Per Albert Calls i
Xart
Manel Alonso i Català
(Puçol, 1962) és una de les veus literàries del País Valencià per mèrit propi.
A poc a poc, participant en totes les batalles, contra els difícils embats del
món editorial i de la vida, així com de la dificultat d’intentar viure i escriure
en un àmbit lingüístic on no és gens fàcil, el dels Països Catalans, en Manel
ha fet de periodista, d’escriptor, d’activista cultural i d’editor de diverses
generacions d’autors, molts dels quals van poder publicar les seves primeres
obres gràcies a ell.
Amb aquesta càrrega a
les espatlles, a més, ha estat sempre un defensor de ’pedra picada’ de la
cultura catalana en totes les seves formes i ha pogut confegir una obra
literària que es desplega en molts àmbits: la poesia, la narrativa curta, la
novel·la, l’articulisme i l’assaig (recentment, el seu llibre ‘Les petjades de
l’home invisible’, publicat per Quorum llibres, ha estat guardonat amb el Premi
de la Crítica dels Escriptors Valencians).
Fet aquest preàmbul,
l’objectiu d’aquest post és parlar de la novel·la que acaba de publicar, Entre
les urpes del gat, de la mà de l’emblemàtic segell editorial 3i4. Estem davant d’una interessant narració de gran format amb crim i
investigació, que vol anar molt més enllà del gènere, barrejant-hi elements
històrics i d’hiperproximitat, sense defugir les grans qüestions que planen
sobre l’ésser humà, amb el pes de la memòria i la literatura, així com els
referents de l’obra d’Alonso i del seu mite circular: la creació de l’espai
mític i màgic de Pouet, transliteració i mistificació literària del seu poble,
Puçol.
Des d’aquell, primer llibre que va
escriure, ‘La veu d’un poble’, fins a ‘Entre les urpes del gat’, en Manel ha
escrit per tornar a si mateix, un i altre cop, polint i repolint la recerca de
la seva pròpia veu, que no és més que la mirada que fa al món, a voltes amb
ironia, d’altres amb amargor, però amb un profund amor pel fet de viure i
escriure.
‘Entre les urpes del gat’ no amaga els referents com els
pares de novel·la negra i policial (Conan Doyle, Hammett, Chandler...) i ens
planteja la recerca d'un assassí en un entorn de proximitat i amb l'impacte de
fons de la nostra història més recent (els ays 50 del passat segle).
El professor Eduard Galcerà repassa el seu darrer treball
d’investigació i pren un got de whisky escocès. L’endemà al matí, a primera
hora, el fill el troba mort assegut a la butaca. No hi ha signes de violència
però el metge assegura que ha estat enverinat. Pouet es trasbalsa amb
l’assassinat d’un il·lustre veí i l’estudiant Joan Claramunt intentarà trobar
el culpable resseguint les pistes.
En el viatge circular que fa Claramunt per trobar
resposta en el seu entorn d'espai-temps, la novel·la ens desvetlla de primera
mà l’univers de Pouet, el Macondo particular de Manel Alonso i la persistència
obsessiva de la memòria, les persones, la pressió de la vida i les
interrelacions que marquen el devenir dels seus personatges.
La persistència poètica manifestada amb la simbologia de
les ‘urpes del gat’ i la construcció d’un univers propi, personal i que atrapa
el lector, són algunes de les virtuts més d’aquesta novel·la en la qual cal
anar arribant al final a poc, a poc, com qui es beu un whisky escocès, mentre
es van descobrint les petjades de l’assassí, amarant-se del ric i intens univers
que ens regala el seu autor.
I acabar dient que Pouet cada cop més va agafant forma i
que caldrà, algun dia, fer-ne un treball més acurat i profund per mostrar-lo en
conjunt als lectors.
L’arrencada del llibre:
«A punt d’acabar l’habitual passejada nocturna pels
carrerons de Pouet, el doctor Eduard Galcerà es queixava de l’insomni que patia
amb una frase sense cap sentit
—Entre les urpes del gat!
Érem al bell mig d’una
primavera d’escassa pluja. El vent de llevant, que sol ser qui porta l’aigua en
aquestes latituds, durant els mesos de març i abril d’aquell 1954 passava amb
les mans buides. Al matí el paisatge de la comarca de l’Horta de València es
despertava cobert amb un llençol de boirina, cap a mig matí escampava i
l’atmosfera apareixia clara, amb una lluminositat estival. En fer-se fosc, el
cel es mostrava com un mantell negre farcit d’estrelles. Al llarg de la jornada
el termòmetre es mantenia per dalt dels vint graus i en pondre’s el sol a penes
en baixava un parell. La lluna començava a minvar després d’haver assolit el
pleniluni el 18 d’abril.
Eduard Galcerà Llobat
havia estat de jove alt i corpulent, amb una cabellera espessa i fosca.
Complits els setanta anys, conservava una intel·ligència i una lucidesa
notables, així com una excel·lent capacitat de treball».
