QUAN LA POESIA ES QUEDA ADHERIDA A LA MEMÒRIA

Per Vicent Penya 

            

Presentem avui l’últim treball d’un dels escriptors més singulars i polifacètics de la comarca de l’Horta Nord: Després vingué la música, una antologia de poemes musicats de Manel Alonso.

            No cal dir que la paraula escrita té la força del misteri i alhora de la concreció, l’encís de l’ambigüitat i, al mateix temps, el poder de la precisió. Sense cap mena de dubte, la poesia és per a ser llegida, però sobretot per a ser recitada i, en última instància, per a ser cantada.

            En la nostra cultura hem comptat i comptem amb grans rapsodes que han donat a conèixer amb les seues veus i les seues interpretacions el bo i millor de molts dels nostres poetes. De seguida ens ve a la memòria el nom d’Ovidi Montllor i, entre tota la producció del cantant d’Alcoi, el seu treball magistral Coral romput, doble LP en què recitava l’obra homònima de Vicent Andrés Estellés.

            A hores d’ara disposem d’altres bons recitadors que donen a conèixer per tots els racons de la nostra geografia la poètica més recent, com ara Joan Femenia, Francesc Anyó, Sterxu Villanueva, Vicent Camps, Roser Furió, Josep Pedrals, Manel Arcos, i d’alguns grups poètics que s’hi dediquen: Oh Foll Amor, Argila de l’Aire, etc.

            Però quan la poesia pren volada i se’ns queda agradablement adherida a la memòria és, per descomptat, quan ha estat cantada. En aquest aspecte, no cal dir que la nòmina de músics, cantants, cantautors i grups musicals que s’han dedicat a cantar els poemes dels nostres poetes ha sigut, a hores d’ara i al llarg del temps, força extensa i important.

            Molts de nosaltres hem arribat a l’obra de poetes com Ausiàs March o Anselm Turmeda gràcies a les versions cantades per Raimon; Miquel Martí i Pol, gràcies a Lluís Llach; Vicent Andrés Estellés gràcies a Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet i Paco Muñoz, etc.

            La veritat és que no acabarà mai de sorprendre’m la vitalitat que, malgrat tot, encara manté el nostre país. És cert que hem rebut colps molt forts per totes bandes, en contra de la nostra llengua i la nostra cultura, però també és veritat que el País Valencià s’ha mantingut, a pesar de tot, “rabiosament” fidel a les seues arrels. Associacions com Escola Valenciana, Acció Cultural, la Coral El Micalet, Ca Revolta, El Tempir, El Bassot, El Pont, etc., però també persones que de manera individual han treballat incansablement per la terra i per la llengua, han mantingut la flama d’aquesta vitalitat. I Manel Alonso és un clar exponent de tot açò que parlem.

            L’amic i infatigable escriptor puçolenc, com a poeta apassionant que és, ha volgut que els seus poemes, o almenys un tast antològic de la seua obra poètica, se’ns quedaren adherits a la memòria en forma de cançons. I ho ha aconseguit amb escreix.

            Manel Alonso ens ofereix en aquesta ocasió un treball peculiar, elegant i impagable. Es tracta d’un doble CD en què més de vint cantants d’arreu del país han donat forma a una antologia de poemes musicats de l’escriptor de Puçol. Pel que fa a les lletres, podem trobar-hi un recull que és una mostra ben representativa del conjunt de la seua obra poètica. Títols com “Conte de la Ibèria Oriental”, “Festejaren la sort”, “De vegades”, “Diürn amb harmònica”, “Dona”, “Cavallers, ara va de bo”, “Sol per la serra Calderona” o “Crides a tota veu el meu nom” ens donen una idea molt encertada i fidel de la seua trajectòria poètica.

            Però el treball no acaba només amb això. Amb aquest doble CD, Manel Alonso, com a gran entusiasta de la música en valencià, ha aconseguit aplegar en un projecte únic un conjunt important de cantautors i músics d’arreu de les nostres comarques que, amb tota la seua heterogeneïtat, es dediquen a la cançó en la nostra llengua. En Després vingué la música podem escoltar des del cant d’estil fins al hard rock més cridaner (Acid Cookies), passant, òbviament, pel pop, el folk i el blues.

            Vull destacar la peça “Dona”, un crit en contra de la violència de gènere, composta i interpretada superbament per Carles Pastor, i que compta a més amb la veu de Miquel Gil. (Per cert, de Carles Pastor trobarem en la seua discografia el CD Els ulls de Bob, un excel·lent treball en què musica onze poetes valencians actuals.) I la inflexió modelada d’un artista ascendent com és Andreu Valor, que ens canta “Conte de la Ibèria Oriental”, un poema reflexiu sobre l’actualitat política i social.

            Però també trobarem títols com “Gemegava el teu nom”, composta per Garri Campanillo, “Diürn amb harmònica”, de Doctor Dropo, o “Fluid sonors” de Carles Enguix.

            No vull acabar aquesta presentació sense parlar del disseny del CD, que ha anat a càrrec de Xavier Alcàsser. Es tracta, com podreu comprovar, d’un disseny elegant i modern, agradable i estèticament impecable. I també cal agrair les paraules introductòries que li dedica el professor Josep Vicent Frechina. Un pròleg excel·lent d’una qualitat extraordinària.

            En definitiva, un nou projecte d’un escriptor laboriós i incombustible com Manel Alonso, que ens sorprèn pel seu bon gust i per la seua versatilitat estètica. La meua més sincera enhorabona. 

(Text llegit en la presentació del doble CD Després vingué la música, antologia de poemes musicats de Manel Alonso i Català a la Biblioteca Municipal de Museros el dia 20 de novembre de 2015)

UN PROYECTO SINGULAR

Por Eduardo Guillot

Bureo Músiques edita Després vingué la música, un doble álbum que recoge una antología de poemas musicados de Manel Alonso i Català, en la que participan cantautores de la escena catalanoparlante como Andreu Valor, Carles Pastor, Miquel Gil, Carles Enguix o Lluís Vicent, però también grupos como Gent del Desert, Doctor Dropo i El Miracle, Acid Cookies o King Kong Boy.

Todos hacen suyas, de un modo u otro, las palabras de Alonso i Català, que funcionan perfectamente en el entorno confesional e intimista de los solistas de la órbita de la cançó, por la vocación poética que ha marcado siempre la música de autor, pero que en los veintidós cortes del recopilatorio permiten también adaptaciones trip-hop (Aura Daurada) o ajustadas a sonidos tradicionales (Cant viu). Además, hay lecturas en clave de blues (Doctor Dropo), temas que combinan con acierto el folk y el grove (Gent del Desert) o la consabida propuesta de sonido mestizo y guitarras eléctricas, bien resuelta por King Kong Boy. Una mirada poliédrica a un poemario versátil (se incluyen escritos ya publicados y otros inéditos), que cobra nueva vida gracias a su traducción en canciones.

Articulo publicado en el número 1291 del 21 al 27 de agosto de 2015 de La Cartelera, suplemento del diario Levante-El mercantil valenciano.

"DESPRÉS VINGUÉ LA MÚSICA"

Per Vicent Luna Sirera

Dir que Manel Alonso i Català és un dels nostres més complets escriptors és una obvietat. Només cal escorcollar una mica la seua obra literària per adonar-se’n. És, al meu parer, un escriptor es majúscules que domina i ha conreat la majoria de gèneres literaris: poesia, novel·la, narrativa breu, narrativa infantil i juvenil, prosa, articles d’opinió, recull de contes, assaig... I val a dir que no sovintegen escriptors amb aquesta característica, no és gens fàcil dominar tants gèneres, i a més a més reeixir amb èxit, i això ho saben molt bé tots aquells que es dediquen a escriure. Hi ha bons novel·listes que mai han editat un poemari; grans poetes que no han conreat l’article d’opinió; magnífics assagistes que no saben aterrar en les necessitats del món juvenil.... Consulteu l’obra de Manel Alonso i us n’adonareu de la versatilitat de la seua ploma.
Vaig tindre la sort de conèixer-lo personalment el desembre del 2013 que vingué al Centre Cultural Ovidi Montllor (CCOM) per presentar-nos les seues Cròniques des de l’infern, un recull d’articles d’opinió escrits entre el 2011-2013. Manel no és aquell prototip d’escriptor opac, que en certs aspectes polítics no es defineix i que festeja amb el govern del moment. No, Manel és un escriptor que es mulla, i escriu el què pensa sense embuts. Aquestes “Cròniques des de l’infern” en són una bona mostra.
Bé, i després de tota aquesta fructífera trajectòria com a escriptor, director d’editorials, fundador de revistes, col·laborador en periòdics de tota mena i activista cultural, “vingué la música”. Fa uns dies em feu arribar a casa molt amablement el seu darrer projecte, el doble CD Després vingué la música. Em fa l’efecte que en aquest darrer treball el nostre escriptor ha posat molta il·lusió. Una cosa és escriure poemes i editar-los perquè els lectors puguen llegir-los i gaudir-ne. Però una altra és que un músic li pose música i el cante. Aconseguir que els teus poemes s’escolten a la ràdio i es canten en un recital o concert, això és diferent: “res no val tant com vers d’una cançó”, diria el poeta de Burjassot. El que ha fet Manel és tota una proesa en un país tant caïnita com el nostre, i amb tant poques ajudes a la cultura nostrada. No és gens fàcil aconseguir que vint-i-dos cantants i músics, com ara, entre altres, Miquel Gil, Andreu Valor, Borja Penalba, Rafael Estrada, Rubén Durà, Doctor Dropo, Carles Pastor, L’arrel, Acid Cookies, ... aposten per musicar els teus poemes. Com diu Josep Vicent Frechina al pròleg del CD, Alonso “ha convocat una nòmina excel·lent de grups i solistes per a completar la jugada: ells han buscat la matèria primera adient regirant en l’obra publicada [...] l’han dotat de les ales musicals que els mateixos versos els inspiraven [...] i ara els fan volar com si foren seues”.
I justament d’això es tracta, de fer volar els versos dels nostres poetes perquè la gent els cante i els faça seus, perquè queden en l’imaginari col·lectiu, per donar a conèixer els nostres poetes, cantants i músics, perquè això, amics i amigues, és fer país. I projectes com aquest ens fan somniar que un altre país és possible. I és possible perquè tenim gent amb talent que cada dia ens ho demostren. Benvingut aquest nou projecte de Manel Alonso, després de llegir els seues poemes vingué la música. Escoltem-la, donem-la a conèixer perquè, com escriuria el poeta Joan Maragall, “no hi ha res més fort que una cançó”.

Article publicat al facebook el 24 de juliol de 2015

ANDREU VALOR ENS CANTA "CONTE DE LA IBÈRIA ORIENTAL"

Com un joglar modern, el cantautor de Cocentaina Andreu Valor interpreta un poema del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) de Manel Alonso, Conte de la Ibèria Oriental. La música i els arranjaments han anat també al seu càrrec.

Conte de la Ibèria Oriental és el relat quotidià d’una derrota col·lectiva, d’una burla constant a la intel·ligència, d’un seguit d’imposicions absurdes fetes en nom de l’Estat sota l’empara legal d’una majoria manipulada per un poder arrogant.

Ens parla, en alguns moments d'una manera minimalista, de com el supremacisme lingüístic i cultural del nacionalisme espanyol, en iniciar-se l’anomenada transició espanyola, alimentà el monstre violent de l’autoodi, el monstre del secessionisme i de la xenofòbia, utilitzant sense cap mena d’escrúpol els diversos ressorts de l’aparell de l’Estat, perseguint amb virulència aquells que no tenen el seu mateix objectiu, per tal d’anihilar una llengua i una cultura. Però el poema no està escrit des del punt de vista d’un nosaltres, encara que ho puga parèixer en un primer moment, sinó des de l’experiència d’un jo, un jo, el poeta, que ha dedicat tota la seua vida a construir una obra digna, en una llengua concreta, la qual el poder ha convertit en un element de confrontació entre els seus parlants per tal d'arraconar-la al calaix de les coses inútils. El poema és el relat dolgut, aparentment pessimista, d’un individu que se sent atacat, perseguit, menyspreat i d’alguna manera frustrat i enfurismat. Un individu que sap qui és el seu enemic i el denuncia, i que mostra els blaus que li han provocat els colps rebuts. Un individu disposat, a pesar de tot, a continuar construint la seua obra en la seua llengua, perquè la fe i l’esperança sap que mai no les perdrà.

La guitarra d’Andreu Valor trenca d’una manera suggestiva el silenci, ho fa com anunciant que d’un moment a l’altre aquell que li grata les cordes es posarà a narrar una història d’aquelles que atrapen l’auditori.

Entre tendra i envellutada, la veu d’Andreu Valor entra en escena aconseguint en els primers versos captar la nostra atenció, situar-nos en un espai geogràfic i temporal i presentar-nos el drama que ens cantarà tot seguit.

El cantant mussita aquests primers versos per anar donant-los, alçant la veu d’una manera pausada, més força, fins que trenquen en un clam, en una queixa, aleshores la guitarra de colp i volta accelera i apareix la tornada, i quan aquesta sembla anunciar la fi de la cançó Andreu ens oferix, amb les dues mans, un raig de llum, l’esperança, convertint el que tots ens pensàvem que era un lament en un nou element per a continuar amb renovada alegria el nostre combat.

BORJA PENALBA, ANDREU VALOR I "SENSO"

El compositor, productor, arranjador i músic de la ciutat de València Borja Penalba, un home polièdric a qui li agrada acostar-se al món de la poesia, ja siga convertint algun poema en cançó o fent el paper de rapsode en diversos espectacles on ha estat capaç de seduir un públic exigent, és un individu amb un gran talent i una immensa passió pel seu ofici. Enguany, un any en què ha estrenat un parell de nous espectacles, el primer  "De l'amor i altres galindaines" amb el seu amic Francesc Anyó i el segon amb el poeta David Caño i el polític David Fernández al voltant de l’obra d’Ovidi Montllor, sense deixar d’acompanyar en els seus concerts gent com ara Feliu Ventura, Maria del Mar Bonet, Andreu Valor o Joan Amèric, enguany, dic, ha triat un poema de Manel Alonso i Català per a convertir-lo en cançó. Es tracta de Senso, un poema breu que forma part de la col·lecció Apunts per a un homenatge, inclosa dins del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002). Un homenatge pòstum a l’obra de Josep Maria Ribelles (1932-1997), on Alonso des de la seua manera d’entendre la poesia lligada a allò que se’n diu realisme intimista o poesia de l’experiència s’aproxima a l’obra del seu paisà marcada pel simbolisme, la sensualitat i un cert hermetisme.

Josep Maria Ribelles va escriure el seu llibre Senso influenciat per les imatges de la pel·lícula italiana del mateix nom dirigida per Luchino Visconti, una cinta que es va inspirar en l’obra de l’escriptor italià Camilo Boito (1836-1914). Passió amorosa, recerca del plaer i la sensualitat al bell mig de la lluita per la independència italiana.

Diverses mirades sobre un mateix tema d’individus que utilitzen diferents llenguatges artístics: el relat, el cinema, la poesia i ara amb Borja Penalba la música, i que són capaços de dialogar entre ells aportant el seu bagatge vital, els seus anhels i fantasies a un dels grans temes que han mogut la creativitat de l’ésser humà al llarg de la història, el desig.

Borja Penalba, sobre els versos d’Alonso, ha escrit una cançó amb un ritme pausat, on la guitarra i l’acordió construïxen un llit musical suggeridor sobre el qual la veu personal, sensual, d’Andreu Valor, un altre gran seductor, acompanyat en alguns moments per la inconfusible i càlida de Borja, va desgranant mot a mot un text d’alt voltatge.

És una cançó breu, intensa, plena de matisos, amb una passió continguda que no reprimida, que compta amb el segell personal d’un home que coneix totes les tonalitats del so i dels silencis.

JOSEP LLUÍS NOTARI

El cantautor de la Vila-vella (la Plana Baixa) Josep Lluís Notari ha escrit una deliciosa cançó, T’estimo des de l’estació buida, en la qual ha fusionat amb una gran naturalitat dos poemes del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) de Manel Alonso. Dos poemes que ni tan sols formen part del mateix apartat, L’estació buida apareix en «Llençols esgarrats» i T’estimo en «Llençols usats», l’un ens descriu el trist escenari d’una societat atrapada en el desencant i l’apatia, i l’altre el de l’amor i l’erosió que algunes paraules patixen.

Els dos poemes tenen en comú això, l’erosió a què el temps, l’ús i abús i les males interpretacions produïxen sobre les paraules i les ideologies, a pesar que les necessitats que les feren nàixer continuen vigents.

Josep Lluís Notari, amb una gran sensibilitat i calidesa interpretativa, acompanyat de la guitarra, ens va desgranant vers a vers, en primer lloc, L’estació buida: «A l’estació, un somni dorm a la consigna cobert amb el llençol de l’oblit... A l’estació buida, una veu retalla silencis destinats al silenci», un poema de marcat caràcter polític i social, que ens parla del suïcidi d’aquells que s’encaparren en voler domar la bèstia ferotge i inhumana del capitalisme, la seua acció genera en un principi encant i després desencant, frustració i apatia. Després, sense cap mena de pausa, enllaça amb un senzill poema d’amor: «T’he dit que t’estimo? Doncs sí t’ho he dit i t’ho repetiré...» que ve a rompre el pessimisme del primer poema per a donar un imprescindible punt d’esperança, perquè l’esperança nia al costat del lloc on ho fan l’estima i l’ànsia de llibertat.

La cançó de Josep Lluís Notari parla d’això, de no deixar-nos dur per l’engany, d’assumir amb claredat els fracassos, fer-ho sense ira, sense acritud, però amb la ferma determinació de buscar nous elements que ens encoratgen a construir una nova societat més justa on l’ésser humà siga capaç de retrobar-se amb la llibertat i amb una felicitat que no ha estat adulterada per eixos poetes renegats que són els publicistes.

L’estació efectivament és buida, però amb la nostra imaginació, amb la nostra capacitat per a estimar, serem capaços de fer que el tren de la il·lusió torne a les seues andanes, per a després partir tots junts cap a l’horitzó on habiten els nostres somnis.

LA RÀBIA I LA CONTUNDÈNCIA DE L'ARREL

L’Arrel és un quintet de Puçol format per veu, dues guitarres, baix i bateria que practica un punk-rock fresc, directe, amb influències del hard-core, el pop-rock i fins i tot del heavy metal. Una banda amb una base rítmica contundent, i amb un embragatge i un accelerador capaços de jugar amb naturalitat amb diverses velocitats en un mateix tema, així com unes guitarres rabioses però amb una capacitat important per a recrear melodies.

Fins ara havíem pogut escoltar la seua música en directe i  en el youtube.

Després d’un temps fent versions i creant un repertori propi, s’acosten a la poesia de Manel Alonso per tal de musicar un dels deu poemes que forma part del quadern de poesia A tu, del viatger, estrany (Quaderns de Rafalell, 1991), concretament el número sis, que ells han titulat Crides a tota veu el meu nom. Un poema que ens parla des de la ràbia que arriba a generar en nosaltres el desamor, del trencament d’una relació sentimental i del comiat. Un poema que és quasi una venjança d’aquell que s’ha sentit menyspreat i traït per qui més estimava.

El tema s’inicia amb una música suggeridora. El cantant, El Guirro, apareix en escena convertit en un improvisat i indolent rapsode i ens recita la primera estrofa del poema: «Crides a tota veu el meu nom. / A la cambra tan sols roman la pols, / els records empaquetats / i el futur per fer. / Estrenys els llavis». I de colp i volta l’electricitat, el ritme fins el moment contingut, esclata amb tota la força del punk-rock. Guardant les oportunes distàncies generacionals i estètiques, m’ha vingut al cap la imatge de Sid Vicious (Sex Pistols) en la seua inoblidable interpretació del My way.

A mesura que evoluciona la cançó, apareixen gotes de hard-core i fins i tot de pop-rock amb una certa èpica subratllada pel cantant i la bateria.

Crides a tota veu el meu nom ens apareix com el retrat de carnet de la banda, un retrat on trobem els grans i petits trets de la seua personal manera d’entendre el rock. També aconseguim escoltar, amb més o menys nitidesa, els ecos de les diverses bandes que els han influenciat a l’hora de compondre, d’interpretar i fins i tot de mantindre una actitud rebel dalt de l’escenari, bandes com ara Barricada, Rosendo, Extromoduro, La Polla Records, Sangtraït, Lax’n’busto, Iron Maiden i tants altres.

L’Arrel ens demostra d’una manera diàfana que el rock més canyer també pot tindre una forta càrrega poètica sense caure en simfonies mel·líflues.

KING KONG BOY O COM CANTAR ROCK DES DEL CIM D'UNA MUNTANYA

La banda de Gandia King Kong Boy l’any passat ens va oferir el seu primer disc d’estudi, Alcem el vol, amb deu temes produïts per Marc Dasousa, un treball que fusiona diversos gèneres i estils, com ara el reggae, el funk, l’indie o el pop, amb un objectiu clar: fer una aposta sincera, honesta, per la innovació i al mateix temps aconseguir un so propi, personal i reconeixedor.

Durant els primers mesos de l’any 2015, immersos encara en la promoció d’Alcem el vol, participen en el cedé Després vingué la música, un projecte engrescador que els ha obligat a saltar la tanca creativa i acostar-se al camp de la poesia, i concretament a l’obra del poeta Manel Alonso.

U, que és gat vell, carnós i descregut, no ha pogut deixar de preguntar-se quins nexes en comú poden tindre King Kong Boy, o si afinem una mica més: el tàndem creatiu format per la parella Eduard Banyuls, cantant, i Rubén Martín, guitarra, amb el poeta de Puçol. I la resposta ha estat més fàcil, senzilla i diàfana del que em pensava en un primer moment: l’eclecticisme creatiu per una banda i per una altra la passió que Banyuls i Alonso tenen per l’excursionisme de muntanya, i aquest en un grau alt, vull dir capbussar-se al bosc assaborint amb cadascun dels sentits els paisatge fins a sentir que un mateix i aquell conformen un únic ens.

Així, els membres de King Kong Boy han decidit convertir un poema escrit amb un ritme pausat, el ritme d’aquell que bada per senderois i camins mentre apunta mentalment cada petit detall que el colpix, que va recreant l’instant, per a conformar una atmosfera en la qual el jo forma part del tot i el seu estat d’ànim marca la intensitat de la seua mirada, en un rock que li dóna un ritme més intens, un ritme que convertix l’excursionista tranquil en un individu que crida al bell mig de l’aparent soledat de la natura per a expressar el goig de sentir-se viu, de sentir com el seu cos i la seua ment es regeneren amb contacte amb aquella.

I el resultat d’aquesta incursió en el camp de la poesia de King Kong Boy és un suggeridor cant a la llibertat, a l’emoció, a la perfecta simbiosi entre l’ésser humà i la muntanya.

"CANÇÓ INACABADA" I ACID COOKIES

El cantant i compositor Tiko Esteve s’ha acostat darrerament a la poesia de Manel Alonso buscant inspiració per a compondre un nou tema musical.

Esteve és el cantant de dos grups musicals altament influenciats pel hard-rock, el blues-rock i el rock psicodèlic, em referisc als Kave Kanem, amb el qual ha gravat dos treballs discogràfics, i als Acid Cookies, amb els quals recentment ha gravat una maqueta que alguns crítics musicals han qualificat com de les dues millors de l’any.

Després d’haver-se capbussat en l’obra d’Alonso, tant en la poètica com en la narrativa, sense aconseguir trobar la peça literària que l’inspirara, va trobar un poemari inèdit i de fet encara en procés de construcció, Rimes impures, conformat majoritàriament per cinquets, i selecciona i després fusiona en un únic tema sis dels poemes. Sis poemes on el seu autor, amb notables influències dels millors poetes del rock, ens parla d’un món urbà, nocturn, habitat per perdedors, ebris de somnis i d’alcohol i on la música, el rock, el rythman blues i el blues, no només són el so de fons de les seues tragèdies personals, sinó el ritme amb el qual batega el cor de la nit.

Els arranjaments musicals han anat a càrrec del guitarra d’Acid Cookies Pedro Ponce, el qual ha dotat la cançó de la contundència rítmica del rock, la potència lírica del blues i sobretot el so encisador i màgic de la psicodèlia.

Acompanyen Ponce i Esteve Àngel Llaneza, bateria dels Kave Kanem, que li atorga un ritme marcat, enèrgic, vigorós a la cançó, i el baix Òscar Ruiz, també membre dels Kave Kanem. A les guitarres els mateixos Tiko Esteve i Pedro Ponce.

Ponce es mostra com un vertader virtuós extraient a la guitarra sons suggeridors i dotant-la d’un llenguatge propi amb el qual és capaç de construir un gran solo o de dialogar tant amb la base rítmica com amb la veu del cantant. La veu de Tiko Esteve, personal, masculina, va desgranant els poemes un a un, i és apuntalat en alguns moments de la tornada pel cor de veus dels seus companys.

En aquesta ocasió la banda es fa acompanyar a l’harmònica per tota una institució del rock fet a l’Horta de València, Hans Van De Stadt, que li dóna un color i un sabor al so que el mateix poema els demanava.

TOMÀS DE LOS SANTOS VERSUS MANEL ALONSO

Tomàs de los Santos és un cantautor nascut a la ciutat de València que es va donar a conéixer al públic en obtindre el IV Premi Miquel Martí i Pol a la millor poesia musicada dins del certamen Terra i Cultura que organitza el celler Vall Llach, amb un poema de Vicent Andrés Estellés arranjat musicalment per Borja Penalba.

Estellés i Penalba són dos noms lligats als inicis de la carrera de Tomàs de los Santos. Amb el compositor, productor, arranjador i músic Borja Penalba ha publicat el treball discogràfic Dones i dons, amb el qual el 2014 va obtindre el Premi Ovidi Montllor al Millor Disc de Cançó d’Autor, i Vicent Andrés Estellés és un autor l’obra del qual visita regularment per a compondre bellíssimes cançons.

Tomàs de los Santos, amb una veu càlida i personal i amb una música on té un gran protagonisme la guitarra, és també un lletrista amb una gran sensibilitat lírica, un compositor musical molt interessat en la literatura i en especial en la poesia.

L’any 2015 s’acosta a la obra de l'escriptor Manel Alonso i Català buscant una connexió poètica i aconseguix trobar-la en un poema que el de Puçol té «amagadet» (en paraules del mateix Tomàs de los Santos), un poema ocult que forma part d’una poemari que Alonso ha deixat inèdit per voluntat pròpia i del qual només han aparegut uns pocs versos en alguna antologia, es tracta del recull Quadern per a Joan, escrit com un epistolari al poeta Joan Baptista Campos en els seus darrers mesos de vida.

El poema parla d’un món que es mou d’una manera circular: els cercles que va fent el planeta en la seua rotació diària, les voltes anuals al voltant del sol: “Som immersos en un món/ que pega voltes sobre ell mateix,/ que fa voltes sobre un punt de llum,/ i cada dia és un tornar a començar/ i cada any és un tornar a començar”.

Tomàs de los Santos concep aquesta cançó com un cercle; millor encara, ha construir una base musical circular que és com un circuit pel qual viatja la cançó amb una guitarra que funciona com un accelerador que fa possible que, a cada volta que pega, la veu vaja a més velocitat fins arribar al clímax final.

El cantant és ací com un corredor de muntanya que inicia la cursa caminant a un ritme pausat, calfant els músculs, per a després posar-se a córrer tot salvant els obstacles que li ixen al pas d’una manera àgil i segura.

Tomàs de los Santos aconseguix amb la seua veu i la seua guitarra construir una cançó amb la qual ens transmet la fragilitat humana davant de les forces de l’univers.

EL TRIO CANT VIU I "LA MARINERIA VELLA DE CASTELLÓ"

Després d’una dura jornada en la mar, els pescadors i mariners del Grau de Castelló es reunien al voltant d’una taula per a celebrar amb el cant i el ball la bona pesca. Entre les cançons que cantaven hi havia les marineries, un  fandango que els grauers feren seu i que a hores d’ara tenen com una mena de senyal d’identitat. 

Sovint les lletres ens parlen de l’univers vital dels mariners, dels pescadors i de la gent de la marjaleria castellonenca. En el Diccionari Alcover-Moll se’ns diu que la Marineria és una ballada que es fa damunt d’un cadafal en la festa de sant Fèlix, a Castelló de la Plana; en l’actualitat el grup de danses del Grau “Illes Columbretes”, tanca les seues actuacions amb una mostra de marineries.

D’entre aquestes peces musicals destaca La Marineria Vella de Castelló, pel seu to irònic i humorístic així com per la barreja d’estrofes escrites en castellà i en valencià. El cantaor amb traça li tira tendresa i sal grossa a les coses de l’amor, l’erotisme i la supervivència diaria. “Ai, si tu te vas a bañar/ avisame un día de antes/ yo te enrramare el camino/de perlas y de diamantes/ si tu te vas a bañar”, “Ai, me van quedar adormit/ i em feren un tracquiló/ i una xica de Cabanes/ i un atra de Castelló/ me van quedar adormit”.

El trio de música tradicional valenciana Cant viu, format per Patxi Ferrer, Carles Aguado i Eduard Navarro, oferix una nova versió de La Marineria Vella de Castelló, amb una lletra que ha escrit per a l’ocasió Manel Alonso. Una lletra que ens parla de la tristesa que sent un home quan es veu abandonat per la seua parella, la qual està cansada de la vida noctàmbula que porta el seu home “Ai! Em dius que te’n vols anar, /que estàs ben farta de mi, /que m’he deixat atrapar /en la xarxa de la nit, /em dius que te’n vols anar".

L’adaptació musical de La Marineria vella de Castelló ha anat a càrrec d’Eduard Navarro, qui ha treballat a partir del muntatge que el folklorista de Vila-real Àlex Torres va fer en el seu moment. La veu, nítida, sòlida, potent, la posa Patxi Ferrer, cantaora de grups de danses com ara Realenc de Picanya i Alimara de València, en l’actualitat també forma part de Sis veus per al poeta, un projecte musical coordinat per la cantautora Eva Dénia i on musiquen poemes de Vicent Andrés Estellés. A la guitarra Carles Aguado, membre també de la Colla Brials i de la rondalla del grup de danses Repicó de Manises. Al llaüt i la mandolina, Eduard Navarro, multiinstrumentista que ha format part de bandes tan emblemàtics del folk valencià com ara L’ham de foc, Capella de Ministrers, Urbàlia Rurana, i que també ha acompanyant cantants com ara Apa o Miquel Gil. Navarro s’encarrega en Cant viu de la direcció, selecció de repertori, adaptació i arranjaments musicals, una tasca en la qual col·laboren activament els altres dos membres del grup.

Cant viu interpreta La Marineria vella de Castelló amb una energia i una màgia impressionants producte del talent musical, de l’ofici com a cantants i instrumentistes i de l’estima que senten per la música i la cultura populars.

ARTUR ÀLVAREZ I "COM UNA ONADA"

El cantautor de Castelló de la Plana Artur Àlvarez és, junt amb Paco Muñoz, Ovidi Montllor, Raimón i Miquel Gil, un dels músics que més s’ha acostat a la poesia valenciana per a compondre les seues cançons, ajudant d’aquesta manera a divulgar i a popularitzar un gènere minoritari. 

Àlvarez ha publicat treballs en què s’ha centrat en autors castellonencs com ara Bernat Artola, Miquel Peris i Segarra i una sèrie d’autors contemporanis com ara Josep Porcar, Nel·lo Navarro o Susanna Lliberós. A diferència de Gil i Muñoz, Àlvarez també és poeta i ha participat en diversos reculls de poesia de les comarques de Castelló.

El seu estil personal està marcat per la influència que sobre la seua manera de compondre i de cantar han exercit tres grans monstres de l’anomenada cançó d’autor: Luis Eduardo Aute, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, d’entre els quals pense que hi ha més ecos en les seues cançons d’Aute que de cap altre. També, pel timbre de la seua veu, pel to intimista de les seues cançons i eixa estima per la poesia, trobe un cert parentesc dels seus treballs discogràfics amb alguns del cantautor solsoní Roger Mas, ara mateix estava pensant en aquells en què Mas musica Jacint Verdaguer.

Artur Àlvarez, que porta més de trenta anys en el món de la música, acaba d’editar un cedé recopilatori amb els millors temes dels darrers deu anys, el qual acompanya un llibre amb totes les lletres més una petita antologia poètica. Encara en plena promoció, ha compost i ha gravat un nou tema: Com una onada, del llibre Si em parles del desig (Onada edicions), de Manel Alonso i Català.

Pense que era només una qüestió de temps que Àlvarez i Alonso es trobaren. Sobretot eixa part de la poesia de Manel Alonso on l’amor i l’erotisme es barregen amb la tendresa i la passió.

La música i els arranjaments de Com una onada han estat a càrrec d’Artur Àlvarez i fins i tot els teclats i la percussió, i com en la majoria dels seus treballs anteriors ha comptat amb la col·laboració de Carlos Àlvarez, que ens oferix un impressionant solo de guitarra.

Estem davant d’una cançó intimista, cuidada, amb una tornada encomanadissa, que sublima la bellesa del nu femení suggerint un paradís de tendresa i plaer en la mirada d’aquell que l’observa, un goig per als sentits.

"DE VEGADES" I RUBÉN DURÀ

De vegades un músic et sorprén i recupera quinze anys després d’haver estat escrits un seguit de poemes, els trau la pols i aconseguix no sols tornar-los la brillantor inicial, sinó que també descobrir allò que va motivar la seua escriptura, afegint-li el seu toc personal sense que acabe resultant un element alié al poema, sinó un vestit que s’ajusta a la seua exacta mesura, una boira sonora que crea una atmosfera que commou fins i tot el mateix poeta.

De vegades un poeta escriu amb l’ànima plena de ferides sagnants i ho fa com si fóra una teràpia durant la qual es dedica a alçar enormes interrogants per a buscar-los respostes.

Ara fa díhuit anys que va faltar el meu pare. El colp que em va suposar la seua desaparició em va portar a submergir-me en la creació poètica, producte de la qual van ser diverses col·leccions de poemes que es troben en els llibres Oblits, mentides i homenatges i en Hores baixes (aquest darrer inclòs en part en l’antologia Les hores rehabilitades). En el primer dels dos hi ha una col·lecció de cinc poemes sota el títol De vegades. Es tracta de cinc reflexions personals d’un home ferit per una gran absència que es pregunta sobre allò de la vida i la mort, sobre el pas del temps.

El cantautor de Puçol Rubén Durà rescata una part de la col·lecció per tal de convertir aquests poemes en un únic tema musical que interpreta acompanyat per un piano. Es tracta d’una cançó quasi nua que se sosté sobre la seua veu, una veu ferma, dúctil, ben educada, capaç de transmetre grans i petites emocions.

Rubén va agombolant la veu i atrapa des del primer vers l’oient, que seduït es deixa dur per la intensitat lírica que vessa la cançó fins a un petit camp de mines on a cada moviment que fa van explotant imatges aparentment senzilles però carregades d’una gran força poètica que invita al pensament.

Rubén Durà en aquesta cançó no deixa ningú indiferent, ja que aconseguix dotar-la d’una energia interior que fa possible que no es puga escoltar sense deixar que ens prenga els sentits. Potser algú creurà que exagere, però només intente expressar la meua experiència cada vegada que escolte aquest tema.

De vegades, només de vegades, la música es fusiona amb el poema tot conformant un cos esplèndid, magnífic i suggeridor.

ELS "FLUIDS SONORS" DE CARLES ENGUIX

Carles Enguix és un cantautor que fa la seua aparició en solitari en l’escena pop valenciana a primeries de la dècada dels noranta, amb la publicació el 1991 D’urgència, un treball autoeditat on ja podem trobar alguns dels trets més característics de la seua música: pop-rock amb grans dosis de blues, de soul i en menor mesura de jazz. Aquest primer el seguí el 1996 Estima; el 2004, Deflagració; el 2007, A tres quarts de cinc; i el 2011, acompanyat de la banda O2, Lògic.

Carles Enguix té una manera molt personal de cantar, producte de la necessitat de fusionar la música pop amb la música d’arrel afronordamericana, per a fer-ho possible empra la tècnica anomenada del scat, que consistix a vocalitzar paraules i síl·labes sense sentit tal com ho fan els cantants de jazz, els quals creen amb les seues veus l’equivalent als solos instrumentals. Aquesta tècnica, poc o gens utilitzada en la música feta en valencià, atorga un segell personal a les cançons de Carles Enguix, dotant-les d’una textura especial i d’un sabor intens.

Carles Enguix, que a més és poeta i narrador, dota les lletres de les seues cançons d’una gran càrrega lírica. Com a músic, en comptades ocasions s’ha acostat a la poesia d’altres autors.

A finals del 2014 compon un tema que porta com a títol Fluids sonors sobre el poema Ulls, de Manel Alonso, i en gener del 2015 el grava en el seu estudi en format de maqueta.

Ulls forma part d’un petita col·lecció titulada La fulla trèmula de l’ésser, una part de la qual es va publicar l’any 2012 en l’antologia Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes (Editorial Germania).

El poema ens parla de la importància de la mirada personal en la creació i recreació d’un obra literària, una obra pensada també per a ser llegida en veu alta i, per tant, convertida en alguna cosa pareguda a la música.

En Fluids sonors trobem un Carles Enguix amb una veu marcadament soul, potent, espiritual, carregada d’emoció i sentiment, sobre uns arranjaments musicals  pop.