Per Vicent Luna Sirera
Dir que Manel Alonso i Català és un dels nostres més
complets escriptors és una obvietat. Només cal escorcollar una mica la seua
obra literària per adonar-se’n. És, al meu parer, un escriptor es majúscules
que domina i ha conreat la majoria de gèneres literaris: poesia, novel·la,
narrativa breu, narrativa infantil i juvenil, prosa, articles d’opinió, recull
de contes, assaig... I val a dir que no sovintegen escriptors amb aquesta
característica, no és gens fàcil dominar tants gèneres, i a més a més reeixir
amb èxit, i això ho saben molt bé tots aquells que es dediquen a escriure. Hi
ha bons novel·listes que mai han editat un poemari; grans poetes que no han
conreat l’article d’opinió; magnífics assagistes que no saben aterrar en les
necessitats del món juvenil.... Consulteu l’obra de Manel Alonso i us
n’adonareu de la versatilitat de la seua ploma.
Vaig tindre la sort de conèixer-lo personalment el desembre del 2013 que vingué al Centre Cultural Ovidi Montllor (CCOM) per presentar-nos les seues Cròniques des de l’infern, un recull d’articles d’opinió escrits entre el 2011-2013. Manel no és aquell prototip d’escriptor opac, que en certs aspectes polítics no es defineix i que festeja amb el govern del moment. No, Manel és un escriptor que es mulla, i escriu el què pensa sense embuts. Aquestes “Cròniques des de l’infern” en són una bona mostra.
Bé, i després de tota aquesta fructífera trajectòria com a escriptor, director d’editorials, fundador de revistes, col·laborador en periòdics de tota mena i activista cultural, “vingué la música”. Fa uns dies em feu arribar a casa molt amablement el seu darrer projecte, el doble CD Després vingué la música. Em fa l’efecte que en aquest darrer treball el nostre escriptor ha posat molta il·lusió. Una cosa és escriure poemes i editar-los perquè els lectors puguen llegir-los i gaudir-ne. Però una altra és que un músic li pose música i el cante. Aconseguir que els teus poemes s’escolten a la ràdio i es canten en un recital o concert, això és diferent: “res no val tant com vers d’una cançó”, diria el poeta de Burjassot. El que ha fet Manel és tota una proesa en un país tant caïnita com el nostre, i amb tant poques ajudes a la cultura nostrada. No és gens fàcil aconseguir que vint-i-dos cantants i músics, com ara, entre altres, Miquel Gil, Andreu Valor, Borja Penalba, Rafael Estrada, Rubén Durà, Doctor Dropo, Carles Pastor, L’arrel, Acid Cookies, ... aposten per musicar els teus poemes. Com diu Josep Vicent Frechina al pròleg del CD, Alonso “ha convocat una nòmina excel·lent de grups i solistes per a completar la jugada: ells han buscat la matèria primera adient regirant en l’obra publicada [...] l’han dotat de les ales musicals que els mateixos versos els inspiraven [...] i ara els fan volar com si foren seues”.
I justament d’això es tracta, de fer volar els versos dels nostres poetes perquè la gent els cante i els faça seus, perquè queden en l’imaginari col·lectiu, per donar a conèixer els nostres poetes, cantants i músics, perquè això, amics i amigues, és fer país. I projectes com aquest ens fan somniar que un altre país és possible. I és possible perquè tenim gent amb talent que cada dia ens ho demostren. Benvingut aquest nou projecte de Manel Alonso, després de llegir els seues poemes vingué la música. Escoltem-la, donem-la a conèixer perquè, com escriuria el poeta Joan Maragall, “no hi ha res més fort que una cançó”.
Vaig tindre la sort de conèixer-lo personalment el desembre del 2013 que vingué al Centre Cultural Ovidi Montllor (CCOM) per presentar-nos les seues Cròniques des de l’infern, un recull d’articles d’opinió escrits entre el 2011-2013. Manel no és aquell prototip d’escriptor opac, que en certs aspectes polítics no es defineix i que festeja amb el govern del moment. No, Manel és un escriptor que es mulla, i escriu el què pensa sense embuts. Aquestes “Cròniques des de l’infern” en són una bona mostra.
Bé, i després de tota aquesta fructífera trajectòria com a escriptor, director d’editorials, fundador de revistes, col·laborador en periòdics de tota mena i activista cultural, “vingué la música”. Fa uns dies em feu arribar a casa molt amablement el seu darrer projecte, el doble CD Després vingué la música. Em fa l’efecte que en aquest darrer treball el nostre escriptor ha posat molta il·lusió. Una cosa és escriure poemes i editar-los perquè els lectors puguen llegir-los i gaudir-ne. Però una altra és que un músic li pose música i el cante. Aconseguir que els teus poemes s’escolten a la ràdio i es canten en un recital o concert, això és diferent: “res no val tant com vers d’una cançó”, diria el poeta de Burjassot. El que ha fet Manel és tota una proesa en un país tant caïnita com el nostre, i amb tant poques ajudes a la cultura nostrada. No és gens fàcil aconseguir que vint-i-dos cantants i músics, com ara, entre altres, Miquel Gil, Andreu Valor, Borja Penalba, Rafael Estrada, Rubén Durà, Doctor Dropo, Carles Pastor, L’arrel, Acid Cookies, ... aposten per musicar els teus poemes. Com diu Josep Vicent Frechina al pròleg del CD, Alonso “ha convocat una nòmina excel·lent de grups i solistes per a completar la jugada: ells han buscat la matèria primera adient regirant en l’obra publicada [...] l’han dotat de les ales musicals que els mateixos versos els inspiraven [...] i ara els fan volar com si foren seues”.
I justament d’això es tracta, de fer volar els versos dels nostres poetes perquè la gent els cante i els faça seus, perquè queden en l’imaginari col·lectiu, per donar a conèixer els nostres poetes, cantants i músics, perquè això, amics i amigues, és fer país. I projectes com aquest ens fan somniar que un altre país és possible. I és possible perquè tenim gent amb talent que cada dia ens ho demostren. Benvingut aquest nou projecte de Manel Alonso, després de llegir els seues poemes vingué la música. Escoltem-la, donem-la a conèixer perquè, com escriuria el poeta Joan Maragall, “no hi ha res més fort que una cançó”.
Article publicat al facebook el 24 de juliol de 2015