dimarts, 25 de desembre del 2012

ELS SOMRIURES DE LA PENA



Per Antoni Rovira
El contingut d'un text pot tenir diverses interpretacions segons els coneixements del lector, segons la seua condició social, segons l'edat i segons les tendències ideològiques i culturals de l’època o del país on siga interpretat. Molt sovint, allò més important no és el contingut d'un text, sinó la data. Si llegim, per posar-ne un exemple, la biografia de Napoleó, comprovarem amb sorpresa que va nàixer abans que l'illa s'integrara definitivament amb França. Còrsega encara no era francesa i, per tant, ell tampoc. Només aquest insignificant detall ens ajuda a entendre l'obsessió, gairebé malaltissa, que va posar en la reunificació d'Itàlia. La data dels esdeveniments condiciona a tothora les nostres reaccions. Som presoners del temps i no podem fer com si res davant els aniversaris dels fets que han ajudat a forjar la nostra personalitat, ni d'aquells que podrien canviar la nostra forma de vida.
Per motius ben coneguts, el període comprés entre el 21 i el 23 de desembre del 2012, marca una fita històrica. El sol s'ha alineat amb el centre de la via làctia i tots els planetes del seu sistema. Una posició que no tenia des de feia 26.000 anys i que coincideix amb la darrera glaciació, per la qual cosa ha anat acompanyada de terribles auguris de mort i destrucció. De fet, no solament els maies la consideren important. També els egipcis, els sumeris, Nostradamus i moltes altres cultures antigues han ordit tot un enfilall de calamitats previstes per aquestes dates prenadalenques. No és casual que el mateix sant Joan considerara que encetava el final de l'apocalipsi, com tampoc és gens casual que jo haja triat Els somriures de la pena de Manel Alonso i Català per fer més agradables aquest darrers dies de penalitats i tribulacions.
Els somriures de la pena és una compilació de relats breus, esdevinguts al mític poble de Pouet i compilats segons la temàtica en tres seccions: Qui no té tall rosega els ossos, Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell i Maleïda la gent que es menja la sement.
Qui no té tall rosega els ossos
Aquest aplec consta de 8 relats on l'autor parla obertament de la mort mitjançant personatges reals, propers i en molts casos, ben coneguts al poble.
La primera reflexió que hi trobem, ens arriba mitjançant l’alcohol, el catalitzador per excel·lència de la comunicació celestial, el qual afavoreix una reflexió sincera sobre els orígens, els somnis, els projectes i els retrets, però alhora disfressa la realitat que ens envolta, fins a fer-nos caure en un estat de confusió pandèmic, que ens amaga la redempció i ens fa veure la llum en els camins de perdició que ens constrenyen a sovintejar la solitud, l'aïllament, la malaltia i, finalment, la mort. De vegades, però, la mort fa els ulls grossos davant els vicis, però es fa palesa a la festa. Tot i això, la prudència i les renúncies in extremis poden arribar a ser molt convincents. En canvi, quan ja l'has mirada als ulls unes quantes vegades i t'ha deixat escapar, comença una mena de joc terrible com aquell que fan els gats amb els ratolins abans de donar-los la urpada de gràcia. I justament la gràcia, la sort, pot ser portadora d'un premi de dol, quan les apostes es fan sense consultar la part lògica del cervell. Encara que quan la lògica ens aconsella d'evitar tots els riscos que implica la vida, en realitat ens està ofrenant una mena d'eutanàsia voluntària, una mort abans de la mort, de totes totes inacceptable quan encara ets sents viu. No obstant això, la mort sempre demana ser respectada per mantenir-se allunyada, sobretot si pot arribar en dies de festa grossa i ajudada per les banyes d'un bou. Després d'una vida de fatigues i de renúncies, la pau esdevé l'únic bé que poden gaudir els morts, les enyorances de tota una vida són d'una importància cabdal a l'hora de formular les últimes voluntats i el fet de no tenir-les en compte és el major dels pecats. La mort dins l'àmbit hospitalari perd molt de dramatisme, perd fins i tot el nom per a anomenar-se “exitus”. En canvi, els familiars del malalt s'estimen més la seguretat, el miracle que podrien obrar els metges en un entorn tan confortable, davant la disconformitat del pobre vell que vol morir a sa casa envoltat dels seus. En el cas d'un discrepància de criteris, els familiars solen eixir-se amb la seua; tret que la mort se'n compadisca i decidisca d'intervenir-hi abans d'arribar a l'hospital.
Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell
Aquest aplec consta de 12 relats que, bastits d'escenes costumistes d'un passat proper a l'autor, ens descriu una volta de Saturn. Un recorregut de trenta anys que va des de la postguerra a l'adolescència de l'autor, on es reflecteix la transició d'un passat totalitari, d'una autoritat fonamentada en principis restrictius i repressors que es resistia a desaparèixer. Un període de canvis que exigia noves metes i l'assumpció de responsabilitats, una recerca contínua de descobertes on la il·lusió, la innocència i l'esperança reiventen els paràmetres personals de la veu narrativa.
El final d'una època i l'inici d'una altra. Els nous costums, la curiositat i els misteris de la vida es donen la mà per tal de bastir el bressol de la cultura. Un bressol que pot arribar a ser ben feixuc, sobretot, quan la cultura es transforma en passió pel futbol i el “jo narratiu” és un defensa inexpert que triomfa per pura casualitat. El fet de creuar la frontera entre la infantesa i l'adolescència exigeix un canvi de valors que s'han de fer necessàriament des de les pròpies errades. Aquest temps d'aprenentatge pot suggerir més d'una malifeta, que molt sovint era corregida amb l'autoritat de les bastonades. I si, a més a més, s'executava amb total impunitat per un mestre d'escola, era encara més esborronador. Una situació molt comuna durant molt de temps que no era fàcil d'aturar. També, la crueltat podia tenir un sentit invers, cap a aquells mestres que no acabaven de trobar el mètode per controlar la classe. La crueltat, però, no és un plat privatiu dels hòmens. De tant en tant, el mateix destí, per sistemàtica casualitat, pot acabar per tancar totes les portes a l'esperança. És en aqueix moment de desolació, on l'aixopluc de Déu s'esdevé l'única opció possible per trobar la pau delejada. Tot i això, la pau dins d'una organització de jóvens del règim es podia veure greument pertorbada amb facilitat, fins i tot, amb una visita als pares per garantir-ne la imposició del càstig. Afortunadament, sempre hi hagué pares que no deixaren de ser-ho en cap moment; perquè si hi ha alguna cosa important a la vida, és encertar amb les companyies. Sovint, per deixadesa en fem cas, fins que la cosa comença a pintar malament. Mai no és tard, però, per trobar-ne un remei. Només hem de recordar aquell refrany que diu que “un clau treu l'altre”. Encara que hi ha moments en què la companyia pot descobrir alguns costums que és millor que estiguen ocults i per tal d'aconseguir-ho es pot arribar a obrar amb nocturnitat i traïdoria, malgrat l'edat. I és que l'afecte dels amics i familiars crea un lligam difícil de superar després de la mort, perquè més que la mateixa desaparició és el dolor provocat pel ritual del comiat definitiu. Paradoxalment, aqueix dolor pot ser encara més punyent quan la desaparició no té cap tipus de comiat, perquè el fet de passar per aquesta vall de llàgrimes sense pena ni glòria, demana una reflexió sobre l'escaiença del camí que hem triat per gaudir de la vida en plenitud.
Maleïda la gent que es menja la sement
Amb aquest títol tan explícit, Manel Alonso ens endinsa en el món superflu dels falsos profetes. I, sense perdre temps ens recorda com va ser d'estrambòtica, surrealista i esbojarrada la seua primera presentació com a editor. Aquesta vergonya, però, només fou la primera d'una llista ben farcida, perquè quan la fanfarroneria t'obliga a resoldre promeses incomplides d'altri, sempre acaben escurant-te la butxaca. Tot i això, quan per damunt del talent, impera la petrarquesca obsessió per la perdurabilitat; només els diners poden reeixir a aconseguir allò inversemblant. Sempre cal un motiu per fer les coses i, de tant en tant, els noms que prendran estan raonadament justificats molt abans que existisca la necessitat de crear-les. I és que els noms són ben importants quan van acompanyats d'un treball ben fet. La vana glòria, sovint nodrida pels interessos polítics, s'esdevé l'avantsala de l'oblit i aquest, és com la pròpia mort. Tot i que, quan la notícia d'una mort resulta ser una lamentable confusió, els fats del destí ens compensen amb deu anys de pròrroga. Una mostra de civisme que han perdut certs polítics quan, només per interessos electorals, gosen d'arriscar el bon nom d'un escriptor. Que Déu els perdone. Si saberen que una història ben narrada pot canviar el curs dels esdeveniments i, fins i tot, afonar el prestigi de tota una vida, anirien a pams. Els salva la ignorància de qui desconeix que una vida dura, mentre en resta el record.

dimecres, 19 de desembre del 2012

LA CALDERONA ÉS NOSTRA A L'IES LA CREUETA D'ONIL



El divendres 19 de desembre, a tres quarts de deu del matí, vaig tindre un encontre amb els alumnes de Primer d’ESO de l’Institut La Creueta d’Onil, els quals havien llegit com a lectura recomanada en el primer trimestre de curs la meua novel·la curta La Calderona és Nostra.
Durant més d’una hora vaig respondre a les seues interessants preguntes sobre el llibre i sobre el fet d’escriure. També els vaig narrar rondalles i llegendes tradicionals algunes de les quals estan incloses en el llibre i altres no.
Ha estat un acte senzill en el que la comunicació ha estat distesa i fluïda i on ha havut una gran participació per part de l’alumnat.


dimarts, 11 de desembre del 2012

QUADERN DELS TORSIMANYS



Per Gaspar Jaen
Té raó Manel Alonso quan assenyala la boniquesa de la paraula «torsimany» i confronta el terme amb «traductor». Per aquí baix ja ens havíem avesat (més o menys, és clar) al terme, mercè a l’amic Joan Carles Martí que durant una temporada, si més no, anomenà quelcom com «Taller del torsimany» l’estudi des d’on bastia les traduccions que li arribaven, professionals, diguent-ne, segons em sembla recordar, abans del seu trasllat fora d’Elx, vora el jardinet de Tirant i carmesina que van plantar i li van posar nom amb l’alcalde Manuel Rodríguez i que el seu successor, d’infausta memòria, s’encarregà de remodelar, val a dir de destruir.
Vet aquí, que ara m’encarreguen de fer la presentació d’un llibre que aplega la bonica paraula al mateix títol i que recull una mostra antològica bilingüe –castellà-català– del poeta i editor, del 1962 i de Puçol, Manel Alonso, una curada edició de l’editorial Germania, d’Alzira. Parlem-ne una mica, doncs, d’aquest petit recull de poc més de cent pàgines.
De bell antuvi crida l’atenció que s’hagen utilitzat dues tintes en la introducció i en els poemes, negre per a l’original en valencià i magenta per a la versió castellana. Això fa el llibre francament més agradós de llegir, fins i tot quan es passa, com m’agrada fer a mi, d’una llengua a una altra, amb l’enriquiment que aquest moviment comporta. També fa el llibre més bonic de veure i de fullejar.
La segona cosa que crida l’atenció és que cada poema haja estat traduït (o reescrit) en castellà per una persona diferent, la qual cosa explica, supose jo, el plural del títol, «torsimanys», tot fent referència a la multitud d’autors que Manel Alonso ha posat a la feina per a enllestir el llibre.
I parlem també de l’autor dels poemes, nascut, com hem dit, a Puçol, en l’Horta Nord de València, el 1962: cinquanta anys fets, doncs en aquest 2012 que s’acaba. Estem al davant, doncs, d’un poeta madur que no comença a publicar d’hora, ja que el seu primer llibre èdit (Amb els plànols del record) no surt fins el 1999, i un poeta que tampoc s’ha prodigat massa, ja que tan sols ha donat a la llum sis poemari. Un poeta madur, dic, que ha sabut contenir l’expressió literària i anar posant en versos el món que li passava pel cap o per davant dels ulls d’una forma mesurada, a més de sincera i intel·ligible.
I ja, si ens referim al Quadern dels torsimanys que ens convoca avui a la llibreria Ali i truc d’Elx, podem dir que aquesta és la segona antologia de Manel Alonso i que recull poemes èdits més o menys, entre el 2005 i el 2011. Diversos són els temes que es toquen, sempre amb emoció i amb paraula mesurada, en aquests poemes: des de reflexions sobre el que fer poètic o la trobada sexual, fins a estampes de les barbaritat que viu el món avui en dia (en un estil al del malaguanyat Manel Garcia i Grau) o dibuixos de paisatges o zones naturals, camps o serres, més o menys íntegres o malmeses. Diria jo que és un tipus de poesia pròxima als millors textos periodístics compromesos i que diria jo que s’ha donat en alguns autors de l’Horta de València i de Castelló conforme la situació democràtica avançava, envellia i es degradava potser com una mena de reacció a la buidor que s’estenia per l’espai públic de la vida col·lectiva. Com a mostra del quefer de Manel Alonso i ja per acabar la meua presentació, els llegiré el poema «Mig dia d’estiu a la marjal del Moro» que va compartir amb mi el preciós llibre i exposició Jocs florals a Cavanilles pensat i dirigit amb mestratge per Martí Domínguez des de la Universitat de València el 2005.

MIGDIA D’ESTIU A LA MARJAL DEL MORO

El sol vertical, el cel ras i transparent,
la marjal encrostissada,
les séquies amb un didal d’aigua.
No se sent ni el cant persistent del grill
ni el raucar monòton de les granotes,
només una remor llunyana d’ones.
El paisatge sembla desert,
però milers d’ulls ens guaiten
mentre travessem els senderois ocults
entre matolls de corriola, joncs i senill.
Nus com indígenes d’un impossible Amazones mediterrani,
ens imaginem exploradors
en un brosquil immens, ubèrrim,
que no és més que una illa al bell mig de l’asfalt,
un parc natural de joguina
a l’espera del seu depredador de ciment.
De colp i volta alça el vol poruc un collverd
amb un batec feixuc d’ales.
Una por antiga, primària, es dibuixa en la mirada.

***
Text llegit per Gaspar Jaen durant la presentació de l'antologia poètica Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes a la llibreria Ali i truc d'Elx el 22 de novembre de 2012.

dimarts, 4 de desembre del 2012

QUADERN DELS TORSIMANYS



Per Antoni Rovira

Quadern dels Torsimanys és una nova antologia dels millors poemes de Manel Alonso pertanyents a l'última dècada (2002-12), acompanyada d'una acurada traducció al castellà de diversos llibres ja publicats, com ara Correspondència de guerra (Aguaclara, 2009), Si em parles del desig (Onada, 2010), i d'altres inèdits com  ara Petjagollal i Quadern per a Joan.
 Amb la reflexió del mig camí de la nostra vida acomplerta, Manel Alonso i Català ens proposa una immersió en un pèlag de sensacions, on, si bé s'hi apercebeixen desconnexes i sense cap relació aparent, acaben per constituir un mateix discurs uniforme al voltant de la crisi, els camins del desig, el desempar de la realitat, la virtut dels sentits, els paisatges en perill d'extinció, la passió per la vida i el misteri de la superació. Tot un ventall de situacions que denuncien en cada mot i en cada vers els problemes de la societat actual. De natura ben diversa, tots plegats demanen una mateixa solució: l'amor. Perquè, com ja deia Dant, l'amor mou el cel i les estrelles.
Tot seguit, passe a fer-vos un tast de les sensacions que m'han suggerit els diversos llibres que componen aquesta excepcional antologia poètica.

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA
El “jo poètic” ens proposa un viatge interior que comença rebel·lant-se contra les mentides dels mitjans de comunicació. El poeta enceta el primer moviment amb la descoberta d'una gran veritat; tots som partícips de la crisi. Uns hi han pecat per acció i uns altres per omissió, però tots plegats hi som. Per tant, aquest pressupòsit inicial ens obliga a llegir entre línies per trobar-ne les claus, de la, ja mítica, porta de l'esperança. En aquesta tasca, com en totes les crisis, el paper del poeta assoleix una nova dimensió que va més enllà de les paraules. Una responsabilitat que esgarrifa i que, entesa des de la nostra europeitat, ens constreny a tenir molta cura d'Europa i del nostre euro; tan susceptible de ser raptat. Ben mirat, aquesta obligació no és privativa dels poetes, els mitjans de comunicació, els polítics o els déus. Som nosaltres els actors principals i és la nostra deixadesa el major problema. Tot i això, amb voluntat, el camí pot ser représ i rectificat. Sense voluntat, però, la deixadesa passa de l'individu a la família. En aquest nou àmbit el contagi afavorirà irremeiablement l'aparició de noves violències i nous problemes. Perquè, al capdavall, només som els supervivents d'un món en crisi. Una crisi absurda i injusta que ens jutja tenint en compte el nostre hemisferi nadiu. Una crisi potenciadora de les desigualtats i els conflictes d'interessos als països rics en recursos naturals, però ubicats al Sud, als continents més pobres. Fruit d'aquesta paradoxa naix l'aberració de les aberracions, la bestiesa per excel·lència: els nens soldats.
S'hi imposa una revisió, una reflexió interior. Cal repensar-ho tot i decidir si volem aprofundir en l'estat actual de les coses o si ens arrisquem a fer foc nou; a recórrer un nou camí, desconegut i, per tant, perillós, que ens aporte una mica d'esperança. No n'hi haurà prou amb la voluntat, però. L'esperança no arribarà sense l'acceptació de la culpa i les errades i, a més a més, exigirà el restabliment absolut i perpetu de la memòria.
Comptat i debatut, el poeta denuncia que l'infern ja no és l'únic lloc sense esperança. Un nou món que crèiem perfecte, se'ns redescobreix cada dia des dels indrets més profunds de les nostres misèries. Un món fred de solitud, d'imposicions i d'oblit. Un autèntic infern abans de l'infern.

SI EM PARLES DEL DESIG
La poètica de Manel Alonso ens basteix un recorregut intimista, farcit de matisos, sensacions i sentiments que tracten d'acarar la relació entre erotisme, desig, sexe i amor des de la més versemblant quotidianitat. Com en qualsevol relat eròtic, el poeta comença amb la nuesa de dos cossos i un record fugisser que desferma la fúria dels elements. Tot i això, la delectació que sent el poeta en contemplar aquell cos és tan gran que aconsegueix aturar la sobtada rauxa, almenys  per un instant. Passada la calma, retorna la tempesta i amb ella, retrona l'amor foll en la seua manifestació més carnal i delirant. El desig, però, pot prendre formes molt diverses. Naix d'una fragilitat aparent, es nodreix de la força de la sexualitat i esclata amb l'ímpetu del vent. I quan ho fa, l'estimada, encara cohibida, reclama l'atenció de qui se sent presoner de les carícies, d'aquell que recerca la mateixa essència de l'amor entre els plecs de la pell, els fluïts interns i els subtils xiuxiuejos, com si poguera arribar a acariciar-la amb els dits. És en aquesta simbiosi tan íntima, on es forja un estrany sentiment de reconeixença mutu.
Amb el temps i les contínues recerques, el cos de l'estimada esdevé una mena de camí joiós, on cada plec, cada irregularitat, ha estat escaientment estimulada. On el poeta, després de tant de perseverar, s'adona que les formes més preuades de la bellesa més subtil conformen aquell cos, el de la seua estimada, i no pas el de cap altra dona. No sempre és així, però. Quan no hi ha res per amagar, el sexe també pot arribar com a resposta a un esguard suggerent, fins i tot, i sobretot, entre una domina i el seu súbdit, o també com a resposta a un fet natural, mancat de qualsevol lligam afectiu.
I és que el mecanisme del desig s'envolta d'una màgia difícilment contenible. Com la mar grossa, engega ones successives de plaer que activen tots els punts erògens de l'estimada, la qual, pacient i desficiosa alhora, rep les carícies del poeta mentre noves sacsejades de plaer van descobrint-li nous camins entre el cos i l'esperit, onírics o carnals, però sempre sovintejats pel desig. Mentrestant, la transmissió analògica del plaer enllaça sentiments i sensacions amb tanta força que fins i tot el poeta deixa d'expressar-se amb la paraula, per sucumbir, una i mil vegades, dins la comunicació total, on la poesia s'esdevé llenguatge corporal i les percepcions sensorials esbossen el contingut de l'ànima.

PETJAGOLLAL – PAISATGES INTERIORS
Aquests poemes enceten la part inèdita de l'antologia I que actualment s’apleguen dins del recull Petjagollal, però dividits en apartats alguns dels quals poden evolucionar, segons paraules de l’autor, cap a col·leccions independents.
Sovint, els somnis inaccessibles, demanen una espera infructuosa, on el temps perdut i les privacions injustificades acaben per foradar les estovalles. Les experiències no viscudes són d'una importància cabdal perquè s'esdevinga la degeneració de l'amor, el qual, molt sovint, és desvirtuat i transformat en una mera relació contractual, en una convivència forçada només sostinguda pels interessos creats, però escapçada de qualsevol lligam afectiu. Una situació que brinda una falsa eixida a la crisi, que ens adultera l'essència dels sentiments i els foragita contra la pròpia persona per tal de fer-nos sentir éssers emocionalment estables; ja no per la quantitat d'amor que puguem transmetre, sinó per la quantitat de dolor que puguem suportar.

LA FULLA TRÈMULA DE L'ÉSSER
Una temptativa de definició de les facultats de l'ésser humà mitjançant la descripció funcional dels seus principals sentits: la vista, l’oïda i l'olfacte.

CONTRADES
Els paisatges abandonats, alhora tan llunyans i propers a nosaltres, descriuen  una transició de sensacions que tracta de posar veu al discurs silent de la natura. Un discurs que descriu una naturalesa indòmita, però temorosa de la mà de l'home; on els oficis dedicats a conrear-la han desaparegut a poc a poc i els fruits i les collites maduren en va. La pèrdua d'un món antic i misteriós que només és present per qui sap entendre el camí. Una deixadesa, però, que quan afecta el “jo” predador, perd la càrrega negativa i s'esdevé l'única opció plausible per aconseguir una entesa duradora amb la gran mare Terra.

 TOT ESCOLTANT SEVEN ROMANCES ON POEMS OF ALEXANDER BLOCK, DE DMITRI XOSTAKÓVITX
La música altera el discurs de la veu poètica i pren la paraula per recordar-nos la nostra humana condició. Tot en nosaltres és fràgil i perible i, per tant, susceptible d'acabar en qualsevol moment. Aquesta certesa avança temences i períodes hipotètics; situacions que demanen com acarar la fi de l'amor, on la passió pren cos i desferma una força insòlita que s'obre camí entre tabús, prohibicions i dèries per manifestar d'una manera diàfana la veritat, nua i crua, i el compromís conscient per la vida. Una necessitat que ens espenta a gaudir dels silencis amb la delectació que només la música ens pot oferir, amb la comunicació total dels amants, on cada moviment, cada signe, cada carícia amaguen l'estela de l'amor més pur. 

QUADERN PER A JOAN
També inèdit, aquest recull és independent de la resta de les col·leccions inèdites precedents.
La dualitat de la nit i el dia ens enquadrada dins un ressorgiment, oníric i carnal, on la llum esdevé l'espurna que ens activa el somriure, i amb ell, la nostra ànima davant les tenebres de la incertesa més temuda: la mort. Aquesta infinita alternança de dies i nits, mesos, estacions i anys defineix tots els àmbits de l'ésser humà fins a determinar-los d'una manera gairebé asfixiant, on la repetició sistemàtica dels fets és d'allò més comú. Només un esguard desficiós i assedegat de matisos diversos pot discernir una altra manera de reconstruir la quotidianitat amb dignitat, sense haver de caure en el recurs fàcil del “passat gloriós” com a excusa perpètua per amagar la vel·leïtat dels nostres somnis.

Per concloure, podríem dir que la reflexió interior arriba a la fi i, com en tantes reflexions semblants, l’espessa foscor de l'infern i els perills que hi amaga són salvats gràcies al poeta, el qual, avesat a fer de guia no dubta a descobrir-nos el matís, el badall per on puguem resseguir el secret camí de la llum. Perquè, si bé l'actualitat insisteix a recordar-nos que l'esperança és una d'aquelles coses que han de mantenir-se per damunt de les nostres possibilitats, el Quadern dels Torsimanys ens fa palés que l'amor, la vida i l'esperança són tres conceptes indestriables i inherents a la nostra humana condició.