Per Àngel Cano
Tot llibre té una justificació: ja siga sentimental, comercial, personal, o etcètera. Però, per a descobrir quina pot ser la força motriu que ha mogut el mestre puçolenc a crear Els somriures de la pena, cal arribar al final, concretament, a l'últim conte: "Què passa amb els nostres records?". Amb el "jo" protagonista –en cada ocasió, adaptat a diferents personatges: l'avi, el pare, el fill i, fins i tot, el gat-, Alonso traça una trentena de relats personals rescatats de la memòria, d'aquell calaix que s'ho vol arxivar tot, i ens delecta amb unes històries escrites d'una manera exacta, sense res sobrant, i amb els ingredients necessaris per a un aliment que ens omplirà el cervell de reflexions.
Un bou al davant, el treball a la terra, una casa vella, una habitació sense portes, uns gats familiars, la gossa Lloba, una cabra amb necessitat de pares, escenes al bar, una àvia amb insomni, una mare amb els estalvis ben guardats i un fill amb ànsies de tenir una setmanada una mica més ampla, una escola feixista, els discursos de l'una, grande y libre, la mort personificada, uns poetes vanitosos que es compren els seus propis llibres, l'encàrrec de teixir la lletra de l'himne d'un poble a les portes de les eleccions... Al llarg de les tres parts en què s'estructura l'obra, encapçalades cadascuna amb un refrany ("Qui no té tall rosega els ossos", "Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell" i "Maleïda la dent que es menja la sement"), podem trobar una sèrie d'episodis extraordinaris que ens mostren la vida des d'abans de la República fins als nostres dies. Si n'haguera de destacar un –feina difícil– potser esmentaria "La solució". Amb gairebé quatre pàgines, Manel Alonso ens descriu la situació de l'escola franquista, i amb la tècnica de posar-ho com a rerefons, sense la necessitat d'emmarcar clarament de què parlarà. M'explique: són les diferents dèries d'un alumne les que ens presenten què s'ensenyava a l'assignatura d'Història nacional. "Qui era el cosí del senyor Ribera que sense anomenar-lo tot el món sabia del parent en concret de qui es parlava? (...) La solució, a la fi, li la va donar la seua iaia: li deien José Antonio, com el carrer que tot el món, fins i tot l'alcalde, anomena Barreres", són algunes de les cabòries que li ballaven pel cap a Toni. Una mirada ignorant, la de la infantesa, que és la que ens conta com es vivien aquells anys de la postguerra, sense saber massa bé què passava als carrers. A més de l'extrema violència d'un model educatiu opressor, dictatorial i nacional, que no pensava, que actuava a bastonades. D'ací, em quede amb l'últim paràgraf: "Adolorit, netejant-se la cara amb un mocador de tela, mirà els fantasmes dels seus morts i aleshores va arribar a saber la resposta a per què havien construït una escola sobre el vell cementeri. De tan senzilla que era, no se n'havia adonat: perquè els difunts protegiren els xiquets de la violència inexplicable dels adults".
I seguim amb la innocència de l'edat, arribem a "La llarga ombra del feixisme", on es recorda aquells avis i àvies que van lluitar en una guerra per allò que els diccionaris anomenen "llibertat", i que mai s'ha deixat entreveure. Nét de comunista? Quedaves marcat. Nét de socialista? Quedaves fixat. Nét d'anarquista? Quedaves fossilitzat. No hi ha dubte que, a més de l'excelsa qualitat literària de l'autor, amb un llenguatge adequat a cada situació, a cada acció, amb unes frases que bé podrien ser aforismes per ser com són tan lapidàries i expressives, podríem agafar aquest recull de contes i utilitzar-lo com un aprenentatge d'una època grisa, negra, com un pou sense fons, on els nostres majors van lluitar, van sofrir i -en veu alta podem exclamar-ho, malgrat que pensen el contrari i afegint-hi alguns matisos- van guanyar.
L'última part, ja en el present més o menys immediat, és la del somni d'esdevenir escriptor, com ja avança l'últim conte de la segona: "Sentia que el camp no era el meu lloc, que calia fugir-ne, trobar una drecera que em portara cap on jo volia anar. Això em fa pensar que potser no siga més que un impostor en el món on sóc ara, un trànsfuga, i que tots aquests anys potser han estat debades". Evidentment, aquells anys sí que van ser de gran utilitat, encara que fóra per a materialitzar ara uns records que no caben en fotografies, uns records que tenen vida pròpia, uns records que ens ensenyen més que un llibre d'història, uns records amb sentiment, uns records amb passió, uns records on la tendresa, la por, la mort, la fam, la guerra i la postguerra, la infantesa, la joventut, la vida, la família, l'alegria amarga i l'amargor més dolça ens permeten somriure-li a les penes humanes.
Un bou al davant, el treball a la terra, una casa vella, una habitació sense portes, uns gats familiars, la gossa Lloba, una cabra amb necessitat de pares, escenes al bar, una àvia amb insomni, una mare amb els estalvis ben guardats i un fill amb ànsies de tenir una setmanada una mica més ampla, una escola feixista, els discursos de l'una, grande y libre, la mort personificada, uns poetes vanitosos que es compren els seus propis llibres, l'encàrrec de teixir la lletra de l'himne d'un poble a les portes de les eleccions... Al llarg de les tres parts en què s'estructura l'obra, encapçalades cadascuna amb un refrany ("Qui no té tall rosega els ossos", "Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell" i "Maleïda la dent que es menja la sement"), podem trobar una sèrie d'episodis extraordinaris que ens mostren la vida des d'abans de la República fins als nostres dies. Si n'haguera de destacar un –feina difícil– potser esmentaria "La solució". Amb gairebé quatre pàgines, Manel Alonso ens descriu la situació de l'escola franquista, i amb la tècnica de posar-ho com a rerefons, sense la necessitat d'emmarcar clarament de què parlarà. M'explique: són les diferents dèries d'un alumne les que ens presenten què s'ensenyava a l'assignatura d'Història nacional. "Qui era el cosí del senyor Ribera que sense anomenar-lo tot el món sabia del parent en concret de qui es parlava? (...) La solució, a la fi, li la va donar la seua iaia: li deien José Antonio, com el carrer que tot el món, fins i tot l'alcalde, anomena Barreres", són algunes de les cabòries que li ballaven pel cap a Toni. Una mirada ignorant, la de la infantesa, que és la que ens conta com es vivien aquells anys de la postguerra, sense saber massa bé què passava als carrers. A més de l'extrema violència d'un model educatiu opressor, dictatorial i nacional, que no pensava, que actuava a bastonades. D'ací, em quede amb l'últim paràgraf: "Adolorit, netejant-se la cara amb un mocador de tela, mirà els fantasmes dels seus morts i aleshores va arribar a saber la resposta a per què havien construït una escola sobre el vell cementeri. De tan senzilla que era, no se n'havia adonat: perquè els difunts protegiren els xiquets de la violència inexplicable dels adults".
I seguim amb la innocència de l'edat, arribem a "La llarga ombra del feixisme", on es recorda aquells avis i àvies que van lluitar en una guerra per allò que els diccionaris anomenen "llibertat", i que mai s'ha deixat entreveure. Nét de comunista? Quedaves marcat. Nét de socialista? Quedaves fixat. Nét d'anarquista? Quedaves fossilitzat. No hi ha dubte que, a més de l'excelsa qualitat literària de l'autor, amb un llenguatge adequat a cada situació, a cada acció, amb unes frases que bé podrien ser aforismes per ser com són tan lapidàries i expressives, podríem agafar aquest recull de contes i utilitzar-lo com un aprenentatge d'una època grisa, negra, com un pou sense fons, on els nostres majors van lluitar, van sofrir i -en veu alta podem exclamar-ho, malgrat que pensen el contrari i afegint-hi alguns matisos- van guanyar.
L'última part, ja en el present més o menys immediat, és la del somni d'esdevenir escriptor, com ja avança l'últim conte de la segona: "Sentia que el camp no era el meu lloc, que calia fugir-ne, trobar una drecera que em portara cap on jo volia anar. Això em fa pensar que potser no siga més que un impostor en el món on sóc ara, un trànsfuga, i que tots aquests anys potser han estat debades". Evidentment, aquells anys sí que van ser de gran utilitat, encara que fóra per a materialitzar ara uns records que no caben en fotografies, uns records que tenen vida pròpia, uns records que ens ensenyen més que un llibre d'història, uns records amb sentiment, uns records amb passió, uns records on la tendresa, la por, la mort, la fam, la guerra i la postguerra, la infantesa, la joventut, la vida, la família, l'alegria amarga i l'amargor més dolça ens permeten somriure-li a les penes humanes.
(Article publicat al blog El nét del tio Pipo el 22 de juny de 2011)
Federic Aznar i Manel Alonso a Sagunt 
