SEGONA FORNADA DE PRESENTACIONS DE "CRÒNIQUES DES DE L'INFERN"

Continuant amb el periple de presentacions del llibre Cròniques des de l'infern, iniciat el 13 de juny de 2013 a la llibreria La Costera de Xàtiva, durant el trimestre que va del 4 de setembre fins al 5 de desembre hem fet un total de nou presentacions. La idea inicial és fer-ne almenys una per comarca valencianoparlant, així, a hores d’ara, ja podem dir que hem passat per les comarques valencianes de La Costera, La Ribera Alta i Baixa, L'Horta Nord, El Camp de Morvedre, El Camp de Túria, La Vall d'Albaida, L'Alcoià, la ciutat de Valencià i la ciutat de Barcelona.

El quatre de setembre, durant les festes de Montcada, en un envelat al mig del carrer, i en un acte organitzat per la bona gent de Compromís, Antoni Rovira em feu la primera presentació de la nova fornada.

El deneu de setembre a la llibreria 3i4 de la ciutat de València, em va presentar el llibre el professor i escriptor Andreu Sevilla. El cantautor Rubén Durà ens oferí un tast musical.

El tretze d'octubre Antoni Rovira em presenta el llibre a l'Ajuntament de Montesa.

El setze d'octubre, dins del programa de la Fira Alternativa, el poeta Salvador Lauder em va presentar el llibre en Carcaixent.

El divuit d'octubre em vaig autopresentar el llibre a la Casa de Cultura de Montserrat.

El vint-i-cinc d'octubre el poeta Pep Alfonso em va presentar el llibre al Casal Jaume I d'Ontinyent.

El vuit de novembre el poeta Josep Micó em va presentar el llibre a l'Ajuntament d'Antella.

El vint-i-vuit de novembre el periodista i escriptor Francesc Viadel em va presentar el llibre a la Casa València de Barcelona. Rubén Durà ens va oferir un tast musical per a tancar l'acte.

I el cinc de desembre l’escriptora Mercè Climent em va presentar el llibre al Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi. Tot seguit el cantautor Rubén Durà ens oferí un tast de les seues millors cançons.

Per al mes de gener ja hi ha previstes diverses presentacions a Cocentaina, Gata de Gorgos, Almenara i Castelló de la Plana.

ES PRESENTA A BURJASSOT I ALZIRA "EL SOMNI DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS"

El dijous 19 de setembre a la Casa de Cultura de Burjassot va tindre lloc L’any Estellés. Una oportunitat per a les editorials valencianes. Un acte conduït per la periodista Montse Català en el qual van participar el crític i escriptor Juli Capilla, encarregat de l’antologia per a infants La vida contada a un nen del veïnat i l’escriptor Manel Alonso i Català autor del llibre El somni de Vicent Andrés Estellés.

Tots dos autors a preguntes de Montse Català parlaren de les seues obres, de Vicent Andrés Estellés i de la  importància de la seua obra literària.

Després d’aquesta presentació col·loqui, i l’actor i cantant Enric Esteve, acompanyat pel músic Manel Chust interpretaren diverses cançons basades en poemes d’Estellés.

El matí del dissabte 22 de desembre, a la llibreria Nonna d’Alzira, el poeta, mestre i crític literari Josep Antoni Fluixà, presentà a un públic majoritàriament infantil els llibres El somni de Vicent Andrés Estellés i El somni de Mercè Rodoreda de l’escriptor Manel Alonso i Català i de la il·lustradora Empar Piera.

Fluixà parla als menuts dels autors i del llibre com si els estiguera narrant un conte i per a fer-ho possible compta amb la participació d’algun xiquet i alguna xiqueta. 

Després prengueren la paraula els autors per a tot seguit tancar l’acte Vicent Penya i Manel Alonso amb el seu espectacle Conta’m un conte-canta’m una cançó.

APARENÇA DE PARADÍS

Per Antoni Zaragozà

Quan s’esguerrà tot? En quin moment el país dels valencians passà de ser un Paradís oficial, enveja del món occidental, a esdevindre un miratge de cartró pedra, un infern real? Un infern dantesc on “els poderosos i els governants actuen amb desvergonya, prepotència, hipocresia, mentides i traïdoria” escriu Antoni Rovira a la introducció d’aquest llibre que Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) ha publicat amb el títol de Cròniques des de l’Infern (Onada edicions, 2013). Les pàgines d’aquest recull de cinquanta dos articles d’opinió publicats en diversos mitjans de comunicació entre el 2011 i el 2013, són una tria dels millors escrits, amb els quals es pretén establir un lligam entre el pensament de Manel Alonso i Dant Alighieri. Amb especial referència a l’Infern de la Divina Comèdia. Un maridatge, pot ser no tan “espectacular” com es vol, però si molt efectiu. En quin moment molts escriptors valencians començaren a sentir-se exiliats al seu propi país, com Dant; se sentiren menyspreats pel poder, com Dant; convivint amb una societat que majoritàriament no acaba de reaccionar (bo i ben pagada de no ser ni carn ni peix), com Dant?
Manel Alonso, com si d’un penjoll de raïm anara agafant un gra darrere d’un altre, reflexiona i desgrana cada un dels mals que afligeixen la societat valenciana. A partir d’una anècdota qualsevol, d’un fet concret, o d’una experiència determinada, en definitiva d’allò quotidià, bé siga personal o d’altri però que l’ha sentida com a seua, va lligant simptomatologia amb les causes de cada xacra, de cada mal, a manera de denúncia. Tanmateix, la textura dels escrits estan fets des del coratge i amerats d’una ràbia continguda, covada, la que naix de la impotència per tant abús injustícia i desgavell, de tants diners de tots els valencians balafiats, de tanta fal·làcia i mentida dites amb el millor somriure, de tanta censura, de tant d’autoodi en tant que valencians, del molt poc de respecte cap a la societat valenciana, cap als seus trets d’identitat, la seua llengua, símbols, dret; de tanta burla vomitats pels servidors de les estructures de poder al País Valencià, que ha marcat les últimes legislatures i que conformen aquest dolorós infern dantesc sense fi. “Els personatges que ara em fan por”, diu Alonso, “són gent vestida amb corbata i jaqueta, ben pentinats, amb una educació exquisida, no alcen mai la veu (...) tenen mirada de bona persona, però en el fons són d’una crueltat infinita, no sols volen els nostres diners, han vingut a arrabassar-nos tots els nostres drets”. I, si Dant va dibuixant cercles en el seu Infern, segons categories de maldats i vileses a l’Infern, el nostre escriptor de Puçol ens proporciona les claus i assenyala els responsables del nostre infern particular a cada crònica, a cada article: són els “vells dinosaures” de la política valenciana i els seus “cadells més obscens” que, per tal de salvaguardar el seu poder “juguen fort a fraccionar i enfrontar (...) una societat a la qual li costa madurar”, són un grapat “d’individus dèbils preses per l’avarícia o/i la luxúria, que tenen una doble moral”, “són sectaris (...) incapaços de renunciar al passat i assumir valors democràtics”; són els que han conformat una “classe política sucursalista, de vegades surrealista, unes classes socials dirigents desvalencianitzades (...) convertits en valedors dels poder central en contra dels interessos dels valencians”; són els que han manipulat i censurat els mitjans de comunicació públics, els que han ajudat a fer una Europa de mercaders i usurers, no dels pobles; són els que han abocat a l’atur, a l’emigració o a llocs de treball precaris amb sous ridículs a milers de joves llicenciats amb una formació sòlida i màsters; són els que han malbaratat els cabals de tots els valencians, han retallat els serveis públics, l’assistència sanitària, l’ensenyament, les ajudes socials,i han empobrit –i de quina manera!– la societat valenciana. Per a qui han estat governant?, es pregunta Manel Alonso. Són, fet i fet, l’efecte “d’aquest gran fracàs col·lectiu que anem construint dia a dia”.

Article publicat a la secció Posdata del diari Levante-El mercantil valenciano el divendres 13 de desembre de 2013.

RETORN A POUET

Per Ximo Espinós

Llibre a llibre, Manel Alonso ha anat bastint el mite de Pouet. De la mateixa manera que Enric Valor amb la seua Cassana o Jesús Moncada amb Mequinensa, per citar dos noms que li són afins, Alonso s'ha basat en el seu poble natal (Puçol, en l'Horta Nord) per a crear un espai literari on convocar els personatges, reals i imaginaris, que poblen les seues narracions. Els somriures de la pena és, fins ara, la darrera incursió en aquest territori íntim. Es tracta d'un llibre de relats que integra materials de diversa procedència, encabits en les tres parts que el configuren.

La primera part conté els relats més imaginatius del conjunt. Consta de vuit contes que giren al voltant de la temàtica de la mort. La majoria d'ells adopta la forma d'un monòleg, mitjançant el qual els protagonistes ens narren la seua experiència amb la Dama Negra. En dos casos (El constructor i El compte) la mort adopta forma humana, i a la manera de les al·legories de la literatura sapiencial va en busca de les seues desvalgudes criatures. En la resta de relats el tractament és més realista, tot i que destí sempre hi té l'última paraula. La segona part del llibre dóna pas al registre autobiogràfic, i aleshores els contes adquireixen una tonalitat més pròxima, més personal, on la malenconia pel temps perdut es contrapesa amb un remarcable sentit de l'humor. L'autor evoca diversos moments de la seua infantesa i joventut, i la figura dels seus pares hi apareix sovint, protagonitzant diverses anècdotes.

En els diferents relats de Manel Alonso, la malenconia pel temps perdut es contrapesa amb un remarcable sentit de l'humor.

En “Els gats viuen dels descuidats”, per exemple, el seu progenitor arriba borratxo a casa i ha de patir les maldats del gat de la casa. D'altres animals domèstics desfilaran per la memòria del narrador, com ara la Lloba, l'estimat gos, i fins i tot una enfadosa cabra. Junt amb la família i d'altres animals, el catalitzador predilecte dels records serà l'escola, immersa en les darreres alenades de la Dictadura. Un bon exemple n'és la narració titulada "La llarga ombra del feixisme", on el xiquet protagonista pren consciència que «l'Espanya una, grande y libre era com un vent que entrava per les portes i finestres de les cases i es diluïa en l'aigua, tot filtrant-se en el menjar, i en alimentar-nos ens posava la por en el cos».

En d'altres contes, com en "El tambor", la nostàlgia es fa més punyent, i el narrador se sent exiliat en un present on ja no troba el ritme idealitzat de la infància. L'últim relat d'aquesta segona part, “El trànsfuga”, conta el naixement de la vocació d'escriptor, mentre treballava com a collidor de taronges, i serveix de transició a la tercera part del llibre, inspirada en l'experiència de Manel Alonso com a editor. Hi desfilaran tota una sèrie de personatges més o menys reconeixiblesque dibuixen un panorama pintoresc i divertit, pròxim al dibuixat per M.J. Arinyó a L'atzucac del perdedor. Els contes finals reprenen els temes de la primera part: contalles mortuòries, l'amor als animals (amb el sorprenent monòleg de la gata Perla) i el lament per la pèrdua dels éssers estimats, concentrat en l'angoixada pregunta que dóna títol a l'últim relat: "Què passa amb els nostres records?"

QUAN L'INFERN ÉS A CASA

Per Rafael Vallbona

A la Divina Comèdia, als últims dos cercles de l'infern es castiguen els pecats d'engany i frau. Els corruptes bullen en quitrà, els hipòcrites carreguen amb lloses de plom pesades com les seves mentides, i els lladres són perseguits per serps que, quan els piquen, els transformen en serps que piquen a altres lladres. El periodista Francesc Viadel diu que la porta del laberint del Minotaure és als peus de la serra Calderona, a Puçol. I ja pot ser, perquè de la lectura dels 52 articles que conformen el darrer llibre de Manel Alonso, Cròniques des de l'infern (Onada edicions), si una cosa queda clara és què València s'ha convertit els darrers anys en el rebedor de l'infern de la Divina Comèdia.

La idea d'equiparar el discurs argumental d'Alonso amb l'infern de Dant és del professor Antoni Rovira, que ha fet la tria i organització dels textos que Alonso, un escriptor tot terreny com tants i tan bons hi ha al País Valencià, ha publicat a la premsa no servil amb la classe dominant valenciana entre 2011 i avui. A un lector d'un país normal això li podria semblar exòtic, però els temps que es viuen al País Valencià, on poderosos governants actuen de forma deshonesta, traïdora i mentidera, fan que, per poc que el lector hi pensi, s'adoni de que l'infern és a casa. Potser així reaccioni, perquè la societat valenciana ha de fer autocrítica sobre l'endormiscament, pervers o cofoi, en el que està vivint de fa anys.

Diu Alonso que els escriptors valencians, com Dant, se senten exiliats del seu país, menyspreats i condemnats pel poder que els qüestiona fins i tot la llengua. Te raó, és la conseqüència del compromís amb la societat. El contrari, els premis i afalacs, són pagament per la submissió.