EL SOMNI DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

L'editorial Germania publica “El somni de Vicent Andrés Estellés” de Manel Alonso i Empar Piera

Es tracta d'un conte infantil que presenta als més joves la figura del poeta de Burjassot

 Per Ausiàs Bermell

El tàndem format per l'escriptor de Puçol, Manel Alonso i l'artista plàstica d'Alzira, Empar Piera, torna amb un conte infantil que, des de la ficció, intenta donar a conèixer als més menuts, la figura i l'obra del poeta Vicent Andrés Estellés.

Aquesta publicació és l'aportació que l'editorial Germania realitza a la celebració de l'any Estellés.

La història s'hi desenvolupa sobre el fet que Vicent, és un jove de Burjassot que un dia té el somni de dibuixar un gran mural on encabir tot el seu petit país i la seua gent.

Amb el decurs del temps, el protagonista s'hi fa gran i deixa de dibuixar, però mai no oblida aquell deig primer i és per això que quan comença a escriure, fa versos i és mitjançant aquests que pot arribar a fer realitat la seua fantasia.

El llibre ha estat publicat per l'editorial Germania dins la col·lecció “Parotet” i s'hi inclouen interessants propostes didàctiques bastides per la mestra i escriptora Mercè Claramunt.

Article publicat al diari EL Punt Avui

******                          *************************************                  **********

Un Estellés de conte

 Per Hèctor Serra

“En un poble de l’Horta de València anomenat Burjassot viu un xiquet que li diuen Vicent. És fill i nét de forners”. Així, a la manera d’un conte formal, tot presentant el protagonista infant i el seu enclavament de referència, és com comença El somni de Vicent Andrés Estellés, nou títol adreçat als xiquets  i les xiquetes de Primària, encabit dins la col·lecció “El Parotet” de l’editorial Germania.

Amb text de l’escriptor i editor Manel Alonso, il·lustracions a càrrec de l’artista multidisciplinar Empar Piera i propostes didàctiques obra de l’escriptora i professional de l’ensenyament Mercè Claramunt, el conte sobre la figura del gegant de Burjassot ve a completar una ingent tasca de difusió i dignificació de la figura d’Estellés que ha pres volada durant els darrers anys i, molt especialment, en el marc de l’Any Estellés, el qual ha fet possible tota una tirallonga de nou material orquestrat des de l’àmbit cultural dels Països Catalans encaminat a ampliar i aprofundir en el vast llegat literari i humà que el versador ens ha deixat.

El conte de Germania, doncs, esdevé una iniciació necessària, cabdal, en el poeta nacional del segle XX. Prenent com a emblema l’indefugible Mural del País Valencià, Alonso emmiralla les noves generacions amb un Vicent inquiet, compromés, àvid i atent. Els joves lectors d’aquest conte ja tindran temps de capbussar-se en anys vinents en l’Estellés carnal i lúbric, o aquell Estellés que retrata la fam i el dolor, o el Vicent que palpa la mort. Però allò realment atractiu de convertir l’Estellés en protagonista d’una narració infantil és descobrir als més menuts la consciència nacional i social d’un poeta, les referències geogràfiques i vitals que doten de sentit la seua obra, i el deure ètic d’estimar allò que ens envolta: la casa, la terra, el treball… Fer poble, al cap i a la fi. Cal reivindicar, per tant, l’Estellés xiquet. L’Estellés que tots i totes portem a dins.

Article publicat a Núvol.

Il·lustracions d'Empar Piera

MANEL ALONSO, NAVEGANT ENTRE LA POESIA I EL RELAT

El divendres 1 de febrer de 2013, al restaurant Barraca de Toni Montoliu, situat a l’horta de la vila de Meliana, ens vam reunir més d’una cinquantena de persones per tal de participar en un sopar-tertúlia, organitzada pel casal de debat Els quatre gats, sota l’enunciat de MANEL ALONSO, NAVEGANT ENTRE LA POESIA I EL RELAT. L’acte començà amb la presentació que l’escriptor Francesc Collado feu de l’autor i dels dos llibres que es presentaven, l’antologia de poesia Quadern dels torsimanys i el llibre de relats Els somriures de la pena. 

Després el propi Manel Alonso presentà al cantautor Rubén Durà que interpretà diversos temes musicals entre els quals hi havia la cançó De vegades, basada en tres poemes del llibre Oblits, mentides i homenatges d’Alonso. Tot seguit s’inicià una tertúlia entre els assistents en la que es va parlar de literatura i de la situació del llibre valencià. Tot seguit reproduisc el text de la presentació que va llegir Francesc Collado:

Abans de continuar en la presentació d’aquests dos llibres caldria dir que ens trobem davant d’un professional del llibre. Una persona que viu del llibre, si més no, de la lletra impresa, de l’escriptura i de la publicació i de tot allò que comporten i condicionen aquestes dues funcions: escriure i publicar. Perquè Alonso ha fet de tot en aquest món editorial: Periodista, portant veu, cap de premsa, redactor, crític, presentador, ressenyador, analista, assessor, membre del consell de redacció, associacionista, president, representant, editor, director de col·leccions, delegat, comissionista, furgoneter, venedor, dependent, firaire, autor, conta contes, animador, promotor, etc... Però, en realitat el que més li agrada és escriure, contar contes històries i expressar sentiment i emocions i això ho fa en els poemes i les narracions, que en definitiva és pel que estem ací per presentar els seus contes i els seus poemes.

He de dir que ens trobem davant de dues antologies una de poemes i una altra de narracions. Dues antologies especials, no com són les antologies que són aquests llibres que habitualment fa un especialista en la matèria, que fa una tria de productes, els millors per a ell, i els presenta a un lector i els ofereix com a models i selecció del bo i millor d’aquell poeta o d’aquella generació o d’aquells narradors, o del que siga. La qüestió és que aquestes antologies que avui presentem són especials per diverses raons. 

Primerament perquè la selecció ha estat feta pel mateix autor i això podríem dir que és un risc que ha d’assumir ell només. Tot i que en el cas de la poesia de Quadern dels Torsimanys té un pal·liatiu i alhora una explicació, i és que aquesta antologia va nàixer en el sí d’un Bloc “Els papers de Can Perla” dins una secció on van començar a aparèixer publicades pel mateix autor obres de Manel Alonso en diversos idiomes. Així va nàixer la secció “quadern dels torsimanys”, que s’ha convertit en paraules del mateix Alonso en “un club multilingüe, on gent de diverses nacionalitats ha fet seu el que un dia va ser del propi Manel. D’aquesta manera han traduït l’obra de Manel gent  diversa com ara Oliver Weis (alemany), Joan Navarro, Ana Stutter, Josep Carles Lainez, Manuel Bellver, Empar Claramunt, Lluís Fornés, Joaquin Corencia, Miquel Català, Eduard Aguilar, Enric Sanç, Josep Antoni Alfonso (valencians); el sard Mauro Mulas, la romanesa, Dariana Groza, el gallec Roberto Perez Pardo, la Croata Josipa Sokol, l’eslovena Vesna Crcek, el basc Gerardo Markuleta, el català Emili Gil, i la Portuguesa Helena Branco. Aquests torsimanys, començant pel mateix Manel Alonso i Català, han traduït l’obra d’aquest al gallego-portugués, asturià, basc, occità, romanès sard, croat, eslovè, alemanys, anglès, francès, italià, castellà i ara fa poc al grec modern. Hem de suposar que molts d’ells hauran triat l’obra a traduir perquè els haurà agradat aquest o aquell poema, i d’altres, potser hauran acceptat alguna insinuació de l’autor suggerint esta o aquella. Siga com siga el Quadern dels torsimanys és una antologia Bilingüe (català-castellà, negre-roig en la tinta) d’una selecció de poemes trets dels poemaris “Correspondència de guerra” 2009, “Si em parles del desig” 2010, d’un llibre encara inèdit anomenat “Petjagollal”, i encara d’altres llibres col·lectius com ara “Mostra oberta de poesia d’Alcanar 2011, de “Jocs florals de Cavanilles 2005, de “50 veus de la terra” 2010, de “Poesia a la frontera” 2011, amb uns títols que els encabirien en altres poemaris o seccions com ara  “la fulla trèmula de l’ésser”,  “Contrades”, “Tot escoltant seven Romances on Poems of Alexander Blok, de Dimitri Shostakovitx”, aquesta darrera secció, no m’estaré de congratular-me, ha estat dedicada per l’autor al nostre estimat president dels “quatre Gats” en Francesc Aguilar.

La poesia de Manel Alonso, i ara crec que per fi entraré en matèria,  és una poesia compromesa amb la societat, solidària amb els desheretats, treballada però senzilla en l’expressió. Aquesta poesia de difícil solució comporta un treball de formigueta, d’anar adjuntant, trossos, retalls, fragments de vida, impressions sentides, moments sospitats... és per tant una poesia de l’experiència. Els seus versos no són de gran aparell retòric ni de mesures ni de metres. És la seua una poesia de vers llarg pausat, narratiu, sense encavalcaments, ni rimes ni metre que destorben el lent fluir del pensament i la contalla. És una veu de to amarg i aspre amb la injustícia però que mai no arriba a la indignació. És una poesia reposada, de to tens però respectuós i només un poc de tant en tant solemne però que no arriba a la cerimònia de la convicció religiosa, la fastuositat de l’himne patriòtic ni encara menys a la pompa de la litúrgia. Es tracta més aviat d’un diàleg sorneguer que no pas d’una monodia resignada. La seu poètica se’ns presenta moltes vegades escèptica i desesperançada, però quasi sempre vibrant i dialogant amb un enunciatari convençut, situat en l’experiència, aposentat en els anys i amb la humanitat en la boca per repartir consells, estalviar marrades i concretar consignes. Només, i de tant en tant, es permet alguna que altra lleugeresa i amabilitat en algun paisatge sentimental o en una rememoració eròtica i poc més. En definitiva una poesia que arrela en poetes de compromís cívic i social, però també de l’experiència i el record, com ara Estellés, Salvat Papasseit, Martí i Pol, i d’altres. I, arribats ací, advertisc que també he de parlar de l’altre llibre de narracions i doncs, que no disposem de temps per comentar amb més aprofundiment la poesia de Manel Alonso però us promet de parlar-ne més extensament en una altra ocasió.

D’altra banda, tenim també una antologia de narracions “Els somriures de la pena” on s’apleguen 30 contes agrupats en tres apartats. El primer “Qui no te tall rosega els ossos” es tracta de 8 narracions amb narrataris impossibles que, des de la seua experiència impossible ens fan veure aspectes de la vida, però sobretot de la mort, als quals no tenim accés habitualment (perquè imagine que ací ningú podrà contar-nos que ha vist i que hi ha més enllà d’aquesta vida o de qualsevol altra vida?). Però això és possible en les narracions de Manel. Construïdes en base a un narrador que sol ser el personatge protagonista que ens conta des de la seua pròpia i immediata experiència. Tan immediata de vegades, que s’esdevé la narració abans fins i tot que hi haja hagut la certesa del que passa al narrador. Com en aquell cas de l’home que porten a l’hospital i mentre la filla que el du a l’auto se’n torna cap a casa, creient que l’home a mort, el mateix narrador desconeix les circumstàncies en què es troba i no us dic com acaba però de segur que no molt bé.

Si periodísticament, com a reporter d’una suposada realitat, aquests contes són impossibles; narratològicament funcionen amb una admirable senzillesa i efectivitat. Situant-nos davant de la quotidianitat, el costum, la tradició, el folklore, la història recent de manera estranya, però convincent i humana. La seua narració té un to de rondalla oral contada a la vora del foc en les llargues nits dels nostres pobles i en la llarga nit sense llibertat (aquella de la qual parla Raimon en la seua cançó “La nit és llarga la nit” rememorant la foscor general que ens imposava el franquisme). Com s’esdevé en concret a la narració “La llarga ombra del feixisme”. El tema dominant en aquestes narracions diríem que és la mort, viscuda més que vista, i rememorada de distints però coincidents punts de vista.

Si en la primera part les anècdotes tenien referents situats en un passat, més o menys històric, a la segona part anomenada “Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell”, les anècdotes s’acosten fins a la infància i l’adolescència del narrador. Aquestes històries quasi biogràfiques d’un infant de poble, són contades amb la tècnica de la rondalla o del dietari més o menys figuratiu. Però el tipus de narrador més eficient i natural és el que ens mostra aquell innocent xiquet pre-adolescent que va descobrint la veritat de la vida, tot descobrint les relacions de valor i de canvi entre els components de la seua família: la iaia que roba el brandy Terry a la nit amagat de tothom, el pare que acaba amb les vel·leïtats escatològiques del gat aportant un gos a la casa, l’oncle beneit revestit d’una animalitat només pal·liada per les creences religioses amb els testimonis de Jehovà, etc...

A la tercera part "Maleïda la dent que es menja la sement" El narrador es converteix en l'adult, poeta editor i presentador que és ara Manel Alonso. Un adult immers del tot el món del llibre que crítica des de dins aquest món, que qüestiona els procediments de presentació, que  critica humanísticament el comportament de certs editors més preocupats per les faldes que pels llibres. Un professional que censura la pretenciositat i carrincloneria d'altres poetes, que condemna la voràgine publicatòria de certs autors, que blasma la utilització partidista del lletraferit, etc.

En definitiva unes narracions que s’escolen en la ment i les paraules d’una veu pausada, familiar i casolana, alerta a les vicissituds de la vida quotidiana i local d’un home de la terra de l’Horta Nord del País Valencià. D’una persona que no ha viscut la guerra però en coneix les conseqüències. D’un professional de l’edició que la única guerra que coneix és la de la defensa del material imprès i la lluita per la subsistència de la paraula impresa. Al capdavall de l’ofici d’escriure, el negoci de l’edició i del gaudi de la lectura.

Francesc Collado, Foios Gener 2013