Per Hermini Pérez i Edo
A
les acaballes del segle passat, a Puçol, al bar Django’s, sota el nom de Les
nits màgiques del Django’s, se celebrava
totes les setmanes una animada i entusiasta vetlada literària. En
aquella època, era una de les poques tertúlies literàries que es feien dins de
l’àmbit de les lletres valencianes en el nostre país. D’una manera regular i
seriosa, s’hi presentaven llibres acabats d’eixir del forn, novetats musicals d’autors
novells i consumats, exposicions fotogràfiques i de pintura de figures
emergents de les arts pictòriques valencianes i s’aplegaven les millors plomes
del puixant panorama literari valencià d’aleshores (Marc Granell, Pere Bessó, Toni Mollà, Manel Joan i Arinyó, Joan Pla, Antoni Gómez, Ramon Ramon, Ramon Guillem, Albert Hernàndez i Xulvi, Lluís Roda, Antoni Ferrer, Alexandre Navarro, Josep Porcar...) . I més que més, era un punt
de trobada de gent interessats per la literatura que intercanviaven idees i anhels
literaris amb més o menys passió al voltant d’unes cerveses, un got d’aigua o unes copes de patxaran (Agustí Peiró, Josep Maria Ribelles, Vicent Penya, Pau Marqués, Francesc Collado, Salvador Pérez, Empar Claramunt, Salvador Palazon, Mercè Claramunt, les germanes Solves, Silveri Cortina, Carles Enguix, Joan S. Sorribes, els fotògrafs José Manuel Lorente i Vicent Salvador...). D’allí isqué
més d’un llibre, a més de la revista literària L’Aljamia, que durant uns anys va ser un
referent en l’àmbit literari valencià. Les nits màgiques Django’s esdevingueren,
doncs, una trobada social i intel·lectual que intentava donar normalitat a la
cultura i la llengua dels valencians, però la cosa ha canviat poc des d’aleshores.
El valencià era i és l’aneguet lleig d’un estat, l’espanyol, que ens mira de
reüll i de dalt a baix.
Vaig
sentir parlar de Les nits màgiques del Django’s a un amic del Puig de
Santa Maria, Santi Cortés, doctor en filologia i reputat assagista. En la
sobretaula d’un café al bar de la plaça, mentre arranjàvem un món que encara
està per arranjar, Santi Cortés me’n va parlar tot sabent que d’amagat també m’agradava
practicar el vici de lletraferit –una paraula com a mínim tant bonica com la d’onanista.
Tot i que siga de passada, m’agradaria contar que de la meua relació amb Santi
Cortés va eixir la idea i el posterior treball que es plasmà en el llibre Aproximació
a la historia del Puig de Santa Maria.
Aleshores
feia pocs mesos que m’havia instal·lat a viure al Puig de Santa Maria. Abans,
que era la resta de la meua vida, havia viscut en el meu poble, Quart de les
Valls, a la Vall de Segó. Li vaig confirmar a Santi Cortés que l’acompanyaria a
una tertúlia, insegur i temorós: la literatura m’era i m’és una deessa que m’acomboia
i em tranquil·litza en soledat i distància curta, però que m’espanta i em
sobrepassa davant d’un públic competent, com m’imaginava que eren els
assistents habituals d’una tertúlia d’aquell prestigi. M’heu d’entendre. Era,
sóc encara, i sempre ho seré, un meritori oficiant de poeta i d’escriptor que,
si aporte alguna cosa, tot i que siguen aquestes quatre ratlles, ja em sentiré
pagat i agraït. A banda d’això, també s’aplegaven els meus fantasmes
particulars. Venia d’un poble xicotet d’escassa tradició literària –de
bous sí–, com n’hi ha
tants arreu del País Valencià, i no sabia ni molt ni poc què era una tertúlia
literària. I si a això afegim que, quan la tradició literària d’un lloc és
escassa i mediocre, hi pul·lulen els Cervantes amb un títol universitari
acabat de penjar al coll que mai no han escrit tres renglons seguits, la
historieta s’agreuja. Aquesta fauna, inútil i prepotent davant de qualsevol
manifestació de creació literària en valencià, esdevenia una crítica despietada
i ferotge que aleshores em deixava sense paraules per a defendre’m. Sobretot era
així per a aquells que no teníem cap títol universitari penjat del coll ni
cadenes en el cervell, però que la necessitat de contar el nostre món en la
nostra llengua, amb més o menys destresa, ens feia escriure per a sentir-nos
vius com a persones i com a poble. Aleshores no comptava, no hi compte encara, amb
cap títol oficial, i menys d’escriptor. Però això no és un fet estrany, els
ocorre a moltes escriptores i escriptors valencians. El títol d’escriptor o de
poeta l’heu de traure tots els dies retallant pedaços d’ací i d’allà per
aprendre l’ofici, potser de vegades amb més bona voluntat que encert, però
sense defallir en la caminada, ficant pedres i morter per a donar-li
visibilitat a tot plegat amb altres companys i companyes a la casa de la
cultura valenciana. I, tanmateix, confesse que m’haguera agradat disposar d’una
formació més acadèmica i científica, però la maleïda i classista cigonya em va
deixar en una casa de pobres i no a la casa del costat (fet del qual no me’n
penedisc, que conste), que era de rics i els fills estudiaren.
Retornant
a la història, li vaig dir a Santi Cortés que l’acompanyaria a Les nits
màgiques del Django’s. Però, dins meu, mentre anava camí de Puçol, em deia
que hi arribaria, m’asseuria en la darrera cadira, que sempre està contra les caixes
de cerveses buides, escoltaria i no badaria boca. Vull que em comprenguen. Si
més d’una vegada havia patit el menyspreu dels Cervantes quan parlava
amb entusiasme de literatura del país –Joan Salvat-Papasseit, Espriu, Estellés, o els nous Joan Navarro o
Josep Piera publicats en aquells llibrassos de tapes blaves, per citar-ne
alguns–, ja que els prohoms locals fills bords del castellà només
aturaven la seua mirada davant de les obres més sublims de la literatura
universal, i la del país no donava el nivell acadèmic mínim, em preguntava: què
pensarà de mi la flor i nata de la literatura valenciana que es reunix a les
tertúlies literàries de Puçol? Trobava fins i tot absurd respondre la pregunta.
Hi aniria, m’asseuria en l’última cadira, escoltaria amb l’oïda atenta el que
deia gent tan sàvia i assenyada... I quan arribara a casa i em tirara el
llençol per damunt, em sentiria pagat, feliç i cofoi d’haver viscut una
experiència irrepetible, com qualsevol experiència literària que s’estime.
Però
quan vam entrar al bar Django’s, Santi Cortés s’adreçà cap a un alma mater de la tertúlia, una de les mares
nutrícia que alimentava Les nits màgiques del Django’s, Manel Alonso i
Català, i me’l presentà sense cap preàmbul, com si jo fóra un poeta i un escriptor.
Això va ser un xoc que em deixà la pell de gallina. I que conste que no sóc, no
ho he sigut mai, gens mitòman, però les escriptores i els escriptors de debò em
provocaven, per sort encara em provoquen, un respecte que per Déu no l’he
sentit mai. I amb això no vull enutjar cap creient. Encara que Manel Alonso i
Català és més jove que jo, molt poc, li vaig donar la mà amb timidesa i una
certa reverència, sense saber què dir, per a no ficar la pota i que descobrira
que no comptava amb el nivell mínim per a ser-hi. Tot i que personalment no el
coneixia, sí que havia llegit poemes seus, alguns articles de premsa, i me n’havien
parlat com d’una figura a tindre en compte dins del panorama literari valencià.
Manel Alonso i Català, aleshores, amb un rostre jovenívol i apassionat que em
recorda el del seu fill, uns cabells i una barba més llarga i lleonina que l’actual,
amb la mateixa bonhomia en la mirada, que sovint la vol maquillar amb la duresa
que li han infligit les esgarrades de la vida sense aconseguir-ho, la sensació
que pel cervell li bullien idees i projectes com posats en la cassola en
forn –dixi, Ausiàs March–, quan em va estrényer la mà de
seguida em vaig sentir acollit en aquell ambient que creia, i de vegades encara
ho crec, que no em mereixia pels meus coneixements i mèrits. I, sobretot, em va
comunicar sense emprar cap paraula que era un dels seus.
Així
doncs, a partir d’aquella nit i de la mà de Manel Alonso i Català vaig conéixer
escriptores i escriptors de totes les contrades del nostre àmbit lingüístic, amb
els quals, més que més de l’Horta de València, he conreat l’amistança i he
col·laborat en llibres de poemes, de novel·la i de relats curts.
Dissortadament,
Les nits màgiques del Django’s, de mort natural o empentades pels nous
temps, a poc a poc van anar deixant de respirar i bategar com a centre d’agitació
de la literatura al País Valencià. I com tantes altres històries que passen en
el nostre país, han deixat un buit sota la pell del teixit cultural valencià
difícil d’omplir, la qual cosa de segur que a les autoritats incompetents no els preocupa ni tampoc als
seus votants de barra de bar i bous al carrer. Som el país que som, però no ens
podem conformar-hi, per mil raons i per la nostra manera de ser.
D’això
que he contat, doncs, ja han passat uns quants anys. Les tertúlies de les Les
nits màgiques del Django’s van deixar de bategar, i va ser una pena, de les
grans. Cal recordar la revista L’Aljamia, on moltes escriptores i escriptors vam plasmar les nostres
primeres lletres públiques, o el premi de poesia que convocava, que es va
guanyar un merescut prestigi en els ambients de les lletres catalanes. La
desaparició de Les nits màgiques del Django’s va deixar, sense cap dubte,
un buit cultural i intel·lectual en un país que menja molt i malament, llig poc
i best-sellers, i pensa menys. Algun
dia algú, millor un historiador que un escriptor, hauria de recollir tot el
corpus documental i sonor d’aquelles tertúlies per a ordenar-lo i posar-lo a l’abast
de la memòria d’un país cada vegada més afectat de l’Alzheimer col·lectiu,
desmemòria que esdevé més perillosa i anihiladora que la que ens pot afectar
com a persones a conseqüència de l’envelliment de les nostres cèl·lules.
També ha passat molt de temps des que Manel Alonso
i Català va començar a embrutar els primers papers
per a netejar i salvar-nos les paraules de cada dia. Ha passat temps, volum i
qualitat d’una obra que continua engreixant. I no sols ha sigut i és escriptor
i poeta. Manel Alonso i Català ha treballat com a periodista, en ràdio, ha fet
d’editor, tècnic literari, lletrista de cançons des de música popular fins a
pop... I fins i tot, per a sobreviure en un món on només sembla que tenen dret
a viure els corruptes i els panxacontents, seria capaç de traure poals d’aigua
de la mar per a buidar-la a un cèntim el viatge.
De
com escriu Manel Alonso i Català i de la seua qualitat podria omplir un bon
grapat més de folis, i em deixaria moltes lletres en el tinter per a fer una
crítica que s’ajustara a la seua obra. Prova del que vos dic és l’últim llibre
que ha publicat, Les petjades de l’home invisible. Dietari (Setembre de 2014-setembre de 2016) (Quorum llibres) El volum en qüestió vos
el podria resumir dient que està escrit amb sinceritat i intimisme, saviesa i
desencís, amargor i esperança, proximitat i superació, una orgia d’emocions i d’experiències
que no volen deixar res que el lector no puga gaudir o patir, però sobretot
diria que està escrit molt bé. I això últim, bé ho sap la gent de l’ofici, no
està a l’abast de tothom. Escriure és fàcil. Escriure bé, costós. Escriure molt
bé, dificilíssim, un paisatge humà abrupte i tortuós per on transiten els
escriptors assenyalats pels dits dels déus o la intel·ligència de l’autor que
ens el fa compressible i amable als lectors. Manel Alonso i Català és dels qui
escriuen molt bé. Escriure molt bé vol dir, entre altres coses, ser global,
prenent una peça local que dóna sentit al mosaic humà que configura el món.
Escriu molt bé qui és capaç de fer d’un grapat de terra la bola del món, i qui
és capaç de prendre la bola del món i posar-la en les mans del lector perquè note
dins seu com de xicoteta és. Manel Alonso i Català és dels qui prenen una peça
del mosaic humà, qualsevol, i li dóna colors, textures i profunditats. Els
colors, les textures i la profunditat d’una vida, la seua, amb pessics de
fatalisme i d’incomprensió que adoben cada frase que escriu, d’aquell que
sempre està caient però que, remugant i queixant-se’n, s’alça fins al nou text.
Però el meu propòsit no és explicar amb pèls i senyals com escriu Manel Alonso
i Català. Aquesta tasca, ja hi ha crítics literaris més preparats, solvents i
distants que jo que la duen a terme, els quals, si més no, els explicaran mil
detalls tècnics de la seua poesia i de la seua prosa que, el lector m’haurà d’excusar,
a mi se m’escapen. Però, per a resumir-ho, una delicatessen digna del més exquisit dels plats literaris actuals.
Però
com a amic de Manel Alonso i Català sí que m’agradaria aclarir una cosa al
lector que no el conega: la ratlla que separa l’escriptor i la persona és molt
tènue i fràgil, quasi invisible. Em podeu acusar de miop, que ho sóc, però
voler atrapar l’escriptor deixant fora la persona és impossible. I això, però,
en món uniformat i banal que confon globalitat amb una digestió intel·lectual
tan insubstancial com una ejaculació precoç, en una societat que se sent satisfeta
esguardant el tros de plàstic d’una pantalla per a no veure-hi res, de
producció literària a l’engròs rebutjant el gust per la faena ben acabada,
esdevé un oasi de palmeres datileres i d’aigua dolça enmig d’un desert ple de
cables d’internet i cabals ciclopis de producció cultural trepitjada i
comprimida que, quan hi vols beure, ja se’ns ha esvaït de les mans, matant-nos
de set i de fam intel·lectual.
Si
no fóra un iconoclasta militant, que de la massa gelatinosa que conformem els
bacteris humans que omplim el planeta i els ídols mediàtics que ens dirigixen
només espere que no em xafen, dic, que si no fóra un iconoclasta, afirmaria que
Manel Alonso i Català esdevé una persona imprescindible, com la del poema de
Bertolt Brecht. Imprescindible en l’àmbit social i cultural del País Valencià.
I més que més, imprescindible per saber que, persones com Manel Alonso i
Català, t’ajuden a reconfortar-te i viure en un món que la fauna humana,
nosaltres, el degradem cada dia un poc més amb la nostra indiferència i
burrera.
El
meu pare deia que el dol calia portar-lo el dia del soterrament, i a l’endemà
continuar la vida. I estar-se tranquils i sense remordiment, si abans li havies
oferit al finat tot allò que en vida estava en la teua mà: diners quan li faltaren,
un pessic d’alegries, ajuda quan no poguera caminar, reconeixement de la faena
feta o una paraula amical quan la vida es capgira. Diners, pocs li’n puc
deixar, que tampoc no en tinc; alegries, algun somriure; paraules, aquestes
poques; però el meu reconeixement i la meua admiració per Manel Alonso i
Català, si m’ho permets, amic meu, te’ls vull donar en vida. Perquè el meu
reconeixement i admiració per Manel Alonso i Català i altres agitadors culturals com ell que hi ha arreu del país, els quals fan aquest meritori, desagraït i
mal pagat –paguen?– ofici d’escriure llibres i esperar que algú els llija, no
caiga en sac foradat. És millor un reconeixement i ajuda ara que un carrer
demà.