha palès també un dolor subjectiu, en este cas, de l'autor dels poemes, Manel Alonso, que es trobava immers en una greu crisi personal provocada per la trista i dolorosa fallida de Brosquil edicions, de la que va ser soci fundador i director literari. 

Fruit per tant, d'estes circumstàncies naix Quadern per a Joan. Amb un llenguatge pla, amb uns versos senzills, amb una paraula poètica nua, que prescindeix de la rima i de la mètrica imposada, abillat només amb el lirisme propi de qui escriu amb l'ànima i a conseqüència d'unes circumstàncies personals concretes, Manel ens deixa uns versos sentits i plens de tendresa, que són llàntia i camí en temps tèrbols, alhora que horitzó i esperança, escrits des de l'evidència amagada darrere d'una metàfora oportuna escrita en el moment oportú del vers. 

En eixa primera persona poètica de qui agafa de la mà a la persona a qui van dirigits els versos, que, en número de trenta-cinc, conformen el poemari, hi ha paraules de dolor i de conhort, d'acompanyament i d'esperança. En cada una de les seues pàgines, descobrim a eixe Manel Alonso solidari, incapaç de quedar impassible davant del patiment de l'amic davant l'adversitat: La grata companyia de la gent que ens estima/ens fa forts, les seues paraules ens alimenten,/ les seues abraçades són puntal i alhora refugi/contra la fonda pena que ens afligix. Però que essent impotent davant una lluita aliena en la qual no pot fer res Què puc fer per allistar-me i combatre/ al teu costat en eixa guerra sorda que mantens?/ Només tinc un grapat de paraules/ per a oferir-te i em pareixen tan poca cosa.

Entre les pàgines d'este poemari hi podem descobrir el poema V,  Caminem i al mateix temps anem madurant..., que va ser musicat per Tomàs de los Santos. Una joieta que va ser publicada en forma de cançó al CD anomenat Després vingué la música, Antologia de poemes musicats de Manel Alonso Català. Si cliqueu al següent enllaç Caminem podreu descobrir la bellesa de dita cançó.

Es tracta, en definitiva, d'uns versos plens de lirisme, dirigits cap a la persona a la qual, d'una manera impotent, no es pot fer res més que acompanyar-la de la mà, en temps de mal oratge. Una lectura que, d'estes humils paraules vos recomanem a tots. Paga la pena llegir-lo.

Aquest article fou publicat al blog Escriure per a ningú el 23 de març de 2019

QUADERN PER A JOAN

Per Miquel Català

L'escriptor Manel Alonso acaba de publicar un nou poemari en què ens reporta un autèntic diàleg poètic. És el número 40 de la col·lecció Mare Nostrum de l'editorial Neopàtria d’Alzira. No és un diàleg de dos autors que parlen del fet poètic, és un diàleg en forma de poemes que, el poeta del Grau de Castelló de la Plana, Joan-Baptista Campos, malalt de càncer i a les portes del traspàs, i el nostre autor que ara publica, mantenen durant la darrera etapa de la vida del primer.

És digna d'admirar la valentia de tots dos, en uns moments tan durs. Campos convidant Alonso de continuar fent-ho, després de dos poemes. Manel en brindar el muscle per acompanyar Campos en aquest diàleg en hores fosques. El contingut d'alguns versos és d'una humanitat i una tendresa inigualable. No ho dic per dir. O potser jo m'he emocionat massa?

M'agrada subratllar i extraure paraules o expressions en esquema quan llig un poemari, de manera que això em puga facilitar la relectura i la seua comprensió global. En aquest esquema em queda el tiny, la pinzellada, el color, l'esquelet d'allò que he llegit, una mena d'isotopia que recorre l'interior del llibre, les càrregues de profunditat.

El resultat ha estat la creació d'un poema que, al meu parer, parla per sí sol, que m'ha sorprès al mateix temps que m'ha corprès. De ressenyes ja li n'han fet unes quantes, aleshores crec que aquest serà un bon exercici d'incitació a la lectura d'aquest poemari, sense repetir el que altres hi han observat. No són mots meus, ho repetesc, són trets del subratllat de molts dels poemes que el llibre conté. De manera que ací us el deixe.

Poema de la lectura de Quadern per a Joan, de Manel Alonso Català

finestra         llum                   tota llum és nova       esperança

aigua    temps                          amic    company         plugim

dies   temps    espera               camarada                    caliu   refugi

set  aigua fresca                       desig d'estima            amic   amic

quelcom immòbil      espera    cercles

tristesa                                      hores obscures i amargues

desterrat      viatge                    anhel de viure

llum d'hivern                             llum que et crida          amic

ocàs                                           la nit   la nit   la nit        por

se'n va la llum                           petites coses                ocell poeta

la bellesa    l'abisme                  respostes

mirada     contemplació             hivern    solitud           instants de joia

amor        presència                   certesa           som ací

aire        mots                             paraula     amant    amic     plugim     joia

encenalls    temps                      memòria     por a la mort   amic    somnis

espera                                        ventura        confia

murmuri     aigua                       naufragi       bàlsam

felicitat                                       abstracció

la vida                                         fer camí

música lenta                               crear el poema      incertesa       tendresa

desordre                                      vida        poema

                                                    silencis     dolor     desesperança     mort     pena

                                                    corda fluixa     dolor     espera

                                                    no tingues por a la nit

Enhorabona, Manel!

***

Publicat al blog Lletres en xarxa el dia 4 d'abril de 2019

"QUADERN PER A JOAN", DE MANEL ALONSO

Per: Hermini Pérez i Edo

La poesia és veritat o és una altra cosa. Potser que aquesta altra cosa siguen rimes exquisidament lligades i estructurades filant prim d’acord amb els cànons acadèmics més exigents. O que siguen recursos estilístics i retòrics de manual, impecables, sense que cap taca o coma mal posada esborrone la posada en escena. Però si no és veritat, insistisc, em sembla que és una altra cosa. Una cosa que, ho diuen els gurus de la informàtica, en un tres i no res la farà un robot amb un programa que potser guanyarà al gremi de la poesia amb perfecció tècnica. Però això, tanmateix, no serà veritat, perquè la perfecció tècnica sovint no lliga bé amb el sabor d’una sensació, la força d’un sentiment o la nuesa d’una emoció que una poesia de veritat desprén. Al capdavall, la poesia de veritat està contaminada d’imperfeccions humanes. La poesia, i perdoneu-me qui se senta ofés, mai no la podran escriure ni els déus ni els robots amb un sofisticat programa informàtic. Almenys els déus que ens publiciten la majoria dels dogmes religiosos, perfectes i equidistants, ni els robots més potents i versemblants que aviat arribaran. A la fi, les i els poetes són llums i ombres acompanyats de totes les passions, paüres i esperances que ens diferencien de la resta d’ésser vius, dels déus i dels robots. I la poesia de veritat, així és com l’entenc, és aquella amb què la o el poeta se la juga en cada paraula que escriu, perquè l’arranca de la pell de la seua ànima per oferir-la a qui l’escolta. Parle de la poesia on el poeta es despulla sense pudor i ens ensenya qui és i com se sent. El poeta basc Gabriel Celaya va escriure que no sols maleïa la poesia concebuda com un luxe cultural, sinó també la poesia dels qui no prenien partit fins a afeixugar-se. Maleïa, si més no, qui no feia poesia de veritat. I a parer meu, el contrari d’això, és a dir una poesia veritable, des d’una vessant intimista i nua, esquinçada i sincera, és el que ha fet Manel Alonso i Català en el nou poemari que ha publicat, Quadern per a Joan (editorial Neopàtria): ha pres partit empatitzant i vivint en primera línia la lluita i l’esgotament de la flama vital d’un amic, el poeta i metge castellonenc Joan-Batista Campos, que morí ara fa cinc anys de càncer.

El poemari Quadern per a Joan és un recull de trenta-quatre poemes, la majoria encapçalats amb una citació del mateix Joan-Bastista Campos, a qui li ret un sentit homenatge. Al poemari, com ens confessa l’autor, li falta un poema de comiat, perquè encara el troba viu en els seus llibres i les seues paraules. Però Manel Alonso i Català encara ens diu més en la justificació de l’obra –cal justificar un llibre de bona poesia? També ens conta que la gènesi del llibre s’inicia un jorn que la ignominiosa malaltia ja estenallava els membres del poeta castellonenc, on va decidir contestar-li més enllà d’una llarga conversa telefònica que abans mantingueren, enviant-li poemes a partir d’altres poemes, de reflexions i d’articles que Joan-Batista Campos penjava en el seu blog La garfa dels dies. Manel Alonso i Català només ho feia amb el propòsit que, durant les llargues hores d’angoixa i d’esperança que la parca jugava als daus sota els efectes de drogues i medicaments, el sentira a prop seu. 

En un principi, però, no tenia cap intenció que els poemes cavalcaren per les pàgines blanques d’un llibre. I això és el que trobarà el lector de Manel Alonso i Català: un grapat de poemes inspirats en les converses i les sensacions que l’autor de Pouet va sentir els dies que la malaltia s’acarnissava freda i despietada en els membres i l’ànim de Joan-Batista Campos. Tot i que en la justificació Manel ens diu que són poemes senzills, diàfans, escrits en les hores obscures per a un home enamorat de la vida, si m’ho permet, li portaré la contrària davant d’aquestes afirmacions. Potser són versos senzills i diàfans de llegir, com diu l’autor, però el resultat són versos intensos contaminats per la singular personalitat i humanisme del poeta de Puçol. Són versos que desprenen urpades de desolació i alenades d’esperança que t’arrapen la pell, d’una qualitat literària i humana que no fa preguntes davant d’allò que ignorem, sinó que poa emocions i sensacions en cada paraula per on transitem. Poa les emocions de viure i la sensació de lluitar contra una dama que tard o d’hora sempre saps que guanya la partida, però a la qual no li gira la cara. Però no són només lletres de dolor i d’abatiment en una lluita desigual i bàrbara. Escrits des del dolor que et fa sentir impotent esguardant com s’apaga la vida d’un amic, amagant entre els versos la desesperació que provoca saber com la parca passeja pel carrer, cuinats amb pessics de sal i glopades de fel engolides en la soledat d’un gos que udola, sempre apareixen il·luminats per la llum de la vida acompanyada per un ramell d’esperança, la força de les paraules i l’afany de les músiques que alliberen la melangia. Poesia en tota la seua esplendor: senzilla i diàfana que guarda en el seu interior la complexitat de l’ésser humà quan ens enfrontem a la darrera frontera, des de la qual ningú sap què ens trobarem.

Com he escrit en la capçalera, la poesia és veritat o és una altra cosa, i la poesia de Manel Alonso i Català, personal i sentida, compromesa i sincera, com a lector i amant d’aquest art més enllà de la grandiloqüència, és veritat. Per desgràcia, que la poesia i el poeta siguen veritat no vol dir que esdevinguen populars. Vull dir, que el poeta aconseguisca un reconeixement públic més o menys majoritari. Perquè això ocórrega, cal esdevindre poeta d’un temps i d’un país. I poetes d’un temps i d’un país n’hi ha ben pocs, els quals són més coneguts perquè retolen amb el seu nom una plaça o un jardí de les ciutats importants que pel coneixement que es té de la seua obra. En canvi, magnífics poetes d’un espai minúscul que són els seus sentiments i pensaments, tot regat amb la destresa d’un ofici i d’un temps que no caben en el rellotge, n’hi ha molts més. Però com a lector i amant de poesia crec que paga la pena llegir-lo i gaudir-lo. Qui el llija, el gaudirà, no ho dubte.

POEMES DE MANEL ALONSO DEDICATS A JOAN BAPTISTA CAMPOS

Per ManelPitarch

El poemari Quaderns per a Joan  (Editorial Neopàtria. Alzira, 2019) és un exercici de transparència expiativa en l'estat anímic personal i creatiu de l'autor, però sobretot una ofrena de Manel Alonso a l'amic i poeta Joan Baptista Campos, abans que aquest deixés el món dels versos en paper i les ales il·luminades d'àngel terrenal. 

Un diàleg versificat que s'inicia el 2010, durant la greu malaltia de Joan, en què l'amenaça subjugadora de la mort commou l'amic i el poeta. La química metafòrica (la medicina filosòfica de l'ànima) i l'afecte personal reaccionen en el laboratori artístic d'Alonso uns anys després, a manera de publicació oberta, fet tan comprensible com explica l'autor en el pròleg del llibre, perquè l'acompanyament en el dolor i l'efecte pal·liatiu de la poesia s'administren amb urgència en la intimitat. En uns versos comparteix la desmitificació de l'ideal de vida (no existeix la felicitat, / només la flaire d'allò que / imaginem que pot ser / i que ens fa nàixer el desig de trobar-la...)  i en altres invoca l'esperança del triomf, que d'alguna manera sempre representa la victòria de la vida sobre la mort (Algun dia escamparà / aquesta nuvolada de sinistres intencions...).

Els primers poemes de Manel van precedits al llibre per uns versos de Joan, equilibri que ens agafa de la mà per a fer el camí de la vitalitat del pensament poètic i l'eternitat d'una persona estimada a qui recordem cada dia gràcies al seu llegat, que s'estima en milers de metàfores i milions de grans moments viscuts amb els seus.

Els poemes i la qualitat humana de Joan, de l'amic Joan, del poeta que vitajava amb versos als ulls i papallones traductores de paisatges, del metge que s'oferí amatent al descarnat propòsit d'empomar al vol la precipitació tràgica de vides alienes, del grauer senzill i treballador que regalava el verb a la gent planera del poble, sempre estan presents entre nosaltres i entre el seu cercle estimat d'El Pont Cooperativa deLletres, al qual pertanyia.

La potència del missatge estableix la comunicació entre dues persones que han elegit la dimensió més directa per a l'intercanvi de confidències i sentiments: l'art de la poesia. Com apunta Manel al pròleg, són uns versos escrits en hores obscures per a un home enamorat de la vida. Poemes resultants de la inquieta bondat del cor i de l'estremida lucidesa literària, en moments de cruesa i fred interior.

Publicat el dia  24 de març del 2019 al blog La llengua no té os